dissabte, 24 de desembre del 2011

dilluns, 12 de desembre del 2011

Dues maneres




dissabte, 3 de desembre del 2011

Dia Internacional de les Persones amb Discapacitat

Us deixo el manifest elaborat al meu municipi amb motiu del “Dia Internacional de les Persones amb Discapacitat”, terme aquest, “discapacitat”, que jo prefereixo a l'expressió “diversitat funcional”, si més no fins que trobi un document en què la “diversitat funcional” inclogui totes les persones amb discapacitat.
Si us molesteu en llegir el manifest veureu que al final es parla de les barreres arquitectòniques, però aquestes no són les úniques, encara que sí les més evidents. També hi ha barreres de comunicació i altres més difícils d’esquivar, les barreres mentals.

Enllaç adient:
Nacions Unides: “Enable: Els drets i la dignitat de les persones amb discapacitat”

dimarts, 29 de novembre del 2011

Coses del Facebook

Fa no gaire m’hi he ficat, de forma discreta, només estic explorant el terreny.

Alguna cosa bona té, com a mínim m’han entrat ganes d’escoltar una cançó que desconeixia, i mira que ara ja no estic per escoltar cançons que em resulten estranyes i que mai fins ara havia sentit. Malgrat tot, la vaig escoltar, i he de dir que no vaig caçar la lletra, tot i que era cantada en castellà, però el ritme em va atreure i això em va dur a buscar l'esmentada lletra.

La cançó composta i interpretada pel ja desaparegut Antonio Flores anava dedicada a la seva filla Alba.

Us deixo l’enllaç del vídeo que vaig veure en un primer moment, aquí, però insereixo un altre on resulta menys “complicat” seguir la lletra, per als que ja no tingueu, com jo, les orelles en forma, s’entén.



"Alba" d'Antonio Flores

No sé por qué
tu llegada al mundo fue así
Te costó salir
No se por qué
me sentí el hombre más feliz
Ya estabas aquí
Pude entender
que eras un pedazo de mi ser
Tan igual a mí
El sol te doró la piel
para que morena fueras
Y a una palmada se oyó
el canto de una sirena
No sé por qué
dos estrellas bajaron para rizar tu pelo
olé y olé
No se por qué
dos cometas se convirtieron en tus ojos
negros
Tan bonita, tan morena
Tan gitana como era...
La flor que siempre quise en mi jardín
La flor que siempre quise en mi jardín
No se por qué
tu llegada al mundo fue así
Te costo salir
No sé por qué
me sentí el hombre más feliz
Ya estabas aquí
Tan bonita, tan morena
Tan gitana como era...
La flor que siempre quise en mi jardín
La flor que siempre quise en mi jardín

dilluns, 21 de novembre del 2011

Contrarestar

Avui no tinc el dia… Us deixo aquesta imatge per contrarestar la invasió blava que ens ha caigut a sobre. Ai, l’abstenció...


Nota: el suport (paper) està preparat amb làtex i cafè. La pintura afegida és acrílica. Que ningú busqui cap interpretació política en això (ho dic per si de cas, pel cafè).

dimarts, 15 de novembre del 2011

Marea negra

“Nuestras creencias, nuestra filosofía, nuestra forma de vivir… ¿Si la tierra es nuestra? Nosotros decimos: La tierra no es nuestra, nosotros somos parte de la tierra”. Això és part d’una intervenció feta per una líder maputxe al documental “Patagònia, els colors de la discòrdia” i la transcric tal qual perquè mostra un respecte cap a la terra que molts han perdut o no han contemplat mai en sa vida i perquè em va la mar de bé per lligar amb el que avui vull comentar.

Es tracta d’una exposició de fotografies de Daniel Beltrá, fetes a petició de Greenpeace, després del vessament de petroli al golf de Mèxic. Recordeu que ara fa poc més d’any i mig una plataforma de la petrolera BP se’n va anar en orris? Les primeres notícies sobre la qüestió estaven molt filtrades, no convenia, a alguns no els convenia, difondre certes coses, però poc després l’abast de la tragèdia va sortir a la llum.



L’exposició “Marea negra, vessament al golf de Mèxic” espanta una mica perquè Daniel Beltrá captura imatges molt suggerents d’aquest desastre i com deia el titular de El Periódico de Catalunya podríem parlar de “La bellesa de la tragèdia”.

La podeu veure a Roca Barcelona Gallery, gràcies a la col·laboració de Roca i la Fundació Photographic Social Vision. Teniu temps fins el dia 29 de gener de 2012. Malgrat tot, si Barcelona us queda una mica lluny i voleu donar una ullada, al final us deixo l’enllaç per descarregar el catàleg de l’exposició que està en català, castellà i anglès. Admireu les imatges, són magnífiques, una meravella.

Enllaços d’interès:

Catàleg de l’exposició “Marea negra”
Web de la Fundació Photographic Social Vision
Web de Roca Barcelona Gallery
Web de Daniel Beltrá

dilluns, 7 de novembre del 2011

Viatges siderals, no em calen

Fa dies mirava un documental sobre l’univers, galàxies llunyanes, forats negres, quàsars, púlsars i no sé quantes coses més. M’ho anava mirant però m’anava dient a mi mateixa: “Marga, tu mai t’has sentit especialment atreta per tot això”. I és que sóc de les que es conforma contemplant la lluna o els estels, si es pot, si la contaminació lumínica i ambiental em deixen, perquè no tothom té la sort de viure en un lloc on poder gaudir dels estels. No em cal “viatjar” a galàxies que queden tan lluny que ni m’ho puc imaginar. Jo en gran part tinc prou amb el que es pot trobar a la Terra. Quants racons del nostre planeta hi ha per explorar!

Dimecres, el programa “Sense ficció” torna a emetre un documental que a mi em va captivar quan el vaig veure per primera vegada: “Encounters at the End of the World” de Werner Herzog. De documentals hi ha de tota mena. De vegades, alguns t’atrapen i altres et deixen del tot indiferent. Aquest és dels primers, tant per les imatges com per l’argument. Indaga en la faceta humana d’un equip heterogeni de l’estació McMurdo que es troba a l’Antàrtida i ofereix unes imatges inèdites d’aquests paratges naturals, amenitzat tot amb un seguit de reflexions gens menyspreables. Una delícia, vaja.

Va valer la pena, també, parar les orelles per escoltar la música que acompanya per moments algunes escenes. Ho vaig fer, amb totes les connexions possibles, i ho tornaré a fer de nou, encara que cada vegada deixi més de banda la música, m’hi posaré.

No us ho perdeu, de veritat.

Més informació sobre Werner Herzog: http://www.wernerherzog.com/

diumenge, 6 de novembre del 2011

Pluja

Per combatre una mica l’ensopiment que m’entra després de tota una setmana ennuvolada i plujosa, he pensat en treure una mica de profit.

Fa un mes llegia a l’ARA un article de Xavier Roig que portava per títol “Saquejadors sense denunciants”. Em va cridar l’atenció perquè comparava alguns dels antics gestors de caixes d’estalvi amb el senyor Millet i aquest sortia ben parat, doncs el deixava simplement en una mena de “voluntari de la Creu Roja”, els altres el superaven amb escreix.

Com que ningú sembla voler aclarir la qüestió, igual que les gotes de pluja cauen i són xuclades pel terra o desfilen fins a retrobar-se i confondre´s, molts d’aquests gestors s’han retirat amb les butxaques plenes i “cap problema”. Com diu Xavier Roig el nostre periodisme no ha posat a la vista aquesta roba bruta, estem més al dia del que passa als EUA i a altres comunitats autònomes que no pas a casa nostra. Només es pot intuir, però alguns ho haurien d’investigar a fons.
 
Us deixo l’enllaç d’un llibre escrit per Xavier Roig que no crec deixi indiferent a ningú: “La dictadura de la incompetència”, Ed. La Campana

dimarts, 1 de novembre del 2011

Nyam, nyam


Diu la dita:

“Per Tots Sants , castanyes,
i caragols amb banyes”

De caragols no n’he vist pas, hauré de fer alguna excursió per comprovar si la pluja els ha espavilat. Castanyes, sí. Ahir en vaig menjar, també moniatos i panellets casolans, ruixat tot amb una mica de moscatell. Però si hagués d’escollir quelcom, em quedo amb l’olor de les castanyes torrades i la bona companyia.



dilluns, 31 d’octubre del 2011

Rememorant vells temps

Dissabte em demanaven que digués alguna cançó que m’agradés. Vaig recórrer al passat perquè els temes que tinc més presents són aquells i no pas els que poden estar de moda ara que ja no sé com sonen o deixen de sonar i tampoc em molesto en esbrinar-ho. Puc parar l’orella dreta amb audiòfon incorporat, és clar, però la percepció que jo tinc en aquests moments ja no s’acosta a la realitat. En canvi, alguns d’aquells que vaig escoltar quan podia sentir-los com cal, els conservo dins del meu cap; sentir-los és, en gran mesura, rememorar-los.

No sé si podré capturar de forma permanent una melodia perduda entre el munt d’informació que pot acumular el cervell, però, si més no, ara per ara puc portar al present “MLK” d’U2.

Aquest tema del grup irlandès formava part de l’àlbum “The Unforgettable Fire” (1984), encara conservo l'LP.

Aquí el teniu:



Si preferiu escoltar-lo sense soroll de fons us deixo aquest enllaç: http://www.youtube.com/watch?v=C8lP7ZXe5t4

I per acabar, la lletra, que sempre ajuda, pescada al maremàgnum d’Internet:

Sleep
Sleep tonight
And may your dreams
Be realized
If the thunder cloud
Passes rain
So let it rain
Rain down on him
So let it be
So let it be

Sleep
Sleep tonight
And may your dreams
Be realized
If the thundercloud
Passes rain
So let it rain
Let it rain
Rain on him.

I ara us deixo, me’n vaig a menjar panellets.

Deixant vagar la mirada




diumenge, 23 d’octubre del 2011

Rellegint “La plaça salvatge” de Tomas Tranströmer (I)

Del poemari, dividit en quatre parts, faig incís en alguns dels poemes de la primera part que més m’han agradat, sense menysprear els altres.

“Breu pausa durant el concert d’orgue”
A una església, el silenci momentani és tan sols aparent. Poden succeir un munt de coses, es pot percebre allò que sovint resulta imperceptible, no pas perquè ho sigui realment sinó, potser, perquè no ens prenem la molèstia de parar atenció. Es pot sentir i escoltar el que normalment resulta inapreciable, es pot rememorar allò que ha passat, somnis, situacions, imatges diverses poden voltar pel cap.

“I cada imatge abstracta del món és tan impossible com el dibuix d’una tempesta”, això diu el poeta.

“Del març del 79”
Una reflexió intel·ligent sobre el valor de les paraules i alhora del llenguatge sense paraules.
Hi ha qui parla molt i no diu res. Quin menyspreu vers el que escolta.

“Els records em veuen”
Un curiós punt de vista sobre els records.

Podeu llegir-los per gentilesa de l’editorial, us deixo l’enllaç, aquí.

A la primera part trobem també: “La mirada de l’hivern” i “L’estació”


Més informació:
Web de l’editorial: http://www.periferic.es/

Un lapsus a la Festa dels Súpers?

No sé si aprecieu quelcom estrany...


Vista general de la gentada que hi havia a l’estadi cap a dos quarts de cinc de la tarda.

dimarts, 18 d’octubre del 2011

Sentir els colors, veure els sons, les veus...


“La vida en blanc i negre no és trista. És igual o potser fins i tot millor, perquè no tinc tantes distraccions. Jo tinc dubtes de si el color, realment, us distreu de veure la bellesa del món”.

Molts segurament no estaran d’acord amb el que diu Neil Harbisson. Pateix acromatòpsia una malaltia genètica que fa que percebi el món en blanc i negre, amb totes les tonalitats que hi ha entre el blanc i el negre. Si una persona no nasqués amb acromatòpsia, sinó que l’adquirís després, un cop ha fet seu el món amb tots els seus colors, segurament no opinaria igual. Com bé diu al reportatge -vídeo inserit- una amiga seva quan li pregunten si és més trista la vida en blanc i negre: “Si mai no has vist els colors, no tens res amb què comparar-ho. Simplement veus les coses d’una altra manera”.

Enllaçant amb aquesta afirmació i canviant de camp diré que la sensació de pèrdua és més gran quan un ha pogut sentir, escoltar com cal i de forma progressiva o sobtadament (no ser què és pitjor) perd aquesta capacitat. Poques vegades s’és conscient d’això fins que no t’hi trobes.

El Neil diu que cap els 11 anys va començar a sentir curiositat pel color i el piano li va permetre expressar què pensava que eren els colors. A l’actualitat porta un sensor que els detecta, connectat a un portàtil, i li proporciona un to musical en funció de la freqüència de cada color. És capaç de distingir 360 tons musicals, imagineu-vos que significa això traduït a la seva particular interpretació del color.



Us en recordeu del meu “Enyor”?
Hauré de centrar-me en buscar una forma de veure els sons o les veus, perquè això de sentir s’esvaeix.


Sobre el color i la llum:

“La tardor i la llum” (vídeo amb la possibilitat de subtitular)
Web del programa “Colors en sèrie” (es poden trobar diversos vídeos, la pena és que no estan subtitulats)
“Música i sinestèsia” (vídeo sense subtítols)
“Colors a la vista” (vídeo amb subtítols endarrerits, comencen a aparèixer un cop avançat el programa i inoportunament)

dijous, 13 d’octubre del 2011

Sobre la felicitat

Remenant una llibreta he trobat un text que corresponia a una entrevista feta a Miguel Delibes al 2007, crec. Em va cridar l’atenció perquè d’alguna forma comparteixo el que deia, no ben bé del tot, però sí en el que considero essencial, la felicitat són moments, només moments passatgers.

Aquí va la cita de Delibes:

“El estado de felicidad no existe en el hombre. Existen atisbos, instantes, aproximaciones, pero la felicidad termina en el momento en que empieza a manifestarse. Nunca llega a una situación continuada. Cuando no tienes nada, necesitas, cuando tienes algo, temes. Siempre es así. Total, que nunca se consigue”

Ser i sentir són coses diferents. Jo em puc sentir en un moment determinat feliç, però ser feliç és una altra història.

No sé si heu llegit mai alguna de les novel·les que ens va deixar Delibes, jo n’he llegida alguna i en llegiré més un dia d’aquests. La seva forma de narrar, la seva prosa clara i precisa m’atreuen.

Ara tinc a les mans quelcom diferent, “La plaça salvatge” del poeta suec Tomas Tranströmer que val la pena llegir i rellegir perquè és dels que fan gaudir i fascinen. La imatge que em venia al cap al passar els ulls sobre “És una nit de sol radiant” fa que l’ànsia de continuar amb ell s’aguditzi. Una sort que hagi rebut el Nobel de Literatura, igual no l’hauria ni descobert.

dilluns, 10 d’octubre del 2011

He descobert que tinc un enemic, l'inhibidor de ràdio freqüències

Jo no havia sentit a parlar mai dels inhibidors, uns aparells electrònics que, com diu Wikipedia, impedeixen o dificulten les transmissions. Hi ha inhibidors de tota mena, però a mi el que em pot donar la tabarra, i molt, és l'inhibidor de radio freqüències. I per què, doncs perquè una servidora per poder seguir bé una classe, conferència, visita guiada o coses per l'estil fa servir un equip de freqüència modulada que consta d'un emissor/transmissor i d'un receptor. Aquest equip no té altra finalitat que fer que la veu de qui parla m'arribi neta i clara; sense aquest aparell jo no puc seguir una classe perquè el que sento amb els audiòfons ja no dóna per tant, bé, hauria de dir el que sento amb un dels meus audiòfons perquè l'altra orella ja la tinc KO.

Hi ha oients que tenen una visió idealitzada de la lectura labial i pensen que mirant ja en tens prou, que el sentir i el poder escoltar és secundari. Potser això últim sigui secundari en alguns casos, gent que ha desenvolupat aquesta habilitat, la lectura labial, i només recorrent a ella pot captar què diu el seu interlocutor si no està gaire allunyat i vocalitza bé i... (tantes coses). Però jo, com moltes persones que han perdut l'audició en edat adulta i de forma progressiva fins arribar al grau de sordesa pregona o profunda no podem guiar-nos o recolzar-nos només en què veiem, la lectura labial no s'adquireix per art de màgia, costa moltíssim –em sembla que ja ho vaig dir fa una temps- . El que fem molts de nosaltres és combinar el que veiem i el que sentim i podem escoltar si les condicions ho permeten. Si veiem una boca indesxifrable i ens trobem amb una persona poc expressiva, malament; si estem massa allunyats de qui parla i no disposem d'un equip de freqüència modulada, ja ens podem oblidar de què diu el professor, el conferenciant o qui sigui, desconnectem, hi som, però com si no hi fóssim. A més a més, els llocs amb mala acústica o amb molt soroll de fons són un horror, podríem dir que actuen també com a inhibidors de l'acte comunicatiu. Hi ha moltíssims factors que poden interferir la bona comunicació. Ara estic en guerra amb els inhibidors de freqüències. He d'estudiar la qüestió.

Per saber més sobre els inhibidors:

http://www.inhibidoresdefrecuencia.com/
http://www.inhibidores.net/
http://www.inhibidores.com/

A la classe d’aquesta tarda tot ha anat bé. El culpable dels meus maldecaps potser no era l’inhibidor de la comissaria de policia propera, sinó el cable del micròfon del meu equip de freqüència modulada. De totes formes, hauré de veure com va aquesta setmana, perquè la passada em fallava només en alguns moments i no durant dues hores seguides com aquest matí. Ai... quina paciència.

Nota: acabo de consultar l’índex de freqüència de ràdio del meu aparell: 863-865 MHz, dividit en 16 canals. És una dada a tenir en compte per saber si l’inhibidor de ràdio freqüències afecta al bon funcionament i, si és així, donar la llauna a qui convingui.

Si voleu veure diferents models d’equips de freqüència modulada o sistemes FM, us deixo aquest tres:
Sistema FM - IMG
System 2015 de SENNHEISER
Comfort Contego R800 (receptor) i T800 (transmissor) (Atenció perquè aquest últim és un manual llarg i en diversos idiomes, en castellà al final)

dissabte, 8 d’octubre del 2011

Socors, subtitulació!

Dimarts passat, el diari ARA publicava un article que feia referència a una instrucció del Consell de l'Audiovisual de Catalunya (CAC) en relació a l’accessibilitat dels programes televisius per tal que persones amb discapacitat puguin accedir als continguts sense problemes. S’esmentava, en concret, les persones sordes i les cegues. Fins aquí bé. Es parlava de les quotes que s’han d’assolir pel que fa al subtitulat, a l’audiodescripció i a la llengua de signes.

Però hi havia un paràgraf que contenia “informació” d’aquella que a mi em genera malestar, per dir-ho suaument. Poso la paraula “informació” entre cometes perquè més que informar crec que es pretén una altra cosa. Aquí transcric el paràgraf en qüestió:

“Des de la Federació de Persones Sordes de Catalunya (Fesoca), reconeixen que en els últims 20 anys s'han produït millores dins aquest àmbit. Malgrat això, lamenten "la falta de recursos tècnics i humans i d'informació visual dificulten la possibilitat d'utilitzar el llenguatge de signes als mitjans". Segons la Fesoca, les persones sordes el prefereixen als subtítols, ja que el 90% "mostren signes d'analfabetisme funcional, perquè no saben llegir ni entendre la llengua escrita, ja sigui a causa dels dèficits del sistema educatiu o arran de l'edat de les persones sordes", que acostumen a ser gent gran. No obstant això, la federació reconeix que aquest és un sistema més adient en el cas, per exemple, de les pel·lícules”.

Segons el diari:
1. La FESOCA diu que les persones sordes prefereixen la llengua de signes als subtítols.
2. La FESOCA afirma que el 90% de les persones sordes mostra signes d’analfabetisme funcional.
3. La FESOCA reconeix que la subtitulació és el sistema que més s’escau a l’hora de fer accessible una pel·lícula.

Ai... No sé pas quina imatge s’haurà emportat la gent que hagi llegit aquest article i, en particular, aquella que hagi parat atenció al què diu aquest paràgraf.

Cal parlar de batalletes internes entre federacions i confederacions que defensen o la llengua de signes o l’oralisme, quasi bé de forma excloent. O blanc o negre, el gris sembla mal vist i enmig hi ha persones sordes que es senten, ja ho vaig dir una vegada, com a pilotes de ping-pong. Està bé que cadascú defensi el que cregui més convenient, però sense ser excloents, no donant una imatge de... superioritat, raó absoluta i coses per l’estil.

Existeixen sords que s’expressen en llengua de signes i també sords que s’expressen oralment, i alguns, de vegades els considero privilegiats, que són bilingües i es poden comunicar de totes dues maneres. No vull entrar en estadístiques dient aquest tant per cent es comunica fent servir la llengua de signes i aquest altre fent servir la llengua oral, segons la fons que es consulti es diu una cosa o es diu una altra. No crec que hi hagi una estadística fiable, ningú s’ha molestat en fer-la.

Segons el meu parer:
1. Dir que les persones sordes prefereixen la llengua de signes als subtítols és molt dir. Jo, de ser periodista, hagués preguntat al representant de la FESOCA què entén per “persona sorda”. Això seria potser un punt a aclarir i és clar que caldria valorar l’opinió d’altres “representants”. Ho poso també entre cometes perquè no sé si els que se’n diuen “representants” representen en veritat a qui se suposa han de representar. Vaja galimaties m'ha sortit!
2. Aquest 90% d’analfabetisme funcional, que em sembla exagerat, s’hauria de concretar en franges d’edat, tipus d’educació rebuda, edat en què ha aparegut la sordesa, medi que envolta o ha envoltat la persona sorda i, per suposat, especificar que s’entén per sord/a, com he dit abans.
3. Considero una sort que la FESOCA com a mínim digui que la subtitulació és adient per a les pel·lícules, així doncs, com a mínim i segons ells, podré gaudir del cinema. Si ni això em concedeixen, plego i me’n vaig.

Enllaços que us poden interessar:
ARA, 4 d'octubre de 2011: “Les teles hauran de subtitular un 75% de programes el 2013” (cal registrar-se per poder llegir l’article)
Web del Consell de l'Audiovisual de Catalunya
LLEI 7/2010, de 31 de març, general de la comunicació audiovisual (BOE, 1.04.2010)
LLEI 22/2005, de 29 de desembre, de la comunicació audiovisual de Catalunya (DOGC 4543, de 3.01.2006)

dimecres, 28 de setembre del 2011

El "broker" Alessio Rastani

EL BROKER QUE NO ERA BROKER VA PARLAR

... I CAL RECONÈIXER QUE ALGUNA VERITAT VA DIR.



Compte, perquè alguns comentaris diuen que la subtitulació del vídeo penjat a YouTube no és del tot correcta. Si ho preferiu podeu veure’l al web de TV3 (sense subtítols, o sigui, no a l’abast de tothom), aquí.

Què diuen/deien els diaris:

ARA, 28/9/11: "Alessio Rastani, el 'broker' incendiari, no és més que “un aficionat” a la borsa"
EL PAÍS, 27/9/11: "Un especulador irrita al mundo"
EL PERIÓDICO, 28/9/11: "Rastani revela ara que no és un 'broker' i que només volia cridar l'atenció"
EL PERIÓDICO, 28/9/11: "El "broker" incendiari"
EL PERIÓDICO, 27/9/11: "Un 'broker' pronostica que els estalvis de milions de persones s'esvairan en un any"
LA VANGUARDIA, 28/9/11: "Alessio Rastani admite ser un fraude: Invierto como hobby, sólo busco atención y soy un charlatán"

diumenge, 25 de setembre del 2011

Viatge d'anada

Surto de casa. Plou. Un plugim dolç, calmat. Noto l’olor de l’asfalt mullat. M’agrada. Alguna gota perduda se’m fica al calçat. Tant me fa. Baixo a bon pas cap a l’estació. El tren va carregat de gent, molta amb maletes marxa vés a saber cap a on. Canvio de tren i, en aquest, sembla que, més que marxar, els que duen el pesat equipatge intenten arribar al seu destí. Anar i venir, arribar i marxar, un moviment continu.

Entre altres coses, dalt del tren fixo la mirada en el llibre que llegeix el del costat. Sempre se me’n van els ulls cap els llibres, sento curiositat per saber com lliga qui llegeix amb el que llegeix.

Em distreu també una nena petita, de fora, deu tenir uns sis anyets. Penso que és afortunada al tenir uns pares que demostren estimar-la, que estan per ella. Crec que és i serà una persona feliç.

divendres, 23 de setembre del 2011

Sobre "el café para todos"

Fa anys aquesta expressió va sortir a llum. Un cop mort el dictador Franco van sentir-se amb força veus que demanaven llibertat, amnistia i... autonomia. Bé, l’autonomia no era pas una reivindicació que sonés a tot el territori, però sí a Catalunya. Després es van afegir altres, havia qui pensava si uns sí per què no nosaltres.

Diumenge, un reportatge de 30 minuts va fer un repàs a l’origen de la qüestió i penso que val la pena veure-ho, doncs les intervencions d’alguns dels implicats en l’assumpte autonòmic ajuden a entendre l’essència del cas. El títol del reportatge era Història del cafè (“para todos”). Us deixo l’enllaç, aquí (es dóna l’opció de subtitular el vídeo).

Ací teniu una mostra de les declaracions (extretes de la sinopsi que apareix al lloc web de 30 minuts):

"El tema autonómico estaba planteado en Cataluña y no estaba planteado en otros sitios -diu, en aquest reportatge, Rodolfo Martín Villa, ministre de la Governació en aquells anys i un dels artífexs de la transició espanyola-. Es decir, en Extremadura o en mi tierra, en la Meseta, el tema era libertad y amnistía. La autonomía podía venir luego, pero no estaba en las preferencias."

"Yo recuerdo que hizo fortuna la frase que decía: ‘No queremos ser más que nadie, pero tampoco menos'", recorda Rafael Escuredo, expresident de la Junta d'Andalusia.

"‘No menos que ellos'. ‘Ellos' sempre vol dir els catalans. No vol dir els bascos, perquè els bascos els tenen a part -matisa l'expresident Jordi Pujol-. Els bascos tenen, en un cert sentit hauríem de dir, potser la intel·ligència que ‘això d'Espanya, ja s'ho faran'. Nosaltres, en canvi, volem arreglar Espanya".

"Disset autonomies, disset parlaments, disset policies diferents! Escolti! Tot això representa unes despeses d'aquest ordre tan importants que no sé si l'estat ho podrà aguantar...! (Tarradelles al 1985)

Navegant per Internet, he trobat dos articles d’opinió d’Enric Juliana publicats a La Vanguardia que poden servir de complement:
LA VANGUARDIA, 23/1/11: “Así empezó el café para todos”
LA VANGUARDIA, 20/2/11: “La planta”
 
Potser us interessaria l’exposició “El naixement de la Generalitat de Catalunya” que es pot veure fins aquest diumenge, 25 de setembre, al Museu d’Història de Catalunya.

dijous, 15 de setembre del 2011

Sobre Catalunya


SPAINS SECRET CONFLICT subtCAT from Endboard on Vimeo.

El vídeo, en anglès, està subtitulat en gran part en català. Si no caceu el que es diu quan es parla en català o en castellà, perquè en aquests moments no hi ha subtítols, podeu veure el vídeo en aquest altre enllaç, aquí, on únicament es subtitulen, en anglès, aquestes intervencions. Fent unes quantes filigranes més d’una persona sorda o amb deficiència auditiva podrà assabentar-se de tot el contingut, si es defensa mínimament amb l’anglès escrit, és clar. A falta d’una versió integrament subtitulada en català, és el que hi ha.

Haurem de conscienciar els que subtitulen i fer-los notar que els subtítols són útils per diverses raons, no només perquè no s'entengui una determinada llengua (parlada).

diumenge, 11 de setembre del 2011

Única sessió accessible de "La piel que habito"

El proper dijous a les 20.30, als cinemes Renoir Floridablanca, algunes persones amb discapacitat auditiva i visual podran gaudir d’una única sessió accessible a Barcelona: la darrera pel·lícula d’Almodóvar, gràcies al subtitulat i l’audiodescripció a càrrec de la Fundació Orange.

I per què només algunes? Doncs perquè la Fundació Orange distribueix entrades gratuïtes a les associacions de persones sordes o amb deficiència auditiva (alerta! això no implica que tots els socis d’aquestes associacions siguin els afectats) i a associacions de persones amb discapacitat visual. Si no formes part d’alguna d’aquestes associacions, difícilment podràs obtenir una entrada gratuïta, inclús et resultarà difícil obtenir una de pagament, potser ja no queden places. Podeu comprovar com, al lloc web de Cines Renoir de Barcelona, si es pretén comprar una entrada per a la sessió de les 20.30 del dia 15 de setembre, ja no apareix aquesta opció; així, doncs, dedueixo que es pensa omplir la sala només amb la gent que pot aconseguir una d’aquestes entrades gratuïtes a través d’alguna associació.

Em sembla que simplement esperaré, potser anys, que la pel·lícula s’emeti per televisió amb els subtítols pertinents, per dues raons. La primera perquè em vaig donar de baixa de determinada associació de la qual vaig acabar tipa i, en segon lloc, perquè entre la gent que l’ha vista hi ha opinions per a tots els gustos, alguns la deixen pels núvols i altres, en canvi, pensen que no val la pena gastar-se els diners per anar a veure-la, un exemple, aquí.

divendres, 2 de setembre del 2011

Integració

Darrerament estic donant voltes a aquest concepte. Què vol dir integració, quin significat se li dóna en teoria i quina és la realitat.

Quan treballava a l’escola, per exemple, es parlava d’escola inclusiva o d’educació inclusiva. Segons Susan Stainbanck l’educació inclusiva es podria definir com “un procés pel qual s’ofereix a tots els nens i nenes, sense distinció pel que fa a la capacitat, la raça o qualsevol altra diferència, l’oportunitat de seguir sent membres de les aules regulars i d’aprendre dels seus companys, i amb ells, a l’aula”. Així, d’entrada, aquesta definició em recorda a algun article de la Constitució espanyola, de l’Estatut d'autonomia de Catalunya o de la Declaració universal de Drets Humans, en què es fa incís en el fet que per un seguit de “peculiaritats” ningú pot ser discriminat. La teoria no sempre s’ajusta a la realitat.

Jo em declino pel verb integrar més que no pas per incloure, perquè, per a mi, incloure no implica necessàriament integrar, per integrar calen mitjans i voluntat.

Un exemple d’integració l’ofereix la Croi Glan Integrated Dance Company que actua els dies 17 i 18 de setembre al SAT! (Sant Andreu Teatre).



Per reflexionar:

Guia per a l’anàlisi, la reflexió i la valoració de pràctiques inclusives
Diversidad funcional. Visiones encontradas

dimecres, 24 d’agost del 2011

La química i les confitures

Aprofitant que aquest és l’Any Internacional de la Química, aquí va una taula periòdica ben singular: la taula periòdica de les confitures. Elaborada a partir de la col·laboració entre la Fundació Alícia i el Museu de la Confitura.
Si voleu descarregar-vos aquesta dolça taula, podeu fer-ho directament des de l’enllaç que us deixo, aquí. Són dos fulls on hi trobareu la traducció al castellà i a l’anglès.


El Museu de la Confitura es troba al poble gironí de Torrent. Podeu passejar-vos pel seu lloc web i hi descobrireu algunes coses curioses: sabeu quina és diferència entre una confitura i una melmelada? Potser algú s’anima i tot a fer-hi una visita.

La imatge d’aquest apunt és d’un fulletó que vaig aconseguir un dia que vaig anar al centre Arts Santa Mònica a visitar, entre d’altres, l’exposició “Matèria condensada. Cuinar ciència”. Hi havia membres de la Fundació Alícia impartint un taller i portaven aquests peculiars fulletons. Encara que jo no hi participava, vaig demanar-ne un i me’l van donar.

La tasca que duu a terme la Fundació Alícia no és gens menyspreable, val la pena donar un cop d’ull a l’apartat de salut i hàbits alimentaris del seu lloc web.

divendres, 19 d’agost del 2011

Un tomb per Gràcia

Com cada any, aquells que no estem fora o gaire lluny de Barcelona i no ens espanten les possibles gentades ni la xafogor podem visitar els carrers del barri de Gràcia, que està de Festa Major. Els veïns ho viuen de forma diferent als visitants, conec alguns que escampen la boira per aquestes dates, però a d’altres els deu fer força il·lusió participar a curt i llarg termini.

Aquest any he notat una afluència de Mossos d’Esquadra fent tallers per als més petits, potser han pensat en potenciar una imatge més positiva del cos.

Us deixo algunes imatges, començant per una proposta enginyosa. Si no sabeu què fer amb els somiers vells aquí va una idea:

Carrer Ciudad Real. Barcelona
Si voleu saber més sobre la qüestió, us deixo aquesta explicació:


Al carrer Mozart l’esbojarrat i genial personatge dóna la benvinguda als visitants.

Carrer Mozart. Barcelona

Carrer Mozart. Barcelona
No hem d’oblidar-nos de mirar enlaire perquè podem descobrir algun balcó guarnit.
 
Balcó del carrer Puigmartí. Barcelona

Balcó del carrer Puigmartí. Barcelona
De detalls es poden trobar a petita i a gran escala, només cal anar amb els ulls ben oberts.

Detall del carrer Luis Antúnez. Barcelona

Detall del carrer Joan Blanques (part alta)
Al carrer Berga hi toparem amb un galliner modèlic. Una coqueta gallina a l’entrada i, si avancem una mica més, veurem un cor de pollets entonant Virolai. Val la pena entretenir-se mirant els quadres que hi ha penjats al llarg del carrer amb personatges que de ben segur algú té presents, la gallina Turuleta, per exemple. Tampoc hi podien faltar alguns malvats, que aprofitant la distracció aliena esperen treure’n profit, un bon profit.

Carrer Berga. Barcelona


Carrer Berga. Barcelona

Em va venir al cap la novel·la "La rebel·lió dels animals" de George Orwell, encara que té poc a veure amb el plantejament fet pels veïns de Berga.




dimarts, 16 d’agost del 2011

Vora el mar


M’agrada estar connectada vora el mar, sentir el so de les onades i deixar-me seduir per ell. M’agraden les platges solitàries o no gaire concorregudes, doncs més d’una vegada aquest so corre el perill de difuminar-se i perdre’s entre el soroll del voltant.

Em resulta estrany estar vora el mar i no sentir-lo, cosa que passa si decideixo capbussar-me o simplement remullar-me, perquè llavors he de desconnectar. Fa falta una bona dosi d’imaginació per rememorar un so inexistent perquè no el pots arribar a captar.

Potser per aquesta raó les passejades vora el mar m’agraden cada cop més, perquè la connexió va inclosa, i deixo de banda el remull. Aquestes passejades et poden portar a descobrir algun petit tresor no gaire lluny, entre el batibull de vegetació sorrenca, com ara el lliri de mar o de platja.
 
Lliri de mar

divendres, 12 d’agost del 2011

Evelyn Glennie, una altra manera d’escoltar

Em sents? M’escoltes? Escoltar i sentir són coses diferents. Una persona pot sentir sense escoltar o també, encara que no sembli gens fàcil, “escoltar” sense sentir. Però ara no estic parlant de lectura labial ni de llengua de signes, sinó d’un altre assumpte. El cas d’Evelyn Glennie n’és un exemple.

Les seves circumstàncies personals van portar aquesta escocesa a convertir-se en una de les millors percussionistes del món tot i ser sorda, no de naixement. La sordesa profunda li va arribar quan tenia 12 anys i als 20 va decidir deixar els audiòfons al calaix.

Fa un temps, a La 2, van emetre un documental titulat “La ciència dels sentits: l’oïda” on es tractava aquest preuat sentit des de diferents punts de vista, no tots ells convencionals. Hi sortia, entre d’altres, Evelyn Glennie que aportava la seva visió particular. A la pàgina web de RTVE no està penjat el documental, encara que, si ho estigués, tampoc podríem gaudir del subtitulat aquells de nosaltres que ho necessitem perquè no han contemplat aquest detall. Així que, si no ho heu vist, heu de confiar en que ho tornin a repetir un dia d’aquest.

Com que no vull deixar-vos sense res, al lloc web de TED he trobat una interessant conferència titulada: “Evelyn Glennie mostra com escoltar”. La podeu veure partint de la idea que no només les orelles serveixen per “escoltar”. Us deixo l'enllaç, aquí.

Una mostra de com toca. Aquí la teniu al Festival Cabrillo de música contemporània (2006):



Evelyn Glennie Percussion Recital from Cabrillo Festival on Vimeo.
 

Més informació sobre Evelyn Glennie a: http://www.evelyn.co.uk/ o a Wikipèdia (en anglès).

dissabte, 6 d’agost del 2011

No me’n vaig de vacances i avui toca Millet... i companyia

Cadascú té les seves manies, oi? Doncs una de les meves és seguir el que envolta Millet... i companyia. Però reconec que el fet que això es vagi allargant i allargant fa que em vagi relaxant una mica. Darrerament, les notícies sobre les tres investigacions obertes les vaig pescant d’aquí i d’allà i, de vegades, se’m passa alguna d’aquelles que apareixen als mitjans de comunicació perquè, suposo, n’hi ha moltes que ja ni arriben, doncs no interessa “fer publicitat”. Tot i que, sabent la quantitat de gent que és capaç de votar polítics corruptes –fa no gaire en vam tenir una mostra-, ja no sé si el fet d’arribar al fons de la qüestió tindrà alguna implicació política, social, etc.

Fent memòria, les tres investigacions són les que fan referència a l’espoli de l’entitat, el suposat finançament irregular de CDC en època de Jordi Pujol i la construcció d’un Hotel al costat del Palau de la Música. D’aquest darrer cas, que porta la jutge Míriam de Rosa, no he aconseguit trobar res de nou, tot i que faig menció de dues notícies que indirectament tenen alguna cosa a veure, com ara el fet que Trias, el nou alcalde de Barcelona, sembla que manté, si no ha canviat de parer, dins del seu equip de govern un dels imputats (Ramon Massaguer); i l’altra, el pas a segona línia de l’altre imputat, Ramon García-Bragado, que segons va declarar pensa tornar al consistori “per parlar de les conclusions del cas”.

D’altra banda, el jutge Miguel Ángel Tabarés va elevar la fiança de Fèlix Millet i Jordi Montull a 24 milions i va imposar una altra, gens menyspreable, a Gemma Montull abans de deixar el cas Palau en mans del jutge Josep Maria Pijuan (recordem que Tabarés ocupava la plaça només de forma provisional a l’espera del nou titular del Jutjat d’Instrucció número 30 de Barcelona). Igual que va fer Tabarés, Pijuan ha donat senyals de voler tirar endavant el procés, tot el contrari del que va fer el jutge Juli Solaz que els va precedir.

Bé, cal dir que, de moment, la presó sembla que no espera ningú. Millet i Montull i altres “clarament” (ho poso entre cometes perquè no pugui dir ningú que sóc massa categòrica) lligats a l’espoli continuen lliures, encara que segons diuen alguns mitjans la qüestió de l’espoli del Palau està quasi resolta, jurídicament parlant s’entén. L’altra, la del suposat finançament irregular de CDC va progressant, “progressant adequadament”. Van sortint proves per aquí i per allà, factures i proves de pagaments, algunes que no se sap ben bé on estaven amagades quan fa un parell d’anys els mossos van entrar al Palau.

El nou jutge ha imputat Àngel Colom, mentre Joana Ortega, la nostra vicepresidenta encara que alguns no l’haguem votada, surt en defensa de la seva presumpció d’innocència. Jo em pregunto a qui vol “absoldre” exactament aquesta senyora. Josep Maria Pijuan també ha imputat l’exdirectora general del Palau de la Música, Rosa Garicano, qui va afirmar que desconeixia els tripijocs, per dir-ho molt suaument, de Millet i Montull. Ai!, dolça “innocència”...

Altres apunts relacionats dins del blog:

Corrupció casolana, o sigui, de casa (15/4/11)
El “cas Millet” –i el que penja- engega de nou? (20/2/11)
Bye, bye, jutge! (7/1/11)
Compte amb el que alguns poden fer! (9/11/09)

Recull de notícies clau:


EL PERIÓDICO, 30/4/11: "El jutge eleva la fiança de Millet i Montull a 24 milions d'euros"
EL PAÍS, 1/5/11: “El juez eleva la fianza para Millet y Montull de 3,6 a 24 millones”
...

EL PERIÓDICO, 23/5/11: "El jutge del cas Unió ha estat nomenat per encarregar-se del cas Millet"
...

EL PERIÓDICO, 21/6/11: "El jutge cita a declarar Colom perquè expliqui per què Millet li va entregar 75.000 euros"
EL PAÍS, 21/6/11: “El juez imputa a Rosa Garicano y a Àngel Colom por el caso Palau"
EL PAÍS, 22/6/11: "El juez ve indicios de que Garicano conocía el desvío de fondos del Palau"
ARA, 22/6/11: “Joana Ortega surt en defensa de la presumpció d’innocència d’Àngel Colom”
EL PAÍS, 30/6/10 Àngel Colom: "Millet me pagó porque me avalaba mi trayectoria nacionalista"
ARA, 18/7/11: "L'exdirectora general del Palau de la Música reitera davant del jutge que desconeixia el desfalc de Millet i Montull"
ARA, 18/7/11: "Rosa Garicano surt del jutjat després de declarar una hora i mitja pel cas Millet"
EL PERIÓDICO, 28/7/11: "Àngel Colom proposa tornar els diners que li va donar Millet"
...

EL PAÍS, 27/5/11: “El juez del caso Palau imputa a seis directivos de empresas ligadas a CDC”
EL PERIÓDICO, 28/6/11: "Els Mossos troben més factures sospitoses en el cas Millet"
EL PAÍS, 29/6/11: “Los proveedores de CDC no tienen facturas de sus supuestos trabajos para el Palau”
EL PERIÓDICO, 16/7/11: "El Palau aporta al jutge més proves dels pagament de Ferrovial a Millet"
...

En relació a les persones imputades en el cas de l’hotel del Palau:
EL PAÍS, 30/6/11: “Trias mantiene a un imputado por el caso del hotel del Palau
EL PAÍS, 28/6/11: “Doce concejales se despiden en un emotivo pleno en Barcelona”
...

Altres:
EL PERIÓDICO, 3/8/11: “Vacances del senyor Millet”
ARA, 23/7/11: "Dos anys i Millet segueix lliure" (cal registrar-se)
EL PAÍS. A FONDO: Félix Millet i Tusell

dimarts, 2 d’agost del 2011

Els "megasonos"

Vet aquí que una vegada, de cop i volta, els megasonos megasònics d’un bloc de pisos del carrer Sant Pere Mitjà van deixar de megasonar. Per tal d’alertar possibles visitants, els veïns van decidir penjar un cartell “adient” i ben visible. Aquest...

Els megasonos no megasonen qui els farà megasonar?

dissabte, 30 de juliol del 2011

Signoguies, dispositius PDA al MNAC

Segurament més d’un ha fet servir una audioguia a l’hora de visitar alguna exposició o de seguir una ruta turística per tal d’il·lustrar-se una mica més al llarg del recorregut. Sobre les audioguies cal dir que hi ha algunes que permeten substituir els auriculars convencionals per un bucle de coll i també que algunes persones amb discapacitat auditiva es poden beneficiar de l'aparell si va acompanyat de bucle.

Tal com el seu nom indica per fer ús d’una audioguia cal poder escoltar, però si jo us parlo d’un altre tipus d’aparell, d’una signoguia, vosaltres què en pensareu? La veritat és que jo, la primera vegada que vaig sentir aquest nom, vaig associar-lo a la llengua de signes.

Les signoguies són dispositius PDA (de l’anglès Personal Digital Assistant) i poden tenir més o menys prestacions. Si es pretén que d’aquests aparells puguin fer-ne ús totes les persones amb discapacitat auditiva o sordes cal alguna cosa més que la llengua de signes, cal el subtitulat. Així tots en podrem gaudir-ne, tant les persones que s’expressen fent servir la llengua de signes com aquelles, que com jo, serien incapaces de captar el contingut si s’expliqués exclusivament en llengua de signes.

El MNAC fa ja uns mesos que disposa de signoguies gratuïtes per a la seva exposició permanent, un servei a l’abast de qualsevol persona amb discapacitat auditiva. Va participar la Fundación Orange dins del projecte Museus accessibles i l’assessorament va córrer a càrrec de la FESOCA.

Aprofitant que fa no gaire vaig anar fins al MNAC a visitar una exposició temporal, vaig interessar-me pel tema de les signoguies. Les anunciaven en un gran cartell, es veia una imatge de l’aparell on apareixia un noi signant i el subtitulat (en català o castellà no ho recordo bé) a sota. Em va desconcertar el fet de veure aquesta imatge i, en canvi, llegir al fulletó: “Servei de signoguies en llengua de signes catalana, castellana i internacional (versió subtitulada en anglès)”. Podeu comprovar-ho a la imatge de l'esquerra, si la seleccioneu la veureu ampliada. Davant el dubte, vaig preguntar i sol·licitar que em mostressin una, perquè si només hi havia llengua de signes catalana (LSC), llengua de signes espanyola (LSE) i internacional, subtitulada en anglès, a mi aquest aparell no m’hagués servit de res, doncs no sóc de les que va estudiar anglès. Malgrat tot vaig respirar en veure que, efectivament, hi havia subtitulació també en català i en castellà. Així sí!

Seria desitjable que els fulletons del MNAC donessin la informació correctament i també que tinguessin cura que aquesta aparegués de la mateixa manera a la pàgina que tracta sobre l’accessibilitat al museu.

En referència a les signoguies ara es pot trobar el següent paràgraf:
"Per facilitar la visita a persones amb discapacitats auditives, el MNAC, juntament amb la Fundación Orange, ofereix un nou servei adreçat a aquest col·lectiu. Es tracta d'un dispositiu PDA en Llengua de Signes en català, castellà i internacional, amb subtítols en anglès, amb comentaris de les 35 obres mestres del MNAC. La posada en marxa d'aquest servei, que és gratuït, s'inscriu dins el compromís adquirit pels 7 centres d'art integrants del grup ArticketBCN de fer els museus més accessibles a les persones amb discapacitats. El MNAC ha comptat amb l'assessorament de la Federació de Persones Sordes de Catalunya (FESOCA)".

Com veieu es repeteix l’omissió d’informació, no s’esmenta la subtitulació en català o en castellà, només en anglès. Si algú, però, té la iniciativa de veure el vídeo “Nou servei de signoguia” que figura a la mateixa pàgina, llavors sí que se li explica la qüestió a fons. Us deixo l’enllaç de la pàgina a la que faig referència, aquí.

Espero que el MNAC faci arribar la informació degudament doncs, potser, s’utilitzaran menys del previst uns aparell útils per a diferents usuaris.
 
Més informació:
FESOCA: “El MNAC ja disposa de signoguies” (4/3/11)

dimecres, 27 de juliol del 2011

El Jardí Botànic Històric de Barcelona



Situat a l’Avinguda dels Muntanyans, s/n, al Parc de Montjuïc, tocant al Palau Nacional, on hi ha la seu del MNAC, queda una mica amagat, però val la pena estar atent, no despistar-se i fer-hi una visita.
Us copio el que es pot llegir a la placa que hi ha a l’entrada:

“Aquest jardí botànic va ser creat el 1930 per Pius Font i Quer, sobre antigues pedreres a l’entorn d’una masia construïda amb motiu de l’Exposició Universal de 1929. Aquest jardí ampliava la col·lecció de plantes que es cultivava davant del Museu de Ciències Naturals a la Ciutadella. En pocs anys, va reunir una notable mostra de plantes endèmiques i excepcionals procedents de les Illes Balears, la Península Ibèrica i del Marroc. Avui conté exemplars d’espècies molt rares, únics i els arbres més alts de Barcelona.
El 1986, l’Ajuntament de Barcelona, aprofitant la remodelació que es feia d’aquesta àrea pels Jocs Olímpics de 1992, va iniciar la construcció d’un nou Jardí Botànic, situat també a Montjuïc, obert al públic el 1999”

Cal dir que ara el Museu de Ciències Naturals de Barcelona (MCNB) està distribuït en diferents seus. Si seleccioneu l’enllaç, aquí, trobareu tota la informació.

I tornant al Jardí Botànic Històric, només entrar observareu que podeu tirar cap a l’esquerra o cap a la dreta. Si aneu a l’esquerra, arribareu a un espai on hi ha l’antiga masia, suposo que restaurada, i un hort. Escollint al camí de la dreta podeu anar baixant fins a descobrir arbres altíssims que tenen una pila d’anys, jo em vaig fixar en un freixe i en una noguera, un d’ells superava ja els 100 anys!

El temps ha afavorit que aquest indret estigui d’allò més verd i frondós, ideal per a descansar, passejar i passar una estona llegint o inspeccionant plantes d’aquí i d’allà o fer altres coses que us vinguin de gust.

Esplanada del Jardí Botànic Històric de Barcelona

Masia del Jardí Botànic Històric de Barcelona


Més informació:
Jardí Botànic Històric de Barcelona (creat el 1939)
Jardí Botànic de Barcelona (inaugurat el 1999)

dimarts, 26 de juliol del 2011

El poema de José Corredor-Matheos, ara sí

Es pot trobar a “El don de la ignorancia”, publicat per Tusquets dins la col·lecció “Nuevos textos sagrados”.

El poema és aquest:

Olvidan lo que son,
gozosos en el aire
y en la luz,
y ven por transparencia
aquello que a los ojos
se les niega.
Ahora se han posado
sin ruido en una rama
y emiten algún canto
que tan sólo adivino.
Alzan el vuelo,
y yo vuelo con ellos,
sin deseos,
sin pensamientos ya,
sin otro cuerpo
que el que me presta
el aire.
           José Corredor-Matheos

I aprofitant que avui he tornat a veure com havia quedat l’exposició de Trullàs, us deixo també aquesta imatge:

Poema de José Corredor-Matheos "interpretat" per Trullàs

Apunt relacionat:

“La Fundació Vila Casas i l’Art”

dilluns, 25 de juliol del 2011

La Fundació Vila Casas i l'Art

Demà, a les 7 de la tarda, a l’espai VolART2 que la Fundació Vila Casas té al carrer Ausiàs Marc, 22 de Barcelona, s’inaugurarà “oficialment” una exposició que intenta, entre d’altres coses, fer una reflexió sobre la llibertat, “31 Dies. Solo Art Live”, de Trullàs. Tot el que demà es veurà ha estat muntat in situ per l’artista en pocs dies. Jo hi vaig anar la setmana passada quan encara hi treballava.

A mi em va cridar especialment l’atenció un poema de José Corredor-Matheos que si aconsegueixo trobar, us passaré.

I aprofitant el viatge, si us ve de gust, podeu veure, al costat, a l’espai VolART, l’exposició d’obres seleccionades per al IL Concurs Internacional de Dibuix 2011 que va convocar la Fundació Ynglada-Guillot. Aquesta setmana s’acaba.
 
Apunt relacionat:

"Concurs internacional de dibuix" (26/2/11)

dissabte, 23 de juliol del 2011

Avui he pensat en Stieg Larsson


Avui m’ha vingut al cap Stieg Larsson, avui m’he assabentat que ahir un boig va disparar contra un munt de gent a l’illa noruega d’Utoya i que, possiblement, també va participar en l’atemptat amb bomba al centre d’Oslo. Ja sé que Larsson era suec, el lligam no el faig pas per la nacionalitat sinó perquè l’individu que ha mort gent indefensa ha estat qualificat d’ultradretà, entre d’altres coses, també d’antimusulmà, fanàtic... i, si no ho sabeu, Stieg Larsson, famós per haver escrit la trilogia Millennium, també era un notable periodista implicat en la investigació de grups ultradretans suecs i dels seus lligams amb el poder polític i financer. Va rebre amenaces de mort i la va viure de ben a prop quan un company seu va ser assassinat per un cotxe bomba.

Ara, aquest tal Anders B. Breivik s’ha donat a conèixer, llàstima que no hagués estat identificat abans pel que anava deixant escrit aquí i allà. El 17 de juliol va escriure a Twitter el seu únic “tuit”: "Una persona amb una creença és igual a la força de 100.000 persones que només tenen interessos". La frase no és que per si mateixa sigui menyspreable, tot depèn de quin sentit se li doni. Hi ha creences i creences, cal anar amb compte, doncs, a l’hora d’escollir-les.

Tornant a Stieg Larsson, fa no gaire s’ha publicat una recopilació de 25 textos seus sobre l’extrema dreta, el racisme i el maltractament de dones. El llibre duu per títol “La veu i la fúria”, editat per Destino en castellà i per Columna Edicions en català. Val la pena que us entretingueu a llegir què diu wikipèdia sobre ell, us deixo l’enllaç en castellà perquè l’entrada és més completa, aquí.
 
Per acabar aquest parell d’articles sobre els atemptats a Noruega:

El Periódico, 23/7/11: “Al menys 92 morts en el doble atemptat a Noruega”
ARA, 23/7/11: “Anders B. Breivik confessa el tiroteig de l'illa noruega d'Utoya”

dijous, 21 de juliol del 2011

Camps dimiteix, però continua campant

Foto extreta de http://www.ara.cat/

El que, fins fa unes hores, era el president de la Generalitat valenciana ha dimitit com a tal, però Francisco Camps continua campant, o sigui “vivint i passant la vida com pot”, cal dir que continuarà sent diputat. No ha claudicat davant les demandes del seu propi partit, no ha admès la seva culpabilitat en l’assumpte dels vestits tal com li demanaven els seus, tampoc ho ha fet qui va ser la seva mà dreta, Ricardo Costa, que va assegurar que s’avindria a les demandes del PP, si Camps feia el mateix. Així que ara hi ha una situació una mica rocambolesca perquè dos dels inculpats han optat per declarar-se culpables dels fets (Víctor Campos i Rafael Betoret) i els altres dos (Camps i Costa) no. Veurem què passa ara.

De totes formes, això dels vestits és només la punta de l'iceberg del cas Gürtel.

Campi qui pugui!

ARA, 21/7/11: "Les 10 frases sobre el cas Gürtel que han portat Camps pel camí de la dimissió"

El País, 21/7/11: ESPECIAL: Todo sobre la dimisión de Camps