dilluns, 28 de març del 2011

DESAPAREGUTS al CCCB

He anat a veure l’exposició “Desapareguts” sabent que Gervasio Sánchez és un fotoperiodista compromès. Recordava haver rebut una presentació amb el discurs que havia fet el 7 de maig de 2008 quan li van concedir el Premi Ortega y Gasset de Fotografia. Em va agradar aquell discurs, no es va mossegar la llengua, ni molt menys. Va haver gent que va dir que, després d’allò, Gervasio Sánchez no tornaria a publicar cap treball aquí, però es va equivocar, per sort es va equivocar.


Fotografia de Gervasio Sánchez que presenta l'exposició

“Desapareguts” es pot veure al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) fins l’1 de maig. Ens endinsa en un tema que no ens ha de deixar indiferents: la desaparició forçosa. Desaparició de persones durant conflictes bèl·lics o a causa de la repressió en un moment determinat. Ens submergeix en el malson de persones que busquen els seus familiars a llocs tan diferents com El Salvador, Guatemala, Argentina, Xile, Bòsnia i Hercegovina i Iraq, per citar-ne alguns. Sense oblidar-nos que aquí, a Espanya, encara cal trobar molts dels què van desaparèixer durant la Guerra Civil i la posterior dictadura franquista i no sembla que amb els governs de l’etapa democràtica s’hagi avançat gaire. A l’última part de l’exposició, Gervasio Sánchez se’n fa ressò mostrant els treballs fets a Cetina (Saragossa) per recuperar part del passat, de la nostra memòria històrica.

Les fotografies documentals segueixen un fil narratiu que va des dels centres de detenció fins a la inhumació dels cossos ja identificats. Els textos que acompanyen cada bloc ens situen encara més en un trajecte que certament commou.

Complementen l’exposició dues gravacions audiovisuals, una d’elles subtitulada en castellà, l’altra subtitulada en anglès.

Si voleu més informació, podeu enllaçar amb el web del CCCB, aquí.

Podeu aprofundir sobre el punt de vista de Gervasio Sánchez al blog “Los desastres de la guerra”: http://blogs.heraldo.es/gervasiosanchez/

Per a aquells que us perdéreu el discurs, curt, però contundent, aquí teniu dues possibilitats:

http://lacomunidad.elpais.com/perdida-en-actualidad/2009/2/10/discurso-gervasio-sanchez-premio-ortega-y-gasset

http://www.youtube.com/watch?v=lOyWPFj5GKQ

divendres, 18 de març del 2011

Menja bé, tu hi guanyes!

Autor: Diputació de Barcelona

Si teniu nens i us sentiu una mica intoxicats després d’haver llegit l’anterior entrada, us podeu refer, si més no una mica, visitant l’exposició “Menja bé, tu hi guanyes” que organitza l’Àrea de Salut Pública i Consum de la Diputació de Barcelona.

Avui divendres ha arribat a Badalona, a Can Cabanyes, que es troba a la Rambla Sant Joan 59-77. La podreu veure fins a l’1 d’abril. Va adreçada a nens de 8 a 12 anys de cara a fomentar uns hàbits alimentaris saludables.

Can Cabanyes és una masia del segle XVII, reformada posteriorment. A l’actualitat funciona com a centre cívic. Ho dic per situar-vos.

Si voleu més informació sobre l'exposició, la podeu trobar aquí

dimarts, 15 de març del 2011

Qüestió de química, compte!

Ahir, habilitada amb un equip FM, vaig assistir a una de les xerrades del cicle “Visions de la Ciència” que s’han fet a diverses biblioteques públiques de Barcelona al llarg d’aquest primer trimestre.

No sé si després de llegir l’encapçalament de l’apunt algú ha tingut alguna mena de flash i ha pensat en alguna cosa concreta. Per treure de dubtes a tothom, diré que la xerrada en qüestió duia un títol inquietant: “Partícules tòxiques que ens envolten i impregnen” i anava a càrrec de Miquel Porta, coordinador del Grup de Recerca en Epidemiologia clínica i molecular del càncer de l'IMIM (Institut Municipal d’Investigació Mèdica).

El que va explicar no va ser gens tranquil·litzador, parlava dels CTP o, dit clarament, dels Contaminants Tòxics Persistents. A un estudi detallat fet a Catalunya es troba la denominació COPs (Compostos Orgànics Persistents).

Us podria donar algun detall sobre la xerrada, però crec que és millor que llegiu una de les entrada del blog IMIMa’t!, un blog de divulgació científica gestionat des del servei de comunicació de IMIM: “Un estudi mostra que el 85% de la població presenta algun tipus de contaminant químic a la sang”. Al final veureu que hi ha dos enllaços interessants, un d’ells és l’informe que descriu amb pèls i senyals aquesta afirmació i l’altre us portarà al web de l’editorial Catarata i, en concret, al llibre: “Nuestra contaminación interna. Concentraciones de compuestos tóxicos persistentes en la población española”. Aquest blog el podeu llegir tant en català com en castellà.

Per amenitzar més la cosa us deixo una entrevista i un parell d’articles:
- La Vanguardia, agost 2009. Entrevista a Miquel Porta: "Debemos combatir los agentes tóxicos"
- El País, 30 de juny de 2009: “Intoxicados hasta los huesos”
- El País, 19 de desembre de 2010: “Este pez tiene mercurio (y usted)”

dissabte, 12 de març del 2011

Capvespre


Capvespre


divendres, 11 de març del 2011

Combatre el maleït soroll

Això de combatre el soroll jo no ho tinc gaire complicat, simplement he de desconnectar o treure’m els meus audiòfons i punt. Però fer-ho em suposa aïllar-me totalment de l’ambient sonor que m’envolta en un moment determinat. Això em ve de gust de vegades, però no sempre ni a tot arreu. Fora de casa, per exemple, em resultaria estrany. Em sentiria com si formés part d’un altre món, com si flotés i caminés per un lloc aliè que no va amb mi, amb el qual no estaria lligada. Seria com estar en una bombolla sense aire veient com tot s’agita al meu voltant i jo estigués allà dins, en silenci. Però de vegades ho he provat a mitges, al metro, per exemple, quan vull fugir del molest tràfec que m’envolta o enmig del brogit del trànsit. Dic a mitges perquè el que acostumo a fer és abaixar el volum dels audiòfons, o millor dit del meu audiòfon dret perquè per l’altre capto tan poc que ja no em carrega, o desconnecto el dret i sento la remor per l’esquerre.

Malgrat tot, quan et comuniques amb un altre, aquesta desconnexió no és possible, a no ser que tinguis una lectura labial suprema, i jo disto molt d’això. Així que, sovint, no tens més nassos que batallar amb el soroll ambiental i intentar caçar alguna cosa. És esgotador!

M’han entrat ganes de parlar d’això arran un capítol del programa “Quèquicom” que vaig veure l’altre dia i que duia per títol “Combatre el soroll”. Sovint repeteixen capítols emesos fa temps, aquest era del 2006, però això no té importància. En un moment donat, el físic que presenta el programa diu: “Encara que us pugui semblar sorprenent, la intensitat d’un so de 40 decibels no és la meitat de la intensitat d’un so de 80 decibels(...) els decibels funcionen amb una escala logarítmica. Per tant, si volem passar d’un so de 80 dB a un so de 40 dB, hem de reduir la potència ni més ni menys que 10.000 vegades” Carai!, vaig pensar jo, això vol dir que la intensitat de so que jo necessito per captar algunes freqüències és una passada, algunes ja ni les capto.

Al web de Hear-it he trobat un article interessant per il·lustrar el tema: “Decibels perillosos”, us deixo l’enllaç, aquí.

I si voleu veure el vídeo del programa “Quèquicom”, aquí el teniu. Recordeu que podeu activar els subtítols amb el botó de l’orella.



Si us ve de gust remenar el web de Quèquicom segurament trobareu altres capítols interessants, a alguns s’han afegit subtítols en castellà,  a d'altres en anglès.

dimecres, 9 de març del 2011

Sordesa, el pitjor és...

Fa uns dies que tinc a les mans una novel·la que vaig descobrir per casualitat mentre remenava el catàleg d’una biblioteca pública. Volia esbrinar quants llibres relacionats amb la sordesa estaven a disposició dels usuaris i posant el terme “sordesa” com a paraula clau me’n van sortir tres. Pocs, ben pocs.

Un d’ells ja l’havia llegit feia temps i a mi, particularment, no em va convèncer, vull dir que no seria pas dels què recomanaria per acostar-se al tema, un altre no m’interessava (de moment) i la novel·la no em sonava, així que vaig sentir curiositat. Cal dir que dins del catàleg general hi figuren dotze llibres en total, molts d’ells dedicats a tractar el tema de la sordesa en infants que neixen sords.

Total que vaig anar a buscar la novel·la i després de donar-li un primer cop d’ull la vaig demanar en préstec. Al començament he de dir que se’m va encendre la llumeta d’alerta doncs apareixia una menció al “Mètode Artificial” creat per Heinicke i es mencionava la paraula “sordmut”. Tot això en una mena d’extracte d’un article del “Canadian Illustrated News”, datat l’1 d’agost de 1874.
 








« Canadian Illustrated News, vol. IX, Portada. Còpia extreta del lloc Web de la Biblioteca i Arxius de Canadà. Nouvelles en images : Canadian Illustrated News. »



Primer vaig indagar sobre la figura de Heinicke, vaig sentir curiositat, i després, ja informada, vaig començar a llegir la novel·la. L’acció es desenvolupa entre finals del s.XIX i els inicis del s.XX. La protagonista, la Grania, perd l’oïda a causa de l’escarlatina amb tan sols cinc anys i es converteix, per tant, en una sorda postlocutiva ben aviat. I ja d’entrada, només començar, veus el paper clau que juguen la Mamo, la seva àvia, i la Tress, la seva germana, en el seu desenvolupament. Sense el seu suport difícilment la Grania hagués arribat on arriba. Després ve l’escola on ingressa, una escola que no pinta gens malament per l’època.

Però si hi ha quelcom que m’interessa és la descripció de les sensacions que té la Grania com a persona sorda. Encara no he acabat la novel·la, estic en el moment en què el seu estimat se’n va com a voluntari a la Primera Guerra Mundial, un voluntari canadenc.

La relació de complicitat que estableix amb ell, un oient, és extraordinària. Ell s’interessa per saber què sent com a persona sorda. En un moment donat, li demana que li expliqui coses de la sordesa i que comenci per la pitjor. La Grania s’ho rumia un moment i diu:
- No tenir la informació que té tothom. No... Encara és pitjor quan no et donen la informació, aquell petit detall, que es pensen que no és prou important per comunicar-te’l.

Jo també m’ho hauré de rumiar, tot i així, aposto que més d’un estarà completament d’acord amb la Grania.

I acabo dient-vos que la novel·la de la qual estic parlant va ser escrita l’any 2003 per Frances Itani, editada en català per Proa amb el títol “Sordesa”. El títol original, en anglès, era “Deafening” que traduït literalment seria “Ensordidor”.

dimecres, 2 de març del 2011

No tot és el que sembla

Encara que algú pot pensar que la imatge de dalt té alguna cosa a veure amb TV3 vista des del País Valencià, no, no és així. Si us hi fixeu, veureu algun detall i penso que el senyor Camps no arriba, en aquests moments, a permetre ni això. Mira que...

Bé, tot i que les aparences poden enganyar, aquí hi ha alguna cosa amagada. Em refereixo a la imatge, deixo ja el senyor Camps de banda. Només cal retocar-la una mica perquè cobri vida, però aquesta tampoc ha de ser idèntica. La diversitat resulta molt més interessant.