dimecres, 29 de juny de 2011

Desconnexió. Toledo

He estat uns dies fora, no és que se m’hagin passat les ganes d’escriure, eh!
He anat a Toledo, la ciutat de les tres cultures. Si mai aneu us aconsellaria que ho féssiu quan fes més fresca, la setmana passada hi havia moments en què els termòmetres visibles s’enfilaven a 38 graus. Impossible sobreviure sense aigua i sense ombra, però en fi, un turista és un turista i n’hi ha de més i menys masoquistes. A més a més de la calor, els carrers empedrats poden malmetre articulacions delicades, més quan les pendents estan a l’ordre del dia. Malgrat tot, val la pena anar com a mínim un cop, prenent-s’ho amb calma.

Com que la setmana passada allà celebraven el Corpus amb processó inclosa -que, per cert, ens vam saltar- els carrers per on havia de passar estaven engalanats i coberts amb tendals, el què per a mi va tenir una gran avantatge, doncs el sol no et queia a sobre i podies passejar a l’ombra. Una altra punt a favor va ser que, precisament per aquestes dates, es podien visitar alguns patis toledans, molts dels quals habitualment no estan oberts al públic.

Us deixo algunes imatges.

Estació de Toledo
Si voleu saber-ne més sobre aquesta estació, us deixo un enllaç, aquí.  

Una mostra dels patis:

Pati de Toledo

Pati de Toledo

Pati de Toledo

Pati de Toledo

Pati de Toledo

Pati de Toledo

Detall d'un pati de Toledo

Pati de Toledo

Pati de Toledo

Detall d'un pati de Toledo

Pati de la casa-museu de El Greco. Toledo

Per cert, a un dels patis exposava la seva obra el pintor Boris Lugovskoy. Els seus quadres i l'entorn arquitectònic ben cuidat van fer que la visita valgués doblement la pena.
 
Carrers i places:

Carrer de Toledo engalanat

Carreró empedrat. Toledo

Desfilada

La Chatarra-Band a Toledo

Carrer costerut. Toledo

Plaça San Justo. Toledo

Racó de la plaça de Barrio Nuevo. Toledo

Pont de San Martín. Toledo
 Altres:

Mesquita Cristo de la Luz. Toledo

Sinagoga de Santa María la Blanca. Toledo

Claustre del museu de Santa Cruz. Toledo

Monestir de San Juan de los Reyes. Toledo

I per acabar us presento aquest amic interessat i afamat que se'ns va acostar mentre dinàvem un dia a la plaça de San Justo:

diumenge, 19 de juny de 2011

El Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya (mNACTEC)

Diumenge passat, vaig anar amb una colla a Terrassa a visitar una de les exposicions que hi havia al Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya (mNACTEC). Això va ser el preàmbul, perquè en aquest museu hi ha tant per veure que et pots passar hores.

Després de visitar INAUDITO, de la què ja vaig fer esment a l’entrada anterior, vam fer un volt per HOMO FABER i per molts altres racons amagats.

Us deixo algunes imatges curioses...
Quan encara no existien els audiòfons que hi ha avui en dia ni els implants coclears es podien veure coses com aquestes:


Trompeta acústica (INAUDITO)
 
Antics audiòfons (INAUDITO)

Ara bé, el que a mi em va donar més resultat va ser aquest muntatge, una gran pensada:

Tubs (INAUDITO)
Si algú parlava des d´un extrem del tub, el que escoltava a l’altre cantó ho sentia ben clar, encara que parlés fluix! He de dir que jo el vaig provar això amb audiòfon incorporat, perquè si no... em sembla a mi... que no m’hagués donat els resultats esperats.

I canviant d’espai, un exemple del que es podia veure a HOMO FABER

Maqueta d'una grua romana (HOMO FABER)

Si mai aneu a Terrassa, no us perdeu la màquina de vapor:

Com funciona la màquina de vapor (mNACTEC)



Màquina de vapor (mNACTEC)

Rodes, corretges i embarrats (mNACTEC)

Maqueta d'una caldera i una màquina de vapor (mNACTEC)
  

dissabte, 18 de juny de 2011

Paraules, paraules

La imatge que il·lustra aquesta entrada està presa a l’exposició INAUDITO. Es pot veure fins al 10 de juliol al Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya (Terrassa).


A la traducció veureu que el nombre de paraules no és el mateix. Això de traduir no és tan senzill com sembla. Si voleu saber amb més detall el significat de cadascuna, us deixo l’enllaç de l’edició electrònica d’un diccionari, aquí, que he descobert gràcies al Jordi Dorca.

I ara sí:

acord, alarit, aplaudiment, baluern, batec, batzac, bram, bramul, brega, bufament, bullícia, cant, cantarella, cantussol, clam, concert, conferència, cop, cop de porta, cridòria, crit, cruixit, diàleg, discurs, esbronc, esbufec, escàndol, escataineig, esclat, espetec, esternut, estrèpit, explosió, fragor, gargamelleig, gatzara, gemec, grinyol, grunyit, lament, lladruc, monòleg, mugit, murmuri, música, palpitació, plor, ploriqueig, pregó, protesta, rebequeria, rebombori, recital, redoblament, renill, repic, ressò, ressonància, retrò, ronc, rot, ruflet, rugit, rum-rum, rumor, silenci, simfonia, so, sonoritat, soroll, sospir, toc, tos, tro, tumult, tust, udol, veu, veuassa, xerrada, xerrameca, xiscle, xiu-xiu, xiulada, xiuladissa, xiuletada, xiuxiueig, xivarri

Tot això m’ha fet pensar... Diuen que les paraules se les emporta el vent, no totes, per sort o per desgràcia, algunes paraules perduren. Sigui perquè han quedat reflectides d’alguna manera o bé perquè algú present encara les recorda. Malgrat tot, els records es difuminen, es dissolen, a més a més, els records no són més que percepcions, impressions personals d’allò que va succeir, una forma particular de veure i percebre la realitat. Per això, crec que l’escriptura és una eina per fer perdurar els records, rellegir-los, analitzar-los des de la distància. Els records són fugidissos i cal fer un exercici de memòria per fer-los presents. He de llegir Semprún.

divendres, 17 de juny de 2011

Mossos infiltrats... possiblement

Ahir vaig estar una mica desconnectada del que corria per Internet sobre què va succeir dimecres al Parc de la Ciutadella. Avui, he anat tafanejant per alguns blogs i he trobat un força interessant, on s’esmentava un vídeo que s’havia penjat a YouTube, després s’havia “retirat” i, ara, es pot tornar a veure. Cal dir que també està a disposició de tothom a Dailymotion.

El vídeo mostra que el dia en qüestió hi havia una colla, diguem-ne, d’elements externs. Aquests sembla que van posant-se força nerviosos al ser descoberts i acaben sent escortats pels Mossos uniformats. Deixo que cadascú teoritzi sobre qui eren o deixaven de ser. Ara bé, el vídeo, tal com està muntat, identifica els “agitadors” amb aquests “elements externs” i això sí que no ho acabo de veure. Que hi va haver “agitadors”, això és evident, però aquestes imatges en concret no deixen gens clar que fossin aquests precisament.

D’altra banda, aquest migdia, membres del Moviment dels indignats han llegit un Manifest rebutjant la violència, també han deixat clar que els que van provocar els aldarulls no formen part del Moviment d’indignats i com a conseqüència ells no han de fer autocrítica en aquest sentit.

Ho podeu llegir en un article publicat a l’ARA que conté un enllaç al manifest llegit a la roda de premsa.
ARA, 17/6/11: “Els indignats es desmarquen de la violència i refermen que el seu moviment és pacífic”

El blog del què us parlava al començament és aquest: KARMA PEIRÓ. Històries d’una periodista digital.

Insereixo el vídeo i així no l’heu de cercar:



QUI SÓN ELS VIOLENTS? por animalrightsfight

Si preferiu veure’l des de YouTube, on de moment torna a aparèixer, hi podeu anar. Us deixo l’enllaç, aquí.

Altres entrades relacionades:

No ens convenen els màrtirs
Felip Puig ignora la realitat?
Vergonya, indignació, “cabreo”
L’acampada d’indignats

dimecres, 15 de juny de 2011

No ens convenen els màrtirs

El que ha succeït avui al recinte del Parc de la Ciutadella no diré que m’hagi indignat, m’ha sorprès, sí, m’ha sobtat la intransigència d’alguns dels indignats vers els diputats que pretenien accedir al Parlament. No crec que sigui aquest un bon camí, una tàctica adequada per a mostrar la indignació.

No tots, suposo que no tots, els que hi eren han fet passar “una mala estona” als polítics, no ens convé convertir-los en una mena de màrtirs.

Sembla que també alguns periodistes ho han passat malament quan pretenien cobrir la notícia; aquest tampoc és un punt positiu.

Caldrà pol·lir les estratègies, no convé donar-los l’excusa perfecta per enginyar accions que després més d’un lamentarà.

Qui tingui ganes de veure una mostra del que ha passat pot enllaçar amb aquest vídeo (no subtitulat): http://www.tv3.cat/videos/3577690/Parlamentaris-assetjats

Jo em quedo amb el que ha dit Arcadi Oliveres.
ARA, 15/6/11: “Arcadi Oliveres condemna la violència, però reitera el suport al moviment”

I atenció al que diu el senyor Mas:

El Periódico, 15/6/11: “Mas adverteix que la policia podria fer ús de la força a la sortida del ple”

Per acabar, una mena de crònica dels fets (ARA), aquí.

dissabte, 11 de juny de 2011

El meu estimat Haruki Murakami

Fa ja gairebé quatre anys que vaig descobrir l’Haruki Murakami. Pul·lulant per una de les llibreries que freqüento em va cridar l’atenció una coberta. Sobre un fons negre on ressaltava el nom de l’autor i el títol de la novel·la, hi havia una imatge; destacava un ull felí que semblava mirar a qui l’admirava, en aquell moment, jo. Vaig agafar el llibre i, després de donar-li una ullada, vaig decidir que me’l comprava.
Pocs mesos després, a l’agost de 2007, el vaig llegir. Recordo que em va atrapar i em va ajudar moltíssim, doncs gràcies a ell no em vaig capficar en preocupacions que, llavors, voltaven pel meu cap. El llibre en qüestió era “Kafka en la orilla” (versió en castellà de l’editorial Tusquets).

Després van venir altres i encara en tinc algun que m’espera, però per a mi el primer és, ara per ara, el meu preferit, em refereixo al primer que vaig llegir. En ell una realitat física i tangible es barreja amb una altra d’onírica, i acabes per no saber on comença una i on acaba l’altra.

Dimecres, al Telenotícies de TV3, vaig veure en Murakami, que aquest dies ens ha visitat per rebre el XXIII Premi Internacional Catalunya. A una roda de premsa parlava, entre d’altres coses, de com escrivia, de les imatges que anaven sorgint a la seva ment i de com les plasmava després. Hagués estat interessant saber-ne més sobre com funciona la seva capacitat creadora. Al lloc web de TV3 es pot trobar la roda de premsa íntegra, però sense subtítols, llàstima, em quedaré amb les ganes. Si podeu i el voleu escoltar, us deixo l’enllaç, aquí.
 
Ahir, La Vanguardia es feia ressò de les seves opinions sobre el desastre nuclear de Fukushima. Es mostra crític no només amb l’empresa que va construir la central sense invertir prou en seguretat, sinó també amb el govern japonès que va reduir les exigències de seguretat per tal de tirar endavant la política nuclear i també, per acabar, carrega contra el poble japonès per haver permès aquest sistema corrupte que ha portat a molts a pèrdues irreparables.


Tornant de nou al terreny de l’escriptura, una altra de les afirmacions que va fer Murakami va ser aquesta: “La feina de l’escriptor és somniar, però encara tenim una feina més interessant, compartir els nostres somnis amb la gent”.

Per acabar, us deixo un parell d’entrevistes:

ARA.cat, 11/6/11: “Haruki Murakami: Els problemes de les plantes nuclears al Japó són el resulta de l’absència d’idealisme
La Vanguardia, 11/6//11: Mi novela 1Q84 quiere describir todo lo que existe

dimecres, 8 de juny de 2011

Notícies d'Islàndia

Això no és Islàndia, vull dir que les mesures preses pels islandesos davant la disbauxa bancària no tenen ni punt de comparació amb el que passa aquí, “si és que aquí passa alguna cosa” –sembla que tot "segueixi el seu curs"-. Allà, a Islàndia, no sols han carregat contra alguns directius bancaris, sinó també contra aquells polítics que van mirar cap a una altra banda sense fer ni cas a algunes alertes que ja començaven a sonar.

Sembla ser que, aquí, la classe política ha deixat de banda part de les seves funcions (sense perdre els sous) i qui tira dels fils, qui manega cap a on anem o deixem d’anar, són altres, els polítics es limiten a fer que sí amb el seu caparró i punt (de vegades també paren la mà). Com a mínim ahir la vicepresidenta Elena Salgado va descartar les últimes propostes fetes per la Unió Europea. Ja tenim prou reformes en marxa! A veure si en pensen alguna per no escanyar més la gent que ja viu prou apurada.

Alguns titulars:
El Periódico, 8/6/11: “Islàndia porta a judici l’exprimer ministre per la crisi bancària”
El País, 8/6/11: “Islandia, sí es diferente”
El País, 8/6/11: “Islandia enjaula a sus banqueros”

I aquí un vídeo amb un missatge especialment dedicat:


divendres, 3 de juny de 2011

Felip Puig ignora la realitat?

La realitat es pot mirar des de molts punts de vista, d’això no hi ha cap dubte, però hi ha fets que parlen per si sols. Hi ha qui pensa que qüestionar l’actuació dels Mossos d’Esquadra és com dir que un no s’estima prou Catalunya i no, i ara Sr. Puig! no és això.

Estic farta de veure aquest dies el Sr. Puig fent discursos als Mossos i celebrant això i allò. Però encara no he sentit, escoltat, llegit que hagi demanat disculpes per l’actuació que ell va permetre, que va recolzar i que continua defensant dies després de les garrotades que es van descarregar contra els acampats a la Plaça Catalunya.

No pensa dimitir ni el faran dimitir, no sé si Mas no és prou valent o és que no li importa gaire. Això podria establir un greu precedent en futures actuacions de la policia autonòmica que es pot veure legitimada a actuar de la mateixa manera en altres ocasions, sobretot si els Mossos, com aquell dia, no porten cap placa amb el número d’identificació a la vista. Tot i que... potser hi hagi encara alguna esperança, doncs alguns membres del Comitè Europeu per a la Prevenció de la Tortura van visitar Barcelona i han rebut un gruixut dossier que relata i il·lustra els fets d’ara fa tot just una setmana. També el Síndic de Greuges va obrir una investigació poc després de l’anomenada “operació neteja”. Esperem que això sigui suficient, com a mínim, per abaixar els fums d’algú.

Notícies a la premsa:
El Periódico, 3/6/11: “Puig sospesa derogar l’ordre d’identificar els antiavalots”
El País, 31/5/11: “El Consejo de Europa investigará los hechos”
El País, 31/5/11: “No he podido darles ni una colleja”
 
Altres apunts relacionats:

Vergonya, indignació, “cabreo”
L’acampada d’indignats

I vet aquí “Les veritables raons del conseller Puig” que ahir presentaven a Polònia parlant per telèfon, en un moment donat, amb l’Artur Mas.

dijous, 2 de juny de 2011

Contrast

Fa un temps vaig fer un apunt de títol semblant però, com veureu, el contingut és ben diferent.

A través d’una amiga em va arribar un article publicat al Portal Ajintem. El desconeixia completament però ara que li he donat una ullada he decidit que, de tant en tant, me’l miraré. L’article en qüestió, datat al mes d’abril, comentava que Julio Anguita, sense fer cap mena de publicitat, havia renunciat a la seva pensió vitalícia com a exparlamentari, al·legant que amb la pensió que li corresponia com a mestre en tenia prou per viure. Aquesta renúncia va tenir lloc ara fa 7 anys. Jo el primer que vaig pensar va ser que si tots els que han passat pel món de la política prenguessin decisions d’aquesta mena, les arques de l’estat estarien molt més sanejades. Malauradament, crec que l’acció de Julio Anguita és més aviat una excepció i pràcticament tots els que han circulat per aquest món pensen fer valer totes les avantatges que ells mateixos van legitimar, veurem què passa al futur.

Com a figura totalment oposada, se’m presenta l’Anglada, el Josep o José Anglada, líder de Plataforma per Catalunya. Per desgràcia aquest senyor i els seus circulen més que mai per nombrosos ajuntaments de diversos municipis. L’Anglada, després de la detenció de l’alcaldable electe de PxC a Badia del Vallès per robar xecs de restaurant per valor de 70.000 euros, el defensa, sense cap mena de complex, dient que “no passarà res, perquè serà un polític més que ha robat”. Quin fàstic!

Bé, Quim Monzó ja el retratava ben retratat, a ell i als seus, en un escrit que va publicar La Vanguardia pocs dies abans de les eleccions municipals i que duia per títol “Un águila en el corazón”.

Més informació:

Portal Ajintem, 7/4/11: “Julio Anguita renuncia a su pensión vitalicia como ex-parlamentario”
El País, 28/5/11: “Detenido por hurto un edil recién elegido de la xenófoba Plataforma per Catalunya”