El meu estimat Haruki Murakami

Fa ja gairebé quatre anys que vaig descobrir l’Haruki Murakami. Pul·lulant per una de les llibreries que freqüento em va cridar l’atenció una coberta. Sobre un fons negre on ressaltava el nom de l’autor i el títol de la novel·la, hi havia una imatge; destacava un ull felí que semblava mirar a qui l’admirava, en aquell moment, jo. Vaig agafar el llibre i, després de donar-li una ullada, vaig decidir que me’l comprava.
Pocs mesos després, a l’agost de 2007, el vaig llegir. Recordo que em va atrapar i em va ajudar moltíssim, doncs gràcies a ell no em vaig capficar en preocupacions que, llavors, voltaven pel meu cap. El llibre en qüestió era “Kafka en la orilla” (versió en castellà de l’editorial Tusquets).

Després van venir altres i encara en tinc algun que m’espera, però per a mi el primer és, ara per ara, el meu preferit, em refereixo al primer que vaig llegir. En ell una realitat física i tangible es barreja amb una altra d’onírica, i acabes per no saber on comença una i on acaba l’altra.

Dimecres, al Telenotícies de TV3, vaig veure en Murakami, que aquest dies ens ha visitat per rebre el XXIII Premi Internacional Catalunya. A una roda de premsa parlava, entre d’altres coses, de com escrivia, de les imatges que anaven sorgint a la seva ment i de com les plasmava després. Hagués estat interessant saber-ne més sobre com funciona la seva capacitat creadora. Al lloc web de TV3 es pot trobar la roda de premsa íntegra, però sense subtítols, llàstima, em quedaré amb les ganes. Si podeu i el voleu escoltar, us deixo l’enllaç, aquí.
 
Ahir, La Vanguardia es feia ressò de les seves opinions sobre el desastre nuclear de Fukushima. Es mostra crític no només amb l’empresa que va construir la central sense invertir prou en seguretat, sinó també amb el govern japonès que va reduir les exigències de seguretat per tal de tirar endavant la política nuclear i també, per acabar, carrega contra el poble japonès per haver permès aquest sistema corrupte que ha portat a molts a pèrdues irreparables.


Tornant de nou al terreny de l’escriptura, una altra de les afirmacions que va fer Murakami va ser aquesta: “La feina de l’escriptor és somniar, però encara tenim una feina més interessant, compartir els nostres somnis amb la gent”.

Per acabar, us deixo un parell d’entrevistes:

ARA.cat, 11/6/11: “Haruki Murakami: Els problemes de les plantes nuclears al Japó són el resulta de l’absència d’idealisme”
La Vanguardia, 11/6//11: “Mi novela 1Q84 quiere describir todo lo que existe”