dissabte, 30 de juliol de 2011

Signoguies, dispositius PDA al MNAC

Segurament més d’un ha fet servir una audioguia a l’hora de visitar alguna exposició o de seguir una ruta turística per tal d’il·lustrar-se una mica més al llarg del recorregut. Sobre les audioguies cal dir que hi ha algunes que permeten substituir els auriculars convencionals per un bucle de coll i també que algunes persones amb discapacitat auditiva es poden beneficiar de l'aparell si va acompanyat de bucle.

Tal com el seu nom indica per fer ús d’una audioguia cal poder escoltar, però si jo us parlo d’un altre tipus d’aparell, d’una signoguia, vosaltres què en pensareu? La veritat és que jo, la primera vegada que vaig sentir aquest nom, vaig associar-lo a la llengua de signes.

Les signoguies són dispositius PDA (de l’anglès Personal Digital Assistant) i poden tenir més o menys prestacions. Si es pretén que d’aquests aparells puguin fer-ne ús totes les persones amb discapacitat auditiva o sordes cal alguna cosa més que la llengua de signes, cal el subtitulat. Així tots en podrem gaudir-ne, tant les persones que s’expressen fent servir la llengua de signes com aquelles, que com jo, serien incapaces de captar el contingut si s’expliqués exclusivament en llengua de signes.

El MNAC fa ja uns mesos que disposa de signoguies gratuïtes per a la seva exposició permanent, un servei a l’abast de qualsevol persona amb discapacitat auditiva. Va participar la Fundación Orange dins del projecte Museus accessibles i l’assessorament va córrer a càrrec de la FESOCA.

Aprofitant que fa no gaire vaig anar fins al MNAC a visitar una exposició temporal, vaig interessar-me pel tema de les signoguies. Les anunciaven en un gran cartell, es veia una imatge de l’aparell on apareixia un noi signant i el subtitulat (en català o castellà no ho recordo bé) a sota. Em va desconcertar el fet de veure aquesta imatge i, en canvi, llegir al fulletó: “Servei de signoguies en llengua de signes catalana, castellana i internacional (versió subtitulada en anglès)”. Podeu comprovar-ho a la imatge de l'esquerra, si la seleccioneu la veureu ampliada. Davant el dubte, vaig preguntar i sol·licitar que em mostressin una, perquè si només hi havia llengua de signes catalana (LSC), llengua de signes espanyola (LSE) i internacional, subtitulada en anglès, a mi aquest aparell no m’hagués servit de res, doncs no sóc de les que va estudiar anglès. Malgrat tot vaig respirar en veure que, efectivament, hi havia subtitulació també en català i en castellà. Així sí!

Seria desitjable que els fulletons del MNAC donessin la informació correctament i també que tinguessin cura que aquesta aparegués de la mateixa manera a la pàgina que tracta sobre l’accessibilitat al museu.

En referència a les signoguies ara es pot trobar el següent paràgraf:
"Per facilitar la visita a persones amb discapacitats auditives, el MNAC, juntament amb la Fundación Orange, ofereix un nou servei adreçat a aquest col·lectiu. Es tracta d'un dispositiu PDA en Llengua de Signes en català, castellà i internacional, amb subtítols en anglès, amb comentaris de les 35 obres mestres del MNAC. La posada en marxa d'aquest servei, que és gratuït, s'inscriu dins el compromís adquirit pels 7 centres d'art integrants del grup ArticketBCN de fer els museus més accessibles a les persones amb discapacitats. El MNAC ha comptat amb l'assessorament de la Federació de Persones Sordes de Catalunya (FESOCA)".

Com veieu es repeteix l’omissió d’informació, no s’esmenta la subtitulació en català o en castellà, només en anglès. Si algú, però, té la iniciativa de veure el vídeo “Nou servei de signoguia” que figura a la mateixa pàgina, llavors sí que se li explica la qüestió a fons. Us deixo l’enllaç de la pàgina a la que faig referència, aquí.

Espero que el MNAC faci arribar la informació degudament doncs, potser, s’utilitzaran menys del previst uns aparell útils per a diferents usuaris.
 
Més informació:
FESOCA: “El MNAC ja disposa de signoguies” (4/3/11)

dimecres, 27 de juliol de 2011

El Jardí Botànic Històric de Barcelona



Situat a l’Avinguda dels Muntanyans, s/n, al Parc de Montjuïc, tocant al Palau Nacional, on hi ha la seu del MNAC, queda una mica amagat, però val la pena estar atent, no despistar-se i fer-hi una visita.
Us copio el que es pot llegir a la placa que hi ha a l’entrada:

“Aquest jardí botànic va ser creat el 1930 per Pius Font i Quer, sobre antigues pedreres a l’entorn d’una masia construïda amb motiu de l’Exposició Universal de 1929. Aquest jardí ampliava la col·lecció de plantes que es cultivava davant del Museu de Ciències Naturals a la Ciutadella. En pocs anys, va reunir una notable mostra de plantes endèmiques i excepcionals procedents de les Illes Balears, la Península Ibèrica i del Marroc. Avui conté exemplars d’espècies molt rares, únics i els arbres més alts de Barcelona.
El 1986, l’Ajuntament de Barcelona, aprofitant la remodelació que es feia d’aquesta àrea pels Jocs Olímpics de 1992, va iniciar la construcció d’un nou Jardí Botànic, situat també a Montjuïc, obert al públic el 1999”

Cal dir que ara el Museu de Ciències Naturals de Barcelona (MCNB) està distribuït en diferents seus. Si seleccioneu l’enllaç, aquí, trobareu tota la informació.

I tornant al Jardí Botànic Històric, només entrar observareu que podeu tirar cap a l’esquerra o cap a la dreta. Si aneu a l’esquerra, arribareu a un espai on hi ha l’antiga masia, suposo que restaurada, i un hort. Escollint al camí de la dreta podeu anar baixant fins a descobrir arbres altíssims que tenen una pila d’anys, jo em vaig fixar en un freixe i en una noguera, un d’ells superava ja els 100 anys!

El temps ha afavorit que aquest indret estigui d’allò més verd i frondós, ideal per a descansar, passejar i passar una estona llegint o inspeccionant plantes d’aquí i d’allà o fer altres coses que us vinguin de gust.

Esplanada del Jardí Botànic Històric de Barcelona

Masia del Jardí Botànic Històric de Barcelona


Més informació:
Jardí Botànic Històric de Barcelona (creat el 1939)
Jardí Botànic de Barcelona (inaugurat el 1999)

dimarts, 26 de juliol de 2011

El poema de José Corredor-Matheos, ara sí

Es pot trobar a “El don de la ignorancia”, publicat per Tusquets dins la col·lecció “Nuevos textos sagrados”.

El poema és aquest:

Olvidan lo que son,
gozosos en el aire
y en la luz,
y ven por transparencia
aquello que a los ojos
se les niega.
Ahora se han posado
sin ruido en una rama
y emiten algún canto
que tan sólo adivino.
Alzan el vuelo,
y yo vuelo con ellos,
sin deseos,
sin pensamientos ya,
sin otro cuerpo
que el que me presta
el aire.
           José Corredor-Matheos

I aprofitant que avui he tornat a veure com havia quedat l’exposició de Trullàs, us deixo també aquesta imatge:

Poema de José Corredor-Matheos "interpretat" per Trullàs

Apunt relacionat:

“La Fundació Vila Casas i l’Art”

dilluns, 25 de juliol de 2011

La Fundació Vila Casas i l'Art

Demà, a les 7 de la tarda, a l’espai VolART2 que la Fundació Vila Casas té al carrer Ausiàs Marc, 22 de Barcelona, s’inaugurarà “oficialment” una exposició que intenta, entre d’altres coses, fer una reflexió sobre la llibertat, “31 Dies. Solo Art Live”, de Trullàs. Tot el que demà es veurà ha estat muntat in situ per l’artista en pocs dies. Jo hi vaig anar la setmana passada quan encara hi treballava.

A mi em va cridar especialment l’atenció un poema de José Corredor-Matheos que si aconsegueixo trobar, us passaré.

I aprofitant el viatge, si us ve de gust, podeu veure, al costat, a l’espai VolART, l’exposició d’obres seleccionades per al IL Concurs Internacional de Dibuix 2011 que va convocar la Fundació Ynglada-Guillot. Aquesta setmana s’acaba.
 
Apunt relacionat:

"Concurs internacional de dibuix" (26/2/11)

dissabte, 23 de juliol de 2011

Avui he pensat en Stieg Larsson


Avui m’ha vingut al cap Stieg Larsson, avui m’he assabentat que ahir un boig va disparar contra un munt de gent a l’illa noruega d’Utoya i que, possiblement, també va participar en l’atemptat amb bomba al centre d’Oslo. Ja sé que Larsson era suec, el lligam no el faig pas per la nacionalitat sinó perquè l’individu que ha mort gent indefensa ha estat qualificat d’ultradretà, entre d’altres coses, també d’antimusulmà, fanàtic... i, si no ho sabeu, Stieg Larsson, famós per haver escrit la trilogia Millennium, també era un notable periodista implicat en la investigació de grups ultradretans suecs i dels seus lligams amb el poder polític i financer. Va rebre amenaces de mort i la va viure de ben a prop quan un company seu va ser assassinat per un cotxe bomba.

Ara, aquest tal Anders B. Breivik s’ha donat a conèixer, llàstima que no hagués estat identificat abans pel que anava deixant escrit aquí i allà. El 17 de juliol va escriure a Twitter el seu únic “tuit”: "Una persona amb una creença és igual a la força de 100.000 persones que només tenen interessos". La frase no és que per si mateixa sigui menyspreable, tot depèn de quin sentit se li doni. Hi ha creences i creences, cal anar amb compte, doncs, a l’hora d’escollir-les.

Tornant a Stieg Larsson, fa no gaire s’ha publicat una recopilació de 25 textos seus sobre l’extrema dreta, el racisme i el maltractament de dones. El llibre duu per títol “La veu i la fúria”, editat per Destino en castellà i per Columna Edicions en català. Val la pena que us entretingueu a llegir què diu wikipèdia sobre ell, us deixo l’enllaç en castellà perquè l’entrada és més completa, aquí.
 
Per acabar aquest parell d’articles sobre els atemptats a Noruega:

El Periódico, 23/7/11: “Al menys 92 morts en el doble atemptat a Noruega”
ARA, 23/7/11: “Anders B. Breivik confessa el tiroteig de l'illa noruega d'Utoya”

dijous, 21 de juliol de 2011

Camps dimiteix, però continua campant

Foto extreta de http://www.ara.cat/

El que, fins fa unes hores, era el president de la Generalitat valenciana ha dimitit com a tal, però Francisco Camps continua campant, o sigui “vivint i passant la vida com pot”, cal dir que continuarà sent diputat. No ha claudicat davant les demandes del seu propi partit, no ha admès la seva culpabilitat en l’assumpte dels vestits tal com li demanaven els seus, tampoc ho ha fet qui va ser la seva mà dreta, Ricardo Costa, que va assegurar que s’avindria a les demandes del PP, si Camps feia el mateix. Així que ara hi ha una situació una mica rocambolesca perquè dos dels inculpats han optat per declarar-se culpables dels fets (Víctor Campos i Rafael Betoret) i els altres dos (Camps i Costa) no. Veurem què passa ara.

De totes formes, això dels vestits és només la punta de l'iceberg del cas Gürtel.

Campi qui pugui!

ARA, 21/7/11: "Les 10 frases sobre el cas Gürtel que han portat Camps pel camí de la dimissió"

El País, 21/7/11: ESPECIAL: Todo sobre la dimisión de Camps

dilluns, 18 de juliol de 2011

La postguerra

Avui us volia presentar dos llibres ben diferents, tot i que tots dos parlen d’allò que va venir després de la Guerra Civil, la llarga postguerra marcada per la dictadura de Franco.

Un d’ells, “Les veus de la presó”, recull les històries de persones que van ser detingudes i torturades durant la postguerra. Aquestes vivències es reparteixen en quatre blocs, començant pels anys 40 i acabant als 70. Escrit a dues mans per l’historiador José Luis Martín Ramos i pel periodista Gabriel Pernau, va veure la llum l’any 2003. La foto de la coberta és d’Agustí Centelles.


L’altre és molt més literari. Si us agraden els relats, descobrireu com els quatre que conté aquest llibre tenen un nexe comú. “Los girasoles ciegos”, el títol del llibre, és també el que duu l’últim relat. D’aquest van fer una pel·lícula, que vaig veure amb retard per la qüestió de la subtitulació, doncs quan s’estrena al cinema una parlada en castellà o en català, el subtitulat no està present. Així que vaig acabar comprant-me el llibre i és d’aquells que mai m’he penedit d’haver comprat i llegit.
Va ser el primer i l’únic llibre escrit per Alberto Méndez que va morir poc després. Va rebre el Premi Setenil (2004) al millor llibre de contes de l’any i pòstumament el Premi de la Crítica i el Nacional de Narrativa (2005).

diumenge, 17 de juliol de 2011

La guerra civil, fa ja 75 anys!

Imatge de l'exposició "EL POUM. 75 anys d'història"
Fa 75 anys que va esclatar la guerra civil i, aquí, la qüestió de la memòria històrica continua tenint molts fils pendents.

Per commemorar el 75è aniversari de l’inici d’aquest conflicte, avui s’han publicat nombrosos articles i reportatges a diferents diaris. Us en deixo alguns:

EL PERIÓDICO

“Diari del cop”
“19-J: La batalla de Barcelona”
“Un atles que explica tota la guerra civil a Catalunya”
“Tot menys un passeig”
“La històrica foto del guàrdia d’assalt de Centelles reviu a Barcelona 75 anys després”
EDITORIAL. “Encara la guerra civil”

ARA

“Va ser antirepublicana la Guàrdia Civil el juliol de 1936?”

EL PAÍS

REPORTAJE: 75 años después. “Qué sabía y qué hizo la República el 18 de julio”
REPORTAJE: 75 años después. “Sólo en España hubo guerra civil”
REPORTAJE: 75 años después. “¿Es posible cerrar las fosas de la memoria?"
REPORTAJE: 75 años después. “Niños frente al pelotón de ejecución”
REPORTAJE: 75 años después. “Escúchame, así viví el 18 de julio”
REPORTAJE: 75 años después . “Franco, conspiración y asesinato”

D’altra banda, al Museu d’Història de Catalunya podeu visitar fins al 25 de setembre de 2011 l’exposició “El POUM. 75 anys d’història”, en què es repassen els orígens del partit amb Andreu Nin com a figura clau, així com el paper que va jugar durant la guerra civil, la resistència contra el franquisme... Si voleu saber més sobre aquesta exposició, us deixo un enllaç directe, aquí. A la pàgina web del Museu d’Història de Catalunya trobareu la mateixa informació en castellà i en anglès.

Val la pena també que doneu una ullada a una de les exposicions en línia: “Les presons de Franco” on es pot comprovar el que van patir aquells que van ser empresonats mentre Franco era al poder. S’ofereix una visió àmplia de tot l’entramat. De nou dir-vos que podeu trobar-la també en castellà i en anglès a la pàgina: http://www.mhcat.net/

Un tomb per Vilanova i la Geltrú

No recordava haver estat mai a Vilanova i la Geltrú, vila marinera, capital de la comarca del Garraf.

Després de fer un tomb, dijous, em va semblar una localitat tranquil·la i agradable, gens estressant.

A l’oficina d’atenció ciutadana de l’Ajuntament ens vam fer amb un plànol. No està malament tenir-ho per situar-se d’entrada en un lloc que et disposes a explorar mínimament. Se’m va ocórrer preguntar al noi, ben bronzejat, que ens va atendre quina de les platges que s'hi poden trobar li agradava més. Total, vam acabar anant a veure la platja dels Capellans; no us sé dir per què li van posar aquest nom o sobrenom, però sí que us aviso que també se l’anomena platja de Sant Gervasi.


Així és com, d’entrada, la trobareu citada al lloc web de l’Ajuntament:
http://www.vilanova.cat/
Val la pena que us entretingueu a navegar una mica, doncs té informació de tota mena.


Platja dels Capellans. Vilanova i la Geltrú

Platja dels Capellans. Vilanova i la Geltrú

Platja dels Capellans. Vilanova i la Geltrú

Vegetació als rocs de la platja dels Capellans.


diumenge, 10 de juliol de 2011

Dansa per a tothom


DIES DE DANSA 2010 from DIES DE DANSA on Vimeo.

Fa no gaires dies a Barcelona, Sabadell i Sitges es va poder gaudir del festival DIES DE DANSA que l’Associació Marató de l’Espectacle inclou dins de l’apartat de projectes de dansa contemporània. Tenia previst assistir a alguna de les actuacions, però em vaig embolicar amb altres qüestions i al final van passar els dies i tururut... un altre any serà!

És gratuït i això no està gens malament per als temps que corren. També es munten tallers, però sobre ells no puc opinar perquè jo només he anat com a espectadora a alguna convocatòria anterior. Les actuacions són diverses com podreu veure si fullegeu la programació d’enguany.

Alguns pensareu per què escric això ara, doncs, en part, per fer memòria i tenir-ho present de cara l’any vinent, però sobretot perquè volia parlar d’un altra concepte de dansa, la dansa integrada. En aquesta es combinen els esforços de ballarins amb discapacitat i sense, tot un repte.

Dimecres, al programa del canal 33 “Una altra mirada”, es va emetre un documental titulat “Emovere” que tractava aquest tema. A mi em va agradar moltíssim perquè destacava la faceta humana dels implicats, incidint en les seves reflexions, el seu sentir. El documental mostrava el procés previ de creació de Vitrioli, un espectacle que es va estrenar l’any passat. Si teniu ganes d’ampliar una mica el vostre punt de vista, el documental es pot veure fins el proper dijous, 14 de juliol a les 23.29, al lloc web de TV3, us deixo l’enllaç, aquí.

Més informació sobre el tema:
Sinsentir’s Blog (En aquest blog, la companyia presenta el seu espectacle Sentir)
ARA, 6 de juliol de 2011: “Un documental mostra la superació d’uns ballarins amb discapacitat” (cal registrar-se)

dissabte, 9 de juliol de 2011

Els elfs d'Islàndia

Avui llegia que els elfs s’havien revoltat a Islàndia i he pensat que això dóna per a una història mítica i, sobretot, humana. Si faig cas al que diu El Periódico, el 60% dels islandesos creu encara en aquests éssers fantàstics.

Segons la mitologia escandinava, aquests esperits de l’aire, que poden estar presents a altres llocs, de tant en tant, es converteixen en protectors dels més dèbils, cosa que no està gens malament. Sembla que hi ha de tot, de malignes i d’altres que fan bondat. En algun lloc he llegit que, fins i tot els primers, poden actuar en benefici dels humans en un moment donat. Com a curiositat també, s’esmentava que el seu rei es deia, es diu (si es que encara existeixen i són immortals, vés a saber), Oberó, nom donat l’11 de gener de 1787 al cinquè satèl·lit d’Urà i, també, al rei de les fades de l’obra “Somni d’una nit d’estiu” de William Shakespeare (1564-1616).

Cadascú amb les seves creences, oi?

Sigui com sigui, Islàndia és Islàndia. Un país d’aquells que tinc ganes de trepitjar -ja us avisaré si em toca la loteria-. M’han entrat encara més de les què ja tenia al llegir/mirar un apunt dedicat a un viatge fet a aquest esplèndid país: “Islàndia, el regne dels elfs: del blanc glacial al negre volcànic” (original en castellà)
 
Aquí l’article publicat avui a El Periòdico: “Els elfs estan revoltats a Islàndia”
 
Si voleu saber més coses o muntar algun viatge a Islàndia, us deixo un parell d'enllaços, a banda del de Wikipèdia:

http://www.islandia.es/
http://www.verislandia.com/

A falta de foto islandesa, us poso aquesta altra, a veure si endevineu on la vaig fer:

dimecres, 6 de juliol de 2011

Les orelles no estan fetes per sentir, sinó per escoltar

El títol d'aquesta entrada correspon a una de les frases que surt al vídeo i que a mi m'ha cridat l'atenció.
La conferència de Julian Treasure és força interessant.

Segurament una persona que ha estat oient i una altra que ho és no captaran tot el que diu de forma idèntica. Cadascú farà una apreciació personal d'allò que s'exposa. Encara que us sembli mentida, a una persona sorda postlocutiva el soroll li molesta molt més que a una persona que sent amb normalitat, sempre i quan estigui connectada... eh! perquè si, per exemple, una servidora es treu els audiòfons ja pot haver soroll, ja, que jo continuaré tan tranquil·la.

ATENCIÓ: si els subtítols no apareixen directament a l’iniciar la reproducció del vídeo, premeu el botó CC.



Apunts relacionats:
TED i la curiositat (14/1/11)

Altres:
Web de TED: http://www.ted.com/

diumenge, 3 de juliol de 2011

Relaxament sí, però…


L’arribada de l’estiu no incita gaire a moure’s per moure’s sobretot si la temperatura assoleix una alçada considerable, així que relaxar-se contemplant el mar, mentre corre una brisa que acarona, és una cosa que ve de gust. Això, però, no és incompatible amb altres activitats.

M’he proposat llegir alguns dels llibres que il·lustren sobre la qüestió de l’adveniment d’aquesta crisi, en principi econòmica, però que ha acabat tenim conseqüències més globals. També he vist alguns documentals al respecte i en tinc d’altres pendents, com ara “LES’T MAKE MONEY” d’Erwin Wagenhofer, del què podeu trobar amplia informació a l’enllaç que us deixo, aquí. Fa no gaire corria per la cartellera amb el títol “Vamos a hacer dinero”.

Tornant als llibres, vaig decidir començar per un de molt didàctic i breu, “El mercado y la globalización”, escrit per José Luis Sampedro que, a més a més de membre de la RAE, és catedràtic d’Estructura Econòmica. Té ja alguns anys, però és totalment vàlid i aconsellable per entendre això tan difús anomenat “mercat”. De Sampedro i altres autors també cal esmentar “Reacciona”, un llibre que no ha tingut tanta publicitat com altres. Així mateix tinc presents “Indigneu-vos” i “Comprometeu-vos!” d’Stéphane Hessel. I com no, “Aturem la crisi” d’Arcadi Oliveres. Només fullejar el sumari, ja tens la sensació que la lectura valdrà la pena, de moment l’he començat.
 
I per completar l’apunt, una entrevista feta per Jaume Barberà a Lourdes Lucía, una combativa llicenciada en Dret, el passat 6 de juny al programa Singulars, aquí.
 
Altres:

El País, 3/4/11: “Sampedro se indigna y reacciona”
El País, 31/5/11: “Académicos tras la especulación”
El País, 22/5/11: “Wall Street esquiva sus culpas”