El proper dijous a les 20.30, als cinemes Renoir Floridablanca, algunes persones amb discapacitat auditiva i visual podran gaudir d’una única sessió accessible a Barcelona: la darrera pel·lícula d’Almodóvar, gràcies al subtitulat i l’audiodescripció a càrrec de la Fundació Orange.
I per què només algunes? Doncs perquè la Fundació Orange distribueix entrades gratuïtes a les associacions de persones sordes o amb deficiència auditiva (alerta! això no implica que tots els socis d’aquestes associacions siguin els afectats) i a associacions de persones amb discapacitat visual. Si no formes part d’alguna d’aquestes associacions, difícilment podràs obtenir una entrada gratuïta, inclús et resultarà difícil obtenir una de pagament, potser ja no queden places. Podeu comprovar com, al lloc web de Cines Renoir de Barcelona, si es pretén comprar una entrada per a la sessió de les 20.30 del dia 15 de setembre, ja no apareix aquesta opció; així, doncs, dedueixo que es pensa omplir la sala només amb la gent que pot aconseguir una d’aquestes entrades gratuïtes a través d’alguna associació.
Em sembla que simplement esperaré, potser anys, que la pel·lícula s’emeti per televisió amb els subtítols pertinents, per dues raons. La primera perquè em vaig donar de baixa de determinada associació de la qual vaig acabar tipa i, en segon lloc, perquè entre la gent que l’ha vista hi ha opinions per a tots els gustos, alguns la deixen pels núvols i altres, en canvi, pensen que no val la pena gastar-se els diners per anar a veure-la, un exemple, aquí.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris cinema. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris cinema. Mostrar tots els missatges
diumenge, 11 de setembre del 2011
dilluns, 28 de febrer del 2011
"Vides sonores", una part de la realitat
Ara que ja he vist el documental “Vidas sonoras” (títol original en castellà) puc opinar.
La sala de Barcelona on es va projectar el documental estava condicionada amb un bucle magnètic, això d’entrada és important. Ara no m’entretindré a parlar d’aquest sistema, doncs ja ho he fet en altres apunts. El primer que vaig pensar va ser "espero que tal com tenia entès subtitulin el documental", doncs si només havia de confiar en el bucle, ho tenia negre. Van fer una mena de presentació, micròfon en mà, de la qual no em vaig assabentar, ni connectant la posició T (telebobina) dels meus audiòfons, ni sense connectar-la. Sentia que parlaven, això sí, però el que deien m’era inaccessible. Mancava la subtitulació. Si tota aquesta xerrada prèvia, i també posterior, al documental hagués estat subtitulada, més assistents haguessin demanat la paraula, cosa que s’incitava a fer. Però en aquesta situació, més d’un, segurament va ser més d’un, va sentir-se fora de lloc. Jo vaig pensar “Va, anem al gra i punt!”, perquè per estar com un estaquirot, prefereixo no estar.
Bé, quan va començar la projecció em vaig sentir alleugerida, doncs apareixien els subtítols. Ara bé, si analitzo el documental, puc dir que entre els protagonistes hi mancava gent. Persones amb sordesa profunda adquirida en edat adulta com a mínim. L’única adulta que portava audiòfons retroauriculars era l’Àngela i no estic segura de si la seva sordesa era severa o profunda. En una imatge apareix viatjant amb el seu fill, en cotxe, el fill condueix i tots dos mantenen un diàleg que ella segueix aparentment sense ni tan sols donar una ullada als seus llavis. Tenint en compte l’atenció que un sord adult rep de cara a la rehabilitació auditiva a Catalunya, doncs això em pot indicar que aquesta senyora sentia millor que jo.
Hagués estat interessant veure què passa amb persones que perden l’oïda no ja jubilades, sinó en plena edat laboral. No m’estic referint a una petita pèrdua d’audició, sinó d’una que comporta no poder continuar amb la feina que es desenvolupava. Què passa doncs? Quines sortides es donen? Es dóna alguna?
I la rehabilitació? Què passa amb la rehabilitació del sord adult postlocutiu que ja no pot servir-se únicament dels audiòfons per continuar amb la vida que fins cert moment va portar? Com es pot pal·liar el seu desavantatge comunicatiu?
Fa temps vaig preguntar al respecte al Departament de Salut, la resposta va trigar vuit mesos, prèvia queixa al Síndic de Greuges per la manca de contesta. Sembla que les preguntes incòmodes són ignorades per naturalesa per part d’alguns. En resum, l’atenció logopèdica al sord postlocutiu adult corre de la seva butxaca, per tant, que es contempli la lectura labial com una estratègia de suport és encara una utopia. En canvi, hi ha una mena de programa especialitzat per a persones amb disminució auditiva i afectades de malaltia mental, l'objectiu del qual, segons em van dir, “és oferir un servei d'atenció psicològica especialitzada en persones sordes i la problemàtica que envolta la sordesa” (CatSalut, gener de 2010). No sé si aquest programa continua vigent després de les retallades pressupostàries, però no em sembla just que només es contempli aquesta perspectiva i no s’intenti pal•liar que la gent hagi d’arribar a aquest extrem adoptant altres mesures prèvies.
La sanitat pública, al menys a Catalunya, continua apostant pels implants coclears quan els audiòfons (no precisament barats) deixen de fer servei. No tothom és un bon candidat a un implant coclear, però això no fa que s’aposti per altres sortides.
El documental estava bé si es pensa que la tecnologia soluciona el problema, però el problema de vegades desborda la tecnologia que no es capaç de fer miracles. Això, és clar, no era convenient dir-ho.
NO TOT SÓN FLORS I VIOLES!
Afegeixo aquest enllaç per si els que esteu ficats a Facebook voleu dir la vostra: http://www.facebook.com/pages/Vidas-Sonoras/159943197366964
La sala de Barcelona on es va projectar el documental estava condicionada amb un bucle magnètic, això d’entrada és important. Ara no m’entretindré a parlar d’aquest sistema, doncs ja ho he fet en altres apunts. El primer que vaig pensar va ser "espero que tal com tenia entès subtitulin el documental", doncs si només havia de confiar en el bucle, ho tenia negre. Van fer una mena de presentació, micròfon en mà, de la qual no em vaig assabentar, ni connectant la posició T (telebobina) dels meus audiòfons, ni sense connectar-la. Sentia que parlaven, això sí, però el que deien m’era inaccessible. Mancava la subtitulació. Si tota aquesta xerrada prèvia, i també posterior, al documental hagués estat subtitulada, més assistents haguessin demanat la paraula, cosa que s’incitava a fer. Però en aquesta situació, més d’un, segurament va ser més d’un, va sentir-se fora de lloc. Jo vaig pensar “Va, anem al gra i punt!”, perquè per estar com un estaquirot, prefereixo no estar.
Bé, quan va començar la projecció em vaig sentir alleugerida, doncs apareixien els subtítols. Ara bé, si analitzo el documental, puc dir que entre els protagonistes hi mancava gent. Persones amb sordesa profunda adquirida en edat adulta com a mínim. L’única adulta que portava audiòfons retroauriculars era l’Àngela i no estic segura de si la seva sordesa era severa o profunda. En una imatge apareix viatjant amb el seu fill, en cotxe, el fill condueix i tots dos mantenen un diàleg que ella segueix aparentment sense ni tan sols donar una ullada als seus llavis. Tenint en compte l’atenció que un sord adult rep de cara a la rehabilitació auditiva a Catalunya, doncs això em pot indicar que aquesta senyora sentia millor que jo.
Hagués estat interessant veure què passa amb persones que perden l’oïda no ja jubilades, sinó en plena edat laboral. No m’estic referint a una petita pèrdua d’audició, sinó d’una que comporta no poder continuar amb la feina que es desenvolupava. Què passa doncs? Quines sortides es donen? Es dóna alguna?
I la rehabilitació? Què passa amb la rehabilitació del sord adult postlocutiu que ja no pot servir-se únicament dels audiòfons per continuar amb la vida que fins cert moment va portar? Com es pot pal·liar el seu desavantatge comunicatiu?
Fa temps vaig preguntar al respecte al Departament de Salut, la resposta va trigar vuit mesos, prèvia queixa al Síndic de Greuges per la manca de contesta. Sembla que les preguntes incòmodes són ignorades per naturalesa per part d’alguns. En resum, l’atenció logopèdica al sord postlocutiu adult corre de la seva butxaca, per tant, que es contempli la lectura labial com una estratègia de suport és encara una utopia. En canvi, hi ha una mena de programa especialitzat per a persones amb disminució auditiva i afectades de malaltia mental, l'objectiu del qual, segons em van dir, “és oferir un servei d'atenció psicològica especialitzada en persones sordes i la problemàtica que envolta la sordesa” (CatSalut, gener de 2010). No sé si aquest programa continua vigent després de les retallades pressupostàries, però no em sembla just que només es contempli aquesta perspectiva i no s’intenti pal•liar que la gent hagi d’arribar a aquest extrem adoptant altres mesures prèvies.
La sanitat pública, al menys a Catalunya, continua apostant pels implants coclears quan els audiòfons (no precisament barats) deixen de fer servei. No tothom és un bon candidat a un implant coclear, però això no fa que s’aposti per altres sortides.
El documental estava bé si es pensa que la tecnologia soluciona el problema, però el problema de vegades desborda la tecnologia que no es capaç de fer miracles. Això, és clar, no era convenient dir-ho.
NO TOT SÓN FLORS I VIOLES!
Afegeixo aquest enllaç per si els que esteu ficats a Facebook voleu dir la vostra: http://www.facebook.com/pages/Vidas-Sonoras/159943197366964
dimecres, 23 de febrer del 2011
"Pa negre" en castellà, quin remei...
Potser a algú li pot sobtar el títol de l'apunt. Ho dic amb resignació, també podria afegir un “ I encara!”, perquè anar a veure cinema produït a Catalunya o a Espanya en general, sovint comporta per a una persona sorda no poder anar a veure la pel·lícula al cinema.
Recentment s’han repartit premis per aquí i per allà, els Gaudí, els Goya, però una servidora i moltes altres persones com jo ens hem quedat amb les ganes de poder veure més d’una pel·lícula, per suposat assabentant-nos de l’argument. És com si els oients s’entretinguessin a veure una pel·lícula parlada en un idioma que desconeixen i sense subtítols en una llengua coneguda o veiessin una pel·lícula sense so. Convidaria als que senten a teoritzar sobre l’argument sense poder seguir els diàlegs.
Així que... de poques de les pel·lícules que es presentaven a concurs he pogut gaudir. En concret he vist “Buried” (parlada en anglès i subtitulada en castellà) i “Pa negre”, que per casualitat em vaig assabentar que la projectaven amb subtítols en castellà a un cinema. Bé, això es dóna perquè algú pensa que hi ha oients, a Catalunya, que poden no entendre l’idioma en qüestió, el català, però poden voler veure la pel·lícula. Ningú pensa que hi hagi persones sordes que coneguin l’idioma, però no tenen accés a ell simplement a través de l’oïda. M’explico? No sé si se’m va passar alguna pel·lícula perquè, per norma, quan miro la cartellera descarto les fetes aquí.
El que em sembla també gros és que en alguns webs es subtitulin vídeos per aquells oients que no entenen català i s’ofereixi la possibilitat de veure’ls subtitulats en castellà i en anglès, però no en català. Una, com ja he insinuat, arriba a la conclusió que no pensen pas en les persones sordes i punt, simplement en oients que no entenen l’idioma en qüestió. La tecnologia existeix, per a la sensibilització del personal queda encara un llarg camí.
Mireu el web del Museu d’Història de Catalunya i veureu un exemple del que estic afirmant. Si aneu a l’apartat “Exposicions en línia”, trobareu una que duu per títol “Princeses de terres llunyanes. Catalunya i Hongria a l’edat mitjana”, us deixo l’enllaç directe, aquí.
Veureu que existeixen tres maneres de veure el vídeo. Parlat en català a seques, parlat en català i subtitulat en castellà o parlat en català i subtitulat en anglès. I encara! Hi ha altres vídeos que ni tenen subtitulació. Al d’aquesta exposició en concret, quan arribeu al final de la reproducció, us apareixerà un menú que aporta informació addicional amb textos i imatges. Teniu l’opció d’accedir directament a aquest menú anant a “Records de l’exposició”. Bé, tampoc és per queixar-se, si més no hi ha aquesta alternativa.
Per cert, parlant de les pel·lícules, jo em quedo amb “Buried”.
Hauré de llegir un dia d’aquest la novel·la d’Emili Teixidor, a veure si alguns punts foscos de la pel·lícula “Pa negre”, se m’esvaeixen.
Recentment s’han repartit premis per aquí i per allà, els Gaudí, els Goya, però una servidora i moltes altres persones com jo ens hem quedat amb les ganes de poder veure més d’una pel·lícula, per suposat assabentant-nos de l’argument. És com si els oients s’entretinguessin a veure una pel·lícula parlada en un idioma que desconeixen i sense subtítols en una llengua coneguda o veiessin una pel·lícula sense so. Convidaria als que senten a teoritzar sobre l’argument sense poder seguir els diàlegs.
Així que... de poques de les pel·lícules que es presentaven a concurs he pogut gaudir. En concret he vist “Buried” (parlada en anglès i subtitulada en castellà) i “Pa negre”, que per casualitat em vaig assabentar que la projectaven amb subtítols en castellà a un cinema. Bé, això es dóna perquè algú pensa que hi ha oients, a Catalunya, que poden no entendre l’idioma en qüestió, el català, però poden voler veure la pel·lícula. Ningú pensa que hi hagi persones sordes que coneguin l’idioma, però no tenen accés a ell simplement a través de l’oïda. M’explico? No sé si se’m va passar alguna pel·lícula perquè, per norma, quan miro la cartellera descarto les fetes aquí.
El que em sembla també gros és que en alguns webs es subtitulin vídeos per aquells oients que no entenen català i s’ofereixi la possibilitat de veure’ls subtitulats en castellà i en anglès, però no en català. Una, com ja he insinuat, arriba a la conclusió que no pensen pas en les persones sordes i punt, simplement en oients que no entenen l’idioma en qüestió. La tecnologia existeix, per a la sensibilització del personal queda encara un llarg camí.
Mireu el web del Museu d’Història de Catalunya i veureu un exemple del que estic afirmant. Si aneu a l’apartat “Exposicions en línia”, trobareu una que duu per títol “Princeses de terres llunyanes. Catalunya i Hongria a l’edat mitjana”, us deixo l’enllaç directe, aquí.
Veureu que existeixen tres maneres de veure el vídeo. Parlat en català a seques, parlat en català i subtitulat en castellà o parlat en català i subtitulat en anglès. I encara! Hi ha altres vídeos que ni tenen subtitulació. Al d’aquesta exposició en concret, quan arribeu al final de la reproducció, us apareixerà un menú que aporta informació addicional amb textos i imatges. Teniu l’opció d’accedir directament a aquest menú anant a “Records de l’exposició”. Bé, tampoc és per queixar-se, si més no hi ha aquesta alternativa.
Per cert, parlant de les pel·lícules, jo em quedo amb “Buried”.
Hauré de llegir un dia d’aquest la novel·la d’Emili Teixidor, a veure si alguns punts foscos de la pel·lícula “Pa negre”, se m’esvaeixen.
dijous, 10 de febrer del 2011
Vides sonores (o "Vidas sonoras")
El proper 17 de febrer arribarà a València el documental “Vidas sonoras”, uns dies més tard, el 24 de febrer, s’estrenarà a Barcelona als Cinemes Girona. Aquest documental està patrocinat per la Fundación Widex Audiología, dirigit pel director colombià Wilson Osorio i produït per Albert Solé. Sembla ser que finalment arriba subtitulat als cinemes, així que aniré a veure’l per poder opinar amb més coneixement de causa.
De moment, us avanço que ens acosta a la vida de quatre persones que pateixen pèrdues auditives: un nen i tres adults. A més a més, hi apareix un professor que té una afició que podria semblar estranya, és un caçador de sons. Això no és gaire corrent, poques persones es dediquen a enregistrar com sona això o allò, com es percep el món aquí i allà. Si teniu la sort de sentir, tanqueu els ulls i escolteu amb atenció, segurament en sereu més conscients.
Les persones que patim una pèrdua auditiva progressiva poc a poc anem deixant de sentir els sons familiars i encara que, de vegades, els audiòfons pal·lien en part aquesta pèrdua, no fan miracles eternament, cosa que no em canso de repetir. Depèn, també, del tipus de pèrdua, si és de transmissió o neurosensorial. La neurosensorial acaba deformant la percepció del so i si en algun moment de la teva vida vas poder escoltar música i gaudir-la plenament, notes que, al cap d’un temps, allò que escoltaves ja no ho reconeixes, ja no és per a tu aquella peça que tant t’agradava i t’acompanyava en determinats moments. En fi..., una de dos: o et conformes o la deixes de banda. Fa poc més de tres anys rumiava jo sobre aquesta qüestió, un altre dia us ho explico.
Abans d’acabar un consell: no feu patir més del compte les vostres orelles amb sorolls excessius, les conseqüències poden ser nefastes. Ho explica molt bé aquest article publicat avui al diari ARA: “Els reproductors de música augmenten els problemes d’audició en els joves”.
Si voleu saber més coses sobre el documental només cal que visiteu aquest web: http://www.vidassonoraseldocumentalwidex.es/
De moment, us avanço que ens acosta a la vida de quatre persones que pateixen pèrdues auditives: un nen i tres adults. A més a més, hi apareix un professor que té una afició que podria semblar estranya, és un caçador de sons. Això no és gaire corrent, poques persones es dediquen a enregistrar com sona això o allò, com es percep el món aquí i allà. Si teniu la sort de sentir, tanqueu els ulls i escolteu amb atenció, segurament en sereu més conscients.
Les persones que patim una pèrdua auditiva progressiva poc a poc anem deixant de sentir els sons familiars i encara que, de vegades, els audiòfons pal·lien en part aquesta pèrdua, no fan miracles eternament, cosa que no em canso de repetir. Depèn, també, del tipus de pèrdua, si és de transmissió o neurosensorial. La neurosensorial acaba deformant la percepció del so i si en algun moment de la teva vida vas poder escoltar música i gaudir-la plenament, notes que, al cap d’un temps, allò que escoltaves ja no ho reconeixes, ja no és per a tu aquella peça que tant t’agradava i t’acompanyava en determinats moments. En fi..., una de dos: o et conformes o la deixes de banda. Fa poc més de tres anys rumiava jo sobre aquesta qüestió, un altre dia us ho explico.
Abans d’acabar un consell: no feu patir més del compte les vostres orelles amb sorolls excessius, les conseqüències poden ser nefastes. Ho explica molt bé aquest article publicat avui al diari ARA: “Els reproductors de música augmenten els problemes d’audició en els joves”.
Si voleu saber més coses sobre el documental només cal que visiteu aquest web: http://www.vidassonoraseldocumentalwidex.es/
divendres, 10 de desembre del 2010
Wikileaks, les farmacèutiques i John Le Carré
Suposo que ja sabeu que el fundador de Wikileaks es va entregar fa no gaire i ara està detingut, tot i així, com ell ja va assegurar, aquest fet no ha aturat noves revelacions. Finalment Wikileaks ha decidit començar amb una gran corporació empresarial, la farmacèutica nord-americana Pfizer i de moment la banca pot “respirar”.
Quan avui a TV3 es comentaven els fets, he recordat haver llegit sobre el tema feia un temps. I efectivament, remenant per Internet he trobat l’article en qüestió, publicat ara fa més d’un any, on es comentaven les conseqüències que va tenir l’administració de cert medicament, el Trovan, per combatre una epidèmia de meningitis a Nigèria. Un medicament que estava en fase experimental i va ser administrat a nens sense que els seus pares fossin conscients d’aquest “petit” detall. 11 nens van morir i altres ,que van sobreviure, van partir greus seqüeles.
Wikileaks ha posat sobre la taula com s’ho va manegar Pfizer per no haver de fer front a les demandes que li queien al damunt. Va acabar pagant una quantitat mínima, 75 milions de dòlars, una part dels quals havien d’arribar a les famílies afectades, segons publica avui El País. Si finalment va arribar o no aquesta part, és per a mi un misteri, malgrat tot, suposo que per a aquells que van perdre un fill o aquells que en tenen un que pateix les conseqüències de l’administració del Trovan, els diners són el de menys. Wikileaks ha desvetllat que el fiscal general de Nigèria va ser sotmès a xantatge per part d’investigadors privats contractats per Pfizer a fi que retirés la demanda contra la seva companyia. Us aconsello que llegiu l’article que publica avui El País doncs queda clar que alguns diplomàtics d’EEUU van ser informats d’aquests moviments per membres de Pfizer, i no per uns qualsevol, precisament.
Per cert, ara acaba l’any 2010 i això relacionat amb l’administració del Trovan a Nigèria va ocórrer l’any 1996. Fa força temps com podeu veure.
Per il·lustrar més el tema, encara que no tingui relació directa, hi ha una pel·lícula basada en una novel·la escrita per John Le Carré (publicada al 2000). La pel·lícula i la novel·la porten el mateix títol, “El jardiner fidel”. Jo la novel·la no me l’he llegida, però sí que vaig veure la pel·lícula en el seu moment i us la recomano ferventment. Esplèndidament interpretada i dirigida. Us deixo un enllaç, aquí, per despertar-vos la curiositat.
Us passo els articles citats. El primer d’ells el reportatge de El País que vaig llegir fa temps i el segon, l’article, publicat avui, escrit pel mateix periodista. Fixeu-vos que fan servir també la mateixa foto d’arxiu.
19/04/10
REPORTAJE de Álvaro de Cózar “Un tormento llamado Trovan”
10/12/10
“La farmacéutica Pfizer conspiró para evitar un juicio en Nigeria”
Vídeos de TV3 en relació al tema (sense subtítols):
08/05/06 “Acusen el gegant farmacèutic Pfizer d’haver utilitzat 100 nens nigerians per experimentar un nou medicament contra la meningitis”, aquí.
05/06/07 “Nigèria reclama 7.000 milions de dòlars a la farmacèutica Pfizer pels danys causats pels assajos d’un medicament”, aquí.
Altres:
Dossier de MSF sobre la meningitis a la zona de Nigèria i Níger, aquí.
Quan avui a TV3 es comentaven els fets, he recordat haver llegit sobre el tema feia un temps. I efectivament, remenant per Internet he trobat l’article en qüestió, publicat ara fa més d’un any, on es comentaven les conseqüències que va tenir l’administració de cert medicament, el Trovan, per combatre una epidèmia de meningitis a Nigèria. Un medicament que estava en fase experimental i va ser administrat a nens sense que els seus pares fossin conscients d’aquest “petit” detall. 11 nens van morir i altres ,que van sobreviure, van partir greus seqüeles.
Wikileaks ha posat sobre la taula com s’ho va manegar Pfizer per no haver de fer front a les demandes que li queien al damunt. Va acabar pagant una quantitat mínima, 75 milions de dòlars, una part dels quals havien d’arribar a les famílies afectades, segons publica avui El País. Si finalment va arribar o no aquesta part, és per a mi un misteri, malgrat tot, suposo que per a aquells que van perdre un fill o aquells que en tenen un que pateix les conseqüències de l’administració del Trovan, els diners són el de menys. Wikileaks ha desvetllat que el fiscal general de Nigèria va ser sotmès a xantatge per part d’investigadors privats contractats per Pfizer a fi que retirés la demanda contra la seva companyia. Us aconsello que llegiu l’article que publica avui El País doncs queda clar que alguns diplomàtics d’EEUU van ser informats d’aquests moviments per membres de Pfizer, i no per uns qualsevol, precisament.
Per cert, ara acaba l’any 2010 i això relacionat amb l’administració del Trovan a Nigèria va ocórrer l’any 1996. Fa força temps com podeu veure.
Us passo els articles citats. El primer d’ells el reportatge de El País que vaig llegir fa temps i el segon, l’article, publicat avui, escrit pel mateix periodista. Fixeu-vos que fan servir també la mateixa foto d’arxiu.
19/04/10
REPORTAJE de Álvaro de Cózar “Un tormento llamado Trovan”
10/12/10
“La farmacéutica Pfizer conspiró para evitar un juicio en Nigeria”
Vídeos de TV3 en relació al tema (sense subtítols):
08/05/06 “Acusen el gegant farmacèutic Pfizer d’haver utilitzat 100 nens nigerians per experimentar un nou medicament contra la meningitis”, aquí.
05/06/07 “Nigèria reclama 7.000 milions de dòlars a la farmacèutica Pfizer pels danys causats pels assajos d’un medicament”, aquí.
Altres:
Dossier de MSF sobre la meningitis a la zona de Nigèria i Níger, aquí.
divendres, 26 de novembre del 2010
The Butterfly Circus
Ja fa un temps, em van passar aquest curtmetratge de Joshua Weigel. L'any passat va guanyar The Doorpost Film Project.
Una història d’esperança i superació molt ben portada. A mi hi ha un personatge que em crida especialment l’atenció, el Sr. Méndez, que interpreta Eduardo Verástegui.
Aquí us ho deixo, amb subtítols:
Primera part
Segona part
Una història d’esperança i superació molt ben portada. A mi hi ha un personatge que em crida especialment l’atenció, el Sr. Méndez, que interpreta Eduardo Verástegui.
Aquí us ho deixo, amb subtítols:
Primera part
Segona part
Subscriure's a:
Missatges (Atom)