divendres, 31 de desembre de 2010

Un brindis per un Any Nou...

Em ve de gust penjar aquest vídeo que crec que és fantàstic i una bona manera de començar l’Any 2011. Bé, dintre d’unes hores, però... m’avanço.

Ha estat penjat a YouTube per PePeNavarra i, segons es diu al final, elaborat a partir d’una presentació feta per Consol Soler, amb textos de Víctor Pérez Bellvís.

Gaudiu-lo!



Us deixo també l’enllaç per veure'l des de YouTube, aquí.

dijous, 30 de desembre de 2010

Marisela Escobedo no pogué celebrar el Nadal

Us sona la cançó México lindo y querido? Jo recordo haver-la sentit, quan encara podia apreciar al 100% la música, i em va venir al cap quan vaig llegir que Marisela Escobedo havia estat assassinada. Una dóna més que omple les estadístiques dins d’un estat, el de Chihuahua, que compte amb un municipi, Ciudad Juárez, on des de 1993 ja porten comptabilitzades més de 500 dones mortes, i no precisament de mort natural.

Marisela lluitava perquè l’assassí confés de la seva filla rebés el càstig merescut, però a canvi d’això, el que va rebre va ser una bala al cap que va acabar amb la seva vida. Mentrestant, l’assassí va obtenir l’absolució per part de la “justícia” –entre cometes i en minúscula- per manca de proves i va aprofitar per escapolir-se amb el suport de les xarxes de narcotraficants.

Fa temps que es parla dels “femenicidis” a Ciudad Juárez i s’especulava amb mil i una raons, per exemple, em ve al cap haver llegit que determinades sectes satàniques feien servir les víctimes en els seus rituals. Però, ja avui dia, em sembla que aquesta opció queda descartada i, encara que saben qui són els culpables, per alguns és més fàcil mirar cap a un altre cantó, ignorar la realitat i mentrestant aniran caient més i més víctimes amb la connivència més o menys clara dels que governen i dels que han d’impartir justícia.

Com diu Francisco Gómez Maza: “El asesinato de Maricela confirma que estamos al arbitrio de la corrupción y la impunidad. Y que del Estado, del Gobierno, de las Instituciones nadie se hace responsable. Como que quienes lo afirmamos tenemos razón: conceptos como Estado, Gobierno, Instituciones, Estado, Estado de Derecho, Democracia no pasan de ser míticas falsedades; mecanismos de control social de las clases dominantes”.

Queda clar que Mèxic és un país peculiar i pocs s’atreveixen a donar la cara. Per això cal considerar que la jove Cap de policia Marisol Valles és tota una heroïna. Ella mateixa diu: “No hi ha homes que s’atreveixin a posar-se una xapa, una arma i sortir a patrullar. Els compren i maten com a pollastres” (Quadern del diumenge, El Periódico, 26/12/2010)

Us deixo uns quants enllaços per a aquells que vulgueu donar una ullada:

- Sobre Marisela Escobedo, assassinada el 16-12-10 davant la seu del Govern de Chihuahua:
   El País: “Que me maten, pero aquí” (19-12-2010)
- Article de Francisco Gómez Maza (19-12-2010), aquí.
- Sobre Marisol Valles i Mèxic, aquí.
- Més:
   El País: “Hallan muerto al hermano de la pareja de la activista asesinada en México” (20-12-2010)

México lindo y querido

Fa uns dies em va venir al cap aquesta cançó. No sé si la vaig escoltar de petita o què, però la qüestió és que la tenia present i va retornar. Però em vaig preguntar si veritablement Mèxic és tan "lindo". D'aquí a unes hores sabreu per què ho dic, si és que encara no ho intuïu.

Bé, de moment us deixo aquest vídeo, que he trobat a YouTube, on Jorge Negrete la canta. També la lletra, així tothom senti bé, malament o gens podrà saber què diu.




Voz de la guitarra mía,
al despertar la mañana,
quiere cantar su alegría
a mi tierra mexicana.

Yo le canto a sus volcanes
a sus praderas y flores
que son como talismanes
del amor de mis amores.

México lindo y querido
si muero lejos de ti,
que digan que estoy dormido
y que me traigan aquí.

Que digan que estoy dormido
y que me traigan aquí.
México lindo y querido
si muero lejos de ti.

Que me entierren en la sierra
al pie de los magueyales
y que me cubra esta tierra
que es cuna de hombres cabales.

Voz de la guitarra mía,
al despertar la mañana,
quiere cantar su alegría
a mi tierra mexicana.

México lindo y querido
si muero lejos de ti,
que digan que estoy dormido
y que me traigan aquí.

Que digan que estoy dormido
y que me traigan aquí.
México lindo y querido
si muero lejos de ti.

divendres, 24 de desembre de 2010

Quin posat preferiu?

Formal?


Informal?


Encara més...




Bons desitjos!

Jo no sóc gens nadalenca, però ves per on, avui m’ha donat per muntar una postaleta amb bons desitjos.


He agafat la meva càmera fotogràfica i aprofitant un regal sorpresa amb que jo i altres vam ser obsequiats dissabte passat, doncs...
Ah! És el primer cop que afegeixo text a una foto... bé, aniré practicant.

No us atipeu gaire aquests dies! Poseu en pràctica la mesura tant a l’hora d’endrapar, com a l’hora de comprar. El Nadal hauria de ser alguna cosa més. No us sembla?

QUE L’ANY VINENT US PORTI TOT ALLÒ QUE DESITGEU!

diumenge, 12 de desembre de 2010

Caldrà una carta als Reis?

Ha canviat el govern, però no sé si canviaran gaire algunes polítiques, em refereixo a les que decideixen on van a parar els diners, si a les butxaques de futurs “senyors” Millet o a altres fins més estimables.

Ara us posaré una foto i us faré una pregunta:


Crèieu que aquestes dues persones estaven celebrant alguna cosa?
Doncs no exactament. Es pot dir que estaven reivindicant l’atenció deguda. Era al mes de juny, en un acte per cridar l’atenció el Dia Mundial contra la ELA, l'Esclerosi Lateral Amiotròfica, que no s’ha de confondre amb l’Esclerosi Múltiple.

Bé, aquell dia una de les persones afectades va llegir un manifest que acabava demanant el següent:
1. La no supressió de la Direcció General de Teràpies Avançades
2. No a les retallades pressupostàries per a la investigació mèdica
3. Una directiva ministerial als departaments de neurologia i comitès ètics dels hospitals, perquè no posin pegues als malalts d’ELA en l’aplicació de qualsevol medicament que sol·licitin i pugui beneficiar-los.

Si voleu llegir el manifest sencer, el podeu trobar aquí. N’hi ha per a llogar-hi cadires!

Fa poc més d’un any vaig escriure una altra entrada dedicada a l’ELA: “Hi ha qui no pot esperar: els malalts d’ELA”. Veurem si l’arribada de l’Any Nou convida a aquestes persones, als seus familiars i als seus amics a alguna celebració, de les bones. Jo desitjo que sigui així.

Enllaços:

El blog personal de gent de la Plataforma d’Afectats d’ELA: La ELA existe

El lloc web: Plataforma de Afectados ELA

Per saber-ne més sobre l’ELA (Esclerosi lateral amiotròfica)

divendres, 10 de desembre de 2010

Wikileaks, les farmacèutiques i John Le Carré

Suposo que ja sabeu que el fundador de Wikileaks es va entregar fa no gaire i ara està detingut, tot i així, com ell ja va assegurar, aquest fet no ha aturat noves revelacions. Finalment Wikileaks ha decidit començar amb una gran corporació empresarial, la farmacèutica nord-americana Pfizer i de moment la banca pot “respirar”.

Quan avui a TV3 es comentaven els fets, he recordat haver llegit sobre el tema feia un temps. I efectivament, remenant per Internet he trobat l’article en qüestió, publicat ara fa més d’un any, on es comentaven les conseqüències que va tenir l’administració de cert medicament, el Trovan, per combatre una epidèmia de meningitis a Nigèria. Un medicament que estava en fase experimental i va ser administrat a nens sense que els seus pares fossin conscients d’aquest “petit” detall. 11 nens van morir i altres ,que van sobreviure, van partir greus seqüeles.

Wikileaks ha posat sobre la taula com s’ho va manegar Pfizer per no haver de fer front a les demandes que li queien al damunt. Va acabar pagant una quantitat mínima, 75 milions de dòlars, una part dels quals havien d’arribar a les famílies afectades, segons publica avui El País. Si finalment va arribar o no aquesta part, és per a mi un misteri, malgrat tot, suposo que per a aquells que van perdre un fill o aquells que en tenen un que pateix les conseqüències de l’administració del Trovan, els diners són el de menys. Wikileaks ha desvetllat que el fiscal general de Nigèria va ser sotmès a xantatge per part d’investigadors privats contractats per Pfizer a fi que retirés la demanda contra la seva companyia. Us aconsello que llegiu l’article que publica avui El País doncs queda clar que alguns diplomàtics d’EEUU van ser informats d’aquests moviments per membres de Pfizer, i no per uns qualsevol, precisament.

Per cert, ara acaba l’any 2010 i això relacionat amb l’administració del Trovan a Nigèria va ocórrer l’any 1996. Fa força temps com podeu veure.

Per il·lustrar més el tema, encara que no tingui relació directa, hi ha una pel·lícula basada en una novel·la escrita per John Le Carré (publicada al 2000). La pel·lícula i la novel·la porten el mateix títol, “El jardiner fidel”. Jo la novel·la no me l’he llegida, però sí que vaig veure la pel·lícula en el seu moment i us la recomano ferventment. Esplèndidament interpretada i dirigida. Us deixo un enllaç, aquí, per despertar-vos la curiositat.

Us passo els articles citats. El primer d’ells el reportatge de El País que vaig llegir fa temps i el segon, l’article, publicat avui, escrit pel mateix periodista. Fixeu-vos que fan servir també la mateixa foto d’arxiu.

19/04/10
REPORTAJE de Álvaro de Cózar “Un tormento llamado Trovan”

10/12/10
“La farmacéutica Pfizer conspiró para evitar un juicio en Nigeria”


Vídeos de TV3 en relació al tema (sense subtítols):

08/05/06 “Acusen el gegant farmacèutic Pfizer d’haver utilitzat 100 nens nigerians per experimentar un nou medicament contra la meningitis”, aquí.

05/06/07 “Nigèria reclama 7.000 milions de dòlars a la farmacèutica Pfizer pels danys causats pels assajos d’un medicament”, aquí.

Altres:

Dossier de MSF sobre la meningitis a la zona de Nigèria i Níger, aquí.

diumenge, 5 de desembre de 2010

Crònica informal d'una visita a CosmoCaixa

Ara fa una setmana una colla de persones amb problemes d’audició, unes més sordes, d’altres menys, vam decidir fer una visita a l’exposició Abracadabra a CosmoCaixa i provar el bucle magnètic que hi ha instal·lat al Planetari, on es projecten documentals, suposo que interessants. I dic suposo, perquè jo no em vaig assabentar de res.

Quan vam entrar al Planetari ens van donar uns receptors i un (o dos) bucles dels que es pengen de les orelles, nosaltres no podem fer servir els auriculars convencionals.

El documental era en català i l’àudio a través del receptor era en castellà, en fi, no es pot tenir tot. L’aparell que em va tocar a mi estava espatllat o descarregat i no el vaig poder fer servir. A l’amiga que tenia al costat li passava exactament el mateix, però el seu germà va tenir més sort, i li va passar el seu receptor que sí funcionava. Al·leluia! Al menys vaig poder comprovar que podia haver escoltat, no dic perfectament bé, però sí mínimament, si m’hagués tocat en gràcia un receptor com cal. També va haver a qui li funcionava el receptor amb el bucle personal –que portava de casa seva-, però no pas amb el que li havien cedit a l’entrada.

Després d’això vam anar a l’encontre del nostre guia. Compartíem la visita guiada pública a Abracadabra, és a dir, érem nosaltres i altres persones, molts nens, que no tenien problemes d’audició. Nosaltres portàvem les nostres pròpies mesures d’accessibilitat a coll, o sigui, vam arreplegar equips FM d’uns i d’altres, vam fer servir lladres per poder compartir algun aparell, però tot i així no va ser precisament una visita adaptada a persones sordes. El guia parlava massa de pressa, hi havia massa gent pel mig i no el podíem veure sempre de cara i, quan el vèiem, tampoc podíem fixar-nos gaire en els seus llavis, que tot sigui dit tampoc aportaven gaires pistes, no vocalitzava massa. Dic que no podíem seguir gaire els seus llavis, perquè per tal que els oients el poguessin sentir bé sense necessitat de forçar la veu, portava una mena d’altaveu penjat a la cintura i un micròfon just davant de la boca que aguantava tota l’estona per evitar que es desplaces. Total que, entre unes coses i altres, més d’un es va quedar igual que estava abans davant les seves explicacions. I per acabar-ho d’adobar ens van proposar un joc de cartes seguint les instruccions que donava el mag Tamariz en una projecció en pantalla on els subtítols brillaven per la seva absència. Això va acabar del tot amb la meva paciència.

A la sortida vam omplir fulls amb les nostres impressions sobre l’activitat del Planetari i la visita guiada. Els meus escrits no van ser precisament positius i tinc clar que, si torno, aniré al meu aire un dia en què no hi hagi tant públic i punt.

L’accessibilitat és alguna cosa més del que ara per ara hi ha a disposició de les persones sordes oralistes a CosmoCaixa.
 

Aquí una foto del guia en un posat que va ser habitual durant tota l’activitat: la mà esquerra subjectant el micròfon. No vaig aconseguir caçar-lo de front, per tal que es veiessin bé els altres micròfons, els dels nostres receptors, els que vam portar de casa nostra, i que portava fixats a “la solapa”.

divendres, 3 de desembre de 2010

Dia Internacional de les Persones amb Discapacitat

Us passo el manifest llegit avui al meu municipi.

Avui, 3 de desembre de 2010, recordem que fa quasi bé quatre anys que va ser aprovada la Convenció sobre el Drets de les Persones amb Discapacitat a la Seu de les Nacions Unides a Nova York. Més tard, es va obrir el període de signatures, així com una ratificació de la Convenció.

Espanya va ser un dels països que va signar i ratificar la Convenció sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat i es va publicar al BOE el 21 d’abril de 2008.

La Convenció s’ocupa de defensar i impulsar els drets humans i les llibertats fonamentals de les persones amb discapacitat, sigui quina sigui aquesta: física, psíquica, intel·lectual, sensorial.

Els països que ratifiquen la Convenció es comprometen a tractar les persones amb discapacitat com a persones amb drets, igual que qualsevol, sense fer cap tipus de discriminació. Cal doncs eliminar els obstacles i barreres, algunes més visibles que d’altres. S’incideix en el “disseny universal”, aquell disseny de productes, entorns, programes i serveis que tota persona pot utilitzar, sense necessitat de fer adaptacions o dissenys especials. Això no exclou que es posin a l’abast de les persones amb discapacitat les ajudes tècniques específiques quan sigui necessari. L’accessibilitat s’ha de fer efectiva d’una vegada per totes.

Entre les obligacions generals dels Estats, Espanya en aquest cas, figura el compromís a adoptar i aplicar les polítiques, lleis i mesures administratives que calguin per fer efectius els drets de les persones amb discapacitat, fent desaparèixer tot allò que resulti discriminatori.

Es mencionen especialment les dones i les nenes amb discapacitat, doncs poden estar subjectes a un major grau de discriminació. També, es diu, es vetllarà per la protecció de tots els nens amb discapacitat.

Es reconeix a les persones amb discapacitat el dret a gaudir de la vida; el dret a ser reconegudes com a persones davant la llei; el dret a no ser discriminades en l’accés a la justícia; el dret a gaudir de la llibertat i la seguretat; el dret a viure de forma independent i a ser incloses a la comunitat; el dret a tenir una llar i una família; el dret a moure’s amb la major independència possible; el dret a expressar la seva opinió i accedir a la informació sense entrebancs; el dret a fruir d’un sistema educatiu inclusiu aportant les mesures de suport necessàries; el dret a gaudir d’un sistema de salut que no discrimini de cap de les maneres les persones amb discapacitat; el dret a tenir una feina i a mantenir-la per poder guanyar-se la vida per si mateixes; el dret a participar a la vida política i pública promovent la participació plena en tota mena d’activitats i... molt més.

Com veieu els propòsits són extensos i això és només una mostra. Així, doncs, perquè la Convenció sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat que ha estat ratificada tiri endavant, cal que els diferents estaments polítics s’impliquin per fer-ho possible. Ja és hora!
Legislar, sí, però tenint en compte totes les persones amb discapacitat i les seves necessitats. Sense quedar-se a mig camí, ni a la teoria, ni a la pràctica.

L’aplicació de la mal anomenada “Llei de dependència” podria ser una mostra, però n’hi ha d’altres, com ara una resolució recentment aprovada pel Parlament de Catalunya que ha passat per alt la rehabilitació de les persones sordes que han perdut l’audició en edat adulta. Per cert, la “Llei de dependència”, en veritat és la “Llei de Promoció de l’Autonomia Personal i Atenció a les persones en situació de dependència i a les seves famílies”. Així que, potser, el que cal canviar són algunes mentalitats i no parlar només de dependència, sinó d’autonomia.

Moltes persones amb discapacitat podem ser prou autònomes, si es posen els mitjans adequats.

Esperem que, de cara al futur, tirin endavant iniciatives que comptin amb tots i totes. Des de Sant Adrià, les persones que formem part del Consell Municipal d’Acessibilitat estem intentant que això sigui possible.

dijous, 2 de desembre de 2010

A qui molesta Wikileaks?

A mi no, ben al contrari. M’agrada que la veritat surti a la llum. Molts posen totes les seves energies en què això no passi. La veritat incòmoda és la millor i Wikileaks el que fa és mostrar-la tal qual, deixant ben palesa la hipocresia, per dir-ho molt suaument, dels que creuen estar per sobre dels altres.

Que a Hillary Clinton no li agradi tal cosa, i surti dient que Wikileaks “ataca tota la comunitat internacional”, ja veus,... quina “llàstima”! Fa temps que segueixo les revelacions fetes per Wikileaks, bàsicament pels diaris i fa temps que tenia al cap dedicar-li alguna entrada, després de llegir un article de El Periódico sobre els crims comesos a l’Iraq que van ser posats al descobert.

Molts governs, d’aquí i d’allà, surten esquitxats. Aquí, per exemple, s’ha vist com la investigació del càmera assassinat durant la guerra de l’Iraq va ser “silenciada” o al menys es va intentar que així fos, per “acontentar” el govern dels EEUU. També s’ha vist com per aquí aterraven avions carregats de sospitosos, els vols secrets de la CIA, amb el permís del govern espanyol, tot i que aquest ho va negar. Simples sospitosos, detinguts de forma poc “ortodoxa”.

Bé, ja se sap que, més d’una vegada, no hem de creure tot el que ens diuen els nostres governants.

Avui al Telenotícies migdia de TV3 han tornat a parlar de Wikileaks, ha estat molt interessant. Encara que posaré l’enllaç del vídeo, com que no està subtitulat doncs alguns no podran assabentar-se. No sé per què no subtitulen aquest programa també per Internet, si no pots veure-ho per la televisió, tururú. Malgrat que a mi m’exaspera la subtitulació que fan del Telenotícies migdia, de moment pesa més el meu interès per estar al dia.

No m’entretindré a explicar tot el que s’ha dit, però està clar que Julian Assange, el fundador de Wikileaks, cada cop té més “enemics”. En una roda de premsa, el portaveu del Departament d’Estat ha sortit dient que “No és un periodista, és un anarquista”. En canvi, algun dels assistents deia que no tenia ni idea de si era periodista. En fi, no sé si ho és o no, periodista, vull dir, però ara ataca de nou dient que publicaran “coses” sobre bancs. Sembla ser que moltes empreses i multinacionals figuren a les noves filtracions. Ai!

Per cert, va permanentment acompanyat de guardaespatlles i té una bona assegurança de vida, a més a més, alerta que si li “passés alguna cosa” els seus companys traurien a la llum nous documents, diguem-ne... delicats.

Sobre el fet d’estar perseguit “oficialment” per haver comés certs delictes sexuals, doncs... no sé. Serà només una excusa?

I acabo ja, al Telenotícies s’ha dit el següent: “L’ONG de defensa dels drets humans més veterana dels EEUU ha advertit que l’ofensiva de l’Administració, la maquinària de l’Estat per a detenir Julian Assange, podria violar la Constitució”

Us deixo els següents enllaços:

Telenotícies migdia d’avui, aquí. Podreu trobar-ho al minut 20:40.
Web de Wikileaks, aquí.

Articles publicats avui a El País:
EEUU cierra el cerco sobre Wikileaks
ANÁLISIS: EL ACENTO. Los “cotilleos” de Wikileaks

Articles publicats a El Periódico:
Dimarts, 30 de desembre
Clintton diu que Wikileaks ataca tota la “comunitat internacional”
Dijous, 4 de novembre
El fundador de Wikileaks anuncia que revelarà més documents secrets
Diumenge, 24 d’octubre
Consternació mundial pels crims comesos a l’Iraq
Dimarts, 27 de juliol
Una colossal filtració destapa la guerra bruta a l’Afganistan

dilluns, 29 de novembre de 2010

Un dia estrany el d'ahir

De vegades pots fer previsions i sense esperar-ho se’t torcen.

Ahir al matí vaig anar amb una colla de persones sordes oralistes a CosmoCaixa, ja faré la crònica en un altre moment. Després, uns quants van anar a dinar, però abans d’arribar al restaurant vaig caure dos cops. El primer va ser una gran patacada que em va deixar baldada, així que després de dinar i tornar a casa vaig decidir que m’anava d’urgències a Can Ruti, l’hospital que ara s’anomena Germans Trias i Pujol, però que tot déu coneix com Can Ruti i que està a la quinta forca.

En definitiva, no vaig poder anar a votar, no era qüestió de jugar-me-la i tornar a estavellar-me.

Avui s’ha vist –potser ja ahir, però jo no estava per això- que alguns partits s’han donat també una grossa patacada a les eleccions autonòmiques, merescuda o no, la qüestió és que altres han ascendit com l’escuma i ha canviat el panorama. Ja veurem què passa ara. En fi...

divendres, 26 de novembre de 2010

The Butterfly Circus

Ja fa un temps, em van passar aquest curtmetratge de Joshua Weigel. L'any passat va guanyar The Doorpost Film Project.
Una història d’esperança i superació molt ben portada. A mi hi ha un personatge que em crida especialment l’atenció, el Sr. Méndez, que interpreta Eduardo Verástegui.

Aquí us ho deixo, amb subtítols:

Primera part


 
Segona part
 

dijous, 25 de novembre de 2010

Paperassa per aquí, paperassa per allà

La campanya electoral ja està a les darreries i jo creia que la meva bústia ja s’havia carregat prou amb la propaganda d’uns i altres, però no. Encara em faltaven el Laporta i ERC, que pensava que ja havia rebut. M’havia despistat amb tanta paperassa!

Bé, el cas és que, avui, m’he trobat també un sobre “anònim” amb un rètol vermell ben destacat: IMPORTANTE. Així, en majúscules, amb lletres blanques sobre fons vermell. Hi havia també un preàmbul més discret: “INFORMACIÓN IMPORTANTE PARA EL 28N”, tot escrit en castellà.

M’ha picat la curiositat, l’he obert i ... el PP, era el PP que imitant un missatge urgent tipus telegràfic “incitava” a votar-los. Poso “incitar” entre cometes expressament, perquè a mi, en comptes d’això, m’han provocat l’efecte contrari, o més ben dit, han consolidat la meva ferma decisió de no votar-los mai a la vida. En definitiva, la propaganda del PP que m’ha arribat dos cops, ha anat dos cops a les escombraries, la del PP i la de tots els altres, amb una excepció.

Només me n’he reservat la d’un partit, per recordar vells temps. A veure si torno a confiar en ells! Crec que, a partir d’ara, em costarà més això de confiar.

Sort que aviat sabrem qui ens governarà o ens desgovernarà els propers quatre anys i acabarà tota la comèdia. ¿Serà potser llavors quan es torni a parlar de la corrupció, de la que tothom sembla s’ha “oblidat” durant la campanya, o ni això? ¿Tot va ser un somni? Aaaai!

dimecres, 24 de novembre de 2010

Corcubión, el contrast


Corcubión, Galícia

Em va fer gràcia prendre aquesta foto pel contrast entre totes dues vivendes, una totalment abandonada i l’altra aparentment ben conservada, tot i tenir els seus anys.

Hi ha qui parla del bé i del mal, de la calor i del fred, del que és blanc o del que és negre, però sempre hi ha una zona en què tot es troba i crec que aquesta és la més interessant. Tampoc hi falta en aquesta imatge la zona difusa que connecta una amb l’altra. Sembla que la humitat avanci i s’estengui de dreta a esquerra. Veieu la taca?


dimarts, 23 de novembre de 2010

Eduardo Beneyto i el poder de la lectura

Fa un parell de dies llegia a El Periódico una entrevista que em va cridar l’atenció. Era una entrevista feta a algú que havia dedicat una bona part de la seva vida a fer arribar llibres mal vistos, en aquell moment, a qui tingués interès per llegir-los. No a qualsevol persona, perquè durant aquella època, tothom que s’oposés al règim havia d’anar molt en compte i calia doncs que qui volia fer-se amb determinats textos fos conegut, directa o indirectament, no fos cas que es colés entre la clientela algú amb interessos una mica més foscos.

Com sempre passa amb els herois anònims sembla que les autoritats no han reconegut com cal la feina feta per aquest senyor un cop la dictadura de Franco va quedar enrere. O almenys això diu ell, Eduardo Beneyto, i jo me’l crec.

De vegades no fan falta armes per lluitar, les idees són més subversives i als llibres en podem trobar un munt.

Ara, però, hi ha tants i tants llibres que és difícil escollir. De vegades ens planten a primera línia uns quants i d’altres, potser millors, queden relegats a les prestatgeries i només veiem el llom. Segur que quan trepitgeu una llibreria us mireu abans els llibres exposats sobre les taules que altres més amagats. Bé, no hi ha lloc per a tots, i qui els ven bé ha de decidir-se per uns o per altres, però, de tant en tant, busqueu algun tresor amagat, mai se sap què podeu trobar. I no us deixeu captivar només per aquells llibres que tothom llegeix, cal aventurar-se també en solitari.

Us deixo l’enllaç de l’entrevista que ha donat peu a aquest apunt, aquí.

diumenge, 21 de novembre de 2010

Drets, si us plau, drets!

Fa no gaire m’ha tocat redactar un manifest que llegiré el proper 3 de desembre, el dia dedicat a les persones amb discapacitat. Ja se sap que d’aniversaris hi ha de tota mena, aquest és un més.

La redacció d’aquest manifest m’ha portat a una lectura prèvia de la Convención sobre los Derechos de las Personas con Discapacidad de Nacions Unides, que l’Espanya va signar i ratificar. Un cop llegida, el primer que vaig pensar va ser si no es podia denunciar a algú per incompliment. ¡Déu n’hi do els drets que es reconeixen a les persones amb discapacitat i vaja m... el que de veritat tenim!

A la mentalitat d’alguns continua la tònica de la “caritat”, el pensar “pobrets, mira-te’ls, necessiten que algú els ajudi”. A mi això em repugna, no hem d’enfocar la qüestió des de la perspectiva de la caritat -i algunes subvencions no són més que una versió moderna d’això-, sinó dels drets.

Per posar un exemple, a l’article 27, que fa referència al treball i la feina, diu: “Los Estados Partes salvaguardarán y promoverán el ejercicio del derecho al trabajo, incluso para las personas que adquieran una discapacidad durante el empleo, adoptando medidas pertinentes, ...” Davant d’això, la veritat és que se m’escapa un riure d’allò més sarcàstic. Què bonic queda aquest text, però quant dista de la realitat!

Bé, un altre dia continuaré aprofundint sobre el tema, per avui em sembla que ja n’hi ha prou. Us deixo això sí els enllaços perquè pugueu llegir, si us interessa, la Convención sobre los Derechos de las Personas con Discapacidad, tant a les pàgines de Nacions Unides com al BOE. Si aneu a la pàgina de Nacions Unides, al final hi ha un enllaç per continuar amb la lectura que n’ocupa un total de dues.

diumenge, 14 de novembre de 2010

El gran espectacle

Divendres, a El Periódico, sortien unes pàgines addicionals dedicades a les eleccions. A la portada d’aquesta mena de suplement hi havia una il•lustració signada per M. Ferreres i un gran titular que deia “Comença la funció”.

Sota la carpa d’un circ podíem veure Montilla fent funambulisme amb l’ajut d’una barra de la qual penjaven Saura i Carod, un a cada extrem. Puigcercós aprofitava per fer la guitza a l’últim, mentre Laporta “gaudia” en solitari del trapezi i, a peu de pista, tots els altres “figurants” interpretaven el seu paper.

Dissabte va caure a les meves mans un “cromo” de “L’increïble home normal”. Si hi ha algun despitat que no sap qui és aquest, li diré que és el Montilla, parodiant Superman.

El “cromo” en qüestió estava “magnetitzat” per la part del darrere, així que jo feia broma sobre on enganxar-ho. I algú em va suggerir la solució. “Potser només calia acostar-ho a la dama de ferro”. Un socialista adherit a la dama de ferro, o sigui a Margaret Thatcher, hum!... no sé, no sé.

Podeu trobar la imatge aquí i com veureu té tots els drets reservats. Fixeu-vos en la frase que diu: “És capaç de doblar la seva força per ajudar els que més ho necessiten! Nous reptes l’esperen!”. Bé, torno a repetir... no sé jo, no sé jo.

dissabte, 13 de novembre de 2010

Vull l'anunci de Luis García Berlanga subtitulat!

Avui, al Telenotícies de TV3, parlaven de la mort de Luis García Berlanga. Una llàstima, era una persona, sembla ser, fantàstica.

Al programa ha sortit un vídeo on García Berlanga col•laborava en una campanya de Médicos Sin Fronteras: “Pastillas contra el dolor ajeno”. Doncs bé, aquest i la gran majoria de vídeos que pul•lulen per Internet no porten subtítols. Seria tot un detall que algú pensés que hi ha gent que no s’assabenta del contingut i decidís penjar a Internet versions amb subtitulat inclòs. Jo, en algunes webs, n’he trobat de fantàstics: es podien veure sense subtitulat o subtitulats en diversos idiomes, però algú s’hi ha de posar i fer-ho. Ai! necessito gent conscienciada i sembla que no hi ha gaire.

Per casualitat, aquesta tarda mateix he trobat una notícia fantàstica al portal PuntTIC.cat. Deia així: “Eina per subtitular fàcilment vídeos a Internet”. L’eina en qüestió és Universal Subtitles i la podeu trobar aquí.

Bé, ara les persones sordes només necessitem algú que es presti a afegir aquests subtítols, cosa que es pot fer fàcilment pel que m’ha semblat entendre. Però cal poder sentir per fer-ho, així que... apa! A conscienciar!

Us deixo l'enllaç del vídeo, aquí, sense subtítols de moment.

dissabte, 6 de novembre de 2010

Lectura labial: punts de vista d'uns, punts de vista d'altres

Fa no gaire, Concha Díaz, presidenta de la CNSE, feia aquesta afirmació en una entrevista publicada a El País: “La lectura labial es un mito, como otros tantos. Todo el mundo puede aprender lengua de signos, pero leer los labios es una habilidad que se tiene o no se tiene, como ser futbolista” i tot just aquesta setmana a El Periódico em trobo, aquest cop en una entrevista a Fanny Llorens representant de les persones sordes dins l’IMD de Barcelona, el següent: “A més, ens trobem que la ciutat no s'adona de la presència de persones sordes oralistes [aquelles que no utilitzen el sistema de signes, sinó que llegeixen els llavis]”.

Com veieu, una i l’altra tenen punts de vista força diferents, Concha Díaz, que s’expressa fent servir la llengua de signes, diu que la lectura labial és un mite i, en canvi, a El Periódico s’afirma que les persones sordes oralistes són aquelles que llegeixen els llavis. Jo no estic d’acord ni amb el que diu la primera, ni amb el que apareix a El Periódico. Compte! Sóc prudent i vull pensar que ha estat un aclariment fet pel propi periodista, no pas per la persona entrevistada, sorda postlocutiva oralista, perquè en aquest cas estaria excloent un munt de persones sordes oralistes que no llegeixen els llavis, però sí s’expressen oralment (comunicar-se és una altra qüestió, que dependrà de diferents factors).

Jo, si voleu que us digui la veritat, amb aquestes afirmacions em sento com una pilota de ping-pong que va ballant d’un costat a l’altre i, de ser així, no em podria identificar amb cap persona sorda, però com que ho sóc, diré la meva.

La lectura labial no és cap mite, però sí que és veritat que no és gens fàcil assolir un bon nivell. Les persones sordes que conec i que saben llegir els llavis a la perfecció, això és, sense cap mena d’ajut extra, són poques i si parlem de persones que es van quedar sordes en una edat avançada, són encara menys, però això no vol dir que no existeixin. Alhora, la identificació de persona sorda oralista amb aquella que llegeix els llavis, em sembla massa simplista i no del tot certa, perquè sí que n´hi ha que ho fan, però com ja he dit són poques. Seria més encertat parlar de persones sordes oralistes que tenen aquesta habilitat, però per a la majoria és un suport més i prou. Per a aquesta majoria, entre la qual em trobo jo, és necessària la combinació d’audiòfons i/o implants coclears i la lectura labial. Però també, en el meu cas, per a una bona comunicació és necessari que el medi no sigui gaire sorollós. Si el soroll de fons sobrepassa cert límit em començo a carregar, perquè he de centrar-me exclusivament en els llavis per entendre alguna cosa i, no sempre, acabo caçant el que diuen. A banda d’això, si se’m planta davant una persona que parla com una metralladora o que vocalitza malament, ja puc estar en l’ambient més relaxat que tampoc m’assabentaré de res. M’explico, no? Ah! Jo tinc sordesa profunda neurosensorial, fregant ja el zero absolut a l’orella esquerra.

Us deixo els enllaços de les entrevistes esmentades:
ENTREVISTA: ALMUERZO CON… CONCHA DÍAZ
ENTREVISTA AMB LA REPRESENTANT DE PERSONES SORDES DE L’IMD

dimecres, 3 de novembre de 2010

114 candidatures! I una en blanc

Déu n’hi do! Pel que sembla en alguns aspectes la crisi és prolífica!

Ahir es va saber que seran un total de 114 candidatures les que es presentaran a les properes eleccions al Parlament. Ei! Però repartides. A la circumscripció de Barcelona 29; a la de Lleida, la mateixa quantitat; a Tarragona, 30 candidatures; i a Girona, 26. Així que qui no vota és perquè no vol, doncs de diversitat n’hi ha. Us deixo l’enllaç que us portarà a la notícia tal i com la publica la “Sala de premsa” de la Generalitat, aquí. Veureu que hi ha un fitxer adjunt on apareix el llistat definitiu de candidatures. Així que els que encara no ho tingueu del tot clar, estudieu el panorama.

Fins i tot els que, com jo, havíeu decidit que aquest cop votaríeu en blanc, teniu un nou al•licient. Se’ns ha obert una porta per fer veritablement efectiu el vot.

Després d’escriure l’anterior apunt vaig rebre un comentari on em parlaven d’una nova opció “política”. He investigat una mica sobre Escons en blanc, he llegit el manifest que tenen penjat a la web i m’atreu força la idea de treure profit del vot en blanc. Ja que la llei electoral sembla que el menyspreï i a l’hora de la veritat de poc serveixi, al menys ara, si s’obtenen prous vots, serviran per deixar de manifest el descontentament d’alguns, sense que altres se n’aprofitin d’aquests possibles escons.

dimarts, 19 d’octubre de 2010

Vota, vota, vota... en blanc

S’acosten les eleccions autonòmiques, aquí a Catalunya, i molts ens trobem davant del gran dilema. Hi ha algun partit que mereixi el vot? Hi ha algun polític que inspiri confiança?

Jo crec que ja m’he decidit. Menys en comptades ocasions sempre he estat de les que ha anat a votar i ha optat per algun partit determinat, però ara crec que se m’han acabat les ganes. No pas de votar, però sí de dipositar la meva confiança en algun partit concret amb unes llistes ja establertes. I és que el degoteig de casos de corrupció, finançament irregular i altres “petites” coses han superat el límit que jo puc suportar. I votaré, sí, però votaré en blanc per a demostrar als polítics que si no espavilen, ho tindran magre. Bé, així ho tindrien si fóssim molts els que votéssim en blanc.

Ja us vaig parlar d’un llibre que va escriure Saramago, “Assaig sobre la lucidesa”, en un altre apunt, però ara hi torno. Si teniu ocasió, llegiu-lo, llegiu-lo abans que arribi el dia clau i penseu, penseu una mica.

Espero que, abans no arribi la data, l’Oficina Antifrau de Catalunya destapi algun assumpte més, últim ha estat el de Rafael Olmos, tant La Vanguardia com El País es van fer ressò. Al Sr. Olmos algú li volia assegurar un bon lloc a l’Administració i un sou que, segur, molts envejaríem, abans no s’acabés l’actual legislatura. I com és que per a aquest senyor tot era tan fàcil i per altres és tan difícil? Contactes, simple qüestió de contactes, que algú ha posat al descobert. Alguns creuen que l’Administració pública és un negoci familiar i que poden col•locar tot aquell que ells considerin oportú sense necessitat de jugar net. La pena, és clar, és que això continua passant. Mentre més amunt estigui el que recomana més difícil és prendre les mesures oportunes. Al cap i a la fi, no crec que l’Oficina Antifrau pugui arribar a tot arreu. Quina pena!

dijous, 14 d’octubre de 2010

Personatges singulars

Avui us vull parlar d’un programa del canal 33. Porta per títol “Singulars” i cada dilluns es convida algun “personatge singular” i se l’entrevista. Cal dir que els entrevistats són d’allò més diversos, però sempre interessants. Aquí juga també un paper important el periodista que condueix el programa i que alhora és el director, en Jaume Barberà. A diferència d’altres famosos periodistes que tracten temes sense una adequada preparació prèvia, confiant tan sols en el seu “pedigrí”, en Jaume Barberà sap de què parla i sap portar els convidats més enllà, plantejant-los qüestions que denoten els seus coneixements al respecte.

Segur que si doneu una ullada a la pàgina web del programa, no us podeu estar de veure més d’un, us deixo un enllaç aquí. Hi ha l’opció de subtitular els vídeos, així que ningú té excusa. A més a més, el programa té el seu propi blog, “En singular”. Acabo d’afegir-lo a la meva llista particular. Un blog obert en el que es poden deixar comentaris. M’agrada, m’agrada molt.

dimarts, 12 d’octubre de 2010

Instruccions per a no capficar-se II

Suposem que hi ha algun assumpte que t’encaparra, el primer que hauries d’intentar fer és no caure en la temptació de retornar constantment a ell. Per tant distreu-te positivament, no pas negativament, és a dir, buscant un altre que el substitueixi.

I què pots fer? Doncs, per exemple, una cosa tan senzilla com seguir el vol d’una mosca, si tens una mosca a l’abast. Algun altre insecte també valdria, les formigues, has observat alguna vegada l’activitat a la vora d’un formiguer? De vegades és frenètica. I a falta de formigues, només has d’anar a algun carrer comercial i abstreure’t mirant la gent que va cap amunt i cap avall. Pots teoritzar sobre qui és qui, com és l’un o l’altre. La seva forma de caminar, de vestir, el que carrega o deixa de carregar i altres detalls poden donar-te moltes pistes.

Si trobes això avorrit i el teu cos t’ho demana, busca emocions més fortes, sense exagerar, eh! Tampoc és qüestió que et passis, si no estàs preparat per fer-ho.

I llegeix, llegeix molt, amplia mires i punts de vista que sempre ajuda a veure les coses amb distància.

diumenge, 10 d’octubre de 2010

Instruccions per a no capficar-se

Hi ha qui pensa que m’he de relaxar una mica o, si més no, prendre’m la vida no tan seriosament. M’envia presentacions amb històries diverses i consells variats que, en teoria, m’haurien ajudar. Però, jo penso que no tinc remei i que encara que procuro distreure’m, continuo cavil·lant.

Això ha coincidit amb que tinc entre mans un llibre que m’ha fet recordar un altre, que, fa un temps, ens va servir en un taller d’escriptura creativa com a base per fer una pràctica. Es tractava de donar instruccions a l’hora de fer les coses més simples i senzilles que et puguis imaginar o, també, les més inversemblants.

I ja posats, doncs... hauré d’anar pensant en “Instruccions per a no capficar-se”. 

dimecres, 8 de setembre de 2010

Per si teniu curiositat...

Continuo amb la història de la resolució oralista. Durant el mes d’agost va ser impossible accedir a les resolucions aprovades a través de la web del Parlament. Es podien consultar les lleis però no les resolucions, sembla que amb l’arribada del mes de setembre tot s’ha normalitzat i, de nou, es poden veure.

Així que us passo l’enllaç amb la “Resolució 749/VIII del Parlament de Catalunya, sobre les mesures per a garantir l’aprenentatge, l’educació, l’accessibilitat i ús del català i els recursos de la modalitat oral a les persones sordes i sordocegues que es comuniquen oralment”. Per cert, veureu que el llarg títol no coincideix exactament amb aquest, es van equivocar i més tard van fer la correcció pertinent.


També us deixo, per si teniu curiositat, el que van dir els diputats dels diferents partits el dia en què es va presentar la proposta de resolució que finalment va ser aprovada. Ho podeu veure en el "Diari de sessions del Parlament de Catalunya" del 15 de juliol de 2010.


I ara sí podreu jutjar la seva visió de tot aquest assumpte i comprovar si quadra amb la que teniu vosaltres mateixos. Jo ja tinc clar que no encaixa amb el que jo desitjava, perquè a nosaltres, els postlocutius, ens continuen ignorant, tal com ja deia a l’anterior apunt.

dilluns, 9 d’agost de 2010

Qui espera desespera...

Després d’esperar que la Generalitat decidís jugar les cartes que li corresponien a l’hora d’aplicar la “Ley 27/2007, de 23 de octubre” arriba el moment en que els postlocutius podem dir que això no rutlla. Per una banda el famós nou codi d’accessibilitat no acaba d’arribar i quan ho faci, ho farà en forma de decret, així que... si t’agrada bé i si no, també, perquè em sembla que no ens donaran l’opció a tots nosaltres de fer una valoració prèvia. D’altra banda, s’ha aprovat la llei de llengua de signes catalana i m’alegro pels sords que la fan servir, però aquests no som la gran majoria. I qui som la gran majoria? Doncs els que malgrat ser sords ens expressem oralment. I aquí tenim un altre problema perquè els que “ens representen” no ho fan del tot.

Fixeu-vos bé en les cometes, perquè són el quid de la qüestió. No fa gaire el Parlament de Catalunya va aprovar una resolució de títol llarguíssim que després transcriuré. Aquesta resolució se suposa que havia de ser l’altra cara de la moneda i contemplar els sords oralistes, però ai! Qui va fer d’interlocutor davant els parlamentaris només va recordar l’existència dels nens sords i als adults, als que ens hem quedat sords d’adults, que ens bombin!

Ja seria hora que els postlocutius adults pensessin en representar-se a si mateixos, perquè està claríssim que aquells que ocupen (fraudulentament) els seients de certa associació no pensen en ells. Si haguessin pensat en la seva existència, haurien entès la importància de reclamar una atenció adequada per a l’aprenentatge de la lectura labial dins la sanitat pública.

No hi ha prou amb saber parlar per poder comunicar-se quan un s’ha quedat sord d’adult i les pròtesis auditives o els implants no poden solucionar el problema. Cal aprendre a llegir els llavis i això, amics meus, no s’aconsegueix per art de màgia com alguns creuen. Està clar que el nou codi d’accessibilitat no contemplarà aquesta necessitat, però sí que ho hauria d’haver fet la resolució oralista aprovada recentment i que porta el “bonic” títol de:
“Resolució 749/VIII del Parlament de Catalunya, sobre les mesures per a garantir l’aprenentatge, l’educació, l’accessibilitat i l’ús del català i els recursos de la modalitat oral a les persones sordes i sordcegues que es comuniquen oralment”.

Qui vulgui saber què diu i opinar per si mateix pot llegir-la. No costa gaire veure que, els que han fet d’interlocutors per tirar aquesta resolució endavant, han oblidat que els sords postlocutius adults... EXISTIM!

dimecres, 17 de febrer de 2010

Va de poesia

Bé, avui, després d’una pila de dies, us poso aquest vídeo que podeu trobar a Vimeo
És un poema de Charles Bukowski titulat “The Laughing Heart”. Està subtitulat en català, així que aquells que no tingueu idea d’anglès, igual que jo, no cal que patiu.
Deixant de banda els déus, el poema m’agrada.


The Laughing Heart, Charles Bukowski from blocsdelletres on Vimeo.

I si voleu veure més vídeos poètics, poseu al cercador de vimeo la paraula blocsdelletres –així, tot junt- i podreu gaudir de molts altres que són penjats per Blogs de Lletres.