dissabte, 5 de desembre del 2009

És important no oblidar

Pot ser que algú em porti la contrària i cregui que hi ha coses que s’han d’oblidar, jo penso que no, que allò que ha passat cal tenir-ho present, cal tenir-ho en compte perquè ens ajuda a entendre millor el present.

I això passa tant a nivell personal com a gran escala. La Història i els historiadors repassen el que ha succeït i fan les seves interpretacions, que poden quadrar o no amb la nostra manera de veure els fets.

Però hi ha una eina infalible a l’hora de traspassar el que sents en un moment determinat, el que passa al teu voltant, i aquesta és el diari, em refereixo al diari íntim o personal que qualsevol pot sentir la necessitat d’escriure. Això és el que li va passar al fotoperiodista Agustí Centelles. Al darrers mesos de la Guerra Civil fuig de Barcelona i va a parar al camp de concentració de Bram, a França.

Fa uns dies vaig anar al Centre d’Art Santa Mònica i em vaig entretenir a l’exposició “El camp de concentració de Bram, 1939”. Es poden veure fotos que l’Agustí Centelles va fer quan va arribar a Bram, però qui mira també pot llegir textos relacionats amb aquelles fotografies. Un bon complement.

Ara s’han editat llibres sobre aquest fotoperiodista. Ves per on jo em vaig decidir a comprar el diari íntim on narra la vida dins el camp de concentració, les notícies que arriben sobre el final de la Guerra Civil, així com el neguit pel destí d'amics i familiars. Us deixo les dades, per si teniu interès: AGUSTÍ CENTELLES, “Diari d’un fotògraf. Bram, 1939”, Ed. Destino.

El que fa pena és que hagin hagut de passar tants anys, perquè alguns s’adonin de la seva figura. L’únic reconeixement que va rebre quan encara vivia va ser l’any 1984, Alfonso Guerra va entregar als seus fills el Premio Nacional de Artes Plásticas. Pocs mesos després, Agustí Centelles va morir sense que les institucions catalanes haguessin mostrat cap interès per la seva obra. Ara tot són presses, sembla que alguns hagin recuperat la memòria de cop en veure que altres tenen interès pel seu llegat.

dimecres, 25 de novembre del 2009

Recolzament a cegues? No, gràcies

El dissabte passat es van aplegar algunes persones per protestar contra la corrupció. Entre els que van fer la convocatòria no hi havia cap partit polític, sinó una seixantena d'entitats socials i veïnals, sindicats i ONGs que han signat un manifest contra la corrupció i la impunitat.

Quan dimecres passat, a TV3, van parlar d'aquesta concentració, se'm va quedar gravada una frase que va dir el senyor Albert Recio, Vicepresident de la Federació AV Barcelona: "Tenim un model polític que ens demana recolzament, però no participació". La vaig apuntar al moment, per si la memòria em fallava. Trobo que és una frase d'allò més encertada.

Si la cosa no canvia, crec que la gent cada cop donarà menys "recolzament" a la classe política i a tot el que pul·lula al seu voltant. ¿Us heu llegit "Assaig sobre la lucidesa" de José Saramago? Si no és així, ja podeu començar i descobrireu què pot passar a la "ficció" quan un munt de persones decideix exercir el seu dret a vot d'una forma inesperada i que no agrada a la classe dirigent.

dilluns, 16 de novembre del 2009

Hi ha qui no pot esperar: els malalts d'ELA

L’esclerosi lateral amiotròfica (ELA) és una afecció degenerativa del teixit nerviós que afecta les neurones encarregades d’ordenar l’activitat muscular. Aquestes neurones s’anomenen motoneurones i la malaltia en qüestió pot afectar tant les motoneurones superiors (cerebrals) com les inferiors (medul·lars).

Fa un temps em va arribar informació de l’existència de la “Plataforma Afectados de ELA” i recentment la notícia d’un vídeo on surt una noia que conec una mica.

Aquí teniu el vídeo que es pot trobar a YouTube i la transcripció:



- Hola. Dígame, ¿qué le pasa?
- Tengo ELA. He perdido casi toda la movilidad. Me cuesta hablar y respiro con dificultad y voy empeorando.
- ¿ELA? Es complicado.
- Dicen que los ensayos clínicos con células madre están funcionando.
- No. No podemos hacer lo imposible. Lo siento mucho.
- ¿Entonces qué opciones hay?
- Por ahora no podemos más que esperar.
- ¿Esperar? Yo no puedo esperar, mi tiempo se acaba.

Com veieu el que diu impacta i el so del final, cosa aquesta que he pogut captar sense dificultat amb els audiòfons, m’ha recordat el temps que passa implacable en caure els darrers grans d’un rellotge de sorra. Hi ha qui no pot esperar, esperar què. Hi ha qui veu els assajos clínics amb cèl·lules mare com a única sortida, com una probabilitat, com una esperança.

Si aneu a la pàgina web de la Plataforma Afectados de ELA i us entreteniu a llegir, sabreu més sobre les seves reivindicacions.

Espero que siguin escoltats pels que han de fer que certs decrets tirin endavant. Ells no disposen de tot el temps del món.

diumenge, 15 de novembre del 2009

Si protestes massa...al manicomi!

A algú li pot semblar desconcertant o còmic el títol que he posat a aquesta entrada, però la veritat és que no té gens de gràcia.

Aquesta setmana, al Telenotícies de TV3, s'ha fet referència als abusos comesos a la Xina. Als reportatges s'explicava la situació per la que passen aquells que reclamen "massa" davant les autoritats. S'exposen a anar a parar a les "presons negres", presons clandestines com ara hospitals psiquiàtrics. A la pàgina web de "televisió a la carta" es poden trobar els vídeos emesos; un dimarts "Al manicomi per protestar" i l'altre dijous d'aquesta mateixa setmana "Crítiques de Human Rights Watch a la Xina". Com no tenen la delicadesa de subtitular-los, alguns de vosaltres no podreu saber què diuen.

Human Rights Watch ha publicat aquest dijous un nou informe que denuncia aquesta situació, que ve de llarg. Si voleu llegir la notícia sobre els fets, podeu anar directament a la pàgina d'aquesta organització on hi apareix. La titulen: "Xina: greus abusos de drets s'oculten a una xarxa secreta de presons negres".

Encara sort que aquí podem defensar els nostres drets sense exposar-nos a tot això. Tot i que, una altra forma subtil de discriminació és no fer-te cas quan presentes reclamacions o quan demanes que s'apliquin certes lleis. En fi... ja som conscients, alguns més que d'altres, que de vegades l'Administració "no sap", "no contesta".

dilluns, 9 de novembre del 2009

Compte amb el que alguns poden fer!

Ara que el cas Millet, concreto, Fèlix Millet, per ser justos amb d'altres que no volen ser esquitxats, no ocupa dia si dia no el Telenotícies, volia comentar un punt d'un article publicat a El Periódico el dia 24 d'octubre.

S'explicava com Millet havia modificat els estatuts l'any 2002 per evitar l'interventor local. O sigui, va fer que la figura de l'interventor municipal fos esborrada del mapa i que amb només la intervenció del director administratiu, el seu col·lega Jordi Montull, es poguessin autoritzar les despeses fetes, ja no sé si al consorci, a la fundació o què. He de dir que he perdut la pista donada l'acumulació de càrrecs que té el "senyor" Millet al seu currículum.

Però el pitjor d'aquesta història és que al diari s'assegurava que el 8 de març d'aquell any la Generalitat havia donat el seu vist i plau. En concret la subdirecció general de control de la Conselleria d'Economia va acceptar aquesta oferta i va enviar una carta a Millet on es deia que s'acceptava la supressió d'aquest interventor per "agilitzar el procés intern d'operacions comptables". I vaja si ho va agilitzar el "senyor" Millet!

En fi, si m'he de creure el que es deia al diari, la Generalitat va passar per alt controlar les subvencions donades. Després parlen de manca de pressupost per dur a terme certs projectes, propostes... i tirar endavant algunes lleis que de moment estan arraconades.

Veure'm si qui toca rep un càstig exemplar. No hi ha com ser un aposentat burgés sense principis ni escrúpols per enlluernar a més d'un. ¿Què estaran pensant ara aquests que es van deixar captivar? Hi pensen?

diumenge, 8 de novembre del 2009

Una persona decent: Roberto Scarpinato

Avui he llegit amb retard, cosa que em passa sovint, una entrevista que va publicar ahir El Periódico. L'entrevistat és Roberto Scarpinato, fiscal en cap antimàfia de Palerm (Sicília) que va fer seure al banc dels acusats al senador vitalici Giulio Andreoti.

Acaba de publicar un llibre d'aquells que a mi em criden l'atenció. Sembla que deixa clar que la màfia italiana és molt més del que alguns entenen com a tal. Explica que hi ha una màfia burgesa que exerceix poder polític.

Davant la pregunta que fa referència a com està de bé la màfia italiana a Espanya, diu que aquesta, la italiana, és una màfia amb una gran capacitat per corrompre i introduir-se en cercles polítics i que Espanya no té els mecanismes adequats per fer-li front. L'entrada de la màfia a determinats sectors econòmics passa inadvertida.

Aquest home, tot i estar amenaçat de mort, no es rendeix ni abandona. Els deu alguna cosa als seus companys Giovanni Falcone i Paolo Borsellino. Per tant, plegar ni ho contempla.

He trobat aquest vídeo titulat "La classe dirigente deve dare il buon esempio" on surt Roberto Scarpinato.


dijous, 5 de novembre del 2009

Aquesta cosa tan rara que no li sona pràcticament a ningú

Fa uns dies que no deia res, estava una mica encaparrada en altres coses. Per exemple en explicar què són els mitjans de suport a la comunicació oral. Sembla que alguns associen sordesa amb llengua de signes i d'aquí no passen, així que cal destacar que no tots els sords ens comuniquem així, sinó que alguns hem escollit fer-ho oralment. Però per aconseguir que la comunicació sigui òptima cal tenir present "aquesta cosa tan rara que no li sona pràcticament a ningú", ni tan sols a qui més li hauria de sonar per tal de garantir els teus drets o una part almenys.

Això que ve a continuació és un escrit que he enviat al Síndic de Greuges per tal de clarificar les coses. També li he fet arribar un altre document destacant en quins punts la "LEY 27/2007, de 23 de octubre" fa referència explícita a ells.

A la “LEY 27/2007, de 23 de octubre”, en la que es reconeixen les llengües de signes espanyoles i es regulen els mitjans de suport a la comunicació oral de las persones sordes, amb discapacitat auditiva i sordcegues, es defineixen aquests mitjans de suport a la comunicació oral com “aquellos códigos y medios de comunicación, así como los recursos tecnológicos y ayudas técnicas usados por las personas sordas, con discapacidad auditiva o sordociegas que facilitan el acceso a la expresión verbal y escrita de la lengua oral, favoreciendo una comunicación con el entorno más plena”. Per tant, el que necessiten les persones sordes que han optat per la modalitat oral és que s’aportin els mitjans que garanteixin la comprensió de qualsevol missatge tramés oralment.

En primer lloc, caldria garantir, per exemple, rebre el suport necessari per assolir una bona lectura labial. Actualment, aquest ajut només el reben de forma sistemàtica els nens i adolescents que es troben dins l’etapa d’educació obligatòria a través dels CREDA’s. Les persones que s’han quedat sordes en edat adulta, com és el meu cas, no reben cap atenció d’aquesta mena per part de Salut. La lectura labial, doncs, l’han d’adquirir amb esforç i temps i, mentrestant, la teva vida laboral potser ja s’ha anat a prendre pel sac, perquè poques empreses preveuen buscar un lloc de treball més adient per aquest treballador que ha deixat de sentir.

Un altre suport imprescindible per assegurar o facilitar la bona comunicació entre una persona sorda oralista i una altra d’oient és la forma de parlar d’aquesta. No tothom que atén el públic està preparat per dirigir-se adequadament a una persona sorda oralista. Hi ha certes premisses bàsiques: parlar-li de cara, mai girant-li l’esquena, la cara de la persona que parla ha d’estar ben il•luminada (no posar-se a contrallum), la persona sorda ha de poder veure clarament la boca sense cap objecte que impedeixi la bona lectura labial (mà davant la boca, llapis entre els llavis, mastegar xiclet o menjar caramels mentre es parla), cal parlar-li amb naturalitat, vocalitzant bé, però sense exagerar, amb un ritme tranquil, no cal cridar (això no assegura que et senti, ni que t’entengui millor), si no t’entén a la primera repetir el missatge i si, tot i així, té problemes, convindria transmet-li el missatge per escrit. Si la persona sorda s’ha d’enfrontar a una conversa en grup, cal que es respectin els torns de paraula, ella no pot dividir la seva atenció si dues persones parlen alhora. Per tant pel que fa a recursos humans, això seria clau i del tot assequible. Cal dir també que la lectura labial és possible quan tens la persona que parla a la vora, davant teu, no a certa distància.

Malgrat això, la lectura labial pot no ser suficient perquè no totes les persones sordes la tenen prou assolida. Hi ha persones sordes postlocutives que s’han quedat sordes en edat adulta i encara no es defensen prou bé, o altres que pel que sigui no poden llegir els llavis. Aquí entren en joc els mitjans tècnics. Podríem dividir-los en dos grans grups: auditius i visuals.

Entre els auditius òbviament ens trobaríem aquells que són personals e intransferibles, per dir-ho d’alguna manera, les pròtesis auditives. Però aquestes per si mateixes no asseguren que la persona sorda pugui sentir i entendre el missatge oral, depèn del tipus i grau de sordesa. Per tant per garantir la correcta comprensió del missatge caldria recórrer a emissores de freqüència modulada o bucles magnètics en funció de les circumstàncies (aula, curs de formació, mostrador d’atenció al públic, auditori, sala de conferències...). Del bucle i de les emissores de freqüència modulada podrien gaudir les persones que encara mantinguessin un cert percentatge de restes auditives, ja que transmeten el so directament a la pròtesi auditiva.

D’altra banda ens trobem els suports visuals. El més important de tots, i també el més universal, és el subtitulat. Davant d’una conferència, xerrada,... qualsevol acte públic, assegura que tothom pugui accedir a la informació. A la televisió caldria vetllar per la qualitat del subtitulat (els convidaria a veure, per exemple, el Telenotícies subtitulat i comparar la informació que rep un oient i una persona sorda que només pugui accedir al contingut mitjançant aquest), així com als vídeos que es poden veure a diferents webs, on sovint els subtítols brillen per la seva absència. L’administració autonòmica oblida el subtitulat en les seves campanyes televisives.
Seguint amb el tema del subtitulat i/o transcripció escrita d’un discurs caldria fer una menció especial a l’estenotípia. Aquesta permet una transcripció fidel i en temps real del missatge oral, especialment indicada quan la subtitulació es fa en directe i en temps real, com ja he dit. En castellà és possible fer-ho, en català encara no. També caldria considerar donar una empenta als programes de reconeixement de la parla que serien força útil en qualsevol acte fet en directe o per transcriure un missatge oral que arriba a través del mòbil.
Seria adient procurar posar pantalles i sistemes visuals que permetessin alertar a una persona sorda de certes coses. Posaré com a exemple el fet de saber quan a un li arriba el torn. A més d’un hospital, fins i tot al moderníssim Nou Hospital de Sant Pau, això es passa per alt i continua imperant únicament la megafonia. Sobre una possible emergència, caldria considerar com s’alerta les persones sordes perquè no depenguin d’altres en un moment determinat.
També s’hauria de procurar que a qualsevol espai o edifici públic els telèfons estiguessin adaptats a les necessitats de les persones sordes (bobina d’inducció, possibilitat de pujar el volum, enviar sms...). I l’Administració local, provincial, autonòmica i estatal hauria de disposar de vies alternatives al telèfon per resoldre qualsevol tipus d’assumpte. Encara no totes les administracions posen a l’abast del ciutadà el correu electrònic i tampoc se’l considera dins del mateix rang, sovint envies un e-mail i triguen més temps a resoldre la teva consulta per aquest mitjà que no pas si ho fessis (si poguessis fer-lo) per telèfon.

ENLLAÇOS ON PODEU TROBAR ALGUNS RECURSOS TÈCNICS:

Si aneu a l’apartat de “Bucles de inducción para portadores de prótesis auditivas” i seleccioneu a la següent pantalla “Bucles de inducción” podreu trobar diverses ajudes per a casos concrets.
http://www.ayudas-tecnicas.es/

El catàleg general és aquest:
http://www.ayudas-tecnicas.es/productos/ayudastecnicas.pdf

Estenotípia:
http://www.stenotype-es.com/

Respecte als programes de reconeixement de la parla aplicats en concret a la subtitulació us podríeu dirigir a Pilar Orero Clavero, professora i investigadora de la Universitat Autònoma de Barcelona.
http://webs2002.uab.es/departament/grups/transmedia/index.htm

Sobre equips d’emissores FM cal dir que hi ha molts models. En aquesta pàgina, en anglès, podreu trobar informació al respecte:

http://www.phonicear.com/

Aquests aparells consten d’un emissor, que el dur la persona que parla, i d’un receptor per a la persona sorda. Hi ha equips molt moderns en que els receptors són simples peces que s’ajusten als audiòfons, però aquests no són universals, o sigui que no tots els audiòfons es podrien ajustar. En canvi hi ha altres aparells receptors que sí que els poden fer servir totes les persones que porten pròtesis auditives que disposen de posició T.

Com veieu els recursos existeixen, només cal que alguns s’adonin i posin els mitjans necessaris perquè arribin a les persones sordes que han decidit comunicar-se oralment. Això faria que es poguessin considerar a si mateixes ciutadans i ciutadanes, si no de ple dret, perquè hi ha altres qüestions pendents, com a mínim sí de “mig” dret.



Bé, no sé si ho tindran gaire en compte, però com a mínim ara no podran dir que no saben que són els mitjans de suport a la comunicació oral. Espero que ho transmetin a qui convingui i que per fi es donin per al·ludits, informats... Desitjo no haver d'esperar a que cap polític destacat es quedi sord de veritat i decideixi llavors posar mans a l'obra. Alguns ja m'enteneu, oi?

diumenge, 25 d’octubre del 2009

Maneres i maneres

El món es pot veure de moltes maneres. Cada persona el mira partint del seu propi punt de vista i hi ha qui ni s'imagina la forma en que un altre el percep.

Alguns donen prioritat al que els entra pels ulls, altres al que poden percebre per les orelles, pel tacte, etc. Quan res no falla, no ets del tot conscient d'això, però si et falla algun receptor mires de compensar-ho amb el que et pot aportar un altre. No sempre és possible arribar a fer-ho del tot. Hi ha coses que es perden sense remei, però què hi farem...ressignar-nos, enutjar-nos, amotllar-nos... Això depèn de moltes coses.

Jo, que ara tiro com mai de la vista, he descobert a la web de flickr petites meravelles com les del fotògraf Miguel Calleja. Hi ha una presentació que mostra òbviament una forma molt particular de veure, de mirar, d'admirar, que sovint passa desapercebuda, fins i tot, pels que gaudim del privilegi de la vista. Aquí us deixo l'enllaç d'aquestes Miniatures. Mireu-vos-les perquè valen la pena. Jo em quedo amb la rosella.

dimarts, 20 d’octubre del 2009

El dret de viure


No penseu pas que ara em posaré a fer una dissertació sobre la llei de l'avortament ni res semblant. Què va!

Avui Amnistia Internacional m'ha enviat un correu sol·licitant signatures contra la pena de mort i, més concretament, contra aquella que s'aplica a persones que pateixen malalties mentals. No és que inicialment moltes d'aquestes persones fossin malalts mentals, però amb el temps han desenvolupat aquests tipus de malalties a causa de la solitud o de la incertesa de ser viu o mort d'un dia per l'altre.

El cas al que fa referència Amnistia Internacional és el del japonès Hakamada Iwao que fa ja 40 anys que espera ser executat. Quan s'enllaça amb la pàgina on es recullen les signatures, es pot veure un vídeo interessant, el d'un exjutge japonès que va dimitir poc després d'haver hagut de signar una sentència que va comdenar a la pena de mort algú que ell considerava innocent. Trobo que aquest vídeo val la pena, si el voleu veure només heu d'anar a l'enllaç que hi ha dalt.

Tot això m'ha fet pensar en un llibre de Ricardo Rodríguez que vaig llegir fa un temps. Es titulava "La moral del verdugo". En ell prenia la paraula un botxí que es posava en contacte amb la filla del que hauria d'executar al cap de deu dies. És un llibre que té un final sorprenent. He trobat un cert paral·lelisme entre aquest botxí i l'exjutge del vídeo. Tots dos prenen una decisió determinada davant un fet que consideren injust.

divendres, 16 d’octubre del 2009

Polítics!!!

Ahir una amiga em va enviar un document que era una còpia d'un article escrit per Arturo Pérez Reverte fa un temps, no gaire tampoc, el diumenge 5 de juliol d'aquest any.

Suposo que els darrers aconteixements polítics posaran de relleu de nou aquest escrit que, en el seu dia, segons he llegit remenant per Internet, va provocar les crítiques d'algunes persones que es van sentir ofeses.

Com bé diu l'autor, és conscient que no tots els polítics són com ell els retrata aquí, però hi ha moments en que el que parla és el sentiment i no la raó.

Aquells que no tingueu notícia d'aquest article titulat "Esa gentuza", llegiu-lo i opineu.

dimecres, 14 d’octubre del 2009

A qui li donen les oportunitats?

El passat 27 de setembre vaig publicar una entrada que feia referència a l'assumpte de la igualtat d'oportunitats en el treball. Ara hi torno, perquè ahir La Vanguardia va publicar un article titulat "Salut adjudica a presos un treball que feien discapacitats psíquics". Quan el llegiu entendreu del tot aquesta història. Veritablement vergonyosa la postura que ha pres la Generalitat, per no dir una altra cosa.

Em vaig entretenir a llegir els comentaris que havien anat deixant uns i altres. Entre ells n'hi havia un que proposava donar-se una volta per la web del CIRE que és el Centre d'Iniciatives per a la Reinserció, una empresa pública del Departament de Justícia. Però feia una recomanació: fixeu-vos en el consell assessor.

Us convido a que aneu a la web i obriu bé els ulls, però primer llegiu l'article de La Vanguardia.

dilluns, 12 d’octubre del 2009

El desig de volar

Conec una noia a la que li agradaria volar, però no pot.

Conec una noia que somnia amb enlairar-se, però ho té complicat.

A ella no li atrau pas sumergir-se dins l'aigua, no sent cap interès per això.

Ella vol enlairar-se, veure el món des de dalt.

dijous, 8 d’octubre del 2009

Temps i ganes

Quan es disposa de temps, aquest s'ha d'invertir. Puc ser mandrosa alguna estona, però no s'ha de convertir en costum.

Els aturats o les persones desocupades com jo, un dia us explicaré la diferència, podem fer servir part del nostre temps per formar-nos.

Jo vaig intentar infructuosament el curs passat accedir a un curs de formació presencial, dels que programa el SOC. Estava disposada a aportar jo mateixa els mitjans tècnics per poder seguir les classes, però res, no vaig aconseguir plaça. Així que quan el SOC i la UOC van oferir l'oportunitat de fer cursos de formació a distància, via Internet, vaig veure una oportunitat per ampliar la meva formació. La pega és que són massa breus.

En el meu cas aquesta mena de cursos tenen un gran avantatge: les barreres de comunicació es trenquen i per tant els continguts i la comunicació queden al meu abast sense cap tipus d'impediment. Aquest blog és precisament el fruit d'un d'aquests cursos. A l'esquerra us deixo els enllaços que us portaran als que van fer els meus companys. En trobareu d'interessants, ja ho veureu.

Tornant al tema de la formació, espero que l'Administració també faciliti l'accés de les persones sordes a cursos de formació presencials posant ella mateixa els mitjans que calguin per evitar que ens poguem sentir menyspreats. Em temo que en aquest sentit encara queda molt per fer.

dijous, 1 d’octubre del 2009

No sempre es pot guanyar

Hi ha vegades que es guanya i d'altres que es perd, però no per això t'has de sentir decebut, desanimat, enfonsat, simplement has perdut perquè s'han aplicat regles injustes que afavorien el teu adversari.

Diuen que la unió fa la força i de vegades també trobes a faltar aquesta unió, perquè hi ha gent que es desentén, que es manté al marge.

Això no són simples divagacions, com podrien pensar els que no em coneixen.

Fins i tot, quan les regles són injustes, el resultat et pot afavorir, només cal aquesta unió.

I què cal fer? Fotre el camp i abandonar? Fotre el camp potser sí, abandonar no. Només buscar nous aliats.

dimarts, 29 de setembre del 2009

Sabeu què? Me n'aniré al Japó

De debò, o potser no, perquè després de veure vídeos com aquest de trens atapeïts on t'han d'empentar per entrar, se'm treuen les ganes. Mireu, mireu.



I per què m'ha vingut aquesta idea? Doncs veureu, ahir vaig assitir a la "Jornada per l'Accessibilitat en el Transport Públic" on intervenien polítics, operadors i representants de diferents entitats de discapacitats. Un dels ponents, el Sr. Francesc Aragall, director general de ProAsolutions, va dir que el Japó era l'únic país on les lleis dictades s'acomplien. Guau!, vaig pensar, això no pinta malament si estem parlant d'accessibilitat al transport públic.

Penseu que hi ha persones discapacitades que tenen força complicat això de moure's o rebre informació dins la xarxa de transport públic. Algunes es fan més presents que d'altres, però dins d'aquest grup estarien inclosos els discapacitats físics, psíquics i sensorials.

Les persones sordes estem fartes, per exemple, que davant una incidència es doni l'avís per megafonia i no per escrit, si més no de forma simultània. L'avís per escrit, als panells que hi ha a les andanes de metro, apareix, si és que apareix, amb retard. I no parlem dels monitors que hi ha dins, no semblen destinats pas a aquesta utilitat. Un altre exemple, més d'un s'haurà fixat que a les andanes de FGC hi ha un aparell que serveix per comunicar, se suposa, amb algun empleat. Dic "se suposa" amb tota la intenció, ja que quan una persona que no hi sent en vol fer ús no té cap constància que el seu missatge ha arribat al destinatari, cap senyal, ni un simple pilot lluminós, li assegura tal cosa. També cap la possibilitat que senti alguna cosa, però no entengui res de res, quan més profunda és la sordesa més difícil es fa entendre què et diuen, si no veus la persona que et parla.

En fi... esperem que en un futur no gaire llunyà millori alguna cosa.

diumenge, 27 de setembre del 2009

Igualtat d'oportunitats?

Parlar de feina pot resultar avui dia un tema espinós. Hi ha moltes persones que es troben aturades, algunes d'elles dediquen el temps del que ara disposen a formar-se o, simplement, a ampliar la formació que ja tenien. En alguna cosa s'ha d'invertir el temps, oi?

Però quan es parla de feina, d'oportunitats laborals, hi ha un col·lectiu que ho té encara pitjor. M'estic referint a les persones amb discapacitats de tota mena.

Ahir va sortir a El Periódico una carta que em va xocar. Aquí la teniu i podeu comprovar que de veritat va ser publicada.

PRECARIETAT LABORAL
La feina de disminuïts
Maria José Pujol
Directora Centre Especial de Treball Icària. Barcelona

He llegit la carta de Joaquim Ribó Gay Disminuïts al carrer, publicada el 24 de setembre passat, en què l'autor diu que és "inaudit, vergonyós i inadmissible que a la responsable d'un taller de discapacitats intel·lectuals se li acudeixi parlar de presentar un ERO".
Aquesta responsable sóc jo, fundadora i directora d'Icària Iniciatives Socials des de fa 33 anys. El 3 de setembre va ser aprovat, per unanimitat, un ERO temporal d'Icària Gràfiques. El motiu és per veure si podem remuntar la facturació, greument afectada perquè la Generalitat (CIRE, centre de reinserció de reclusos) ens ha tret, sense motiu, tota la feina que fèiem des del 1996. Aquesta feina consistia en l'estampació tèxtil de la roba de tots els hospitals públics de Catalunya, i ara aquesta feina s'ha adjudicat als presos de Quatre Camins.
Agraeixo al senyor Ribó Gay, en nom dels companys d'Icària, la seva defensa dels interessos dels discapacitats intel·lectuals.

I per què em va cridar l'atenció aquesta carta? Doncs perquè dins del Departament de Treball de la Generalitat de Catalunya, hi ha la Subdirecció General de Polítiques Laborals per a la Diversitat i el Servei de Programes per a la Diversitat. A més a més, dins dels àmbits d'actuació del Departament, destaca entre d'altres el d' Igualtat en la diversitat: inserció, inclusió i discapacitat.

No sé, no em quadre gaire que, segons explica María José Pujol, sigui la pròpia Generalitat la causant, en part, d'aquest ERO. Potser caldrà que presenti una queixa a la Subdirecció General de Polítiques Laborals per a la Diversitat. No us sembla?

dissabte, 26 de setembre del 2009

Buscant un vídeo... subtitulat!

Ahir a la nit em vaig proposar trobar algun vídeo subtitulat, cosa imprescindible per poder accedir a la informació quan l'oïda ha deixat de ser el que era. Això de la subtitulació és una assignatura pendent, no tant a la televisió com als vídeos que corren per Internet.

Vaig dirigir-me a la pàgina de You Tube i vaig fer la cerca escrivint les paraules "vídeos subtitulats". Van sortir un nombre considerable, però la majoria eren vídeos musicals on el tema en anglès era traduït al castellà. Després vaig apurar una mica més i vaig escollir com a paraules claus "vídeos subtitulats sords". Aquest cop, la quantitat de vídeos ja no era tan elevada, dubto que alguns dels que corren per You Tube i estan subtitulats es puguin trobar mitjançant aquest sistema.

En fi..., un altre dia us posaré un exemple de com s'hauria de subtitular una pel·lícula que anés destinada a un públic sord, però avui, ja que he començat parlant de la gran quantitat de vídeos musicals, ves per on vaig trobar un titulat "CHIKICHIKI KARAOKE-SORDOS".

No és que sigui fan de Chiquilicuatre, però em cau simpàtic i el que tinc clar és que sense la subtitulació no caçaria res del que diu.



Aquí va el vídeo en qüestió:

divendres, 25 de setembre del 2009

Hola a tothom!

Bé, al final m'he decidit a començar. Ja era hora!

M'ha costat una mica pensar quin enfocament donaria al blog i no creieu que ho tinc del tot clar. Per això he escollit un títol que no em suposa cap compromís.
Ja aniran sortint els temes i les reflexions dia a dia. Però el que us puc anticipar és que més d'una vegada estarà present el tema de la sordesa, per ser més concreta, la que apareix un cop s'ha adquirit la parla, o sigui la sordesa postlocutiva.
Espero no avorrir-vos.