dilluns, 29 de novembre del 2010

Un dia estrany el d'ahir

De vegades pots fer previsions i sense esperar-ho se’t torcen.

Ahir al matí vaig anar amb una colla de persones sordes oralistes a CosmoCaixa, ja faré la crònica en un altre moment. Després, uns quants van anar a dinar, però abans d’arribar al restaurant vaig caure dos cops. El primer va ser una gran patacada que em va deixar baldada, així que després de dinar i tornar a casa vaig decidir que m’anava d’urgències a Can Ruti, l’hospital que ara s’anomena Germans Trias i Pujol, però que tot déu coneix com Can Ruti i que està a la quinta forca.

En definitiva, no vaig poder anar a votar, no era qüestió de jugar-me-la i tornar a estavellar-me.

Avui s’ha vist –potser ja ahir, però jo no estava per això- que alguns partits s’han donat també una grossa patacada a les eleccions autonòmiques, merescuda o no, la qüestió és que altres han ascendit com l’escuma i ha canviat el panorama. Ja veurem què passa ara. En fi...

divendres, 26 de novembre del 2010

The Butterfly Circus

Ja fa un temps, em van passar aquest curtmetratge de Joshua Weigel. L'any passat va guanyar The Doorpost Film Project.
Una història d’esperança i superació molt ben portada. A mi hi ha un personatge que em crida especialment l’atenció, el Sr. Méndez, que interpreta Eduardo Verástegui.

Aquí us ho deixo, amb subtítols:

Primera part


 
Segona part
 

dijous, 25 de novembre del 2010

Paperassa per aquí, paperassa per allà

La campanya electoral ja està a les darreries i jo creia que la meva bústia ja s’havia carregat prou amb la propaganda d’uns i altres, però no. Encara em faltaven el Laporta i ERC, que pensava que ja havia rebut. M’havia despistat amb tanta paperassa!

Bé, el cas és que, avui, m’he trobat també un sobre “anònim” amb un rètol vermell ben destacat: IMPORTANTE. Així, en majúscules, amb lletres blanques sobre fons vermell. Hi havia també un preàmbul més discret: “INFORMACIÓN IMPORTANTE PARA EL 28N”, tot escrit en castellà.

M’ha picat la curiositat, l’he obert i ... el PP, era el PP que imitant un missatge urgent tipus telegràfic “incitava” a votar-los. Poso “incitar” entre cometes expressament, perquè a mi, en comptes d’això, m’han provocat l’efecte contrari, o més ben dit, han consolidat la meva ferma decisió de no votar-los mai a la vida. En definitiva, la propaganda del PP que m’ha arribat dos cops, ha anat dos cops a les escombraries, la del PP i la de tots els altres, amb una excepció.

Només me n’he reservat la d’un partit, per recordar vells temps. A veure si torno a confiar en ells! Crec que, a partir d’ara, em costarà més això de confiar.

Sort que aviat sabrem qui ens governarà o ens desgovernarà els propers quatre anys i acabarà tota la comèdia. ¿Serà potser llavors quan es torni a parlar de la corrupció, de la que tothom sembla s’ha “oblidat” durant la campanya, o ni això? ¿Tot va ser un somni? Aaaai!

dimecres, 24 de novembre del 2010

Corcubión, el contrast


Corcubión, Galícia

Em va fer gràcia prendre aquesta foto pel contrast entre totes dues vivendes, una totalment abandonada i l’altra aparentment ben conservada, tot i tenir els seus anys.

Hi ha qui parla del bé i del mal, de la calor i del fred, del que és blanc o del que és negre, però sempre hi ha una zona en què tot es troba i crec que aquesta és la més interessant. Tampoc hi falta en aquesta imatge la zona difusa que connecta una amb l’altra. Sembla que la humitat avanci i s’estengui de dreta a esquerra. Veieu la taca?


dimarts, 23 de novembre del 2010

Eduardo Beneyto i el poder de la lectura

Fa un parell de dies llegia a El Periódico una entrevista que em va cridar l’atenció. Era una entrevista feta a algú que havia dedicat una bona part de la seva vida a fer arribar llibres mal vistos, en aquell moment, a qui tingués interès per llegir-los. No a qualsevol persona, perquè durant aquella època, tothom que s’oposés al règim havia d’anar molt en compte i calia doncs que qui volia fer-se amb determinats textos fos conegut, directa o indirectament, no fos cas que es colés entre la clientela algú amb interessos una mica més foscos.

Com sempre passa amb els herois anònims sembla que les autoritats no han reconegut com cal la feina feta per aquest senyor un cop la dictadura de Franco va quedar enrere. O almenys això diu ell, Eduardo Beneyto, i jo me’l crec.

De vegades no fan falta armes per lluitar, les idees són més subversives i als llibres en podem trobar un munt.

Ara, però, hi ha tants i tants llibres que és difícil escollir. De vegades ens planten a primera línia uns quants i d’altres, potser millors, queden relegats a les prestatgeries i només veiem el llom. Segur que quan trepitgeu una llibreria us mireu abans els llibres exposats sobre les taules que altres més amagats. Bé, no hi ha lloc per a tots, i qui els ven bé ha de decidir-se per uns o per altres, però, de tant en tant, busqueu algun tresor amagat, mai se sap què podeu trobar. I no us deixeu captivar només per aquells llibres que tothom llegeix, cal aventurar-se també en solitari.

Us deixo l’enllaç de l’entrevista que ha donat peu a aquest apunt, aquí.

diumenge, 21 de novembre del 2010

Drets, si us plau, drets!

Fa no gaire m’ha tocat redactar un manifest que llegiré el proper 3 de desembre, el dia dedicat a les persones amb discapacitat. Ja se sap que d’aniversaris hi ha de tota mena, aquest és un més.

La redacció d’aquest manifest m’ha portat a una lectura prèvia de la Convención sobre los Derechos de las Personas con Discapacidad de Nacions Unides, que l’Espanya va signar i ratificar. Un cop llegida, el primer que vaig pensar va ser si no es podia denunciar a algú per incompliment. ¡Déu n’hi do els drets que es reconeixen a les persones amb discapacitat i vaja m... el que de veritat tenim!

A la mentalitat d’alguns continua la tònica de la “caritat”, el pensar “pobrets, mira-te’ls, necessiten que algú els ajudi”. A mi això em repugna, no hem d’enfocar la qüestió des de la perspectiva de la caritat -i algunes subvencions no són més que una versió moderna d’això-, sinó dels drets.

Per posar un exemple, a l’article 27, que fa referència al treball i la feina, diu: “Los Estados Partes salvaguardarán y promoverán el ejercicio del derecho al trabajo, incluso para las personas que adquieran una discapacidad durante el empleo, adoptando medidas pertinentes, ...” Davant d’això, la veritat és que se m’escapa un riure d’allò més sarcàstic. Què bonic queda aquest text, però quant dista de la realitat!

Bé, un altre dia continuaré aprofundint sobre el tema, per avui em sembla que ja n’hi ha prou. Us deixo això sí els enllaços perquè pugueu llegir, si us interessa, la Convención sobre los Derechos de las Personas con Discapacidad, tant a les pàgines de Nacions Unides com al BOE. Si aneu a la pàgina de Nacions Unides, al final hi ha un enllaç per continuar amb la lectura que n’ocupa un total de dues.

diumenge, 14 de novembre del 2010

El gran espectacle

Divendres, a El Periódico, sortien unes pàgines addicionals dedicades a les eleccions. A la portada d’aquesta mena de suplement hi havia una il•lustració signada per M. Ferreres i un gran titular que deia “Comença la funció”.

Sota la carpa d’un circ podíem veure Montilla fent funambulisme amb l’ajut d’una barra de la qual penjaven Saura i Carod, un a cada extrem. Puigcercós aprofitava per fer la guitza a l’últim, mentre Laporta “gaudia” en solitari del trapezi i, a peu de pista, tots els altres “figurants” interpretaven el seu paper.

Dissabte va caure a les meves mans un “cromo” de “L’increïble home normal”. Si hi ha algun despitat que no sap qui és aquest, li diré que és el Montilla, parodiant Superman.

El “cromo” en qüestió estava “magnetitzat” per la part del darrere, així que jo feia broma sobre on enganxar-ho. I algú em va suggerir la solució. “Potser només calia acostar-ho a la dama de ferro”. Un socialista adherit a la dama de ferro, o sigui a Margaret Thatcher, hum!... no sé, no sé.

Podeu trobar la imatge aquí i com veureu té tots els drets reservats. Fixeu-vos en la frase que diu: “És capaç de doblar la seva força per ajudar els que més ho necessiten! Nous reptes l’esperen!”. Bé, torno a repetir... no sé jo, no sé jo.

dissabte, 13 de novembre del 2010

Vull l'anunci de Luis García Berlanga subtitulat!

Avui, al Telenotícies de TV3, parlaven de la mort de Luis García Berlanga. Una llàstima, era una persona, sembla ser, fantàstica.

Al programa ha sortit un vídeo on García Berlanga col•laborava en una campanya de Médicos Sin Fronteras: “Pastillas contra el dolor ajeno”. Doncs bé, aquest i la gran majoria de vídeos que pul•lulen per Internet no porten subtítols. Seria tot un detall que algú pensés que hi ha gent que no s’assabenta del contingut i decidís penjar a Internet versions amb subtitulat inclòs. Jo, en algunes webs, n’he trobat de fantàstics: es podien veure sense subtitulat o subtitulats en diversos idiomes, però algú s’hi ha de posar i fer-ho. Ai! necessito gent conscienciada i sembla que no hi ha gaire.

Per casualitat, aquesta tarda mateix he trobat una notícia fantàstica al portal PuntTIC.cat. Deia així: “Eina per subtitular fàcilment vídeos a Internet”. L’eina en qüestió és Universal Subtitles i la podeu trobar aquí.

Bé, ara les persones sordes només necessitem algú que es presti a afegir aquests subtítols, cosa que es pot fer fàcilment pel que m’ha semblat entendre. Però cal poder sentir per fer-ho, així que... apa! A conscienciar!

Us deixo l'enllaç del vídeo, aquí, sense subtítols de moment.

dissabte, 6 de novembre del 2010

Lectura labial: punts de vista d'uns, punts de vista d'altres

Fa no gaire, Concha Díaz, presidenta de la CNSE, feia aquesta afirmació en una entrevista publicada a El País: “La lectura labial es un mito, como otros tantos. Todo el mundo puede aprender lengua de signos, pero leer los labios es una habilidad que se tiene o no se tiene, como ser futbolista” i tot just aquesta setmana a El Periódico em trobo, aquest cop en una entrevista a Fanny Llorens representant de les persones sordes dins l’IMD de Barcelona, el següent: “A més, ens trobem que la ciutat no s'adona de la presència de persones sordes oralistes [aquelles que no utilitzen el sistema de signes, sinó que llegeixen els llavis]”.

Com veieu, una i l’altra tenen punts de vista força diferents, Concha Díaz, que s’expressa fent servir la llengua de signes, diu que la lectura labial és un mite i, en canvi, a El Periódico s’afirma que les persones sordes oralistes són aquelles que llegeixen els llavis. Jo no estic d’acord ni amb el que diu la primera, ni amb el que apareix a El Periódico. Compte! Sóc prudent i vull pensar que ha estat un aclariment fet pel propi periodista, no pas per la persona entrevistada, sorda postlocutiva oralista, perquè en aquest cas estaria excloent un munt de persones sordes oralistes que no llegeixen els llavis, però sí s’expressen oralment (comunicar-se és una altra qüestió, que dependrà de diferents factors).

Jo, si voleu que us digui la veritat, amb aquestes afirmacions em sento com una pilota de ping-pong que va ballant d’un costat a l’altre i, de ser així, no em podria identificar amb cap persona sorda, però com que ho sóc, diré la meva.

La lectura labial no és cap mite, però sí que és veritat que no és gens fàcil assolir un bon nivell. Les persones sordes que conec i que saben llegir els llavis a la perfecció, això és, sense cap mena d’ajut extra, són poques i si parlem de persones que es van quedar sordes en una edat avançada, són encara menys, però això no vol dir que no existeixin. Alhora, la identificació de persona sorda oralista amb aquella que llegeix els llavis, em sembla massa simplista i no del tot certa, perquè sí que n´hi ha que ho fan, però com ja he dit són poques. Seria més encertat parlar de persones sordes oralistes que tenen aquesta habilitat, però per a la majoria és un suport més i prou. Per a aquesta majoria, entre la qual em trobo jo, és necessària la combinació d’audiòfons i/o implants coclears i la lectura labial. Però també, en el meu cas, per a una bona comunicació és necessari que el medi no sigui gaire sorollós. Si el soroll de fons sobrepassa cert límit em començo a carregar, perquè he de centrar-me exclusivament en els llavis per entendre alguna cosa i, no sempre, acabo caçant el que diuen. A banda d’això, si se’m planta davant una persona que parla com una metralladora o que vocalitza malament, ja puc estar en l’ambient més relaxat que tampoc m’assabentaré de res. M’explico, no? Ah! Jo tinc sordesa profunda neurosensorial, fregant ja el zero absolut a l’orella esquerra.

Us deixo els enllaços de les entrevistes esmentades:
ENTREVISTA: ALMUERZO CON… CONCHA DÍAZ
ENTREVISTA AMB LA REPRESENTANT DE PERSONES SORDES DE L’IMD

dimecres, 3 de novembre del 2010

114 candidatures! I una en blanc

Déu n’hi do! Pel que sembla en alguns aspectes la crisi és prolífica!

Ahir es va saber que seran un total de 114 candidatures les que es presentaran a les properes eleccions al Parlament. Ei! Però repartides. A la circumscripció de Barcelona 29; a la de Lleida, la mateixa quantitat; a Tarragona, 30 candidatures; i a Girona, 26. Així que qui no vota és perquè no vol, doncs de diversitat n’hi ha. Us deixo l’enllaç que us portarà a la notícia tal i com la publica la “Sala de premsa” de la Generalitat, aquí. Veureu que hi ha un fitxer adjunt on apareix el llistat definitiu de candidatures. Així que els que encara no ho tingueu del tot clar, estudieu el panorama.

Fins i tot els que, com jo, havíeu decidit que aquest cop votaríeu en blanc, teniu un nou al•licient. Se’ns ha obert una porta per fer veritablement efectiu el vot.

Després d’escriure l’anterior apunt vaig rebre un comentari on em parlaven d’una nova opció “política”. He investigat una mica sobre Escons en blanc, he llegit el manifest que tenen penjat a la web i m’atreu força la idea de treure profit del vot en blanc. Ja que la llei electoral sembla que el menyspreï i a l’hora de la veritat de poc serveixi, al menys ara, si s’obtenen prous vots, serviran per deixar de manifest el descontentament d’alguns, sense que altres se n’aprofitin d’aquests possibles escons.