Jo no havia sentit a parlar mai dels inhibidors, uns aparells electrònics que, com diu Wikipedia, impedeixen o dificulten les transmissions. Hi ha inhibidors de tota mena, però a mi el que em pot donar la tabarra, i molt, és l'inhibidor de radio freqüències. I per què, doncs perquè una servidora per poder seguir bé una classe, conferència, visita guiada o coses per l'estil fa servir un equip de freqüència modulada que consta d'un emissor/transmissor i d'un receptor. Aquest equip no té altra finalitat que fer que la veu de qui parla m'arribi neta i clara; sense aquest aparell jo no puc seguir una classe perquè el que sento amb els audiòfons ja no dóna per tant, bé, hauria de dir el que sento amb un dels meus audiòfons perquè l'altra orella ja la tinc KO.
Hi ha oients que tenen una visió idealitzada de la lectura labial i pensen que mirant ja en tens prou, que el sentir i el poder escoltar és secundari. Potser això últim sigui secundari en alguns casos, gent que ha desenvolupat aquesta habilitat, la lectura labial, i només recorrent a ella pot captar què diu el seu interlocutor si no està gaire allunyat i vocalitza bé i... (tantes coses). Però jo, com moltes persones que han perdut l'audició en edat adulta i de forma progressiva fins arribar al grau de sordesa pregona o profunda no podem guiar-nos o recolzar-nos només en què veiem, la lectura labial no s'adquireix per art de màgia, costa moltíssim –em sembla que ja ho vaig dir fa una temps- . El que fem molts de nosaltres és combinar el que veiem i el que sentim i podem escoltar si les condicions ho permeten. Si veiem una boca indesxifrable i ens trobem amb una persona poc expressiva, malament; si estem massa allunyats de qui parla i no disposem d'un equip de freqüència modulada, ja ens podem oblidar de què diu el professor, el conferenciant o qui sigui, desconnectem, hi som, però com si no hi fóssim. A més a més, els llocs amb mala acústica o amb molt soroll de fons són un horror, podríem dir que actuen també com a inhibidors de l'acte comunicatiu. Hi ha moltíssims factors que poden interferir la bona comunicació. Ara estic en guerra amb els inhibidors de freqüències. He d'estudiar la qüestió.
Per saber més sobre els inhibidors:
http://www.inhibidoresdefrecuencia.com/
http://www.inhibidores.net/
http://www.inhibidores.com/
A la classe d’aquesta tarda tot ha anat bé. El culpable dels meus maldecaps potser no era l’inhibidor de la comissaria de policia propera, sinó el cable del micròfon del meu equip de freqüència modulada. De totes formes, hauré de veure com va aquesta setmana, perquè la passada em fallava només en alguns moments i no durant dues hores seguides com aquest matí. Ai... quina paciència.
Nota: acabo de consultar l’índex de freqüència de ràdio del meu aparell: 863-865 MHz, dividit en 16 canals. És una dada a tenir en compte per saber si l’inhibidor de ràdio freqüències afecta al bon funcionament i, si és així, donar la llauna a qui convingui.
Si voleu veure diferents models d’equips de freqüència modulada o sistemes FM, us deixo aquest tres:
Sistema FM - IMG
System 2015 de SENNHEISER
Comfort Contego R800 (receptor) i T800 (transmissor) (Atenció perquè aquest últim és un manual llarg i en diversos idiomes, en castellà al final)
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris lectura labial. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris lectura labial. Mostrar tots els missatges
dilluns, 10 d’octubre del 2011
divendres, 27 de maig del 2011
El tracte a la lectura labial, encara més...
Aquí va la tercera entrega sobre el vídeo del programa Divendres. Ara em centraré en la transcripció de la part del programa referida a la lectura labial. Continuem a l’espera que el vídeo en qüestió aparegui subtitulat del tot, de principi a fi. Podeu veure’l, us deixo l’enllaç, aquí. Escoltar-lo i entendre-ho, sobretot entendre-ho, dependrà de les prestacions que les vostres orelles, amb o sense ajuts, us puguin oferir.
A través d’un contacte he rebut una transcripció “oficial”, però mira quina casualitat! continua faltant un tros en la intervenció que fa en Pere Mas (el periodista d’ulleres) al parlar sobre la parla dels sords. Ja començo a pensar si pateixo al·lucinacions i no hi ha hagut cap intervenció que esmentés “com parlen els sords” (al menys a les pel·lícules).
Bé, sense més preàmbuls, us deixo això, un altre dia faré algunes puntualitzacions:
Coral: Volem saber... perquè que es poden llegir els llavis, ho sabem, és una cosa que es fa però, quina fiabilitat té? Com s'ha de fer? com s'ensenya a fer això? Tot plegat arran de la notícia que hem conegut avui: que la UEFA no sanciona el Sergio Busquets, i podrà ser a la Wembley, perquè no ha acceptat la denúncia que havia fet el Reial Madrid que deia que en aquella famosa jugada entre Marcelo i Busquets li havia dit "mono" al Marcelo, en comptes de "mucho morro" que és el que havia dit.
El cas ha despertat curiositat, i veiem cada cop més que molts jugadors o entrenadors es tapen la boca quan parlen, i la lectura de llavis podria fer que se sabessin secrets que no s'han de saber. Volem parlar de la lectura de llavis... Mireu, el Mourinho i el Karanka es parlen tapant-se la boca. Això vol dir que cada vegada hi ha més gent que s'hi dedica, a llegir els llavis, i també, relacionat amb aquesta qüestió, també parlarem de la llengua dels signes catalanes, perquè en tenim una de pròpia, per això hem convidat la Cèlia Alba, lingüista i professora de lectura labial, i el Joan Gil, que és professor de la llengua dels signes. Hola a tots dos hola, Pere Mas, també que ens ajudarà a desentrellar-ho. Comencem per aquest tema: hem vist les imatges de Busquets, que les tornarem a veure. Hi ha tot l’ “affair” de si deia o no deia. Tu tens alguns teoria, Cèlia, sobre què diu el Busquets, de tot el que deia Busquets?
Alba: No es pot determinar què diu exactament, perquè és una paraula molt curta, i (la lectura labial) es basa molt en el context i les expectatives, i com més curta és la paraula, més difícil és d'endevinar. I si ho proveu, el que està en qüestió si "morro" o "mono" és la "rr" o la "n", si ho proveu de fer, el lloc on s'articula és el mateix, just darrere les dents.
Coral: I en què us fixeu, per entendre-ho?
Alba: Sabem com s'articula cada so, però sobretot en l'expressió de la cara, en les expectatives que tenim, què pot ser el que dirà. La descodificació de cada so no és tan important. No se'n pot fer un dictamen, sobre unes paraules tan curtes, i de manera aïllada... Tot això, em sembla molt difícil.
Coral: Tu Joan també treballes en la lectura de llavis. Us demanen moltes feines? Hi ha molta pressió: els jugadors i els entrenadors es tapen deu ser que els que sabeu llegir els llavis esteu molt sol·licitats?
Gil: Com a intèrprets no treballem tant amb la lectura labial, sinó amb la llengua de signes. Jo m'hi he trobat en un jutjat. Si t'agafen com a intèrpret per una persona sorda, i et trobes que un usuari que no coneix la llengua de signes. Llavors, has de facilitar la lectura labial perquè pugui entendre i també acompanyant-te de gestos per facilitar la comprensió.
Mas: Té alguna validesa legal, algun cas d'un delicte que s'hagi aportat com a prova o que algun pèrit especialista pugui haver determinat a partir d'una lectura de llavis.
Alba: No en conec cap, a més, no conec cap formació reglada de lectura labial. Jo m'he trobat en la situació d'estar amb un alumne, cara a cara en una classe, amb la tranquil·litat, i el contrast no el pot fer, repetint i repetint, i no és capaç. Per això, imagina't, en unes imatges tan defectuoses...
Coral: Us volem posar a prova. És el que té venir a la tele, i ara us farem un examen. La Cèlia, que porti la veu cantant. Connectem amb l'Espartac. Ei, Espartac, ets per aquí? Ara et sentim. Volem que diguis una frase i et traurem el so i a veure si som capaços de saber què has dit.
Peran: Quan em digueu que no tinc so, començo a parlar.
Coral: Molt bé, i el posem a tota pantalla perquè ells tinguin més facilitat de veure't. Ja et tenim a tota pantalla.
Peran: (inaudible)
Coral: No et sentim, no! Ara digues una frase, la que et sembli, a veure si som capaços de traduir-la.
Peran: (inaudible)
Coral: Impossible! No he entès res.
Alba: He entès "Estany de Banyoles".
Gil: M'ha semblat entendre "quan"
Coral: A veure, Espartac, torna-ho a fer.
Peran: (inaudible)
Coral: L'Estany, sí, i quan, alguna cosa més?
Alba: No, és molt difícil. Si s’intenta esbrinar què et dic has de tenir molta expectativa, has fet alguna pregunta, o quan saps el tema que parles, quan veiem que han fet una traducció als llavis és perquè ho han mirat 40 mil vegades. Veiem què ha dit.
Peran: Ara em sentiu? He dit: Quan acabeu aquest tema us explicarem tots els detalls de l'Estany de Banyoles". Era molt senzill.
Coral: Un aplaudiment per l'Espartac, que ho ha fet molt bé! Després tornem, Espartac! Vosaltres enteneu per què es tapen tota l'estona la boca? Perquè si ara us haguessin deixat la cinta, i haguéssiu tingut molt temps potser hauríeu arribat a trobar què diu.
Alba: Sí, també hi ha sons més fàcils que altres. No tots són iguals.
Mas: Això que veiem a les pel·lícules, (falta un tros) i que parla a una altra, i que-par-la-ai-xí, com si fos més fàcil, és pel·liculer totalment i és difícil que algú a la vida real ho faci?
Gil: Les persones sordes acostumen a llegir els llavis, també depèn de l'habilitat que tinguin i la formació. Hi ha persones sordes que fan servir la llengua oral per comunicar-se, i que tenen més habilitat que les que fan servir la llengua de signes: no totes, però la gent de més edat tindrà més dificultat per llegir els llavis.
Coral: Parlem de la llengua de signes, tenim una llengua pròpia, de llengua catalana, que no sé si totes les llengües tenen la seva? (Si us interessa veure aquesta part dedicada a la llengua de signes, la trobareu subtitulada a Aventures televisives del blog “Sintaxi de butxaca”).
Apunts relacionats:
Continuant amb la lectura labial... (22/5/11)
La lectura labial, una mera “atracció de fira” (19/5/11)
A través d’un contacte he rebut una transcripció “oficial”, però mira quina casualitat! continua faltant un tros en la intervenció que fa en Pere Mas (el periodista d’ulleres) al parlar sobre la parla dels sords. Ja començo a pensar si pateixo al·lucinacions i no hi ha hagut cap intervenció que esmentés “com parlen els sords” (al menys a les pel·lícules).
Bé, sense més preàmbuls, us deixo això, un altre dia faré algunes puntualitzacions:
Coral: Volem saber... perquè que es poden llegir els llavis, ho sabem, és una cosa que es fa però, quina fiabilitat té? Com s'ha de fer? com s'ensenya a fer això? Tot plegat arran de la notícia que hem conegut avui: que la UEFA no sanciona el Sergio Busquets, i podrà ser a la Wembley, perquè no ha acceptat la denúncia que havia fet el Reial Madrid que deia que en aquella famosa jugada entre Marcelo i Busquets li havia dit "mono" al Marcelo, en comptes de "mucho morro" que és el que havia dit.
El cas ha despertat curiositat, i veiem cada cop més que molts jugadors o entrenadors es tapen la boca quan parlen, i la lectura de llavis podria fer que se sabessin secrets que no s'han de saber. Volem parlar de la lectura de llavis... Mireu, el Mourinho i el Karanka es parlen tapant-se la boca. Això vol dir que cada vegada hi ha més gent que s'hi dedica, a llegir els llavis, i també, relacionat amb aquesta qüestió, també parlarem de la llengua dels signes catalanes, perquè en tenim una de pròpia, per això hem convidat la Cèlia Alba, lingüista i professora de lectura labial, i el Joan Gil, que és professor de la llengua dels signes. Hola a tots dos hola, Pere Mas, també que ens ajudarà a desentrellar-ho. Comencem per aquest tema: hem vist les imatges de Busquets, que les tornarem a veure. Hi ha tot l’ “affair” de si deia o no deia. Tu tens alguns teoria, Cèlia, sobre què diu el Busquets, de tot el que deia Busquets?
Alba: No es pot determinar què diu exactament, perquè és una paraula molt curta, i (la lectura labial) es basa molt en el context i les expectatives, i com més curta és la paraula, més difícil és d'endevinar. I si ho proveu, el que està en qüestió si "morro" o "mono" és la "rr" o la "n", si ho proveu de fer, el lloc on s'articula és el mateix, just darrere les dents.
Coral: I en què us fixeu, per entendre-ho?
Alba: Sabem com s'articula cada so, però sobretot en l'expressió de la cara, en les expectatives que tenim, què pot ser el que dirà. La descodificació de cada so no és tan important. No se'n pot fer un dictamen, sobre unes paraules tan curtes, i de manera aïllada... Tot això, em sembla molt difícil.
Coral: Tu Joan també treballes en la lectura de llavis. Us demanen moltes feines? Hi ha molta pressió: els jugadors i els entrenadors es tapen deu ser que els que sabeu llegir els llavis esteu molt sol·licitats?
Gil: Com a intèrprets no treballem tant amb la lectura labial, sinó amb la llengua de signes. Jo m'hi he trobat en un jutjat. Si t'agafen com a intèrpret per una persona sorda, i et trobes que un usuari que no coneix la llengua de signes. Llavors, has de facilitar la lectura labial perquè pugui entendre i també acompanyant-te de gestos per facilitar la comprensió.
Mas: Té alguna validesa legal, algun cas d'un delicte que s'hagi aportat com a prova o que algun pèrit especialista pugui haver determinat a partir d'una lectura de llavis.
Alba: No en conec cap, a més, no conec cap formació reglada de lectura labial. Jo m'he trobat en la situació d'estar amb un alumne, cara a cara en una classe, amb la tranquil·litat, i el contrast no el pot fer, repetint i repetint, i no és capaç. Per això, imagina't, en unes imatges tan defectuoses...
Coral: Us volem posar a prova. És el que té venir a la tele, i ara us farem un examen. La Cèlia, que porti la veu cantant. Connectem amb l'Espartac. Ei, Espartac, ets per aquí? Ara et sentim. Volem que diguis una frase i et traurem el so i a veure si som capaços de saber què has dit.
Peran: Quan em digueu que no tinc so, començo a parlar.
Coral: Molt bé, i el posem a tota pantalla perquè ells tinguin més facilitat de veure't. Ja et tenim a tota pantalla.
Peran: (inaudible)
Coral: No et sentim, no! Ara digues una frase, la que et sembli, a veure si som capaços de traduir-la.
Peran: (inaudible)
Coral: Impossible! No he entès res.
Alba: He entès "Estany de Banyoles".
Gil: M'ha semblat entendre "quan"
Coral: A veure, Espartac, torna-ho a fer.
Peran: (inaudible)
Coral: L'Estany, sí, i quan, alguna cosa més?
Alba: No, és molt difícil. Si s’intenta esbrinar què et dic has de tenir molta expectativa, has fet alguna pregunta, o quan saps el tema que parles, quan veiem que han fet una traducció als llavis és perquè ho han mirat 40 mil vegades. Veiem què ha dit.
Peran: Ara em sentiu? He dit: Quan acabeu aquest tema us explicarem tots els detalls de l'Estany de Banyoles". Era molt senzill.
Coral: Un aplaudiment per l'Espartac, que ho ha fet molt bé! Després tornem, Espartac! Vosaltres enteneu per què es tapen tota l'estona la boca? Perquè si ara us haguessin deixat la cinta, i haguéssiu tingut molt temps potser hauríeu arribat a trobar què diu.
Alba: Sí, també hi ha sons més fàcils que altres. No tots són iguals.
Mas: Això que veiem a les pel·lícules, (falta un tros) i que parla a una altra, i que-par-la-ai-xí, com si fos més fàcil, és pel·liculer totalment i és difícil que algú a la vida real ho faci?
Gil: Les persones sordes acostumen a llegir els llavis, també depèn de l'habilitat que tinguin i la formació. Hi ha persones sordes que fan servir la llengua oral per comunicar-se, i que tenen més habilitat que les que fan servir la llengua de signes: no totes, però la gent de més edat tindrà més dificultat per llegir els llavis.
Coral: Parlem de la llengua de signes, tenim una llengua pròpia, de llengua catalana, que no sé si totes les llengües tenen la seva? (Si us interessa veure aquesta part dedicada a la llengua de signes, la trobareu subtitulada a Aventures televisives del blog “Sintaxi de butxaca”).
Apunts relacionats:
Continuant amb la lectura labial... (22/5/11)
La lectura labial, una mera “atracció de fira” (19/5/11)
diumenge, 22 de maig del 2011
Continuant amb la lectura labial...
Bé, a aquells que aterreu de cop i volta al blog, us recomanaria que llegíssiu abans un altre apunt que té relació directa amb aquest, m’estic referint a La lectura labial, una mera “atracció de fira” que vaig publicar el dijous.
Com que, en aquest moment, el vídeo on es tracta el tema de la lectura labial i de la llengua de signes catalana continua sense estar subtitulat al web de TV3, doncs en l’apartat de la lectura labial he tirat de la mà d’un oient per tal que m’aclarís alguna cosa.
Pel que fa a la llengua de signes, que abasta gran part de la intervenció, els meus dubtes han quedat completament resolts, doncs, qui em va donar un cop de mà a l’hora d’entendre què deia exactament el periodista d’ulleres en cert moment, m’ha fet arribar un enllaç d’un blog dirigit a lingüistes, “Sintaxi de butxaca”, on es pot veure aquesta part del vídeo amb subtítols. L’entrada en qüestió duu per títol “Aventures televisives”, us deixo l’enllaç, aquí.
Retornant al programa “Divendres”, després de l’al·lusió a la parla de les persones sordes que fa el periodista d’ulleres, sense que sigui conscient de la diferència que hi ha entre un sord prelocutiu i un de postlocutiu –també s’hauria de dir que dins de cada grup hi ha peculiaritats individuals-, intervé en Joan Gil i fa alguns “girs” al voltant del costum que tenen les persones sordes de llegir els llavis, depenent de la seva habilitat. Però jo continuo sense veure clara la seva exposició, doncs sembla com si donés a entendre que això és “natural”, més natural en aquells de nosaltres que ens expressem oralment que no pas en aquells que fan servir la llengua de signes. Quan diu que la gent més gran tindrà més “dificultat” -a l’hora de llegir els llavis? a l’hora de parlar?, no sé- a qui es refereix concretament; està parlant dels sords oralistes? està parlant dels sords signants? Cada cop tinc més embolic!
Jo continuo pensant que si la persona afectada vol continuar comunicant-se oralment, la cosa no és tan simple com alguns la volen pintar, quan la sordesa li arriba a certa edat. Tots sabem que la plasticitat del cervell no és la mateixa als 3, als 5, als 10 o als 40 anys o més. M’agradaria que algun neuròleg es dediqués a estudiar com afecta la pèrdua auditiva -a diferents edats- la configuració de les xarxes que tenim dins el nostre cap. Què es desactiva? Què s’activa per compensar aquesta pèrdua? Quins exercicis podrien fer-se per rehabilitar efectivament a una persona sorda adulta, exercicis que no han de ser necessàriament els mateixos que es fan servir per habilitar la parla dels sords prelocutius. Voldria un estudi com cal, és molt demanar?
Reivindicaria un programa on tota aquesta qüestió es pogués aprofundir, comptant amb tothom, especialistes i implicats directes. Al programa emès no sortia cap persona que exposés directament, com a afectat, el seu propi punt de vista. També caldria anar amb molta cura, si es donés l’hipotètic programa, a l’hora d’escollir els implicats.
Per cert, després de veure la part del vídeo subtitulada que tracta sobre la LS, crec que el Xavi Coral és massa optimista creient que pot arribar a entendre-la, “és una mica intuïtiva”, diu. Com es nota que no ha intentat aprendre-la!
Us deixo l’enllaç del vídeo de TV3:
Es pot llegir “mucho morro” als llavis de Sergio Busquets?
Com que, en aquest moment, el vídeo on es tracta el tema de la lectura labial i de la llengua de signes catalana continua sense estar subtitulat al web de TV3, doncs en l’apartat de la lectura labial he tirat de la mà d’un oient per tal que m’aclarís alguna cosa.
Pel que fa a la llengua de signes, que abasta gran part de la intervenció, els meus dubtes han quedat completament resolts, doncs, qui em va donar un cop de mà a l’hora d’entendre què deia exactament el periodista d’ulleres en cert moment, m’ha fet arribar un enllaç d’un blog dirigit a lingüistes, “Sintaxi de butxaca”, on es pot veure aquesta part del vídeo amb subtítols. L’entrada en qüestió duu per títol “Aventures televisives”, us deixo l’enllaç, aquí.
Retornant al programa “Divendres”, després de l’al·lusió a la parla de les persones sordes que fa el periodista d’ulleres, sense que sigui conscient de la diferència que hi ha entre un sord prelocutiu i un de postlocutiu –també s’hauria de dir que dins de cada grup hi ha peculiaritats individuals-, intervé en Joan Gil i fa alguns “girs” al voltant del costum que tenen les persones sordes de llegir els llavis, depenent de la seva habilitat. Però jo continuo sense veure clara la seva exposició, doncs sembla com si donés a entendre que això és “natural”, més natural en aquells de nosaltres que ens expressem oralment que no pas en aquells que fan servir la llengua de signes. Quan diu que la gent més gran tindrà més “dificultat” -a l’hora de llegir els llavis? a l’hora de parlar?, no sé- a qui es refereix concretament; està parlant dels sords oralistes? està parlant dels sords signants? Cada cop tinc més embolic!
Jo continuo pensant que si la persona afectada vol continuar comunicant-se oralment, la cosa no és tan simple com alguns la volen pintar, quan la sordesa li arriba a certa edat. Tots sabem que la plasticitat del cervell no és la mateixa als 3, als 5, als 10 o als 40 anys o més. M’agradaria que algun neuròleg es dediqués a estudiar com afecta la pèrdua auditiva -a diferents edats- la configuració de les xarxes que tenim dins el nostre cap. Què es desactiva? Què s’activa per compensar aquesta pèrdua? Quins exercicis podrien fer-se per rehabilitar efectivament a una persona sorda adulta, exercicis que no han de ser necessàriament els mateixos que es fan servir per habilitar la parla dels sords prelocutius. Voldria un estudi com cal, és molt demanar?
Reivindicaria un programa on tota aquesta qüestió es pogués aprofundir, comptant amb tothom, especialistes i implicats directes. Al programa emès no sortia cap persona que exposés directament, com a afectat, el seu propi punt de vista. També caldria anar amb molta cura, si es donés l’hipotètic programa, a l’hora d’escollir els implicats.
Per cert, després de veure la part del vídeo subtitulada que tracta sobre la LS, crec que el Xavi Coral és massa optimista creient que pot arribar a entendre-la, “és una mica intuïtiva”, diu. Com es nota que no ha intentat aprendre-la!
Us deixo l’enllaç del vídeo de TV3:
Es pot llegir “mucho morro” als llavis de Sergio Busquets?
dijous, 19 de maig del 2011
La lectura labial, una mera "atracció de fira"
Els mitjans de comunicació no sempre ofereixen una imatge equilibrada en tractar determinats assumptes. Dilluns, al programa “Divendres” de TV3, es va parlar del tema de la lectura labial prenent com a punt de partida el titular: “Es pot llegir “mucho morro” als llavis de Sergi Busquets?” Només començar, en Xavi Coral venia a dir quelcom semblant a “Volem saber si es pot llegir... que es pot llegir els llavis ja ho sabem, és una cosa que es fa, però quina fiabilitat té, com s’ha de fer, com s’ensenya...?” Com traient importància al que costa adquirir la lectura labial, com si l’adquisició d’aquesta habilitat fos quelcom “natural” per a tothom.
Quan la sordesa arriba en edat adulta, això no és ni molt menys natural ni fàcil i si es tenen en compte els recursos que l’administració destina a la rehabilitació en aquest sentit, es podria dir que la tasca es converteix en “un mer i simple esforç de la persona afectada per superar les barreres de comunicació en què es troba immersa”. Quan els mitjans tècnics i la ciència mèdica no són capaços de “solucionar” el problema, i no sempre ho són, s’hauria de contemplar la rehabilitació, és a dir, donar les eines perquè una persona amb sordesa adquirida pogués continuar comunicant-se de forma eficaç mitjançant la llengua oral, si així ho desitja. En alguns casos igual algú pensa en passar-se a la LS (llengua de signes), però crec que són pocs.
Doncs bé, ara per ara, aquesta rehabilitació de persones sordes adultes és encara una utopia, tot i que hi ha articles com el 49 de la Constitució espanyola o 25 i 26 de la Convenció sobre els Drets de les persones amb discapacitat que reconeixen aquest dret.
Ja se sap però que, aquí, una cosa és el que digui una resolució, un decret o una llei i una altra la seva aplicació pràctica. Ningú es molesta en denunciar certs fets i sempre hi ha qui aprofita per sortir-se’n per la tangent, fent veure que... però a l’hora de la veritat tot queda difús o més que difús.
Tornant al programa “Divendres”, la lectura labial serveix com a punt de partida per passar al tema de la llengua de signes. Aquesta és tractada amb més serietat que no pas la lectura de llavis. Hi ha moments en què no em queda clar de què es parla exactament i és que com el vídeo, en principi, no apareix subtitulat, així doncs, una servidora ha hagut de fer algunes filigranes per poder assabentar-se del contingut. Hi ha algun instant vergonyós, no pas pel què diuen els entrevistats, sinó els entrevistadors. Un d’ells al minut 6:38 fa una comparació sobre la forma de parlar de les persones sordes a les pel·lícules que fa pena –com si fossin imbècils, diu- i pregunta sobre aquest fet. (Us he de dir que una persona oient, implicada en la qüestió, m’ha fet saber que el periodista d’ulleres diu “com si fos més fàcil” no “com si fos imbècil”, també m’ha aportat altra informació sobre el que es va dir al final de l’entrevista. Crec que continuaré amb la qüestió en un altre escrit -Nota afegida el 20 de maig a les 15:50-) Qui respon, en Joan Gil, es desvia a l’hora de contestar la qüestió. Tot això si és que he entès bé, eh!, després d’escoltar amb l’ajut del bucle (substitueix els auriculars) una vegada i una altra per certificar que aquest senyor veritablement diu el que diu. Total, els que tingueu les orelles en millor estat ho podreu comprovar al vídeo i, si estic equivocada, m’ho feu saber. Aquí us ho deixo:
Per cert, el mateix senyor que parla sobre la parla d’alguns sords (això d’alguns ho poso jo, no pas ell, que no crec que sàpiga fer aquesta precisió) diu, en un moment donat, que a Catalunya hi ha 30.000 persones sordes de les quals unes 10.000 sabrien expressar-se en llengua de signes, no sé pas d’on treu aquestes xifres, 10.000!!!!
I l’accelerat Xavi Coral, que parla sempre com si se li acabés el temps, queda més content que un gínjol perquè intervencions d’aquesta mena serveixen per normalitzar la llengua de signes. En canvi, no crec que hagi tret cap conclusió clara sobre el que suposa o deixa de suposar per a una persona amb sordesa adquirida l’aprenentatge de la lectura labial. Una pena, perquè al cap i a la fi la comunicació és vital per a tothom.
Aquí teniu altres apunts d'aquest blog on es toca de forma directa o indirecta el tema de la lectura labial:
Lectura labial: punts de vista d'uns, punts de vista d'altres
Qui espera desespera...
Aquesta cosa tan rara que no li sona pràcticament a ningú
Quan la sordesa arriba en edat adulta, això no és ni molt menys natural ni fàcil i si es tenen en compte els recursos que l’administració destina a la rehabilitació en aquest sentit, es podria dir que la tasca es converteix en “un mer i simple esforç de la persona afectada per superar les barreres de comunicació en què es troba immersa”. Quan els mitjans tècnics i la ciència mèdica no són capaços de “solucionar” el problema, i no sempre ho són, s’hauria de contemplar la rehabilitació, és a dir, donar les eines perquè una persona amb sordesa adquirida pogués continuar comunicant-se de forma eficaç mitjançant la llengua oral, si així ho desitja. En alguns casos igual algú pensa en passar-se a la LS (llengua de signes), però crec que són pocs.
Doncs bé, ara per ara, aquesta rehabilitació de persones sordes adultes és encara una utopia, tot i que hi ha articles com el 49 de la Constitució espanyola o 25 i 26 de la Convenció sobre els Drets de les persones amb discapacitat que reconeixen aquest dret.
Ja se sap però que, aquí, una cosa és el que digui una resolució, un decret o una llei i una altra la seva aplicació pràctica. Ningú es molesta en denunciar certs fets i sempre hi ha qui aprofita per sortir-se’n per la tangent, fent veure que... però a l’hora de la veritat tot queda difús o més que difús.
Tornant al programa “Divendres”, la lectura labial serveix com a punt de partida per passar al tema de la llengua de signes. Aquesta és tractada amb més serietat que no pas la lectura de llavis. Hi ha moments en què no em queda clar de què es parla exactament i és que com el vídeo, en principi, no apareix subtitulat, així doncs, una servidora ha hagut de fer algunes filigranes per poder assabentar-se del contingut. Hi ha algun instant vergonyós, no pas pel què diuen els entrevistats, sinó els entrevistadors. Un d’ells al minut 6:38 fa una comparació sobre la forma de parlar de les persones sordes a les pel·lícules que fa pena –com si fossin imbècils, diu- i pregunta sobre aquest fet. (Us he de dir que una persona oient, implicada en la qüestió, m’ha fet saber que el periodista d’ulleres diu “com si fos més fàcil” no “com si fos imbècil”, també m’ha aportat altra informació sobre el que es va dir al final de l’entrevista. Crec que continuaré amb la qüestió en un altre escrit -Nota afegida el 20 de maig a les 15:50-) Qui respon, en Joan Gil, es desvia a l’hora de contestar la qüestió. Tot això si és que he entès bé, eh!, després d’escoltar amb l’ajut del bucle (substitueix els auriculars) una vegada i una altra per certificar que aquest senyor veritablement diu el que diu. Total, els que tingueu les orelles en millor estat ho podreu comprovar al vídeo i, si estic equivocada, m’ho feu saber. Aquí us ho deixo:
Per cert, el mateix senyor que parla sobre la parla d’alguns sords (això d’alguns ho poso jo, no pas ell, que no crec que sàpiga fer aquesta precisió) diu, en un moment donat, que a Catalunya hi ha 30.000 persones sordes de les quals unes 10.000 sabrien expressar-se en llengua de signes, no sé pas d’on treu aquestes xifres, 10.000!!!!
I l’accelerat Xavi Coral, que parla sempre com si se li acabés el temps, queda més content que un gínjol perquè intervencions d’aquesta mena serveixen per normalitzar la llengua de signes. En canvi, no crec que hagi tret cap conclusió clara sobre el que suposa o deixa de suposar per a una persona amb sordesa adquirida l’aprenentatge de la lectura labial. Una pena, perquè al cap i a la fi la comunicació és vital per a tothom.
Aquí teniu altres apunts d'aquest blog on es toca de forma directa o indirecta el tema de la lectura labial:
Lectura labial: punts de vista d'uns, punts de vista d'altres
Qui espera desespera...
Aquesta cosa tan rara que no li sona pràcticament a ningú
dissabte, 6 de novembre del 2010
Lectura labial: punts de vista d'uns, punts de vista d'altres
Fa no gaire, Concha Díaz, presidenta de la CNSE, feia aquesta afirmació en una entrevista publicada a El País: “La lectura labial es un mito, como otros tantos. Todo el mundo puede aprender lengua de signos, pero leer los labios es una habilidad que se tiene o no se tiene, como ser futbolista” i tot just aquesta setmana a El Periódico em trobo, aquest cop en una entrevista a Fanny Llorens representant de les persones sordes dins l’IMD de Barcelona, el següent: “A més, ens trobem que la ciutat no s'adona de la presència de persones sordes oralistes [aquelles que no utilitzen el sistema de signes, sinó que llegeixen els llavis]”.
Com veieu, una i l’altra tenen punts de vista força diferents, Concha Díaz, que s’expressa fent servir la llengua de signes, diu que la lectura labial és un mite i, en canvi, a El Periódico s’afirma que les persones sordes oralistes són aquelles que llegeixen els llavis. Jo no estic d’acord ni amb el que diu la primera, ni amb el que apareix a El Periódico. Compte! Sóc prudent i vull pensar que ha estat un aclariment fet pel propi periodista, no pas per la persona entrevistada, sorda postlocutiva oralista, perquè en aquest cas estaria excloent un munt de persones sordes oralistes que no llegeixen els llavis, però sí s’expressen oralment (comunicar-se és una altra qüestió, que dependrà de diferents factors).
Jo, si voleu que us digui la veritat, amb aquestes afirmacions em sento com una pilota de ping-pong que va ballant d’un costat a l’altre i, de ser així, no em podria identificar amb cap persona sorda, però com que ho sóc, diré la meva.
La lectura labial no és cap mite, però sí que és veritat que no és gens fàcil assolir un bon nivell. Les persones sordes que conec i que saben llegir els llavis a la perfecció, això és, sense cap mena d’ajut extra, són poques i si parlem de persones que es van quedar sordes en una edat avançada, són encara menys, però això no vol dir que no existeixin. Alhora, la identificació de persona sorda oralista amb aquella que llegeix els llavis, em sembla massa simplista i no del tot certa, perquè sí que n´hi ha que ho fan, però com ja he dit són poques. Seria més encertat parlar de persones sordes oralistes que tenen aquesta habilitat, però per a la majoria és un suport més i prou. Per a aquesta majoria, entre la qual em trobo jo, és necessària la combinació d’audiòfons i/o implants coclears i la lectura labial. Però també, en el meu cas, per a una bona comunicació és necessari que el medi no sigui gaire sorollós. Si el soroll de fons sobrepassa cert límit em començo a carregar, perquè he de centrar-me exclusivament en els llavis per entendre alguna cosa i, no sempre, acabo caçant el que diuen. A banda d’això, si se’m planta davant una persona que parla com una metralladora o que vocalitza malament, ja puc estar en l’ambient més relaxat que tampoc m’assabentaré de res. M’explico, no? Ah! Jo tinc sordesa profunda neurosensorial, fregant ja el zero absolut a l’orella esquerra.
Us deixo els enllaços de les entrevistes esmentades:
ENTREVISTA: ALMUERZO CON… CONCHA DÍAZ
ENTREVISTA AMB LA REPRESENTANT DE PERSONES SORDES DE L’IMD
Com veieu, una i l’altra tenen punts de vista força diferents, Concha Díaz, que s’expressa fent servir la llengua de signes, diu que la lectura labial és un mite i, en canvi, a El Periódico s’afirma que les persones sordes oralistes són aquelles que llegeixen els llavis. Jo no estic d’acord ni amb el que diu la primera, ni amb el que apareix a El Periódico. Compte! Sóc prudent i vull pensar que ha estat un aclariment fet pel propi periodista, no pas per la persona entrevistada, sorda postlocutiva oralista, perquè en aquest cas estaria excloent un munt de persones sordes oralistes que no llegeixen els llavis, però sí s’expressen oralment (comunicar-se és una altra qüestió, que dependrà de diferents factors).
Jo, si voleu que us digui la veritat, amb aquestes afirmacions em sento com una pilota de ping-pong que va ballant d’un costat a l’altre i, de ser així, no em podria identificar amb cap persona sorda, però com que ho sóc, diré la meva.
La lectura labial no és cap mite, però sí que és veritat que no és gens fàcil assolir un bon nivell. Les persones sordes que conec i que saben llegir els llavis a la perfecció, això és, sense cap mena d’ajut extra, són poques i si parlem de persones que es van quedar sordes en una edat avançada, són encara menys, però això no vol dir que no existeixin. Alhora, la identificació de persona sorda oralista amb aquella que llegeix els llavis, em sembla massa simplista i no del tot certa, perquè sí que n´hi ha que ho fan, però com ja he dit són poques. Seria més encertat parlar de persones sordes oralistes que tenen aquesta habilitat, però per a la majoria és un suport més i prou. Per a aquesta majoria, entre la qual em trobo jo, és necessària la combinació d’audiòfons i/o implants coclears i la lectura labial. Però també, en el meu cas, per a una bona comunicació és necessari que el medi no sigui gaire sorollós. Si el soroll de fons sobrepassa cert límit em començo a carregar, perquè he de centrar-me exclusivament en els llavis per entendre alguna cosa i, no sempre, acabo caçant el que diuen. A banda d’això, si se’m planta davant una persona que parla com una metralladora o que vocalitza malament, ja puc estar en l’ambient més relaxat que tampoc m’assabentaré de res. M’explico, no? Ah! Jo tinc sordesa profunda neurosensorial, fregant ja el zero absolut a l’orella esquerra.
Us deixo els enllaços de les entrevistes esmentades:
ENTREVISTA: ALMUERZO CON… CONCHA DÍAZ
ENTREVISTA AMB LA REPRESENTANT DE PERSONES SORDES DE L’IMD
dilluns, 9 d’agost del 2010
Qui espera desespera...
Després d’esperar que la Generalitat decidís jugar les cartes que li corresponien a l’hora d’aplicar la “Ley 27/2007, de 23 de octubre” arriba el moment en que els postlocutius podem dir que això no rutlla. Per una banda el famós nou codi d’accessibilitat no acaba d’arribar i quan ho faci, ho farà en forma de decret, així que... si t’agrada bé i si no, també, perquè em sembla que no ens donaran l’opció a tots nosaltres de fer una valoració prèvia. D’altra banda, s’ha aprovat la llei de llengua de signes catalana i m’alegro pels sords que la fan servir, però aquests no som la gran majoria. I qui som la gran majoria? Doncs els que malgrat ser sords ens expressem oralment. I aquí tenim un altre problema perquè els que “ens representen” no ho fan del tot.
Fixeu-vos bé en les cometes, perquè són el quid de la qüestió. No fa gaire el Parlament de Catalunya va aprovar una resolució de títol llarguíssim que després transcriuré. Aquesta resolució se suposa que havia de ser l’altra cara de la moneda i contemplar els sords oralistes, però ai! Qui va fer d’interlocutor davant els parlamentaris només va recordar l’existència dels nens sords i als adults, als que ens hem quedat sords d’adults, que ens bombin!
Ja seria hora que els postlocutius adults pensessin en representar-se a si mateixos, perquè està claríssim que aquells que ocupen (fraudulentament) els seients de certa associació no pensen en ells. Si haguessin pensat en la seva existència, haurien entès la importància de reclamar una atenció adequada per a l’aprenentatge de la lectura labial dins la sanitat pública.
No hi ha prou amb saber parlar per poder comunicar-se quan un s’ha quedat sord d’adult i les pròtesis auditives o els implants no poden solucionar el problema. Cal aprendre a llegir els llavis i això, amics meus, no s’aconsegueix per art de màgia com alguns creuen. Està clar que el nou codi d’accessibilitat no contemplarà aquesta necessitat, però sí que ho hauria d’haver fet la resolució oralista aprovada recentment i que porta el “bonic” títol de:
“Resolució 749/VIII del Parlament de Catalunya, sobre les mesures per a garantir l’aprenentatge, l’educació, l’accessibilitat i l’ús del català i els recursos de la modalitat oral a les persones sordes i sordcegues que es comuniquen oralment”.
Qui vulgui saber què diu i opinar per si mateix pot llegir-la. No costa gaire veure que, els que han fet d’interlocutors per tirar aquesta resolució endavant, han oblidat que els sords postlocutius adults... EXISTIM!
Fixeu-vos bé en les cometes, perquè són el quid de la qüestió. No fa gaire el Parlament de Catalunya va aprovar una resolució de títol llarguíssim que després transcriuré. Aquesta resolució se suposa que havia de ser l’altra cara de la moneda i contemplar els sords oralistes, però ai! Qui va fer d’interlocutor davant els parlamentaris només va recordar l’existència dels nens sords i als adults, als que ens hem quedat sords d’adults, que ens bombin!
Ja seria hora que els postlocutius adults pensessin en representar-se a si mateixos, perquè està claríssim que aquells que ocupen (fraudulentament) els seients de certa associació no pensen en ells. Si haguessin pensat en la seva existència, haurien entès la importància de reclamar una atenció adequada per a l’aprenentatge de la lectura labial dins la sanitat pública.
No hi ha prou amb saber parlar per poder comunicar-se quan un s’ha quedat sord d’adult i les pròtesis auditives o els implants no poden solucionar el problema. Cal aprendre a llegir els llavis i això, amics meus, no s’aconsegueix per art de màgia com alguns creuen. Està clar que el nou codi d’accessibilitat no contemplarà aquesta necessitat, però sí que ho hauria d’haver fet la resolució oralista aprovada recentment i que porta el “bonic” títol de:
“Resolució 749/VIII del Parlament de Catalunya, sobre les mesures per a garantir l’aprenentatge, l’educació, l’accessibilitat i l’ús del català i els recursos de la modalitat oral a les persones sordes i sordcegues que es comuniquen oralment”.
Qui vulgui saber què diu i opinar per si mateix pot llegir-la. No costa gaire veure que, els que han fet d’interlocutors per tirar aquesta resolució endavant, han oblidat que els sords postlocutius adults... EXISTIM!
dijous, 5 de novembre del 2009
Aquesta cosa tan rara que no li sona pràcticament a ningú
Fa uns dies que no deia res, estava una mica encaparrada en altres coses. Per exemple en explicar què són els mitjans de suport a la comunicació oral. Sembla que alguns associen sordesa amb llengua de signes i d'aquí no passen, així que cal destacar que no tots els sords ens comuniquem així, sinó que alguns hem escollit fer-ho oralment. Però per aconseguir que la comunicació sigui òptima cal tenir present "aquesta cosa tan rara que no li sona pràcticament a ningú", ni tan sols a qui més li hauria de sonar per tal de garantir els teus drets o una part almenys.
Això que ve a continuació és un escrit que he enviat al Síndic de Greuges per tal de clarificar les coses. També li he fet arribar un altre document destacant en quins punts la "LEY 27/2007, de 23 de octubre" fa referència explícita a ells.
A la “LEY 27/2007, de 23 de octubre”, en la que es reconeixen les llengües de signes espanyoles i es regulen els mitjans de suport a la comunicació oral de las persones sordes, amb discapacitat auditiva i sordcegues, es defineixen aquests mitjans de suport a la comunicació oral com “aquellos códigos y medios de comunicación, así como los recursos tecnológicos y ayudas técnicas usados por las personas sordas, con discapacidad auditiva o sordociegas que facilitan el acceso a la expresión verbal y escrita de la lengua oral, favoreciendo una comunicación con el entorno más plena”. Per tant, el que necessiten les persones sordes que han optat per la modalitat oral és que s’aportin els mitjans que garanteixin la comprensió de qualsevol missatge tramés oralment.
En primer lloc, caldria garantir, per exemple, rebre el suport necessari per assolir una bona lectura labial. Actualment, aquest ajut només el reben de forma sistemàtica els nens i adolescents que es troben dins l’etapa d’educació obligatòria a través dels CREDA’s. Les persones que s’han quedat sordes en edat adulta, com és el meu cas, no reben cap atenció d’aquesta mena per part de Salut. La lectura labial, doncs, l’han d’adquirir amb esforç i temps i, mentrestant, la teva vida laboral potser ja s’ha anat a prendre pel sac, perquè poques empreses preveuen buscar un lloc de treball més adient per aquest treballador que ha deixat de sentir.
Un altre suport imprescindible per assegurar o facilitar la bona comunicació entre una persona sorda oralista i una altra d’oient és la forma de parlar d’aquesta. No tothom que atén el públic està preparat per dirigir-se adequadament a una persona sorda oralista. Hi ha certes premisses bàsiques: parlar-li de cara, mai girant-li l’esquena, la cara de la persona que parla ha d’estar ben il•luminada (no posar-se a contrallum), la persona sorda ha de poder veure clarament la boca sense cap objecte que impedeixi la bona lectura labial (mà davant la boca, llapis entre els llavis, mastegar xiclet o menjar caramels mentre es parla), cal parlar-li amb naturalitat, vocalitzant bé, però sense exagerar, amb un ritme tranquil, no cal cridar (això no assegura que et senti, ni que t’entengui millor), si no t’entén a la primera repetir el missatge i si, tot i així, té problemes, convindria transmet-li el missatge per escrit. Si la persona sorda s’ha d’enfrontar a una conversa en grup, cal que es respectin els torns de paraula, ella no pot dividir la seva atenció si dues persones parlen alhora. Per tant pel que fa a recursos humans, això seria clau i del tot assequible. Cal dir també que la lectura labial és possible quan tens la persona que parla a la vora, davant teu, no a certa distància.
Malgrat això, la lectura labial pot no ser suficient perquè no totes les persones sordes la tenen prou assolida. Hi ha persones sordes postlocutives que s’han quedat sordes en edat adulta i encara no es defensen prou bé, o altres que pel que sigui no poden llegir els llavis. Aquí entren en joc els mitjans tècnics. Podríem dividir-los en dos grans grups: auditius i visuals.
Entre els auditius òbviament ens trobaríem aquells que són personals e intransferibles, per dir-ho d’alguna manera, les pròtesis auditives. Però aquestes per si mateixes no asseguren que la persona sorda pugui sentir i entendre el missatge oral, depèn del tipus i grau de sordesa. Per tant per garantir la correcta comprensió del missatge caldria recórrer a emissores de freqüència modulada o bucles magnètics en funció de les circumstàncies (aula, curs de formació, mostrador d’atenció al públic, auditori, sala de conferències...). Del bucle i de les emissores de freqüència modulada podrien gaudir les persones que encara mantinguessin un cert percentatge de restes auditives, ja que transmeten el so directament a la pròtesi auditiva.
D’altra banda ens trobem els suports visuals. El més important de tots, i també el més universal, és el subtitulat. Davant d’una conferència, xerrada,... qualsevol acte públic, assegura que tothom pugui accedir a la informació. A la televisió caldria vetllar per la qualitat del subtitulat (els convidaria a veure, per exemple, el Telenotícies subtitulat i comparar la informació que rep un oient i una persona sorda que només pugui accedir al contingut mitjançant aquest), així com als vídeos que es poden veure a diferents webs, on sovint els subtítols brillen per la seva absència. L’administració autonòmica oblida el subtitulat en les seves campanyes televisives.
Seguint amb el tema del subtitulat i/o transcripció escrita d’un discurs caldria fer una menció especial a l’estenotípia. Aquesta permet una transcripció fidel i en temps real del missatge oral, especialment indicada quan la subtitulació es fa en directe i en temps real, com ja he dit. En castellà és possible fer-ho, en català encara no. També caldria considerar donar una empenta als programes de reconeixement de la parla que serien força útil en qualsevol acte fet en directe o per transcriure un missatge oral que arriba a través del mòbil.
Seria adient procurar posar pantalles i sistemes visuals que permetessin alertar a una persona sorda de certes coses. Posaré com a exemple el fet de saber quan a un li arriba el torn. A més d’un hospital, fins i tot al moderníssim Nou Hospital de Sant Pau, això es passa per alt i continua imperant únicament la megafonia. Sobre una possible emergència, caldria considerar com s’alerta les persones sordes perquè no depenguin d’altres en un moment determinat.
També s’hauria de procurar que a qualsevol espai o edifici públic els telèfons estiguessin adaptats a les necessitats de les persones sordes (bobina d’inducció, possibilitat de pujar el volum, enviar sms...). I l’Administració local, provincial, autonòmica i estatal hauria de disposar de vies alternatives al telèfon per resoldre qualsevol tipus d’assumpte. Encara no totes les administracions posen a l’abast del ciutadà el correu electrònic i tampoc se’l considera dins del mateix rang, sovint envies un e-mail i triguen més temps a resoldre la teva consulta per aquest mitjà que no pas si ho fessis (si poguessis fer-lo) per telèfon.
ENLLAÇOS ON PODEU TROBAR ALGUNS RECURSOS TÈCNICS:
Si aneu a l’apartat de “Bucles de inducción para portadores de prótesis auditivas” i seleccioneu a la següent pantalla “Bucles de inducción” podreu trobar diverses ajudes per a casos concrets.
http://www.ayudas-tecnicas.es/
El catàleg general és aquest:
http://www.ayudas-tecnicas.es/productos/ayudastecnicas.pdf
Estenotípia:
http://www.stenotype-es.com/
Respecte als programes de reconeixement de la parla aplicats en concret a la subtitulació us podríeu dirigir a Pilar Orero Clavero, professora i investigadora de la Universitat Autònoma de Barcelona.
http://webs2002.uab.es/departament/grups/transmedia/index.htm
Sobre equips d’emissores FM cal dir que hi ha molts models. En aquesta pàgina, en anglès, podreu trobar informació al respecte:
http://www.phonicear.com/
Aquests aparells consten d’un emissor, que el dur la persona que parla, i d’un receptor per a la persona sorda. Hi ha equips molt moderns en que els receptors són simples peces que s’ajusten als audiòfons, però aquests no són universals, o sigui que no tots els audiòfons es podrien ajustar. En canvi hi ha altres aparells receptors que sí que els poden fer servir totes les persones que porten pròtesis auditives que disposen de posició T.
Com veieu els recursos existeixen, només cal que alguns s’adonin i posin els mitjans necessaris perquè arribin a les persones sordes que han decidit comunicar-se oralment. Això faria que es poguessin considerar a si mateixes ciutadans i ciutadanes, si no de ple dret, perquè hi ha altres qüestions pendents, com a mínim sí de “mig” dret.
Bé, no sé si ho tindran gaire en compte, però com a mínim ara no podran dir que no saben que són els mitjans de suport a la comunicació oral. Espero que ho transmetin a qui convingui i que per fi es donin per al·ludits, informats... Desitjo no haver d'esperar a que cap polític destacat es quedi sord de veritat i decideixi llavors posar mans a l'obra. Alguns ja m'enteneu, oi?
Això que ve a continuació és un escrit que he enviat al Síndic de Greuges per tal de clarificar les coses. També li he fet arribar un altre document destacant en quins punts la "LEY 27/2007, de 23 de octubre" fa referència explícita a ells.
A la “LEY 27/2007, de 23 de octubre”, en la que es reconeixen les llengües de signes espanyoles i es regulen els mitjans de suport a la comunicació oral de las persones sordes, amb discapacitat auditiva i sordcegues, es defineixen aquests mitjans de suport a la comunicació oral com “aquellos códigos y medios de comunicación, así como los recursos tecnológicos y ayudas técnicas usados por las personas sordas, con discapacidad auditiva o sordociegas que facilitan el acceso a la expresión verbal y escrita de la lengua oral, favoreciendo una comunicación con el entorno más plena”. Per tant, el que necessiten les persones sordes que han optat per la modalitat oral és que s’aportin els mitjans que garanteixin la comprensió de qualsevol missatge tramés oralment.
En primer lloc, caldria garantir, per exemple, rebre el suport necessari per assolir una bona lectura labial. Actualment, aquest ajut només el reben de forma sistemàtica els nens i adolescents que es troben dins l’etapa d’educació obligatòria a través dels CREDA’s. Les persones que s’han quedat sordes en edat adulta, com és el meu cas, no reben cap atenció d’aquesta mena per part de Salut. La lectura labial, doncs, l’han d’adquirir amb esforç i temps i, mentrestant, la teva vida laboral potser ja s’ha anat a prendre pel sac, perquè poques empreses preveuen buscar un lloc de treball més adient per aquest treballador que ha deixat de sentir.
Un altre suport imprescindible per assegurar o facilitar la bona comunicació entre una persona sorda oralista i una altra d’oient és la forma de parlar d’aquesta. No tothom que atén el públic està preparat per dirigir-se adequadament a una persona sorda oralista. Hi ha certes premisses bàsiques: parlar-li de cara, mai girant-li l’esquena, la cara de la persona que parla ha d’estar ben il•luminada (no posar-se a contrallum), la persona sorda ha de poder veure clarament la boca sense cap objecte que impedeixi la bona lectura labial (mà davant la boca, llapis entre els llavis, mastegar xiclet o menjar caramels mentre es parla), cal parlar-li amb naturalitat, vocalitzant bé, però sense exagerar, amb un ritme tranquil, no cal cridar (això no assegura que et senti, ni que t’entengui millor), si no t’entén a la primera repetir el missatge i si, tot i així, té problemes, convindria transmet-li el missatge per escrit. Si la persona sorda s’ha d’enfrontar a una conversa en grup, cal que es respectin els torns de paraula, ella no pot dividir la seva atenció si dues persones parlen alhora. Per tant pel que fa a recursos humans, això seria clau i del tot assequible. Cal dir també que la lectura labial és possible quan tens la persona que parla a la vora, davant teu, no a certa distància.
Malgrat això, la lectura labial pot no ser suficient perquè no totes les persones sordes la tenen prou assolida. Hi ha persones sordes postlocutives que s’han quedat sordes en edat adulta i encara no es defensen prou bé, o altres que pel que sigui no poden llegir els llavis. Aquí entren en joc els mitjans tècnics. Podríem dividir-los en dos grans grups: auditius i visuals.
Entre els auditius òbviament ens trobaríem aquells que són personals e intransferibles, per dir-ho d’alguna manera, les pròtesis auditives. Però aquestes per si mateixes no asseguren que la persona sorda pugui sentir i entendre el missatge oral, depèn del tipus i grau de sordesa. Per tant per garantir la correcta comprensió del missatge caldria recórrer a emissores de freqüència modulada o bucles magnètics en funció de les circumstàncies (aula, curs de formació, mostrador d’atenció al públic, auditori, sala de conferències...). Del bucle i de les emissores de freqüència modulada podrien gaudir les persones que encara mantinguessin un cert percentatge de restes auditives, ja que transmeten el so directament a la pròtesi auditiva.
D’altra banda ens trobem els suports visuals. El més important de tots, i també el més universal, és el subtitulat. Davant d’una conferència, xerrada,... qualsevol acte públic, assegura que tothom pugui accedir a la informació. A la televisió caldria vetllar per la qualitat del subtitulat (els convidaria a veure, per exemple, el Telenotícies subtitulat i comparar la informació que rep un oient i una persona sorda que només pugui accedir al contingut mitjançant aquest), així com als vídeos que es poden veure a diferents webs, on sovint els subtítols brillen per la seva absència. L’administració autonòmica oblida el subtitulat en les seves campanyes televisives.
Seguint amb el tema del subtitulat i/o transcripció escrita d’un discurs caldria fer una menció especial a l’estenotípia. Aquesta permet una transcripció fidel i en temps real del missatge oral, especialment indicada quan la subtitulació es fa en directe i en temps real, com ja he dit. En castellà és possible fer-ho, en català encara no. També caldria considerar donar una empenta als programes de reconeixement de la parla que serien força útil en qualsevol acte fet en directe o per transcriure un missatge oral que arriba a través del mòbil.
Seria adient procurar posar pantalles i sistemes visuals que permetessin alertar a una persona sorda de certes coses. Posaré com a exemple el fet de saber quan a un li arriba el torn. A més d’un hospital, fins i tot al moderníssim Nou Hospital de Sant Pau, això es passa per alt i continua imperant únicament la megafonia. Sobre una possible emergència, caldria considerar com s’alerta les persones sordes perquè no depenguin d’altres en un moment determinat.
També s’hauria de procurar que a qualsevol espai o edifici públic els telèfons estiguessin adaptats a les necessitats de les persones sordes (bobina d’inducció, possibilitat de pujar el volum, enviar sms...). I l’Administració local, provincial, autonòmica i estatal hauria de disposar de vies alternatives al telèfon per resoldre qualsevol tipus d’assumpte. Encara no totes les administracions posen a l’abast del ciutadà el correu electrònic i tampoc se’l considera dins del mateix rang, sovint envies un e-mail i triguen més temps a resoldre la teva consulta per aquest mitjà que no pas si ho fessis (si poguessis fer-lo) per telèfon.
ENLLAÇOS ON PODEU TROBAR ALGUNS RECURSOS TÈCNICS:
Si aneu a l’apartat de “Bucles de inducción para portadores de prótesis auditivas” i seleccioneu a la següent pantalla “Bucles de inducción” podreu trobar diverses ajudes per a casos concrets.
http://www.ayudas-tecnicas.es/
El catàleg general és aquest:
http://www.ayudas-tecnicas.es/productos/ayudastecnicas.pdf
Estenotípia:
http://www.stenotype-es.com/
Respecte als programes de reconeixement de la parla aplicats en concret a la subtitulació us podríeu dirigir a Pilar Orero Clavero, professora i investigadora de la Universitat Autònoma de Barcelona.
http://webs2002.uab.es/departament/grups/transmedia/index.htm
Sobre equips d’emissores FM cal dir que hi ha molts models. En aquesta pàgina, en anglès, podreu trobar informació al respecte:
http://www.phonicear.com/
Aquests aparells consten d’un emissor, que el dur la persona que parla, i d’un receptor per a la persona sorda. Hi ha equips molt moderns en que els receptors són simples peces que s’ajusten als audiòfons, però aquests no són universals, o sigui que no tots els audiòfons es podrien ajustar. En canvi hi ha altres aparells receptors que sí que els poden fer servir totes les persones que porten pròtesis auditives que disposen de posició T.
Com veieu els recursos existeixen, només cal que alguns s’adonin i posin els mitjans necessaris perquè arribin a les persones sordes que han decidit comunicar-se oralment. Això faria que es poguessin considerar a si mateixes ciutadans i ciutadanes, si no de ple dret, perquè hi ha altres qüestions pendents, com a mínim sí de “mig” dret.
Bé, no sé si ho tindran gaire en compte, però com a mínim ara no podran dir que no saben que són els mitjans de suport a la comunicació oral. Espero que ho transmetin a qui convingui i que per fi es donin per al·ludits, informats... Desitjo no haver d'esperar a que cap polític destacat es quedi sord de veritat i decideixi llavors posar mans a l'obra. Alguns ja m'enteneu, oi?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)