dijous, 5 de novembre de 2009

Aquesta cosa tan rara que no li sona pràcticament a ningú

Fa uns dies que no deia res, estava una mica encaparrada en altres coses. Per exemple en explicar què són els mitjans de suport a la comunicació oral. Sembla que alguns associen sordesa amb llengua de signes i d'aquí no passen, així que cal destacar que no tots els sords ens comuniquem així, sinó que alguns hem escollit fer-ho oralment. Però per aconseguir que la comunicació sigui òptima cal tenir present "aquesta cosa tan rara que no li sona pràcticament a ningú", ni tan sols a qui més li hauria de sonar per tal de garantir els teus drets o una part almenys.

Això que ve a continuació és un escrit que he enviat al Síndic de Greuges per tal de clarificar les coses. També li he fet arribar un altre document destacant en quins punts la "LEY 27/2007, de 23 de octubre" fa referència explícita a ells.

A la “LEY 27/2007, de 23 de octubre”, en la que es reconeixen les llengües de signes espanyoles i es regulen els mitjans de suport a la comunicació oral de las persones sordes, amb discapacitat auditiva i sordcegues, es defineixen aquests mitjans de suport a la comunicació oral com “aquellos códigos y medios de comunicación, así como los recursos tecnológicos y ayudas técnicas usados por las personas sordas, con discapacidad auditiva o sordociegas que facilitan el acceso a la expresión verbal y escrita de la lengua oral, favoreciendo una comunicación con el entorno más plena”. Per tant, el que necessiten les persones sordes que han optat per la modalitat oral és que s’aportin els mitjans que garanteixin la comprensió de qualsevol missatge tramés oralment.

En primer lloc, caldria garantir, per exemple, rebre el suport necessari per assolir una bona lectura labial. Actualment, aquest ajut només el reben de forma sistemàtica els nens i adolescents que es troben dins l’etapa d’educació obligatòria a través dels CREDA’s. Les persones que s’han quedat sordes en edat adulta, com és el meu cas, no reben cap atenció d’aquesta mena per part de Salut. La lectura labial, doncs, l’han d’adquirir amb esforç i temps i, mentrestant, la teva vida laboral potser ja s’ha anat a prendre pel sac, perquè poques empreses preveuen buscar un lloc de treball més adient per aquest treballador que ha deixat de sentir.

Un altre suport imprescindible per assegurar o facilitar la bona comunicació entre una persona sorda oralista i una altra d’oient és la forma de parlar d’aquesta. No tothom que atén el públic està preparat per dirigir-se adequadament a una persona sorda oralista. Hi ha certes premisses bàsiques: parlar-li de cara, mai girant-li l’esquena, la cara de la persona que parla ha d’estar ben il•luminada (no posar-se a contrallum), la persona sorda ha de poder veure clarament la boca sense cap objecte que impedeixi la bona lectura labial (mà davant la boca, llapis entre els llavis, mastegar xiclet o menjar caramels mentre es parla), cal parlar-li amb naturalitat, vocalitzant bé, però sense exagerar, amb un ritme tranquil, no cal cridar (això no assegura que et senti, ni que t’entengui millor), si no t’entén a la primera repetir el missatge i si, tot i així, té problemes, convindria transmet-li el missatge per escrit. Si la persona sorda s’ha d’enfrontar a una conversa en grup, cal que es respectin els torns de paraula, ella no pot dividir la seva atenció si dues persones parlen alhora. Per tant pel que fa a recursos humans, això seria clau i del tot assequible. Cal dir també que la lectura labial és possible quan tens la persona que parla a la vora, davant teu, no a certa distància.

Malgrat això, la lectura labial pot no ser suficient perquè no totes les persones sordes la tenen prou assolida. Hi ha persones sordes postlocutives que s’han quedat sordes en edat adulta i encara no es defensen prou bé, o altres que pel que sigui no poden llegir els llavis. Aquí entren en joc els mitjans tècnics. Podríem dividir-los en dos grans grups: auditius i visuals.

Entre els auditius òbviament ens trobaríem aquells que són personals e intransferibles, per dir-ho d’alguna manera, les pròtesis auditives. Però aquestes per si mateixes no asseguren que la persona sorda pugui sentir i entendre el missatge oral, depèn del tipus i grau de sordesa. Per tant per garantir la correcta comprensió del missatge caldria recórrer a emissores de freqüència modulada o bucles magnètics en funció de les circumstàncies (aula, curs de formació, mostrador d’atenció al públic, auditori, sala de conferències...). Del bucle i de les emissores de freqüència modulada podrien gaudir les persones que encara mantinguessin un cert percentatge de restes auditives, ja que transmeten el so directament a la pròtesi auditiva.

D’altra banda ens trobem els suports visuals. El més important de tots, i també el més universal, és el subtitulat. Davant d’una conferència, xerrada,... qualsevol acte públic, assegura que tothom pugui accedir a la informació. A la televisió caldria vetllar per la qualitat del subtitulat (els convidaria a veure, per exemple, el Telenotícies subtitulat i comparar la informació que rep un oient i una persona sorda que només pugui accedir al contingut mitjançant aquest), així com als vídeos que es poden veure a diferents webs, on sovint els subtítols brillen per la seva absència. L’administració autonòmica oblida el subtitulat en les seves campanyes televisives.
Seguint amb el tema del subtitulat i/o transcripció escrita d’un discurs caldria fer una menció especial a l’estenotípia. Aquesta permet una transcripció fidel i en temps real del missatge oral, especialment indicada quan la subtitulació es fa en directe i en temps real, com ja he dit. En castellà és possible fer-ho, en català encara no. També caldria considerar donar una empenta als programes de reconeixement de la parla que serien força útil en qualsevol acte fet en directe o per transcriure un missatge oral que arriba a través del mòbil.
Seria adient procurar posar pantalles i sistemes visuals que permetessin alertar a una persona sorda de certes coses. Posaré com a exemple el fet de saber quan a un li arriba el torn. A més d’un hospital, fins i tot al moderníssim Nou Hospital de Sant Pau, això es passa per alt i continua imperant únicament la megafonia. Sobre una possible emergència, caldria considerar com s’alerta les persones sordes perquè no depenguin d’altres en un moment determinat.
També s’hauria de procurar que a qualsevol espai o edifici públic els telèfons estiguessin adaptats a les necessitats de les persones sordes (bobina d’inducció, possibilitat de pujar el volum, enviar sms...). I l’Administració local, provincial, autonòmica i estatal hauria de disposar de vies alternatives al telèfon per resoldre qualsevol tipus d’assumpte. Encara no totes les administracions posen a l’abast del ciutadà el correu electrònic i tampoc se’l considera dins del mateix rang, sovint envies un e-mail i triguen més temps a resoldre la teva consulta per aquest mitjà que no pas si ho fessis (si poguessis fer-lo) per telèfon.

ENLLAÇOS ON PODEU TROBAR ALGUNS RECURSOS TÈCNICS:

Si aneu a l’apartat de “Bucles de inducción para portadores de prótesis auditivas” i seleccioneu a la següent pantalla “Bucles de inducción” podreu trobar diverses ajudes per a casos concrets.
http://www.ayudas-tecnicas.es/

El catàleg general és aquest:
http://www.ayudas-tecnicas.es/productos/ayudastecnicas.pdf

Estenotípia:
http://www.stenotype-es.com/

Respecte als programes de reconeixement de la parla aplicats en concret a la subtitulació us podríeu dirigir a Pilar Orero Clavero, professora i investigadora de la Universitat Autònoma de Barcelona.
http://webs2002.uab.es/departament/grups/transmedia/index.htm

Sobre equips d’emissores FM cal dir que hi ha molts models. En aquesta pàgina, en anglès, podreu trobar informació al respecte:

http://www.phonicear.com/

Aquests aparells consten d’un emissor, que el dur la persona que parla, i d’un receptor per a la persona sorda. Hi ha equips molt moderns en que els receptors són simples peces que s’ajusten als audiòfons, però aquests no són universals, o sigui que no tots els audiòfons es podrien ajustar. En canvi hi ha altres aparells receptors que sí que els poden fer servir totes les persones que porten pròtesis auditives que disposen de posició T.

Com veieu els recursos existeixen, només cal que alguns s’adonin i posin els mitjans necessaris perquè arribin a les persones sordes que han decidit comunicar-se oralment. Això faria que es poguessin considerar a si mateixes ciutadans i ciutadanes, si no de ple dret, perquè hi ha altres qüestions pendents, com a mínim sí de “mig” dret.



Bé, no sé si ho tindran gaire en compte, però com a mínim ara no podran dir que no saben que són els mitjans de suport a la comunicació oral. Espero que ho transmetin a qui convingui i que per fi es donin per al·ludits, informats... Desitjo no haver d'esperar a que cap polític destacat es quedi sord de veritat i decideixi llavors posar mans a l'obra. Alguns ja m'enteneu, oi?

2 comentaris:

  1. Aqueta vegada t'ho has currat.
    Molt be tot el que dius, farè apunt al meu bloc per enllaçar al teu.
    Salut

    ResponElimina
  2. Hola Narcís,
    Suposo que se'm va acabant la paciència. Tanta llei i tanta història i "alguns" no es donen per assabentats.
    Anirà bé que tu i jo ens coordinem, a veure si la informació arriba a més persones.
    Apa, fins aviat!

    Marga

    ResponElimina