diumenge, 25 d’octubre de 2009

Maneres i maneres

El món es pot veure de moltes maneres. Cada persona el mira partint del seu propi punt de vista i hi ha qui ni s'imagina la forma en que un altre el percep.

Alguns donen prioritat al que els entra pels ulls, altres al que poden percebre per les orelles, pel tacte, etc. Quan res no falla, no ets del tot conscient d'això, però si et falla algun receptor mires de compensar-ho amb el que et pot aportar un altre. No sempre és possible arribar a fer-ho del tot. Hi ha coses que es perden sense remei, però què hi farem...ressignar-nos, enutjar-nos, amotllar-nos... Això depèn de moltes coses.

Jo, que ara tiro com mai de la vista, he descobert a la web de flickr petites meravelles com les del fotògraf Miguel Calleja. Hi ha una presentació que mostra òbviament una forma molt particular de veure, de mirar, d'admirar, que sovint passa desapercebuda, fins i tot, pels que gaudim del privilegi de la vista. Aquí us deixo l'enllaç d'aquestes Miniatures. Mireu-vos-les perquè valen la pena. Jo em quedo amb la rosella.

dimarts, 20 d’octubre de 2009

El dret de viure


No penseu pas que ara em posaré a fer una dissertació sobre la llei de l'avortament ni res semblant. Què va!

Avui Amnistia Internacional m'ha enviat un correu sol·licitant signatures contra la pena de mort i, més concretament, contra aquella que s'aplica a persones que pateixen malalties mentals. No és que inicialment moltes d'aquestes persones fossin malalts mentals, però amb el temps han desenvolupat aquests tipus de malalties a causa de la solitud o de la incertesa de ser viu o mort d'un dia per l'altre.

El cas al que fa referència Amnistia Internacional és el del japonès Hakamada Iwao que fa ja 40 anys que espera ser executat. Quan s'enllaça amb la pàgina on es recullen les signatures, es pot veure un vídeo interessant, el d'un exjutge japonès que va dimitir poc després d'haver hagut de signar una sentència que va comdenar a la pena de mort algú que ell considerava innocent. Trobo que aquest vídeo val la pena, si el voleu veure només heu d'anar a l'enllaç que hi ha dalt.

Tot això m'ha fet pensar en un llibre de Ricardo Rodríguez que vaig llegir fa un temps. Es titulava "La moral del verdugo". En ell prenia la paraula un botxí que es posava en contacte amb la filla del que hauria d'executar al cap de deu dies. És un llibre que té un final sorprenent. He trobat un cert paral·lelisme entre aquest botxí i l'exjutge del vídeo. Tots dos prenen una decisió determinada davant un fet que consideren injust.

divendres, 16 d’octubre de 2009

Polítics!!!

Ahir una amiga em va enviar un document que era una còpia d'un article escrit per Arturo Pérez Reverte fa un temps, no gaire tampoc, el diumenge 5 de juliol d'aquest any.

Suposo que els darrers aconteixements polítics posaran de relleu de nou aquest escrit que, en el seu dia, segons he llegit remenant per Internet, va provocar les crítiques d'algunes persones que es van sentir ofeses.

Com bé diu l'autor, és conscient que no tots els polítics són com ell els retrata aquí, però hi ha moments en que el que parla és el sentiment i no la raó.

Aquells que no tingueu notícia d'aquest article titulat "Esa gentuza", llegiu-lo i opineu.

dimecres, 14 d’octubre de 2009

A qui li donen les oportunitats?

El passat 27 de setembre vaig publicar una entrada que feia referència a l'assumpte de la igualtat d'oportunitats en el treball. Ara hi torno, perquè ahir La Vanguardia va publicar un article titulat "Salut adjudica a presos un treball que feien discapacitats psíquics". Quan el llegiu entendreu del tot aquesta història. Veritablement vergonyosa la postura que ha pres la Generalitat, per no dir una altra cosa.

Em vaig entretenir a llegir els comentaris que havien anat deixant uns i altres. Entre ells n'hi havia un que proposava donar-se una volta per la web del CIRE que és el Centre d'Iniciatives per a la Reinserció, una empresa pública del Departament de Justícia. Però feia una recomanació: fixeu-vos en el consell assessor.

Us convido a que aneu a la web i obriu bé els ulls, però primer llegiu l'article de La Vanguardia.

dilluns, 12 d’octubre de 2009

El desig de volar

Conec una noia a la que li agradaria volar, però no pot.

Conec una noia que somnia amb enlairar-se, però ho té complicat.

A ella no li atrau pas sumergir-se dins l'aigua, no sent cap interès per això.

Ella vol enlairar-se, veure el món des de dalt.

dijous, 8 d’octubre de 2009

Temps i ganes

Quan es disposa de temps, aquest s'ha d'invertir. Puc ser mandrosa alguna estona, però no s'ha de convertir en costum.

Els aturats o les persones desocupades com jo, un dia us explicaré la diferència, podem fer servir part del nostre temps per formar-nos.

Jo vaig intentar infructuosament el curs passat accedir a un curs de formació presencial, dels que programa el SOC. Estava disposada a aportar jo mateixa els mitjans tècnics per poder seguir les classes, però res, no vaig aconseguir plaça. Així que quan el SOC i la UOC van oferir l'oportunitat de fer cursos de formació a distància, via Internet, vaig veure una oportunitat per ampliar la meva formació. La pega és que són massa breus.

En el meu cas aquesta mena de cursos tenen un gran avantatge: les barreres de comunicació es trenquen i per tant els continguts i la comunicació queden al meu abast sense cap tipus d'impediment. Aquest blog és precisament el fruit d'un d'aquests cursos. A l'esquerra us deixo els enllaços que us portaran als que van fer els meus companys. En trobareu d'interessants, ja ho veureu.

Tornant al tema de la formació, espero que l'Administració també faciliti l'accés de les persones sordes a cursos de formació presencials posant ella mateixa els mitjans que calguin per evitar que ens poguem sentir menyspreats. Em temo que en aquest sentit encara queda molt per fer.

dijous, 1 d’octubre de 2009

No sempre es pot guanyar

Hi ha vegades que es guanya i d'altres que es perd, però no per això t'has de sentir decebut, desanimat, enfonsat, simplement has perdut perquè s'han aplicat regles injustes que afavorien el teu adversari.

Diuen que la unió fa la força i de vegades també trobes a faltar aquesta unió, perquè hi ha gent que es desentén, que es manté al marge.

Això no són simples divagacions, com podrien pensar els que no em coneixen.

Fins i tot, quan les regles són injustes, el resultat et pot afavorir, només cal aquesta unió.

I què cal fer? Fotre el camp i abandonar? Fotre el camp potser sí, abandonar no. Només buscar nous aliats.