Signoguies, dispositius PDA al MNAC

Segurament més d’un ha fet servir una audioguia a l’hora de visitar alguna exposició o de seguir una ruta turística per tal d’il·lustrar-se una mica més al llarg del recorregut. Sobre les audioguies cal dir que hi ha algunes que permeten substituir els auriculars convencionals per un bucle de coll i també que algunes persones amb discapacitat auditiva es poden beneficiar de l'aparell si va acompanyat de bucle.

Tal com el seu nom indica per fer ús d’una audioguia cal poder escoltar, però si jo us parlo d’un altre tipus d’aparell, d’una signoguia, vosaltres què en pensareu? La veritat és que jo, la primera vegada que vaig sentir aquest nom, vaig associar-lo a la llengua de signes.

Les signoguies són dispositius PDA (de l’anglès Personal Digital Assistant) i poden tenir més o menys prestacions. Si es pretén que d’aquests aparells puguin fer-ne ús totes les persones amb discapacitat auditiva o sordes cal alguna cosa més que la llengua de signes, cal el subtitulat. Així tots en podrem gaudir-ne, tant les persones que s’expressen fent servir la llengua de signes com aquelles, que com jo, serien incapaces de captar el contingut si s’expliqués exclusivament en llengua de signes.

El MNAC fa ja uns mesos que disposa de signoguies gratuïtes per a la seva exposició permanent, un servei a l’abast de qualsevol persona amb discapacitat auditiva. Va participar la Fundación Orange dins del projecte Museus accessibles i l’assessorament va córrer a càrrec de la FESOCA.

Aprofitant que fa no gaire vaig anar fins al MNAC a visitar una exposició temporal, vaig interessar-me pel tema de les signoguies. Les anunciaven en un gran cartell, es veia una imatge de l’aparell on apareixia un noi signant i el subtitulat (en català o castellà no ho recordo bé) a sota. Em va desconcertar el fet de veure aquesta imatge i, en canvi, llegir al fulletó: “Servei de signoguies en llengua de signes catalana, castellana i internacional (versió subtitulada en anglès)”. Podeu comprovar-ho a la imatge de l'esquerra, si la seleccioneu la veureu ampliada. Davant el dubte, vaig preguntar i sol·licitar que em mostressin una, perquè si només hi havia llengua de signes catalana (LSC), llengua de signes espanyola (LSE) i internacional, subtitulada en anglès, a mi aquest aparell no m’hagués servit de res, doncs no sóc de les que va estudiar anglès. Malgrat tot vaig respirar en veure que, efectivament, hi havia subtitulació també en català i en castellà. Així sí!

Seria desitjable que els fulletons del MNAC donessin la informació correctament i també que tinguessin cura que aquesta aparegués de la mateixa manera a la pàgina que tracta sobre l’accessibilitat al museu.

En referència a les signoguies ara es pot trobar el següent paràgraf:
"Per facilitar la visita a persones amb discapacitats auditives, el MNAC, juntament amb la Fundación Orange, ofereix un nou servei adreçat a aquest col·lectiu. Es tracta d'un dispositiu PDA en Llengua de Signes en català, castellà i internacional, amb subtítols en anglès, amb comentaris de les 35 obres mestres del MNAC. La posada en marxa d'aquest servei, que és gratuït, s'inscriu dins el compromís adquirit pels 7 centres d'art integrants del grup ArticketBCN de fer els museus més accessibles a les persones amb discapacitats. El MNAC ha comptat amb l'assessorament de la Federació de Persones Sordes de Catalunya (FESOCA)".

Com veieu es repeteix l’omissió d’informació, no s’esmenta la subtitulació en català o en castellà, només en anglès. Si algú, però, té la iniciativa de veure el vídeo “Nou servei de signoguia” que figura a la mateixa pàgina, llavors sí que se li explica la qüestió a fons. Us deixo l’enllaç de la pàgina a la que faig referència, aquí.

Espero que el MNAC faci arribar la informació degudament doncs, potser, s’utilitzaran menys del previst uns aparell útils per a diferents usuaris.
 
Més informació:
FESOCA: “El MNAC ja disposa de signoguies” (4/3/11)

Continuant amb la lectura labial...

Bé, a aquells que aterreu de cop i volta al blog, us recomanaria que llegíssiu abans un altre apunt que té relació directa amb aquest, m’estic referint a La lectura labial, una mera “atracció de fira” que vaig publicar el dijous.
Com que, en aquest moment, el vídeo on es tracta el tema de la lectura labial i de la llengua de signes catalana continua sense estar subtitulat al web de TV3, doncs en l’apartat de la lectura labial he tirat de la mà d’un oient per tal que m’aclarís alguna cosa.

Pel que fa a la llengua de signes, que abasta gran part de la intervenció, els meus dubtes han quedat completament resolts, doncs, qui em va donar un cop de mà a l’hora d’entendre què deia exactament el periodista d’ulleres en cert moment, m’ha fet arribar un enllaç d’un blog dirigit a lingüistes, “Sintaxi de butxaca”, on es pot veure aquesta part del vídeo amb subtítols. L’entrada en qüestió duu per títol “Aventures televisives”, us deixo l’enllaç, aquí.
 
Retornant al programa “Divendres”, després de l’al·lusió a la parla de les persones sordes que fa el periodista d’ulleres, sense que sigui conscient de la diferència que hi ha entre un sord prelocutiu i un de postlocutiu –també s’hauria de dir que dins de cada grup hi ha peculiaritats individuals-, intervé en Joan Gil i fa alguns “girs” al voltant del costum que tenen les persones sordes de llegir els llavis, depenent de la seva habilitat. Però jo continuo sense veure clara la seva exposició, doncs sembla com si donés a entendre que això és “natural”, més natural en aquells de nosaltres que ens expressem oralment que no pas en aquells que fan servir la llengua de signes. Quan diu que la gent més gran tindrà més “dificultat” -a l’hora de llegir els llavis? a l’hora de parlar?, no sé- a qui es refereix concretament; està parlant dels sords oralistes? està parlant dels sords signants? Cada cop tinc més embolic!

Jo continuo pensant que si la persona afectada vol continuar comunicant-se oralment, la cosa no és tan simple com alguns la volen pintar, quan la sordesa li arriba a certa edat. Tots sabem que la plasticitat del cervell no és la mateixa als 3, als 5, als 10 o als 40 anys o més. M’agradaria que algun neuròleg es dediqués a estudiar com afecta la pèrdua auditiva -a diferents edats- la configuració de les xarxes que tenim dins el nostre cap. Què es desactiva? Què s’activa per compensar aquesta pèrdua? Quins exercicis podrien fer-se per rehabilitar efectivament a una persona sorda adulta, exercicis que no han de ser necessàriament els mateixos que es fan servir per habilitar la parla dels sords prelocutius. Voldria un estudi com cal, és molt demanar?

Reivindicaria un programa on tota aquesta qüestió es pogués aprofundir, comptant amb tothom, especialistes i implicats directes. Al programa emès no sortia cap persona que exposés directament, com a afectat, el seu propi punt de vista. També caldria anar amb molta cura, si es donés l’hipotètic programa, a l’hora d’escollir els implicats.
 
Per cert, després de veure la part del vídeo subtitulada que tracta sobre la LS, crec que el Xavi Coral és massa optimista creient que pot arribar a entendre-la, “és una mica intuïtiva”, diu. Com es nota que no ha intentat aprendre-la!


Us deixo l’enllaç del vídeo de TV3:
Es pot llegir “mucho morro” als llavis de Sergio Busquets?

La lectura labial, una mera "atracció de fira"

Els mitjans de comunicació no sempre ofereixen una imatge equilibrada en tractar determinats assumptes. Dilluns, al programa “Divendres” de TV3, es va parlar del tema de la lectura labial prenent com a punt de partida el titular: “Es pot llegir “mucho morro” als llavis de Sergi Busquets?” Només començar, en Xavi Coral venia a dir quelcom semblant a “Volem saber si es pot llegir... que es pot llegir els llavis ja ho sabem, és una cosa que es fa, però quina fiabilitat té, com s’ha de fer, com s’ensenya...?” Com traient importància al que costa adquirir la lectura labial, com si l’adquisició d’aquesta habilitat fos quelcom “natural” per a tothom.

Quan la sordesa arriba en edat adulta, això no és ni molt menys natural ni fàcil i si es tenen en compte els recursos que l’administració destina a la rehabilitació en aquest sentit, es podria dir que la tasca es converteix en “un mer i simple esforç de la persona afectada per superar les barreres de comunicació en què es troba immersa”. Quan els mitjans tècnics i la ciència mèdica no són capaços de “solucionar” el problema, i no sempre ho són, s’hauria de contemplar la rehabilitació, és a dir, donar les eines perquè una persona amb sordesa adquirida pogués continuar comunicant-se de forma eficaç mitjançant la llengua oral, si així ho desitja. En alguns casos igual algú pensa en passar-se a la LS (llengua de signes), però crec que són pocs.

Doncs bé, ara per ara, aquesta rehabilitació de persones sordes adultes és encara una utopia, tot i que hi ha articles com el 49 de la Constitució espanyola o 25 i 26 de la Convenció sobre els Drets de les persones amb discapacitat que reconeixen aquest dret.

Ja se sap però que, aquí, una cosa és el que digui una resolució, un decret o una llei i una altra la seva aplicació pràctica. Ningú es molesta en denunciar certs fets i sempre hi ha qui aprofita per sortir-se’n per la tangent, fent veure que... però a l’hora de la veritat tot queda difús o més que difús.

Tornant al programa “Divendres”, la lectura labial serveix com a punt de partida per passar al tema de la llengua de signes. Aquesta és tractada amb més serietat que no pas la lectura de llavis. Hi ha moments en què no em queda clar de què es parla exactament i és que com el vídeo, en principi, no apareix subtitulat, així doncs, una servidora ha hagut de fer algunes filigranes per poder assabentar-se del contingut. Hi ha algun instant vergonyós, no pas pel què diuen els entrevistats, sinó els entrevistadors. Un d’ells al minut 6:38 fa una comparació sobre la forma de parlar de les persones sordes a les pel·lícules que fa pena –com si fossin imbècils, diu- i pregunta sobre aquest fet. (Us he de dir que una persona oient, implicada en la qüestió, m’ha fet saber que el periodista d’ulleres diu “com si fos més fàcil” no “com si fos imbècil”, també m’ha aportat altra informació sobre el que es va dir al final de l’entrevista. Crec que continuaré amb la qüestió en un altre escrit -Nota afegida el 20 de maig a les 15:50-) Qui respon, en Joan Gil, es desvia a l’hora de contestar la qüestió. Tot això si és que he entès bé, eh!, després d’escoltar amb l’ajut del bucle (substitueix els auriculars) una vegada i una altra per certificar que aquest senyor veritablement diu el que diu. Total, els que tingueu les orelles en millor estat ho podreu comprovar al vídeo i, si estic equivocada, m’ho feu saber. Aquí us ho deixo:




Per cert, el mateix senyor que parla sobre la parla d’alguns sords (això d’alguns ho poso jo, no pas ell, que no crec que sàpiga fer aquesta precisió) diu, en un moment donat, que a Catalunya hi ha 30.000 persones sordes de les quals unes 10.000 sabrien expressar-se en llengua de signes, no sé pas d’on treu aquestes xifres, 10.000!!!!

I l’accelerat Xavi Coral, que parla sempre com si se li acabés el temps, queda més content que un gínjol perquè intervencions d’aquesta mena serveixen per normalitzar la llengua de signes. En canvi, no crec que hagi tret cap conclusió clara sobre el que suposa o deixa de suposar per a una persona amb sordesa adquirida l’aprenentatge de la lectura labial. Una pena, perquè al cap i a la fi la comunicació és vital per a tothom.

Aquí teniu altres apunts d'aquest blog on es toca de forma directa o indirecta el tema de la lectura labial:

Lectura labial: punts de vista d'uns, punts de vista d'altres
Qui espera desespera...
Aquesta cosa tan rara que no li sona pràcticament a ningú