dilluns, 28 de febrer de 2011

"Vides sonores", una part de la realitat

Ara que ja he vist el documental “Vidas sonoras” (títol original en castellà) puc opinar.

La sala de Barcelona on es va projectar el documental estava condicionada amb un bucle magnètic, això d’entrada és important. Ara no m’entretindré a parlar d’aquest sistema, doncs ja ho he fet en altres apunts. El primer que vaig pensar va ser "espero que tal com tenia entès subtitulin el documental", doncs si només havia de confiar en el bucle, ho tenia negre. Van fer una mena de presentació, micròfon en mà, de la qual no em vaig assabentar, ni connectant la posició T (telebobina) dels meus audiòfons, ni sense connectar-la. Sentia que parlaven, això sí, però el que deien m’era inaccessible. Mancava la subtitulació. Si tota aquesta xerrada prèvia, i també posterior, al documental hagués estat subtitulada, més assistents haguessin demanat la paraula, cosa que s’incitava a fer. Però en aquesta situació, més d’un, segurament va ser més d’un, va sentir-se fora de lloc. Jo vaig pensar “Va, anem al gra i punt!”, perquè per estar com un estaquirot, prefereixo no estar.

Bé, quan va començar la projecció em vaig sentir alleugerida, doncs apareixien els subtítols. Ara bé, si analitzo el documental, puc dir que entre els protagonistes hi mancava gent. Persones amb sordesa profunda adquirida en edat adulta com a mínim. L’única adulta que portava audiòfons retroauriculars era l’Àngela i no estic segura de si la seva sordesa era severa o profunda. En una imatge apareix viatjant amb el seu fill, en cotxe, el fill condueix i tots dos mantenen un diàleg que ella segueix aparentment sense ni tan sols donar una ullada als seus llavis. Tenint en compte l’atenció que un sord adult rep de cara a la rehabilitació auditiva a Catalunya, doncs això em pot indicar que aquesta senyora sentia millor que jo.

Hagués estat interessant veure què passa amb persones que perden l’oïda no ja jubilades, sinó en plena edat laboral. No m’estic referint a una petita pèrdua d’audició, sinó d’una que comporta no poder continuar amb la feina que es desenvolupava. Què passa doncs? Quines sortides es donen? Es dóna alguna?

I la rehabilitació? Què passa amb la rehabilitació del sord adult postlocutiu que ja no pot servir-se únicament dels audiòfons per continuar amb la vida que fins cert moment va portar? Com es pot pal·liar el seu desavantatge comunicatiu?

Fa temps vaig preguntar al respecte al Departament de Salut, la resposta va trigar vuit mesos, prèvia queixa al Síndic de Greuges per la manca de contesta. Sembla que les preguntes incòmodes són ignorades per naturalesa per part d’alguns. En resum, l’atenció logopèdica al sord postlocutiu adult corre de la seva butxaca, per tant, que es contempli la lectura labial com una estratègia de suport és encara una utopia. En canvi, hi ha una mena de programa especialitzat per a persones amb disminució auditiva i afectades de malaltia mental, l'objectiu del qual, segons em van dir, “és oferir un servei d'atenció psicològica especialitzada en persones sordes i la problemàtica que envolta la sordesa” (CatSalut, gener de 2010). No sé si aquest programa continua vigent després de les retallades pressupostàries, però no em sembla just que només es contempli aquesta perspectiva i no s’intenti pal•liar que la gent hagi d’arribar a aquest extrem adoptant altres mesures prèvies.

La sanitat pública, al menys a Catalunya, continua apostant pels implants coclears quan els audiòfons (no precisament barats) deixen de fer servei. No tothom és un bon candidat a un implant coclear, però això no fa que s’aposti per altres sortides.

El documental estava bé si es pensa que la tecnologia soluciona el problema, però el problema de vegades desborda la tecnologia que no es capaç de fer miracles. Això, és clar, no era convenient dir-ho.

NO TOT SÓN FLORS I VIOLES!

Afegeixo aquest enllaç per si els que esteu ficats a Facebook voleu dir la vostra: http://www.facebook.com/pages/Vidas-Sonoras/159943197366964

dissabte, 26 de febrer de 2011

CONCURS INTERNACIONAL DE DIBUIX

Fa ja temps que no agafo els estris de dibuix, però igual m’hi poso.



Des de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, de tant en tant, m’arriben correus mitjançant els quals me n’assabento de la convocatòria d’algun concurs com és el cas d’aquest, el IL CONCURS INTERNACIONAL DE DIBUIX de la Fundació Ynglada-Guillot. Si voleu accedir a les bases des del web, les trobareu a l’apartat “Agenda”. Jo us deixo l’enllaç amb el fulletó que les té en català, aquí.

Web: http://www.racba.org/

dimecres, 23 de febrer de 2011

"Pa negre" en castellà, quin remei...

Potser a algú li pot sobtar el títol de l'apunt. Ho dic amb resignació, també podria afegir un “ I encara!”, perquè anar a veure cinema produït a Catalunya o a Espanya en general, sovint comporta per a una persona sorda no poder anar a veure la pel·lícula al cinema.

Recentment s’han repartit premis per aquí i per allà, els Gaudí, els Goya, però una servidora i moltes altres persones com jo ens hem quedat amb les ganes de poder veure més d’una pel·lícula, per suposat assabentant-nos de l’argument. És com si els oients s’entretinguessin a veure una pel·lícula parlada en un idioma que desconeixen i sense subtítols en una llengua coneguda o veiessin una pel·lícula sense so. Convidaria als que senten a teoritzar sobre l’argument sense poder seguir els diàlegs.

Així que... de poques de les pel·lícules que es presentaven a concurs he pogut gaudir. En concret he vist “Buried” (parlada en anglès i subtitulada en castellà) i “Pa negre”, que per casualitat em vaig assabentar que la projectaven amb subtítols en castellà a un cinema. Bé, això es dóna perquè algú pensa que hi ha oients, a Catalunya, que poden no entendre l’idioma en qüestió, el català, però poden voler veure la pel·lícula. Ningú pensa que hi hagi persones sordes que coneguin l’idioma, però no tenen accés a ell simplement a través de l’oïda. M’explico? No sé si se’m va passar alguna pel·lícula perquè, per norma, quan miro la cartellera descarto les fetes aquí.

El que em sembla també gros és que en alguns webs es subtitulin vídeos per aquells oients que no entenen català i s’ofereixi la possibilitat de veure’ls subtitulats en castellà i en anglès, però no en català. Una, com ja he insinuat, arriba a la conclusió que no pensen pas en les persones sordes i punt, simplement en oients que no entenen l’idioma en qüestió. La tecnologia existeix, per a la sensibilització del personal queda encara un llarg camí.

Mireu el web del Museu d’Història de Catalunya i veureu un exemple del que estic afirmant. Si aneu a l’apartat “Exposicions en línia”, trobareu una que duu per títol “Princeses de terres llunyanes. Catalunya i Hongria a l’edat mitjana”, us deixo l’enllaç directe, aquí.

Veureu que existeixen tres maneres de veure el vídeo. Parlat en català a seques, parlat en català i subtitulat en castellà o parlat en català i subtitulat en anglès. I encara! Hi ha altres vídeos que ni tenen subtitulació. Al d’aquesta exposició en concret, quan arribeu al final de la reproducció, us apareixerà un menú que aporta informació addicional amb textos i imatges. Teniu l’opció d’accedir directament a aquest menú anant a “Records de l’exposició”. Bé, tampoc és per queixar-se, si més no hi ha aquesta alternativa.

Per cert, parlant de les pel·lícules, jo em quedo amb Buried.

Hauré de llegir un dia d’aquest la novel·la d’Emili Teixidor, a veure si alguns punts foscos de la pel·lícula Pa negre, se m’esvaeixen.

diumenge, 20 de febrer de 2011

El "cas Millet" -i el que penja- engega de nou?

Aquesta setmana hi ha hagut novetats, si més no burocràtiques, en el "cas Millet i companyia". Recordareu, si us manteniu una mica al dia, que abans de dir l’adéu definitiu, el jutge Juli Solaz va decidir que per una banda s’havia d’investigar l’espoli del Palau de la Música i per una altra el presumpte finançament il·legal de CDC, en aquest últim cas, sense imputar ningú. Abans de marxar li va agafar una mena de rampell i va “protestar” pel canvi de criteri del Consorci del Palau que, passades les eleccions autonòmiques, ja no demanava imputacions. Cosa gens estranya, si es té en compte qui forma part del Consorci i el canvi de govern després de la patacada socialista.

Però... si aquest jutge no tenia ganes de mullar-se! Va anar allargant i allargant la instrucció del cas i va decidir passar la patata calenta a un altre. Bé, i aquest altre ha arribat.

Aquesta setmana el jutjat del cas Millet té com a nou instructor el jutge Miguel Ángel Tabarés, però només de forma provisional, fins que no s’anomeni un magistrat que ocupi la plaça que ha deixat vacant el que alguns nomenaven “jutge caragol”. Veurem si el senyor Tabarés té intenció de donar canya o vol deixar que el temps passi sense pena ni glòria esperant que arribi el nou titular del jutjat número 30.

Una altra novetat és que la Fiscalia Anticorrupció es farà càrrec de la investigació. En concret el fiscal Emili Sánchez Ulled a qui no li resulta pas aliè el cas. De nou, uf, s’haurà de concretar a qui es vol imputar per la qüestió del presumpte finançament il·legal.

Veurem si el nou jutge acaba donant el vist-i-plau a les actuacions de la fiscalia o si les rebutja o entorpeix, per tal que això sigui un altre conte dels que mai acaben.

Us deixo aquí alguns dels darrers articles publicats a la premsa:

El Periódico, 17 de febrer de 20011: “La Fiscalia Anticorrupció es fa càrrec del cas Millet
El País, 18 de febrer de 2011: “Un fiscal anticorrupción asume el caso Palau y las supuestas comisiones a CDC
Diari ARA, 15 de febrer de 2011: “El jutjat del cas Millet ja té nou instructor
 
I per fer memòria:


Diari ARA, 17 de gener de 2011: “La secretària confirma la constant relació de Millet amb el tresorer de CDC
El Periódico, 21 de gener de 2011: “El jutge del cas Millet estima que hi ha indicis de delicte en els pagaments a CDC”. Si preferiu llegir-lo en castellà, aquí.

Altres apunts d’aquest blog referents al “cas Millet”:


Bye, bye, jutge!
Compte amb el que alguns poden fer!

dissabte, 19 de febrer de 2011

"Una merda punxada en un pal"

Dijous vaig veure un dels millors gags que he vist mai a “Polònia”.
(Si voleu activar els subtítols, premeu el botó de l'orella que hi ha a la part inferior de la pantalla)



Podeu trobar altres aquí: http://www.tv3.cat/polonia

dijous, 17 de febrer de 2011

Edward de Bono va dir: “El que vostè crea és el resultat del que vostè creu”

Confesso que mai havia sentit a parlar d’Edward de Bono, però quan, fa ara poc més de dos mesos, vaig assistir a una conferència a càrrec d’en Martí Ballada, la frase en qüestió se’m va quedar gravada.

La conferència duia per títol “La dimensió humana del disseny” i tenia a veure amb el concepte de “disseny universal”.

En Martí Ballada durant un moment de la conferència

Imagineu-vos que algú dissenya un edifici o un objecte concret, aquest disseny pot ser útil a més o menys persones, tot depèn del que, en primera instància, creu el que realitza aquesta acció i de vegades, no diré que no, del pressupost. Però el pressupost és secundari, en primer lloc hi ha les creences. Per posar-vos algun exemple pràctic, suposo que més d’un ha tingut problemes per obrir una ampolla perquè el tap estava mal dissenyat. Bé, no tothom té unes mans perfectes i fortes i coses tan simples per a uns poden suposar un handicap per a altres. Anant més enllà, doncs les persones que es desplacen en cadira de rodes han de sortejar sovint més d’un obstacle a edificis que alguna “ment privilegiada” ha dissenyat. I ja no m’hi fico en tenir cura d’una bona acústica que facilitaria la vida a molts, sobretot a persones que tenen problemes d’audició.

Hi ha dificultats que salten més a la vista, altres no tant, però d’entrada qui dissenya hauria de procurar que allò que fa pugui ser utilitzat pràcticament per tothom.

A la Convenció de l’ONU sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat es defineix el concepte de “disseny universal” de la següent manera:

Per “disseny universal” s’entendrà el disseny de productes, entorns, programes i serveis que puguin utilitzar totes les persones, en la major mesura possible, sense necessitat d’adaptació ni disseny especialitzat. Ep!, però que ningú pensi que la cosa acaba aquí, continua dient... El “disseny universal” no exclourà les ajudes tècniques per a grups particulars de persones amb discapacitat, quan es necessitin. Però, és clar, el finançament d’ajudes tècniques és una altra qüestió, una espinosa qüestió.

Si voleu saber més sobre Edward de Bono us deixo l’enllaç del seu web: http://www.edwarddebono.com/es/

Però si el que voleu és esplaiar la vista i gaudir, no deixeu de visitar el d’en Martí Ballada, un artista d’allò més creatiu: http://www.martiballada.com/

dimarts, 15 de febrer de 2011

Avui és el gran dia!

Faig conya... Ho deia perquè avui se suposa que hem de fer cas a una alerta que corre mitjançant el correu electrònic. Avui se suposa que, a les deu de la nit, hem de donar la llauna a ENDESA, per protestar contra els seus abusos (la pujada de tarifes, per exemple) fent que durant cinc minuts les nostres llars no consumeixin ni un xic d’electricitat. No sóc fan de Facebook, així que ignoro si per allà també s’escampa el rumor.

Jo tendeixo a no fer gaire cas de missatges que diuen reenvia això a tot déu, aquests missatges poden tenir altres intencions. Ho expliquen molt bé en una entrada que vaig trobar publicada en un blog referent a aquestes cadenes. Us deixo l’enllaç per si ho voleu llegir: http://www.neotecnica.com/blog/?p=74  Per aquesta raó agraeixo que, si em fan arribar coses semblants, com a mínim la meva adreça de correu figuri oculta.

Encara no sé si faré cas o no de l’avís, però raons en tenim, la veritat sigui dita. Recordareu que fa uns dies el senyor Aznar va fitxar com assessor d’ENDESA pel mòdic sou de 200.000 euros anuals! Així que, és clar, ENDESA ha de treure calés d’on sigui, no creieu? Però el senyor Aznar no és l’unic ex-president espanyol que es troba en tal tessitura. Felipe González, fitxat per GAS NATURAL, no es queda gens curt. Pobrets! No tenien prou amb la pensió vitalícia d’uns 6000 euros mensuals que cobren com a ex-presidents. I mentrestant, fa uns dies, els treballadors de certa fàbrica automobilística acceptaven reduir o congelar, no ho recordo bé, el seu salari i altres mesures per tal de mantenir el seu lloc de treball. Mira que el món està mal repartit! O no?

Em quedo amb unes paraules de Pasqual Maragall que deia: “M’agradaria no ser un ex-president com altres ex-presidents. En fi, no seguiré... En el sentit que molts d’ells han fet de les seves ex-presidències un lucre no cessant, incessant. I, a més a més, de tots els colors. Perquè vostès agafen la dreta i l’esquerra i aquests senyors són multimilionaris”. (Podeu trobar aquesta declaració al Telenotícies migdia del 14 de gener, TV3 a la carta).

Us deixo aquest article publicat a El País el passat 15 de gener: “Se busca joven preparado. Preferible ex presidente”

dijous, 10 de febrer de 2011

Vides sonores (o "Vidas sonoras")

El proper 17 de febrer arribarà a València el documental “Vidas sonoras”, uns dies més tard, el 24 de febrer, s’estrenarà a Barcelona als Cinemes Girona. Aquest documental està patrocinat per la Fundación Widex Audiología, dirigit pel director colombià Wilson Osorio i produït per Albert Solé. Sembla ser que finalment arriba subtitulat als cinemes, així que aniré a veure’l per poder opinar amb més coneixement de causa.

De moment, us avanço que ens acosta a la vida de quatre persones que pateixen pèrdues auditives: un nen i tres adults. A més a més, hi apareix un professor que té una afició que podria semblar estranya, és un caçador de sons. Això no és gaire corrent, poques persones es dediquen a enregistrar com sona això o allò, com es percep el món aquí i allà. Si teniu la sort de sentir, tanqueu els ulls i escolteu amb atenció, segurament en sereu més conscients.

Les persones que patim una pèrdua auditiva progressiva poc a poc anem deixant de sentir els sons familiars i encara que, de vegades, els audiòfons pal·lien en part aquesta pèrdua, no fan miracles eternament, cosa que no em canso de repetir. Depèn, també, del tipus de pèrdua, si és de transmissió o neurosensorial. La neurosensorial acaba deformant la percepció del so i si en algun moment de la teva vida vas poder escoltar música i gaudir-la plenament, notes que, al cap d’un temps, allò que escoltaves ja no ho reconeixes, ja no és per a tu aquella peça que tant t’agradava i t’acompanyava en determinats moments. En fi..., una de dos: o et conformes o la deixes de banda. Fa poc més de tres anys rumiava jo sobre aquesta qüestió, un altre dia us ho explico.

Abans d’acabar un consell: no feu patir més del compte les vostres orelles amb sorolls excessius, les conseqüències poden ser nefastes. Ho explica molt bé aquest article publicat avui al diari ARA: “Els reproductors de música augmenten els problemes d’audició en els joves”.
 
Si voleu saber més coses sobre el documental només cal que visiteu aquest web: http://www.vidassonoraseldocumentalwidex.es/

dimarts, 8 de febrer de 2011

Mixos


Jo tenia un gat –que consti que no estic emulant l’inici de Memòries d’Àfrica d’Isak Dinesen, la baronessa Karen Blixen-, es deia Bitxo. Va heretar el seu nom del sobrenom d’un altre gat que havia tingut abans. Vaig passar un llarg període de la meva vida amb gats. Són uns animals amb els quals m’avinc moltíssim, m’agrada la seva forma de ser.

Remenant pels blogs d’altres vaig trobar un apunt que parlava de les aventures del gat d’en Simon (Simon’s cat) moltes de les quals es poden trobar a YouTube. A mi em va fer riure especialment una d’elles. Vaig recordar les entremaliadures que havien arribat a fer els meus amb caixes de cartró buides. Quan en pescaven una era com si haguessin conquerit un castell i si un altre els hi volia arrabassar, doncs hi havia guerra.



Si preferiu les aventures d’aquest gat creat pel dibuixant Simon Tofield en paper, sapigueu que han estat editades a Espanya per Duomo Ediciones.


Més coses sobre les aventures i desventures d’aquest gat al web oficial: http://www.simonscat.com/

Fa temps vaig llegir un llibre titulat “Les millors històries sobre gats” (Ed. Siruela) on es recopilaven relats escrits per autors diversos, Guillermo Cabrera Infante i Patricia Highsmith, per exemple. Si us estimeu els mixos, animeu-vos!

dissabte, 5 de febrer de 2011

El Roto o l'expressió de la realitat

Andrés Rábago García, 60 i pocs, signa les seves vinyetes satíriques amb el pseudònim El Roto. Les podeu trobar quasi bé diàriament al diari El País. És un dibuixant que a mi m’agrada especialment. Sap expressar el quid de la qüestió d’una forma inequívoca, clara i convincent. Si en voleu una mostra, no teniu més que passejar-vos per aquest web: http://www.elpais.com/vineta/

Aquí us deixo les dels cinc darrers dies:

dijous, 3 de febrer de 2011

Egipte fa nou dies que ha despertat

De vegades la desesperació pot portar a accions radicals, cremar-se a un mateix com va fer el jove tunisià el 17 de desembre passat n’és una mostra. La seva acció va donar lloc al desencadenament de la revolta de Tunísia que finalment ha fet caure un règim dictatorial i mafiós, i no oblidem-ho, “recolzat” durant molt de temps per més d’un país europeu. Però òbviament el poble és el poble i un poble oprimit ha de despertar en algun moment, només cal que salti l’espurna. Així que Egipte també ha despertat, tenia raons per haver-ho fet abans, però la por superava les raons per dir “Prou! fins aquí hem arribat”.

Egipte, però, no és Tunísia. Egipte juga un paper transcendental en el Pròxim Orient i el règim de Mubàrak ha servit per mantenir l’estabilitat a la zona. Que el règim de Mubàrak hagués girat l’esquena a molts ciutadans egipcis semblava que era una cosa secundària, que el règim de Hosni Mubàrak no respectés els drets humans semblava un assumpte irrellevant, sempre i quan acomplís el seu paper de contenir certes coses que a alguns aliats els hi convenien. Però torno a dir... el poble és el poble i ha despertat del seu somni. Tots aquest dies el discurs de Mubàrak ha anat canviant, en part a la pressió dels EEUU, un dels seus màxims aliats i a qui convé que la situació no acabi fent saltar l’estabilitat de la zona. Els que estan força preocupats són els israelians, si canvia el panorama a Egipte, potser s’hauran de replantejar moltes actuacions prepotents de les què, més d’una vegada, fan gala.

Veurem com acaba tot, veurem quin paper acaba jugant l’exèrcit egipci que manté bones connexions amb EEUU. Veurem si es va cap a una transició democràtica, si no ràpida, com demanen alguns líders europeus, si al menys ordenada. Veurem si no se n’aprofita ningú que, de moment, es manté en segon terme però que podria saltar a la palestra i acabar convertint Egipte en un règim semblant a l’iranià. Veurem com altres països àrabs interpreten els fets.

Com que de notícies i titulars sobren, avui no us deixo cap en concret. La premsa i la televisió ens mantenen al corrent, també les xarxes socials (si en sou assidus). Ahir vaig enganxar un web que encara no tenia localitzat Periodismo humano i vaig entretenir-me llegint alguns articles escrits des d’un caire una mica diferent al que ens té acostumats el “periodisme tradicional”. Si voleu tafanejar, el seu web és aquest: http://periodismohumano.com/