Ara que ja he vist el documental “Vidas sonoras” (títol original en castellà) puc opinar.
La sala de Barcelona on es va projectar el documental estava condicionada amb un bucle magnètic, això d’entrada és important. Ara no m’entretindré a parlar d’aquest sistema, doncs ja ho he fet en altres apunts. El primer que vaig pensar va ser "espero que tal com tenia entès subtitulin el documental", doncs si només havia de confiar en el bucle, ho tenia negre. Van fer una mena de presentació, micròfon en mà, de la qual no em vaig assabentar, ni connectant la posició T (telebobina) dels meus audiòfons, ni sense connectar-la. Sentia que parlaven, això sí, però el que deien m’era inaccessible. Mancava la subtitulació. Si tota aquesta xerrada prèvia, i també posterior, al documental hagués estat subtitulada, més assistents haguessin demanat la paraula, cosa que s’incitava a fer. Però en aquesta situació, més d’un, segurament va ser més d’un, va sentir-se fora de lloc. Jo vaig pensar “Va, anem al gra i punt!”, perquè per estar com un estaquirot, prefereixo no estar.
Bé, quan va començar la projecció em vaig sentir alleugerida, doncs apareixien els subtítols. Ara bé, si analitzo el documental, puc dir que entre els protagonistes hi mancava gent. Persones amb sordesa profunda adquirida en edat adulta com a mínim. L’única adulta que portava audiòfons retroauriculars era l’Àngela i no estic segura de si la seva sordesa era severa o profunda. En una imatge apareix viatjant amb el seu fill, en cotxe, el fill condueix i tots dos mantenen un diàleg que ella segueix aparentment sense ni tan sols donar una ullada als seus llavis. Tenint en compte l’atenció que un sord adult rep de cara a la rehabilitació auditiva a Catalunya, doncs això em pot indicar que aquesta senyora sentia millor que jo.
Hagués estat interessant veure què passa amb persones que perden l’oïda no ja jubilades, sinó en plena edat laboral. No m’estic referint a una petita pèrdua d’audició, sinó d’una que comporta no poder continuar amb la feina que es desenvolupava. Què passa doncs? Quines sortides es donen? Es dóna alguna?
I la rehabilitació? Què passa amb la rehabilitació del sord adult postlocutiu que ja no pot servir-se únicament dels audiòfons per continuar amb la vida que fins cert moment va portar? Com es pot pal·liar el seu desavantatge comunicatiu?
Fa temps vaig preguntar al respecte al Departament de Salut, la resposta va trigar vuit mesos, prèvia queixa al Síndic de Greuges per la manca de contesta. Sembla que les preguntes incòmodes són ignorades per naturalesa per part d’alguns. En resum, l’atenció logopèdica al sord postlocutiu adult corre de la seva butxaca, per tant, que es contempli la lectura labial com una estratègia de suport és encara una utopia. En canvi, hi ha una mena de programa especialitzat per a persones amb disminució auditiva i afectades de malaltia mental, l'objectiu del qual, segons em van dir, “és oferir un servei d'atenció psicològica especialitzada en persones sordes i la problemàtica que envolta la sordesa” (CatSalut, gener de 2010). No sé si aquest programa continua vigent després de les retallades pressupostàries, però no em sembla just que només es contempli aquesta perspectiva i no s’intenti pal•liar que la gent hagi d’arribar a aquest extrem adoptant altres mesures prèvies.
La sanitat pública, al menys a Catalunya, continua apostant pels implants coclears quan els audiòfons (no precisament barats) deixen de fer servei. No tothom és un bon candidat a un implant coclear, però això no fa que s’aposti per altres sortides.
El documental estava bé si es pensa que la tecnologia soluciona el problema, però el problema de vegades desborda la tecnologia que no es capaç de fer miracles. Això, és clar, no era convenient dir-ho.
NO TOT SÓN FLORS I VIOLES!
Afegeixo aquest enllaç per si els que esteu ficats a Facebook voleu dir la vostra: http://www.facebook.com/pages/Vidas-Sonoras/159943197366964
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada