dimarts, 29 de setembre de 2009

Sabeu què? Me n'aniré al Japó

De debò, o potser no, perquè després de veure vídeos com aquest de trens atapeïts on t'han d'empentar per entrar, se'm treuen les ganes. Mireu, mireu.



I per què m'ha vingut aquesta idea? Doncs veureu, ahir vaig assitir a la "Jornada per l'Accessibilitat en el Transport Públic" on intervenien polítics, operadors i representants de diferents entitats de discapacitats. Un dels ponents, el Sr. Francesc Aragall, director general de ProAsolutions, va dir que el Japó era l'únic país on les lleis dictades s'acomplien. Guau!, vaig pensar, això no pinta malament si estem parlant d'accessibilitat al transport públic.

Penseu que hi ha persones discapacitades que tenen força complicat això de moure's o rebre informació dins la xarxa de transport públic. Algunes es fan més presents que d'altres, però dins d'aquest grup estarien inclosos els discapacitats físics, psíquics i sensorials.

Les persones sordes estem fartes, per exemple, que davant una incidència es doni l'avís per megafonia i no per escrit, si més no de forma simultània. L'avís per escrit, als panells que hi ha a les andanes de metro, apareix, si és que apareix, amb retard. I no parlem dels monitors que hi ha dins, no semblen destinats pas a aquesta utilitat. Un altre exemple, més d'un s'haurà fixat que a les andanes de FGC hi ha un aparell que serveix per comunicar, se suposa, amb algun empleat. Dic "se suposa" amb tota la intenció, ja que quan una persona que no hi sent en vol fer ús no té cap constància que el seu missatge ha arribat al destinatari, cap senyal, ni un simple pilot lluminós, li assegura tal cosa. També cap la possibilitat que senti alguna cosa, però no entengui res de res, quan més profunda és la sordesa més difícil es fa entendre què et diuen, si no veus la persona que et parla.

En fi... esperem que en un futur no gaire llunyà millori alguna cosa.

diumenge, 27 de setembre de 2009

Igualtat d'oportunitats?

Parlar de feina pot resultar avui dia un tema espinós. Hi ha moltes persones que es troben aturades, algunes d'elles dediquen el temps del que ara disposen a formar-se o, simplement, a ampliar la formació que ja tenien. En alguna cosa s'ha d'invertir el temps, oi?

Però quan es parla de feina, d'oportunitats laborals, hi ha un col·lectiu que ho té encara pitjor. M'estic referint a les persones amb discapacitats de tota mena.

Ahir va sortir a El Periódico una carta que em va xocar. Aquí la teniu i podeu comprovar que de veritat va ser publicada.

PRECARIETAT LABORAL
La feina de disminuïts
Maria José Pujol
Directora Centre Especial de Treball Icària. Barcelona

He llegit la carta de Joaquim Ribó Gay Disminuïts al carrer, publicada el 24 de setembre passat, en què l'autor diu que és "inaudit, vergonyós i inadmissible que a la responsable d'un taller de discapacitats intel·lectuals se li acudeixi parlar de presentar un ERO".
Aquesta responsable sóc jo, fundadora i directora d'Icària Iniciatives Socials des de fa 33 anys. El 3 de setembre va ser aprovat, per unanimitat, un ERO temporal d'Icària Gràfiques. El motiu és per veure si podem remuntar la facturació, greument afectada perquè la Generalitat (CIRE, centre de reinserció de reclusos) ens ha tret, sense motiu, tota la feina que fèiem des del 1996. Aquesta feina consistia en l'estampació tèxtil de la roba de tots els hospitals públics de Catalunya, i ara aquesta feina s'ha adjudicat als presos de Quatre Camins.
Agraeixo al senyor Ribó Gay, en nom dels companys d'Icària, la seva defensa dels interessos dels discapacitats intel·lectuals.

I per què em va cridar l'atenció aquesta carta? Doncs perquè dins del Departament de Treball de la Generalitat de Catalunya, hi ha la Subdirecció General de Polítiques Laborals per a la Diversitat i el Servei de Programes per a la Diversitat. A més a més, dins dels àmbits d'actuació del Departament, destaca entre d'altres el d' Igualtat en la diversitat: inserció, inclusió i discapacitat.

No sé, no em quadre gaire que, segons explica María José Pujol, sigui la pròpia Generalitat la causant, en part, d'aquest ERO. Potser caldrà que presenti una queixa a la Subdirecció General de Polítiques Laborals per a la Diversitat. No us sembla?

dissabte, 26 de setembre de 2009

Buscant un vídeo... subtitulat!

Ahir a la nit em vaig proposar trobar algun vídeo subtitulat, cosa imprescindible per poder accedir a la informació quan l'oïda ha deixat de ser el que era. Això de la subtitulació és una assignatura pendent, no tant a la televisió com als vídeos que corren per Internet.

Vaig dirigir-me a la pàgina de You Tube i vaig fer la cerca escrivint les paraules "vídeos subtitulats". Van sortir un nombre considerable, però la majoria eren vídeos musicals on el tema en anglès era traduït al castellà. Després vaig apurar una mica més i vaig escollir com a paraules claus "vídeos subtitulats sords". Aquest cop, la quantitat de vídeos ja no era tan elevada, dubto que alguns dels que corren per You Tube i estan subtitulats es puguin trobar mitjançant aquest sistema.

En fi..., un altre dia us posaré un exemple de com s'hauria de subtitular una pel·lícula que anés destinada a un públic sord, però avui, ja que he començat parlant de la gran quantitat de vídeos musicals, ves per on vaig trobar un titulat "CHIKICHIKI KARAOKE-SORDOS".

No és que sigui fan de Chiquilicuatre, però em cau simpàtic i el que tinc clar és que sense la subtitulació no caçaria res del que diu.



Aquí va el vídeo en qüestió:

divendres, 25 de setembre de 2009

Hola a tothom!

Bé, al final m'he decidit a començar. Ja era hora!

M'ha costat una mica pensar quin enfocament donaria al blog i no creieu que ho tinc del tot clar. Per això he escollit un títol que no em suposa cap compromís.
Ja aniran sortint els temes i les reflexions dia a dia. Però el que us puc anticipar és que més d'una vegada estarà present el tema de la sordesa, per ser més concreta, la que apareix un cop s'ha adquirit la parla, o sigui la sordesa postlocutiva.
Espero no avorrir-vos.