De debò, o potser no, perquè després de veure vídeos com aquest de trens atapeïts on t'han d'empentar per entrar, se'm treuen les ganes. Mireu, mireu.
I per què m'ha vingut aquesta idea? Doncs veureu, ahir vaig assitir a la "Jornada per l'Accessibilitat en el Transport Públic" on intervenien polítics, operadors i representants de diferents entitats de discapacitats. Un dels ponents, el Sr. Francesc Aragall, director general de ProAsolutions, va dir que el Japó era l'únic país on les lleis dictades s'acomplien. Guau!, vaig pensar, això no pinta malament si estem parlant d'accessibilitat al transport públic.
Penseu que hi ha persones discapacitades que tenen força complicat això de moure's o rebre informació dins la xarxa de transport públic. Algunes es fan més presents que d'altres, però dins d'aquest grup estarien inclosos els discapacitats físics, psíquics i sensorials.
Les persones sordes estem fartes, per exemple, que davant una incidència es doni l'avís per megafonia i no per escrit, si més no de forma simultània. L'avís per escrit, als panells que hi ha a les andanes de metro, apareix, si és que apareix, amb retard. I no parlem dels monitors que hi ha dins, no semblen destinats pas a aquesta utilitat. Un altre exemple, més d'un s'haurà fixat que a les andanes de FGC hi ha un aparell que serveix per comunicar, se suposa, amb algun empleat. Dic "se suposa" amb tota la intenció, ja que quan una persona que no hi sent en vol fer ús no té cap constància que el seu missatge ha arribat al destinatari, cap senyal, ni un simple pilot lluminós, li assegura tal cosa. També cap la possibilitat que senti alguna cosa, però no entengui res de res, quan més profunda és la sordesa més difícil es fa entendre què et diuen, si no veus la persona que et parla.
En fi... esperem que en un futur no gaire llunyà millori alguna cosa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada