El Roto

Avui m’agradaria incidir en la peculiar manera que algú té de posar els punts sobre les is. Trobo que les vinyetes d’El Roto, Andrés Rábago, són d’allò més incisives. Sap copsar la realitat com ho fan pocs i trasllada als seus dibuixos, acompanyats de frases breus, l’essència de la qüestió. Sempre és crític amb els fets que ens envolten, no crec pas que els seus dibuixos puguin ser classificats simplement d’humorístics, més aviat, per a mi, són satírics, van més enllà del riure per riure.

Per exemple, llegiu el breu text i observeu la il·lustració d’aquesta vinyeta:

No us sembla tot un encert aquest plantejament?

Fa no gaire va publicar un llibre, “Viñetas para una crisis” (Mondadori), on es recopilen una vuitantena de vinyetes que reflecteixen la situació que estem patint des de l’any 2008. Penso que el demanaré com a regal d’aniversari. Admiro aquest home.

Per a aquells que no el tingueu present i estigueu interessats en saber què pensa, us suggeriria la lectura d’una entrevista publicada al quadern del diumenge de El Periódico.

ENTREVISTA
El Periódico, 15/1/12 (quadern del diumenge): "Els culpables de la crisi s'han escapat"
Altres:
El País, 30/11/11: "Rabia contra el sistema"
"El Roto o l'expressió de la realitat" (apunt anterior)

Sous sense crisi

Ha acabat l’any 2011 i molta gent ho ha passat malament. A uns els diners no els arriben per cobrir les necessitats bàsiques, altres han deixat de banda moltes coses per passar amb allò que és imprescindible, però sempre existeix un Olimp, un lloc des d’on alguns privilegiats observen la resta de mortals, o potser ni això, perquè els ignoren completament des de la seva privilegiada posició.

De sous sense crisi hi ha moltíssim, però ens centrarem en els dels directius de bancs i caixes que han rebut ajudes públiques. Després de llegir algunes notícies publicades a la premsa, la veritat és que m’envaeix una sensació de fàstic.

Per posar només un exemple, em centraré en una caixa que m’és propera, parlarem de CatalunyaCaixa. El seu president, Adolf Todó, cobra 1,55 milions l’any, així mateix, segons assegura EL PAÍS, té 3,46 milions en pensions i tot això ho ha aconseguit estant fitxat des de fa tres anys, els del declivi. No sé si heu notat que darrerament ens bombardegen amb força anuncis publicitaris que no busquen altra cosa que captar clients i això que l’Estat els va cedir 2.968 milions, és clar que amb aquests no en tenen prou.

Si voleu una mostra de com actuen alguns bancs i caixes no deixeu de donar una ullada al web d’ADICAE (Associació d’Usuaris de Bancs, Caixes i Assegurances d’Espanya)

Articles a la premsa:

EL PAÍS, 31/12/11: "Las cajas con ayudas publican con malestar los sueldos de los directivos"
ARA, 30/12/11: "El president de CatalunyaCaixa cobra 1,5 milions d’euros l’any i el d’Unnim 61.000 euros"

Relaxament sí, però…

L’arribada de l’estiu no incita gaire a moure’s per moure’s sobretot si la temperatura assoleix una alçada considerable, així que relaxar-se contemplant el mar, mentre corre una brisa que acarona, és una cosa que ve de gust. Això, però, no és incompatible amb altres activitats.

M’he proposat llegir alguns dels llibres que il·lustren sobre la qüestió de l’adveniment d’aquesta crisi, en principi econòmica, però que ha acabat tenim conseqüències més globals. També he vist alguns documentals al respecte i en tinc d’altres pendents, com ara “LES’T MAKE MONEY” d’Erwin Wagenhofer, del què podeu trobar amplia informació a l’enllaç que us deixo, aquí. Fa no gaire corria per la cartellera amb el títol “Vamos a hacer dinero”.

Tornant als llibres, vaig decidir començar per un de molt didàctic i breu, “El mercado y la globalización”, escrit per José Luis Sampedro que, a més a més de membre de la RAE, és catedràtic d’Estructura Econòmica. Té ja alguns anys, però és totalment vàlid i aconsellable per entendre això tan difús anomenat “mercat”. De Sampedro i altres autors també cal esmentar “Reacciona”, un llibre que no ha tingut tanta publicitat com altres. Així mateix tinc presents “Indigneu-vos” i “Comprometeu-vos!” d’Stéphane Hessel. I com no, “Aturem la crisi” d’Arcadi Oliveres. Només fullejar el sumari, ja tens la sensació que la lectura valdrà la pena, de moment l’he començat.
 
I per completar l’apunt, una entrevista feta per Jaume Barberà a Lourdes Lucía, una combativa llicenciada en Dret, el passat 6 de juny al programa Singulars, aquí.
 
Altres:

El País, 3/4/11: “Sampedro se indigna y reacciona”
El País, 31/5/11: “Académicos tras la especulación”
El País, 22/5/11: “Wall Street esquiva sus culpas”

Notícies d'Islàndia

Això no és Islàndia, vull dir que les mesures preses pels islandesos davant la disbauxa bancària no tenen ni punt de comparació amb el que passa aquí, “si és que aquí passa alguna cosa” –sembla que tot "segueixi el seu curs"-. Allà, a Islàndia, no sols han carregat contra alguns directius bancaris, sinó també contra aquells polítics que van mirar cap a una altra banda sense fer ni cas a algunes alertes que ja començaven a sonar.

Sembla ser que, aquí, la classe política ha deixat de banda part de les seves funcions (sense perdre els sous) i qui tira dels fils, qui manega cap a on anem o deixem d’anar, són altres, els polítics es limiten a fer que sí amb el seu caparró i punt (de vegades també paren la mà). Com a mínim ahir la vicepresidenta Elena Salgado va descartar les últimes propostes fetes per la Unió Europea. Ja tenim prou reformes en marxa! A veure si en pensen alguna per no escanyar més la gent que ja viu prou apurada.

Alguns titulars:
El Periódico, 8/6/11: “Islàndia porta a judici l’exprimer ministre per la crisi bancària”
El País, 8/6/11: “Islandia, sí es diferente”
El País, 8/6/11: “Islandia enjaula a sus banqueros”

I aquí un vídeo amb un missatge especialment dedicat: