Fa no gaire, Concha Díaz, presidenta de la CNSE, feia aquesta afirmació en una entrevista publicada a El País: “La lectura labial es un mito, como otros tantos. Todo el mundo puede aprender lengua de signos, pero leer los labios es una habilidad que se tiene o no se tiene, como ser futbolista” i tot just aquesta setmana a El Periódico em trobo, aquest cop en una entrevista a Fanny Llorens representant de les persones sordes dins l’IMD de Barcelona, el següent: “A més, ens trobem que la ciutat no s'adona de la presència de persones sordes oralistes [aquelles que no utilitzen el sistema de signes, sinó que llegeixen els llavis]”.
Com veieu, una i l’altra tenen punts de vista força diferents, Concha Díaz, que s’expressa fent servir la llengua de signes, diu que la lectura labial és un mite i, en canvi, a El Periódico s’afirma que les persones sordes oralistes són aquelles que llegeixen els llavis. Jo no estic d’acord ni amb el que diu la primera, ni amb el que apareix a El Periódico. Compte! Sóc prudent i vull pensar que ha estat un aclariment fet pel propi periodista, no pas per la persona entrevistada, sorda postlocutiva oralista, perquè en aquest cas estaria excloent un munt de persones sordes oralistes que no llegeixen els llavis, però sí s’expressen oralment (comunicar-se és una altra qüestió, que dependrà de diferents factors).
Jo, si voleu que us digui la veritat, amb aquestes afirmacions em sento com una pilota de ping-pong que va ballant d’un costat a l’altre i, de ser així, no em podria identificar amb cap persona sorda, però com que ho sóc, diré la meva.
La lectura labial no és cap mite, però sí que és veritat que no és gens fàcil assolir un bon nivell. Les persones sordes que conec i que saben llegir els llavis a la perfecció, això és, sense cap mena d’ajut extra, són poques i si parlem de persones que es van quedar sordes en una edat avançada, són encara menys, però això no vol dir que no existeixin. Alhora, la identificació de persona sorda oralista amb aquella que llegeix els llavis, em sembla massa simplista i no del tot certa, perquè sí que n´hi ha que ho fan, però com ja he dit són poques. Seria més encertat parlar de persones sordes oralistes que tenen aquesta habilitat, però per a la majoria és un suport més i prou. Per a aquesta majoria, entre la qual em trobo jo, és necessària la combinació d’audiòfons i/o implants coclears i la lectura labial. Però també, en el meu cas, per a una bona comunicació és necessari que el medi no sigui gaire sorollós. Si el soroll de fons sobrepassa cert límit em començo a carregar, perquè he de centrar-me exclusivament en els llavis per entendre alguna cosa i, no sempre, acabo caçant el que diuen. A banda d’això, si se’m planta davant una persona que parla com una metralladora o que vocalitza malament, ja puc estar en l’ambient més relaxat que tampoc m’assabentaré de res. M’explico, no? Ah! Jo tinc sordesa profunda neurosensorial, fregant ja el zero absolut a l’orella esquerra.
Us deixo els enllaços de les entrevistes esmentades:
ENTREVISTA: ALMUERZO CON… CONCHA DÍAZ
ENTREVISTA AMB LA REPRESENTANT DE PERSONES SORDES DE L’IMD
Hola Marga
ResponEliminaBona reflexió de la lectura labial.
Com a persona sorda post-locutiva, moltes vegades no sé a quin lloc estic ubicat dins del grup dels sords (massa estira i arronsa entre els diferents col·lectius).
Igual que tu, per mi, la lectura labial és un suport importat per comunicar-me amb la gent, crec que les persones que hem a pres a comunicar-nos amb la paraula no tenim que perdre-ho quan perdem l'oïda de grans. El fet de voler continuar fent-ho oralment ha permès que amb més o menys dificultat pugui continuar comunicar-me en la majoria de la gent que m'envolta – feina, família, amics -, la dificultat pro com tu dius, també la tinc en grups de molta gent i llocs molt sorollosos, que fa que m'atabali i m'hagi d'esforçar més.
Una abraçada Marga
Hola Narcís,
ResponEliminaJo tampoc crec que nosaltres haguem de renunciar a la paraula, a l’expressió oral i escrita en la llengua que ens és o ha estat familiar. Seria una burrada! Però amb aquest escrit el que he volgut ressaltar és que cal col•locar la lectura labial al lloc oportú: no és un mite, però tampoc és veritat que tots els sords postlocutius sàpiguen llegir els llavis, doncs, com he dit, per a la gran majoria és un recurs més i prou.
També cal considerar que de moment el Departament de Salut no s’ha posat les piles en aquest sentit i l’atenció logopèdica al sord postlocutiu, com a persona que necessita entrenament en lectura labial, és nul•la.
Una altra abraçada.