Crònica informal d'una visita a CosmoCaixa

Ara fa una setmana una colla de persones amb problemes d’audició, unes més sordes, d’altres menys, vam decidir fer una visita a l’exposició Abracadabra a CosmoCaixa i provar el bucle magnètic que hi ha instal·lat al Planetari, on es projecten documentals, suposo que interessants. I dic suposo, perquè jo no em vaig assabentar de res.

Quan vam entrar al Planetari ens van donar uns receptors i un (o dos) bucles dels que es pengen de les orelles, nosaltres no podem fer servir els auriculars convencionals.

El documental era en català i l’àudio a través del receptor era en castellà, en fi, no es pot tenir tot. L’aparell que em va tocar a mi estava espatllat o descarregat i no el vaig poder fer servir. A l’amiga que tenia al costat li passava exactament el mateix, però el seu germà va tenir més sort, i li va passar el seu receptor que sí funcionava. Al·leluia! Al menys vaig poder comprovar que podia haver escoltat, no dic perfectament bé, però sí mínimament, si m’hagués tocat en gràcia un receptor com cal. També va haver a qui li funcionava el receptor amb el bucle personal –que portava de casa seva-, però no pas amb el que li havien cedit a l’entrada.

Després d’això vam anar a l’encontre del nostre guia. Compartíem la visita guiada pública a Abracadabra, és a dir, érem nosaltres i altres persones, molts nens, que no tenien problemes d’audició. Nosaltres portàvem les nostres pròpies mesures d’accessibilitat a coll, o sigui, vam arreplegar equips FM d’uns i d’altres, vam fer servir lladres per poder compartir algun aparell, però tot i així no va ser precisament una visita adaptada a persones sordes. El guia parlava massa de pressa, hi havia massa gent pel mig i no el podíem veure sempre de cara i, quan el vèiem, tampoc podíem fixar-nos gaire en els seus llavis, que tot sigui dit tampoc aportaven gaires pistes, no vocalitzava massa. Dic que no podíem seguir gaire els seus llavis, perquè per tal que els oients el poguessin sentir bé sense necessitat de forçar la veu, portava una mena d’altaveu penjat a la cintura i un micròfon just davant de la boca que aguantava tota l’estona per evitar que es desplaces. Total que, entre unes coses i altres, més d’un es va quedar igual que estava abans davant les seves explicacions. I per acabar-ho d’adobar ens van proposar un joc de cartes seguint les instruccions que donava el mag Tamariz en una projecció en pantalla on els subtítols brillaven per la seva absència. Això va acabar del tot amb la meva paciència.

A la sortida vam omplir fulls amb les nostres impressions sobre l’activitat del Planetari i la visita guiada. Els meus escrits no van ser precisament positius i tinc clar que, si torno, aniré al meu aire un dia en què no hi hagi tant públic i punt.

L’accessibilitat és alguna cosa més del que ara per ara hi ha a disposició de les persones sordes oralistes a CosmoCaixa.
 

Aquí una foto del guia en un posat que va ser habitual durant tota l’activitat: la mà esquerra subjectant el micròfon. No vaig aconseguir caçar-lo de front, per tal que es veiessin bé els altres micròfons, els dels nostres receptors, els que vam portar de casa nostra, i que portava fixats a “la solapa”.