Sordesa, el pitjor és...

Fa uns dies que tinc a les mans una novel·la que vaig descobrir per casualitat mentre remenava el catàleg d’una biblioteca pública. Volia esbrinar quants llibres relacionats amb la sordesa estaven a disposició dels usuaris i posant el terme “sordesa” com a paraula clau me’n van sortir tres. Pocs, ben pocs.

Un d’ells ja l’havia llegit feia temps i a mi, particularment, no em va convèncer, vull dir que no seria pas dels què recomanaria per acostar-se al tema, un altre no m’interessava (de moment) i la novel·la no em sonava, així que vaig sentir curiositat. Cal dir que dins del catàleg general hi figuren dotze llibres en total, molts d’ells dedicats a tractar el tema de la sordesa en infants que neixen sords.

Total que vaig anar a buscar la novel·la i després de donar-li un primer cop d’ull la vaig demanar en préstec. Al començament he de dir que se’m va encendre la llumeta d’alerta doncs apareixia una menció al “Mètode Artificial” creat per Heinicke i es mencionava la paraula “sordmut”. Tot això en una mena d’extracte d’un article del “Canadian Illustrated News”, datat l’1 d’agost de 1874.
 

« Canadian Illustrated News, vol. IX, Portada. Còpia extreta del lloc Web de la Biblioteca i Arxius de Canadà. Nouvelles en images : Canadian Illustrated News. »

Primer vaig indagar sobre la figura de Heinicke, vaig sentir curiositat, i després, ja informada, vaig començar a llegir la novel·la. L’acció es desenvolupa entre finals del s.XIX i els inicis del s.XX. La protagonista, la Grania, perd l’oïda a causa de l’escarlatina amb tan sols cinc anys i es converteix, per tant, en una sorda postlocutiva ben aviat. I ja d’entrada, només començar, veus el paper clau que juguen la Mamo, la seva àvia, i la Tress, la seva germana, en el seu desenvolupament. Sense el seu suport difícilment la Grania hagués arribat on arriba. Després ve l’escola on ingressa, una escola que no pinta gens malament per l’època.

Però si hi ha quelcom que m’interessa és la descripció de les sensacions que té la Grania com a persona sorda. Encara no he acabat la novel·la, estic en el moment en què el seu estimat se’n va com a voluntari a la Primera Guerra Mundial, un voluntari canadenc.

La relació de complicitat que estableix amb ell, un oient, és extraordinària. Ell s’interessa per saber què sent com a persona sorda. En un moment donat, li demana que li expliqui coses de la sordesa i que comenci per la pitjor. La Grania s’ho rumia un moment i diu:
- No tenir la informació que té tothom. No... Encara és pitjor quan no et donen la informació, aquell petit detall, que es pensen que no és prou important per comunicar-te’l.

Jo també m’ho hauré de rumiar, tot i així, aposto que més d’un estarà completament d’acord amb la Grania.

I acabo dient-vos que la novel·la de la qual estic parlant va ser escrita l’any 2003 per Frances Itani, editada en català per Proa amb el títol “Sordesa”. El títol original, en anglès, era “Deafening” que traduït literalment seria “Ensordidor”.