Rellegint “La plaça salvatge” de Tomas Tranströmer (I)

Del poemari, dividit en quatre parts, faig incís en alguns dels poemes de la primera part que més m’han agradat, sense menysprear els altres.

“Breu pausa durant el concert d’orgue”

A una església, el silenci momentani és tan sols aparent. Poden succeir un munt de coses, es pot percebre allò que sovint resulta imperceptible, no pas perquè ho sigui realment sinó, potser, perquè no ens prenem la molèstia de parar atenció. Es pot sentir i escoltar el que normalment resulta inapreciable, es pot rememorar allò que ha passat, somnis, situacions, imatges diverses poden voltar pel cap.

“I cada imatge abstracta del món és tan impossible com el dibuix d’una tempesta”, això diu el poeta.

“Del març del 79”
Una reflexió intel·ligent sobre el valor de les paraules i alhora del llenguatge sense paraules.
Hi ha qui parla molt i no diu res. Quin menyspreu vers el que escolta.

“Els records em veuen”
Un curiós punt de vista sobre els records.

Podeu llegir-los per gentilesa de l’editorial, us deixo l’enllaç, aquí.

A la primera part trobem també: “La mirada de l’hivern” i “L’estació”


Més informació:
Web de l’editorial: http://www.periferic.es/