Socors, subtitulació!

Dimarts passat, el diari ARA publicava un article que feia referència a una instrucció del Consell de l'Audiovisual de Catalunya (CAC) en relació a l’accessibilitat dels programes televisius per tal que persones amb discapacitat puguin accedir als continguts sense problemes. S’esmentava, en concret, les persones sordes i les cegues. Fins aquí bé. Es parlava de les quotes que s’han d’assolir pel que fa al subtitulat, a l’audiodescripció i a la llengua de signes.

Però hi havia un paràgraf que contenia “informació” d’aquella que a mi em genera malestar, per dir-ho suaument. Poso la paraula “informació” entre cometes perquè més que informar crec que es pretén una altra cosa. Aquí transcric el paràgraf en qüestió:

“Des de la Federació de Persones Sordes de Catalunya (Fesoca), reconeixen que en els últims 20 anys s'han produït millores dins aquest àmbit. Malgrat això, lamenten "la falta de recursos tècnics i humans i d'informació visual dificulten la possibilitat d'utilitzar el llenguatge de signes als mitjans". Segons la Fesoca, les persones sordes el prefereixen als subtítols, ja que el 90% "mostren signes d'analfabetisme funcional, perquè no saben llegir ni entendre la llengua escrita, ja sigui a causa dels dèficits del sistema educatiu o arran de l'edat de les persones sordes", que acostumen a ser gent gran. No obstant això, la federació reconeix que aquest és un sistema més adient en el cas, per exemple, de les pel·lícules”.

Segons el diari:
1. La FESOCA diu que les persones sordes prefereixen la llengua de signes als subtítols.
2. La FESOCA afirma que el 90% de les persones sordes mostra signes d’analfabetisme funcional.
3. La FESOCA reconeix que la subtitulació és el sistema que més s’escau a l’hora de fer accessible una pel·lícula.

Ai... No sé pas quina imatge s’haurà emportat la gent que hagi llegit aquest article i, en particular, aquella que hagi parat atenció al què diu aquest paràgraf.

Cal parlar de batalletes internes entre federacions i confederacions que defensen o la llengua de signes o l’oralisme, quasi bé de forma excloent. O blanc o negre, el gris sembla mal vist i enmig hi ha persones sordes que es senten, ja ho vaig dir una vegada, com a pilotes de ping-pong. Està bé que cadascú defensi el que cregui més convenient, però sense ser excloents, no donant una imatge de... superioritat, raó absoluta i coses per l’estil.

Existeixen sords que s’expressen en llengua de signes i també sords que s’expressen oralment, i alguns, de vegades els considero privilegiats, que són bilingües i es poden comunicar de totes dues maneres. No vull entrar en estadístiques dient aquest tant per cent es comunica fent servir la llengua de signes i aquest altre fent servir la llengua oral, segons la fons que es consulti es diu una cosa o es diu una altra. No crec que hi hagi una estadística fiable, ningú s’ha molestat en fer-la.

Segons el meu parer:
1. Dir que les persones sordes prefereixen la llengua de signes als subtítols és molt dir. Jo, de ser periodista, hagués preguntat al representant de la FESOCA què entén per “persona sorda”. Això seria potser un punt a aclarir i és clar que caldria valorar l’opinió d’altres “representants”. Ho poso també entre cometes perquè no sé si els que se’n diuen “representants” representen en veritat a qui se suposa han de representar. Vaja galimaties m'ha sortit!
2. Aquest 90% d’analfabetisme funcional, que em sembla exagerat, s’hauria de concretar en franges d’edat, tipus d’educació rebuda, edat en què ha aparegut la sordesa, medi que envolta o ha envoltat la persona sorda i, per suposat, especificar que s’entén per sord/a, com he dit abans.
3. Considero una sort que la FESOCA com a mínim digui que la subtitulació és adient per a les pel·lícules, així doncs, com a mínim i segons ells, podré gaudir del cinema. Si ni això em concedeixen, plego i me’n vaig.

Enllaços que us poden interessar:
ARA, 4 d'octubre de 2011: “Les teles hauran de subtitular un 75% de programes el 2013” (cal registrar-se per poder llegir l’article)
Web del Consell de l'Audiovisual de Catalunya
LLEI 7/2010, de 31 de març, general de la comunicació audiovisual (BOE, 1.04.2010)
LLEI 22/2005, de 29 de desembre, de la comunicació audiovisual de Catalunya (DOGC 4543, de 3.01.2006)

El "broker" Alessio Rastani

EL BROKER QUE NO ERA BROKER VA PARLAR

... I CAL RECONÈIXER QUE ALGUNA VERITAT VA DIR.



Compte, perquè alguns comentaris diuen que la subtitulació del vídeo penjat a YouTube no és del tot correcta. Si ho preferiu podeu veure’l al web de TV3 (sense subtítols, o sigui, no a l’abast de tothom), aquí.

Què diuen/deien els diaris:

ARA, 28/9/11: "Alessio Rastani, el 'broker' incendiari, no és més que “un aficionat” a la borsa"
EL PAÍS, 27/9/11: "Un especulador irrita al mundo"
EL PERIÓDICO, 28/9/11: "Rastani revela ara que no és un 'broker' i que només volia cridar l'atenció"
EL PERIÓDICO, 28/9/11: "El "broker" incendiari"
EL PERIÓDICO, 27/9/11: "Un 'broker' pronostica que els estalvis de milions de persones s'esvairan en un any"
LA VANGUARDIA, 28/9/11: "Alessio Rastani admite ser un fraude: Invierto como hobby, sólo busco atención y soy un charlatán"

Viatge d'anada

Surto de casa. Plou. Un plugim dolç, calmat. Noto l’olor de l’asfalt mullat. M’agrada. Alguna gota perduda se’m fica al calçat. Tant me fa. Baixo a bon pas cap a l’estació. El tren va carregat de gent, molta amb maletes marxa vés a saber cap a on. Canvio de tren i, en aquest, sembla que, més que marxar, els que duen el pesat equipatge intenten arribar al seu destí. Anar i venir, arribar i marxar, un moviment continu.

Entre altres coses, dalt del tren fixo la mirada en el llibre que llegeix el del costat. Sempre se me’n van els ulls cap els llibres, sento curiositat per saber com lliga qui llegeix amb el que llegeix.

Em distreu també una nena petita, de fora, deu tenir uns sis anyets. Penso que és afortunada al tenir uns pares que demostren estimar-la, que estan per ella. Crec que és i serà una persona feliç.

Sobre "el café para todos"

Fa anys aquesta expressió va sortir a llum. Un cop mort el dictador Franco van sentir-se amb força veus que demanaven llibertat, amnistia i... autonomia. Bé, l’autonomia no era pas una reivindicació que sonés a tot el territori, però sí a Catalunya. Després es van afegir altres, havia qui pensava si uns sí per què no nosaltres.

Diumenge, un reportatge de 30 minuts va fer un repàs a l’origen de la qüestió i penso que val la pena veure-ho, doncs les intervencions d’alguns dels implicats en l’assumpte autonòmic ajuden a entendre l’essència del cas. El títol del reportatge era Història del cafè (“para todos”). Us deixo l’enllaç, aquí (es dóna l’opció de subtitular el vídeo).

Ací teniu una mostra de les declaracions (extretes de la sinopsi que apareix al lloc web de 30 minuts):

"El tema autonómico estaba planteado en Cataluña y no estaba planteado en otros sitios -diu, en aquest reportatge, Rodolfo Martín Villa, ministre de la Governació en aquells anys i un dels artífexs de la transició espanyola-. Es decir, en Extremadura o en mi tierra, en la Meseta, el tema era libertad y amnistía. La autonomía podía venir luego, pero no estaba en las preferencias."

"Yo recuerdo que hizo fortuna la frase que decía: ‘No queremos ser más que nadie, pero tampoco menos'", recorda Rafael Escuredo, expresident de la Junta d'Andalusia.

"‘No menos que ellos'. ‘Ellos' sempre vol dir els catalans. No vol dir els bascos, perquè els bascos els tenen a part -matisa l'expresident Jordi Pujol-. Els bascos tenen, en un cert sentit hauríem de dir, potser la intel·ligència que ‘això d'Espanya, ja s'ho faran'. Nosaltres, en canvi, volem arreglar Espanya".

"Disset autonomies, disset parlaments, disset policies diferents! Escolti! Tot això representa unes despeses d'aquest ordre tan importants que no sé si l'estat ho podrà aguantar...! (Tarradelles al 1985)

Navegant per Internet, he trobat dos articles d’opinió d’Enric Juliana publicats a La Vanguardia que poden servir de complement:
LA VANGUARDIA, 23/1/11: “Así empezó el café para todos”
LA VANGUARDIA, 20/2/11: “La planta”
 
Potser us interessaria l’exposició “El naixement de la Generalitat de Catalunya” que es pot veure fins aquest diumenge, 25 de setembre, al Museu d’Història de Catalunya.

Sobre Catalunya

SPAINS SECRET CONFLICT subtCAT from Endboard on Vimeo.

El vídeo, en anglès, està subtitulat en gran part en català. Si no caceu el que es diu quan es parla en català o en castellà, perquè en aquests moments no hi ha subtítols, podeu veure el vídeo en aquest altre enllaç, aquí, on únicament es subtitulen, en anglès, aquestes intervencions. Fent unes quantes filigranes més d’una persona sorda o amb deficiència auditiva podrà assabentar-se de tot el contingut, si es defensa mínimament amb l’anglès escrit, és clar. A falta d’una versió integrament subtitulada en català, és el que hi ha.

Haurem de conscienciar els que subtitulen i fer-los notar que els subtítols són útils per diverses raons, no només perquè no s'entengui una determinada llengua (parlada).

Única sessió accessible de "La piel que habito"

El proper dijous a les 20.30, als cinemes Renoir Floridablanca, algunes persones amb discapacitat auditiva i visual podran gaudir d’una única sessió accessible a Barcelona: la darrera pel·lícula d’Almodóvar, gràcies al subtitulat i l’audiodescripció a càrrec de la Fundació Orange.

I per què només algunes? Doncs perquè la Fundació Orange distribueix entrades gratuïtes a les associacions de persones sordes o amb deficiència auditiva (alerta! això no implica que tots els socis d’aquestes associacions siguin els afectats) i a associacions de persones amb discapacitat visual. Si no formes part d’alguna d’aquestes associacions, difícilment podràs obtenir una entrada gratuïta, inclús et resultarà difícil obtenir una de pagament, potser ja no queden places. Podeu comprovar com, al lloc web de Cines Renoir de Barcelona, si es pretén comprar una entrada per a la sessió de les 20.30 del dia 15 de setembre, ja no apareix aquesta opció; així, doncs, dedueixo que es pensa omplir la sala només amb la gent que pot aconseguir una d’aquestes entrades gratuïtes a través d’alguna associació.

Em sembla que simplement esperaré, potser anys, que la pel·lícula s’emeti per televisió amb els subtítols pertinents, per dues raons. La primera perquè em vaig donar de baixa de determinada associació de la qual vaig acabar tipa i, en segon lloc, perquè entre la gent que l’ha vista hi ha opinions per a tots els gustos, alguns la deixen pels núvols i altres, en canvi, pensen que no val la pena gastar-se els diners per anar a veure-la, un exemple, aquí.

Integració

Darrerament estic donant voltes a aquest concepte. Què vol dir integració, quin significat se li dóna en teoria i quina és la realitat.

Quan treballava a l’escola, per exemple, es parlava d’escola inclusiva o d’educació inclusiva. Segons Susan Stainbanck l’educació inclusiva es podria definir com “un procés pel qual s’ofereix a tots els nens i nenes, sense distinció pel que fa a la capacitat, la raça o qualsevol altra diferència, l’oportunitat de seguir sent membres de les aules regulars i d’aprendre dels seus companys, i amb ells, a l’aula”. Així, d’entrada, aquesta definició em recorda a algun article de la Constitució espanyola, de l’Estatut d'autonomia de Catalunya o de la Declaració universal de Drets Humans, en què es fa incís en el fet que per un seguit de “peculiaritats” ningú pot ser discriminat. La teoria no sempre s’ajusta a la realitat.

Jo em declino pel verb integrar més que no pas per incloure, perquè, per a mi, incloure no implica necessàriament integrar, per integrar calen mitjans i voluntat.

Un exemple d’integració l’ofereix la Croi Glan Integrated Dance Company que actua els dies 17 i 18 de setembre al SAT! (Sant Andreu Teatre).



Per reflexionar:

Guia per a l’anàlisi, la reflexió i la valoració de pràctiques inclusives
Diversidad funcional. Visiones encontradas