Fa no gaire m’hi he ficat, de forma discreta, només estic explorant el terreny.
Alguna cosa bona té, com a mínim m’han entrat ganes d’escoltar una cançó que desconeixia, i mira que ara ja no estic per escoltar cançons que em resulten estranyes i que mai fins ara havia sentit. Malgrat tot, la vaig escoltar, i he de dir que no vaig caçar la lletra, tot i que era cantada en castellà, però el ritme em va atreure i això em va dur a buscar l'esmentada lletra.
La cançó composta i interpretada pel ja desaparegut Antonio Flores anava dedicada a la seva filla Alba.
Us deixo l’enllaç del vídeo que vaig veure en un primer moment, aquí, però insereixo un altre on resulta menys “complicat” seguir la lletra, per als que ja no tingueu, com jo, les orelles en forma, s’entén.
"Alba" d'Antonio Flores
No sé por qué
tu llegada al mundo fue así
Te costó salir
No se por qué
me sentí el hombre más feliz
Ya estabas aquí
Pude entender
que eras un pedazo de mi ser
Tan igual a mí
El sol te doró la piel
para que morena fueras
Y a una palmada se oyó
el canto de una sirena
No sé por qué
dos estrellas bajaron para rizar tu pelo
olé y olé
No se por qué
dos cometas se convirtieron en tus ojos
negros
Tan bonita, tan morena
Tan gitana como era...
La flor que siempre quise en mi jardín
La flor que siempre quise en mi jardín
No se por qué
tu llegada al mundo fue así
Te costo salir
No sé por qué
me sentí el hombre más feliz
Ya estabas aquí
Tan bonita, tan morena
Tan gitana como era...
La flor que siempre quise en mi jardín
La flor que siempre quise en mi jardín
dimarts, 29 de novembre del 2011
divendres, 25 de novembre del 2011
dilluns, 21 de novembre del 2011
Contrarestar
Avui no tinc el dia… Us deixo aquesta imatge per contrarestar la invasió blava que ens ha caigut a sobre. Ai, l’abstenció...
Nota: el suport (paper) està preparat amb làtex i cafè. La pintura afegida és acrílica. Que ningú busqui cap interpretació política en això (ho dic per si de cas, pel cafè).
dimarts, 15 de novembre del 2011
Marea negra
“Nuestras creencias, nuestra filosofía, nuestra forma de vivir… ¿Si la tierra es nuestra? Nosotros decimos: La tierra no es nuestra, nosotros somos parte de la tierra”. Això és part d’una intervenció feta per una líder maputxe al documental “Patagònia, els colors de la discòrdia” i la transcric tal qual perquè mostra un respecte cap a la terra que molts han perdut o no han contemplat mai en sa vida i perquè em va la mar de bé per lligar amb el que avui vull comentar.
Es tracta d’una exposició de fotografies de Daniel Beltrá, fetes a petició de Greenpeace, després del vessament de petroli al golf de Mèxic. Recordeu que ara fa poc més d’any i mig una plataforma de la petrolera BP se’n va anar en orris? Les primeres notícies sobre la qüestió estaven molt filtrades, no convenia, a alguns no els convenia, difondre certes coses, però poc després l’abast de la tragèdia va sortir a la llum.
L’exposició “Marea negra, vessament al golf de Mèxic” espanta una mica perquè Daniel Beltrá captura imatges molt suggerents d’aquest desastre i com deia el titular de El Periódico de Catalunya podríem parlar de “La bellesa de la tragèdia”.
La podeu veure a Roca Barcelona Gallery, gràcies a la col·laboració de Roca i la Fundació Photographic Social Vision. Teniu temps fins el dia 29 de gener de 2012. Malgrat tot, si Barcelona us queda una mica lluny i voleu donar una ullada, al final us deixo l’enllaç per descarregar el catàleg de l’exposició que està en català, castellà i anglès. Admireu les imatges, són magnífiques, una meravella.
Enllaços d’interès:
Catàleg de l’exposició “Marea negra”
Web de la Fundació Photographic Social Vision
Web de Roca Barcelona Gallery
Web de Daniel Beltrá
Es tracta d’una exposició de fotografies de Daniel Beltrá, fetes a petició de Greenpeace, després del vessament de petroli al golf de Mèxic. Recordeu que ara fa poc més d’any i mig una plataforma de la petrolera BP se’n va anar en orris? Les primeres notícies sobre la qüestió estaven molt filtrades, no convenia, a alguns no els convenia, difondre certes coses, però poc després l’abast de la tragèdia va sortir a la llum.
L’exposició “Marea negra, vessament al golf de Mèxic” espanta una mica perquè Daniel Beltrá captura imatges molt suggerents d’aquest desastre i com deia el titular de El Periódico de Catalunya podríem parlar de “La bellesa de la tragèdia”.
La podeu veure a Roca Barcelona Gallery, gràcies a la col·laboració de Roca i la Fundació Photographic Social Vision. Teniu temps fins el dia 29 de gener de 2012. Malgrat tot, si Barcelona us queda una mica lluny i voleu donar una ullada, al final us deixo l’enllaç per descarregar el catàleg de l’exposició que està en català, castellà i anglès. Admireu les imatges, són magnífiques, una meravella.
Enllaços d’interès:
Catàleg de l’exposició “Marea negra”
Web de la Fundació Photographic Social Vision
Web de Roca Barcelona Gallery
Web de Daniel Beltrá
dilluns, 7 de novembre del 2011
Viatges siderals, no em calen
Fa dies mirava un documental sobre l’univers, galàxies llunyanes, forats negres, quàsars, púlsars i no sé quantes coses més. M’ho anava mirant però m’anava dient a mi mateixa: “Marga, tu mai t’has sentit especialment atreta per tot això”. I és que sóc de les que es conforma contemplant la lluna o els estels, si es pot, si la contaminació lumínica i ambiental em deixen, perquè no tothom té la sort de viure en un lloc on poder gaudir dels estels. No em cal “viatjar” a galàxies que queden tan lluny que ni m’ho puc imaginar. Jo en gran part tinc prou amb el que es pot trobar a la Terra. Quants racons del nostre planeta hi ha per explorar!
Dimecres, el programa “Sense ficció” torna a emetre un documental que a mi em va captivar quan el vaig veure per primera vegada: “Encounters at the End of the World” de Werner Herzog. De documentals hi ha de tota mena. De vegades, alguns t’atrapen i altres et deixen del tot indiferent. Aquest és dels primers, tant per les imatges com per l’argument. Indaga en la faceta humana d’un equip heterogeni de l’estació McMurdo que es troba a l’Antàrtida i ofereix unes imatges inèdites d’aquests paratges naturals, amenitzat tot amb un seguit de reflexions gens menyspreables. Una delícia, vaja.
Va valer la pena, també, parar les orelles per escoltar la música que acompanya per moments algunes escenes. Ho vaig fer, amb totes les connexions possibles, i ho tornaré a fer de nou, encara que cada vegada deixi més de banda la música, m’hi posaré.
No us ho perdeu, de veritat.
Més informació sobre Werner Herzog: http://www.wernerherzog.com/
Dimecres, el programa “Sense ficció” torna a emetre un documental que a mi em va captivar quan el vaig veure per primera vegada: “Encounters at the End of the World” de Werner Herzog. De documentals hi ha de tota mena. De vegades, alguns t’atrapen i altres et deixen del tot indiferent. Aquest és dels primers, tant per les imatges com per l’argument. Indaga en la faceta humana d’un equip heterogeni de l’estació McMurdo que es troba a l’Antàrtida i ofereix unes imatges inèdites d’aquests paratges naturals, amenitzat tot amb un seguit de reflexions gens menyspreables. Una delícia, vaja.
Va valer la pena, també, parar les orelles per escoltar la música que acompanya per moments algunes escenes. Ho vaig fer, amb totes les connexions possibles, i ho tornaré a fer de nou, encara que cada vegada deixi més de banda la música, m’hi posaré.
No us ho perdeu, de veritat.
Més informació sobre Werner Herzog: http://www.wernerherzog.com/
diumenge, 6 de novembre del 2011
Pluja
Fa un mes llegia a l’ARA un article de Xavier Roig que portava per títol “Saquejadors sense denunciants”. Em va cridar l’atenció perquè comparava alguns dels antics gestors de caixes d’estalvi amb el senyor Millet i aquest sortia ben parat, doncs el deixava simplement en una mena de “voluntari de la Creu Roja”, els altres el superaven amb escreix.
Com que ningú sembla voler aclarir la qüestió, igual que les gotes de pluja cauen i són xuclades pel terra o desfilen fins a retrobar-se i confondre´s, molts d’aquests gestors s’han retirat amb les butxaques plenes i “cap problema”. Com diu Xavier Roig el nostre periodisme no ha posat a la vista aquesta roba bruta, estem més al dia del que passa als EUA i a altres comunitats autònomes que no pas a casa nostra. Només es pot intuir, però alguns ho haurien d’investigar a fons.
Us deixo l’enllaç d’un llibre escrit per Xavier Roig que no crec deixi indiferent a ningú: “La dictadura de la incompetència”, Ed. La Campana
dimarts, 1 de novembre del 2011
Nyam, nyam
Diu la dita:
“Per Tots Sants , castanyes,
i caragols amb banyes”
De caragols no n’he vist pas, hauré de fer alguna excursió per comprovar si la pluja els ha espavilat. Castanyes, sí. Ahir en vaig menjar, també moniatos i panellets casolans, ruixat tot amb una mica de moscatell. Però si hagués d’escollir quelcom, em quedo amb l’olor de les castanyes torrades i la bona companyia.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)