Dissabte em demanaven que digués alguna cançó que m’agradés. Vaig recórrer al passat perquè els temes que tinc més presents són aquells i no pas els que poden estar de moda ara que ja no sé com sonen o deixen de sonar i tampoc em molesto en esbrinar-ho. Puc parar l’orella dreta amb audiòfon incorporat, és clar, però la percepció que jo tinc en aquests moments ja no s’acosta a la realitat. En canvi, alguns d’aquells que vaig escoltar quan podia sentir-los com cal, els conservo dins del meu cap; sentir-los és, en gran mesura, rememorar-los.
No sé si podré capturar de forma permanent una melodia perduda entre el munt d’informació que pot acumular el cervell, però, si més no, ara per ara puc portar al present “MLK” d’U2.
Aquest tema del grup irlandès formava part de l’àlbum “The Unforgettable Fire” (1984), encara conservo l'LP.
Aquí el teniu:
Si preferiu escoltar-lo sense soroll de fons us deixo aquest enllaç: http://www.youtube.com/watch?v=C8lP7ZXe5t4
I per acabar, la lletra, que sempre ajuda, pescada al maremàgnum d’Internet:
Sleep
Sleep tonight
And may your dreams
Be realized
If the thunder cloud
Passes rain
So let it rain
Rain down on him
So let it be
So let it be
Sleep
Sleep tonight
And may your dreams
Be realized
If the thundercloud
Passes rain
So let it rain
Let it rain
Rain on him.
I ara us deixo, me’n vaig a menjar panellets.
dilluns, 31 d’octubre del 2011
diumenge, 23 d’octubre del 2011
Rellegint “La plaça salvatge” de Tomas Tranströmer (I)
Del poemari, dividit en quatre parts, faig incís en alguns dels poemes de la primera part que més m’han agradat, sense menysprear els altres.
“Breu pausa durant el concert d’orgue”
A una església, el silenci momentani és tan sols aparent. Poden succeir un munt de coses, es pot percebre allò que sovint resulta imperceptible, no pas perquè ho sigui realment sinó, potser, perquè no ens prenem la molèstia de parar atenció. Es pot sentir i escoltar el que normalment resulta inapreciable, es pot rememorar allò que ha passat, somnis, situacions, imatges diverses poden voltar pel cap.
“I cada imatge abstracta del món és tan impossible com el dibuix d’una tempesta”, això diu el poeta.
“Del març del 79”
Una reflexió intel·ligent sobre el valor de les paraules i alhora del llenguatge sense paraules.
Hi ha qui parla molt i no diu res. Quin menyspreu vers el que escolta.
“Els records em veuen”
Un curiós punt de vista sobre els records.
Podeu llegir-los per gentilesa de l’editorial, us deixo l’enllaç, aquí.
A la primera part trobem també: “La mirada de l’hivern” i “L’estació”
Més informació:
Web de l’editorial: http://www.periferic.es/
“Breu pausa durant el concert d’orgue”
“I cada imatge abstracta del món és tan impossible com el dibuix d’una tempesta”, això diu el poeta.
“Del març del 79”
Una reflexió intel·ligent sobre el valor de les paraules i alhora del llenguatge sense paraules.
Hi ha qui parla molt i no diu res. Quin menyspreu vers el que escolta.
“Els records em veuen”
Un curiós punt de vista sobre els records.
Podeu llegir-los per gentilesa de l’editorial, us deixo l’enllaç, aquí.
A la primera part trobem també: “La mirada de l’hivern” i “L’estació”
Més informació:
Web de l’editorial: http://www.periferic.es/
Un lapsus a la Festa dels Súpers?
No sé si aprecieu quelcom estrany...
Vista general de la gentada que hi havia a l’estadi cap a dos quarts de cinc de la tarda.
Vista general de la gentada que hi havia a l’estadi cap a dos quarts de cinc de la tarda.
dimarts, 18 d’octubre del 2011
Sentir els colors, veure els sons, les veus...
“La vida en blanc i negre no és trista. És igual o potser fins i tot millor, perquè no tinc tantes distraccions. Jo tinc dubtes de si el color, realment, us distreu de veure la bellesa del món”.
Molts segurament no estaran d’acord amb el que diu Neil Harbisson. Pateix acromatòpsia una malaltia genètica que fa que percebi el món en blanc i negre, amb totes les tonalitats que hi ha entre el blanc i el negre. Si una persona no nasqués amb acromatòpsia, sinó que l’adquirís després, un cop ha fet seu el món amb tots els seus colors, segurament no opinaria igual. Com bé diu al reportatge -vídeo inserit- una amiga seva quan li pregunten si és més trista la vida en blanc i negre: “Si mai no has vist els colors, no tens res amb què comparar-ho. Simplement veus les coses d’una altra manera”.
Enllaçant amb aquesta afirmació i canviant de camp diré que la sensació de pèrdua és més gran quan un ha pogut sentir, escoltar com cal i de forma progressiva o sobtadament (no ser què és pitjor) perd aquesta capacitat. Poques vegades s’és conscient d’això fins que no t’hi trobes.
El Neil diu que cap els 11 anys va començar a sentir curiositat pel color i el piano li va permetre expressar què pensava que eren els colors. A l’actualitat porta un sensor que els detecta, connectat a un portàtil, i li proporciona un to musical en funció de la freqüència de cada color. És capaç de distingir 360 tons musicals, imagineu-vos que significa això traduït a la seva particular interpretació del color.
Us en recordeu del meu “Enyor”?
Hauré de centrar-me en buscar una forma de veure els sons o les veus, perquè això de sentir s’esvaeix.
Sobre el color i la llum:
“La tardor i la llum” (vídeo amb la possibilitat de subtitular)
Web del programa “Colors en sèrie” (es poden trobar diversos vídeos, la pena és que no estan subtitulats)
“Música i sinestèsia” (vídeo sense subtítols)
“Colors a la vista” (vídeo amb subtítols endarrerits, comencen a aparèixer un cop avançat el programa i inoportunament)
dijous, 13 d’octubre del 2011
Sobre la felicitat
Remenant una llibreta he trobat un text que corresponia a una entrevista feta a Miguel Delibes al 2007, crec. Em va cridar l’atenció perquè d’alguna forma comparteixo el que deia, no ben bé del tot, però sí en el que considero essencial, la felicitat són moments, només moments passatgers.
Aquí va la cita de Delibes:
“El estado de felicidad no existe en el hombre. Existen atisbos, instantes, aproximaciones, pero la felicidad termina en el momento en que empieza a manifestarse. Nunca llega a una situación continuada. Cuando no tienes nada, necesitas, cuando tienes algo, temes. Siempre es así. Total, que nunca se consigue”
Ser i sentir són coses diferents. Jo em puc sentir en un moment determinat feliç, però ser feliç és una altra història.
No sé si heu llegit mai alguna de les novel·les que ens va deixar Delibes, jo n’he llegida alguna i en llegiré més un dia d’aquests. La seva forma de narrar, la seva prosa clara i precisa m’atreuen.
Ara tinc a les mans quelcom diferent, “La plaça salvatge” del poeta suec Tomas Tranströmer que val la pena llegir i rellegir perquè és dels que fan gaudir i fascinen. La imatge que em venia al cap al passar els ulls sobre “És una nit de sol radiant” fa que l’ànsia de continuar amb ell s’aguditzi. Una sort que hagi rebut el Nobel de Literatura, igual no l’hauria ni descobert.
Aquí va la cita de Delibes:
“El estado de felicidad no existe en el hombre. Existen atisbos, instantes, aproximaciones, pero la felicidad termina en el momento en que empieza a manifestarse. Nunca llega a una situación continuada. Cuando no tienes nada, necesitas, cuando tienes algo, temes. Siempre es así. Total, que nunca se consigue”
Ser i sentir són coses diferents. Jo em puc sentir en un moment determinat feliç, però ser feliç és una altra història.
No sé si heu llegit mai alguna de les novel·les que ens va deixar Delibes, jo n’he llegida alguna i en llegiré més un dia d’aquests. La seva forma de narrar, la seva prosa clara i precisa m’atreuen.
Ara tinc a les mans quelcom diferent, “La plaça salvatge” del poeta suec Tomas Tranströmer que val la pena llegir i rellegir perquè és dels que fan gaudir i fascinen. La imatge que em venia al cap al passar els ulls sobre “És una nit de sol radiant” fa que l’ànsia de continuar amb ell s’aguditzi. Una sort que hagi rebut el Nobel de Literatura, igual no l’hauria ni descobert.
dilluns, 10 d’octubre del 2011
He descobert que tinc un enemic, l'inhibidor de ràdio freqüències
Jo no havia sentit a parlar mai dels inhibidors, uns aparells electrònics que, com diu Wikipedia, impedeixen o dificulten les transmissions. Hi ha inhibidors de tota mena, però a mi el que em pot donar la tabarra, i molt, és l'inhibidor de radio freqüències. I per què, doncs perquè una servidora per poder seguir bé una classe, conferència, visita guiada o coses per l'estil fa servir un equip de freqüència modulada que consta d'un emissor/transmissor i d'un receptor. Aquest equip no té altra finalitat que fer que la veu de qui parla m'arribi neta i clara; sense aquest aparell jo no puc seguir una classe perquè el que sento amb els audiòfons ja no dóna per tant, bé, hauria de dir el que sento amb un dels meus audiòfons perquè l'altra orella ja la tinc KO.
Hi ha oients que tenen una visió idealitzada de la lectura labial i pensen que mirant ja en tens prou, que el sentir i el poder escoltar és secundari. Potser això últim sigui secundari en alguns casos, gent que ha desenvolupat aquesta habilitat, la lectura labial, i només recorrent a ella pot captar què diu el seu interlocutor si no està gaire allunyat i vocalitza bé i... (tantes coses). Però jo, com moltes persones que han perdut l'audició en edat adulta i de forma progressiva fins arribar al grau de sordesa pregona o profunda no podem guiar-nos o recolzar-nos només en què veiem, la lectura labial no s'adquireix per art de màgia, costa moltíssim –em sembla que ja ho vaig dir fa una temps- . El que fem molts de nosaltres és combinar el que veiem i el que sentim i podem escoltar si les condicions ho permeten. Si veiem una boca indesxifrable i ens trobem amb una persona poc expressiva, malament; si estem massa allunyats de qui parla i no disposem d'un equip de freqüència modulada, ja ens podem oblidar de què diu el professor, el conferenciant o qui sigui, desconnectem, hi som, però com si no hi fóssim. A més a més, els llocs amb mala acústica o amb molt soroll de fons són un horror, podríem dir que actuen també com a inhibidors de l'acte comunicatiu. Hi ha moltíssims factors que poden interferir la bona comunicació. Ara estic en guerra amb els inhibidors de freqüències. He d'estudiar la qüestió.
Per saber més sobre els inhibidors:
http://www.inhibidoresdefrecuencia.com/
http://www.inhibidores.net/
http://www.inhibidores.com/
A la classe d’aquesta tarda tot ha anat bé. El culpable dels meus maldecaps potser no era l’inhibidor de la comissaria de policia propera, sinó el cable del micròfon del meu equip de freqüència modulada. De totes formes, hauré de veure com va aquesta setmana, perquè la passada em fallava només en alguns moments i no durant dues hores seguides com aquest matí. Ai... quina paciència.
Nota: acabo de consultar l’índex de freqüència de ràdio del meu aparell: 863-865 MHz, dividit en 16 canals. És una dada a tenir en compte per saber si l’inhibidor de ràdio freqüències afecta al bon funcionament i, si és així, donar la llauna a qui convingui.
Si voleu veure diferents models d’equips de freqüència modulada o sistemes FM, us deixo aquest tres:
Sistema FM - IMG
System 2015 de SENNHEISER
Comfort Contego R800 (receptor) i T800 (transmissor) (Atenció perquè aquest últim és un manual llarg i en diversos idiomes, en castellà al final)
Hi ha oients que tenen una visió idealitzada de la lectura labial i pensen que mirant ja en tens prou, que el sentir i el poder escoltar és secundari. Potser això últim sigui secundari en alguns casos, gent que ha desenvolupat aquesta habilitat, la lectura labial, i només recorrent a ella pot captar què diu el seu interlocutor si no està gaire allunyat i vocalitza bé i... (tantes coses). Però jo, com moltes persones que han perdut l'audició en edat adulta i de forma progressiva fins arribar al grau de sordesa pregona o profunda no podem guiar-nos o recolzar-nos només en què veiem, la lectura labial no s'adquireix per art de màgia, costa moltíssim –em sembla que ja ho vaig dir fa una temps- . El que fem molts de nosaltres és combinar el que veiem i el que sentim i podem escoltar si les condicions ho permeten. Si veiem una boca indesxifrable i ens trobem amb una persona poc expressiva, malament; si estem massa allunyats de qui parla i no disposem d'un equip de freqüència modulada, ja ens podem oblidar de què diu el professor, el conferenciant o qui sigui, desconnectem, hi som, però com si no hi fóssim. A més a més, els llocs amb mala acústica o amb molt soroll de fons són un horror, podríem dir que actuen també com a inhibidors de l'acte comunicatiu. Hi ha moltíssims factors que poden interferir la bona comunicació. Ara estic en guerra amb els inhibidors de freqüències. He d'estudiar la qüestió.
Per saber més sobre els inhibidors:
http://www.inhibidoresdefrecuencia.com/
http://www.inhibidores.net/
http://www.inhibidores.com/
A la classe d’aquesta tarda tot ha anat bé. El culpable dels meus maldecaps potser no era l’inhibidor de la comissaria de policia propera, sinó el cable del micròfon del meu equip de freqüència modulada. De totes formes, hauré de veure com va aquesta setmana, perquè la passada em fallava només en alguns moments i no durant dues hores seguides com aquest matí. Ai... quina paciència.
Nota: acabo de consultar l’índex de freqüència de ràdio del meu aparell: 863-865 MHz, dividit en 16 canals. És una dada a tenir en compte per saber si l’inhibidor de ràdio freqüències afecta al bon funcionament i, si és així, donar la llauna a qui convingui.
Si voleu veure diferents models d’equips de freqüència modulada o sistemes FM, us deixo aquest tres:
Sistema FM - IMG
System 2015 de SENNHEISER
Comfort Contego R800 (receptor) i T800 (transmissor) (Atenció perquè aquest últim és un manual llarg i en diversos idiomes, en castellà al final)
dissabte, 8 d’octubre del 2011
Socors, subtitulació!
Dimarts passat, el diari ARA publicava un article que feia referència a una instrucció del Consell de l'Audiovisual de Catalunya (CAC) en relació a l’accessibilitat dels programes televisius per tal que persones amb discapacitat puguin accedir als continguts sense problemes. S’esmentava, en concret, les persones sordes i les cegues. Fins aquí bé. Es parlava de les quotes que s’han d’assolir pel que fa al subtitulat, a l’audiodescripció i a la llengua de signes.
Però hi havia un paràgraf que contenia “informació” d’aquella que a mi em genera malestar, per dir-ho suaument. Poso la paraula “informació” entre cometes perquè més que informar crec que es pretén una altra cosa. Aquí transcric el paràgraf en qüestió:
“Des de la Federació de Persones Sordes de Catalunya (Fesoca), reconeixen que en els últims 20 anys s'han produït millores dins aquest àmbit. Malgrat això, lamenten "la falta de recursos tècnics i humans i d'informació visual dificulten la possibilitat d'utilitzar el llenguatge de signes als mitjans". Segons la Fesoca, les persones sordes el prefereixen als subtítols, ja que el 90% "mostren signes d'analfabetisme funcional, perquè no saben llegir ni entendre la llengua escrita, ja sigui a causa dels dèficits del sistema educatiu o arran de l'edat de les persones sordes", que acostumen a ser gent gran. No obstant això, la federació reconeix que aquest és un sistema més adient en el cas, per exemple, de les pel·lícules”.
Segons el diari:
1. La FESOCA diu que les persones sordes prefereixen la llengua de signes als subtítols.
2. La FESOCA afirma que el 90% de les persones sordes mostra signes d’analfabetisme funcional.
3. La FESOCA reconeix que la subtitulació és el sistema que més s’escau a l’hora de fer accessible una pel·lícula.
Ai... No sé pas quina imatge s’haurà emportat la gent que hagi llegit aquest article i, en particular, aquella que hagi parat atenció al què diu aquest paràgraf.
Cal parlar de batalletes internes entre federacions i confederacions que defensen o la llengua de signes o l’oralisme, quasi bé de forma excloent. O blanc o negre, el gris sembla mal vist i enmig hi ha persones sordes que es senten, ja ho vaig dir una vegada, com a pilotes de ping-pong. Està bé que cadascú defensi el que cregui més convenient, però sense ser excloents, no donant una imatge de... superioritat, raó absoluta i coses per l’estil.
Existeixen sords que s’expressen en llengua de signes i també sords que s’expressen oralment, i alguns, de vegades els considero privilegiats, que són bilingües i es poden comunicar de totes dues maneres. No vull entrar en estadístiques dient aquest tant per cent es comunica fent servir la llengua de signes i aquest altre fent servir la llengua oral, segons la fons que es consulti es diu una cosa o es diu una altra. No crec que hi hagi una estadística fiable, ningú s’ha molestat en fer-la.
Segons el meu parer:
1. Dir que les persones sordes prefereixen la llengua de signes als subtítols és molt dir. Jo, de ser periodista, hagués preguntat al representant de la FESOCA què entén per “persona sorda”. Això seria potser un punt a aclarir i és clar que caldria valorar l’opinió d’altres “representants”. Ho poso també entre cometes perquè no sé si els que se’n diuen “representants” representen en veritat a qui se suposa han de representar. Vaja galimaties m'ha sortit!
2. Aquest 90% d’analfabetisme funcional, que em sembla exagerat, s’hauria de concretar en franges d’edat, tipus d’educació rebuda, edat en què ha aparegut la sordesa, medi que envolta o ha envoltat la persona sorda i, per suposat, especificar que s’entén per sord/a, com he dit abans.
3. Considero una sort que la FESOCA com a mínim digui que la subtitulació és adient per a les pel·lícules, així doncs, com a mínim i segons ells, podré gaudir del cinema. Si ni això em concedeixen, plego i me’n vaig.
Enllaços que us poden interessar:
ARA, 4 d'octubre de 2011: “Les teles hauran de subtitular un 75% de programes el 2013” (cal registrar-se per poder llegir l’article)
Web del Consell de l'Audiovisual de Catalunya
LLEI 7/2010, de 31 de març, general de la comunicació audiovisual (BOE, 1.04.2010)
LLEI 22/2005, de 29 de desembre, de la comunicació audiovisual de Catalunya (DOGC 4543, de 3.01.2006)
Però hi havia un paràgraf que contenia “informació” d’aquella que a mi em genera malestar, per dir-ho suaument. Poso la paraula “informació” entre cometes perquè més que informar crec que es pretén una altra cosa. Aquí transcric el paràgraf en qüestió:
“Des de la Federació de Persones Sordes de Catalunya (Fesoca), reconeixen que en els últims 20 anys s'han produït millores dins aquest àmbit. Malgrat això, lamenten "la falta de recursos tècnics i humans i d'informació visual dificulten la possibilitat d'utilitzar el llenguatge de signes als mitjans". Segons la Fesoca, les persones sordes el prefereixen als subtítols, ja que el 90% "mostren signes d'analfabetisme funcional, perquè no saben llegir ni entendre la llengua escrita, ja sigui a causa dels dèficits del sistema educatiu o arran de l'edat de les persones sordes", que acostumen a ser gent gran. No obstant això, la federació reconeix que aquest és un sistema més adient en el cas, per exemple, de les pel·lícules”.
Segons el diari:
1. La FESOCA diu que les persones sordes prefereixen la llengua de signes als subtítols.
2. La FESOCA afirma que el 90% de les persones sordes mostra signes d’analfabetisme funcional.
3. La FESOCA reconeix que la subtitulació és el sistema que més s’escau a l’hora de fer accessible una pel·lícula.
Ai... No sé pas quina imatge s’haurà emportat la gent que hagi llegit aquest article i, en particular, aquella que hagi parat atenció al què diu aquest paràgraf.
Cal parlar de batalletes internes entre federacions i confederacions que defensen o la llengua de signes o l’oralisme, quasi bé de forma excloent. O blanc o negre, el gris sembla mal vist i enmig hi ha persones sordes que es senten, ja ho vaig dir una vegada, com a pilotes de ping-pong. Està bé que cadascú defensi el que cregui més convenient, però sense ser excloents, no donant una imatge de... superioritat, raó absoluta i coses per l’estil.
Existeixen sords que s’expressen en llengua de signes i també sords que s’expressen oralment, i alguns, de vegades els considero privilegiats, que són bilingües i es poden comunicar de totes dues maneres. No vull entrar en estadístiques dient aquest tant per cent es comunica fent servir la llengua de signes i aquest altre fent servir la llengua oral, segons la fons que es consulti es diu una cosa o es diu una altra. No crec que hi hagi una estadística fiable, ningú s’ha molestat en fer-la.
Segons el meu parer:
1. Dir que les persones sordes prefereixen la llengua de signes als subtítols és molt dir. Jo, de ser periodista, hagués preguntat al representant de la FESOCA què entén per “persona sorda”. Això seria potser un punt a aclarir i és clar que caldria valorar l’opinió d’altres “representants”. Ho poso també entre cometes perquè no sé si els que se’n diuen “representants” representen en veritat a qui se suposa han de representar. Vaja galimaties m'ha sortit!
2. Aquest 90% d’analfabetisme funcional, que em sembla exagerat, s’hauria de concretar en franges d’edat, tipus d’educació rebuda, edat en què ha aparegut la sordesa, medi que envolta o ha envoltat la persona sorda i, per suposat, especificar que s’entén per sord/a, com he dit abans.
3. Considero una sort que la FESOCA com a mínim digui que la subtitulació és adient per a les pel·lícules, així doncs, com a mínim i segons ells, podré gaudir del cinema. Si ni això em concedeixen, plego i me’n vaig.
Enllaços que us poden interessar:
ARA, 4 d'octubre de 2011: “Les teles hauran de subtitular un 75% de programes el 2013” (cal registrar-se per poder llegir l’article)
Web del Consell de l'Audiovisual de Catalunya
LLEI 7/2010, de 31 de març, general de la comunicació audiovisual (BOE, 1.04.2010)
LLEI 22/2005, de 29 de desembre, de la comunicació audiovisual de Catalunya (DOGC 4543, de 3.01.2006)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)