Una mica de tot

Descans

2012-01-30T21:51:00.001+01:00

M’estic prenent un breu descans pel que fa al blog, encara que tinc deures pendents...

El Roto

2012-01-19T16:50:00.000+01:00

Avui m’agradaria incidir en la peculiar manera que algú té de posar els punts sobre les is. Trobo que les vinyetes d’El Roto, Andrés Rábago, són d’allò més incisives. Sap copsar la realitat com ho fan pocs i trasllada als seus dibuixos, acompanyats de frases breus, l’essència de la qüestió. Sempre és crític amb els fets que ens envolten, no crec pas que els seus dibuixos puguin ser classificats simplement d’humorístics, més aviat, per a mi, són satírics, van més enllà del riure per riure.

Per exemple, llegiu el breu text i observeu la il·lustració d’aquesta vinyeta:

No us sembla tot un encert aquest plantejament?

Fa no gaire va publicar un llibre, “Viñetas para una crisis” (Mondadori), on es recopilen una vuitantena de vinyetes que reflecteixen la situació que estem patint des de l’any 2008. Penso que el demanaré com a regal d’aniversari. Admiro aquest home.

Per a aquells que no el tingueu present i estigueu interessats en saber què pensa, us suggeriria la lectura d’una entrevista publicada al quadern del diumenge de El Periódico.

ENTREVISTA
El Periódico, 15/1/12 (quadern del diumenge): "Els culpables de la crisi s'han escapat"
Altres:
El País, 30/11/11: "Rabia contra el sistema"
"El Roto o l'expressió de la realitat" (apunt anterior)

Sous sense crisi

2012-01-01T23:08:00.000+01:00

Ha acabat l’any 2011 i molta gent ho ha passat malament. A uns els diners no els arriben per cobrir les necessitats bàsiques, altres han deixat de banda moltes coses per passar amb allò que és imprescindible, però sempre existeix un Olimp, un lloc des d’on alguns privilegiats observen la resta de mortals, o potser ni això, perquè els ignoren completament des de la seva privilegiada posició.

De sous sense crisi hi ha moltíssim, però ens centrarem en els dels directius de bancs i caixes que han rebut ajudes públiques. Després de llegir algunes notícies publicades a la premsa, la veritat és que m’envaeix una sensació de fàstic.

Per posar només un exemple, em centraré en una caixa que m’és propera, parlarem de CatalunyaCaixa. El seu president, Adolf Todó, cobra 1,55 milions l’any, així mateix, segons assegura EL PAÍS, té 3,46 milions en pensions i tot això ho ha aconseguit estant fitxat des de fa tres anys, els del declivi. No sé si heu notat que darrerament ens bombardegen amb força anuncis publicitaris que no busquen altra cosa que captar clients i això que l’Estat els va cedir 2.968 milions, és clar que amb aquests no en tenen prou.

Si voleu una mostra de com actuen alguns bancs i caixes no deixeu de donar una ullada al web d’ADICAE (Associació d’Usuaris de Bancs, Caixes i Assegurances d’Espanya)

Articles a la premsa:

EL PAÍS, 31/12/11: "Las cajas con ayudas publican con malestar los sueldos de los directivos"
ARA, 30/12/11: "El president de CatalunyaCaixa cobra 1,5 milions d’euros l’any i el d’Unnim 61.000 euros"

Sobretot... SORT!

2011-12-24T22:16:00.000+01:00

Dues maneres

2011-12-12T23:50:00.000+01:00

Dia Internacional de les Persones amb Discapacitat

2011-12-03T20:09:00.000+01:00

Us deixo el manifest elaborat al meu municipi amb motiu del “Dia Internacional de les Persones amb Discapacitat”, terme aquest, “discapacitat”, que jo prefereixo a l'expressió “diversitat funcional”, si més no fins que trobi un document en què la “diversitat funcional” inclogui totes les persones amb discapacitat.
Si us molesteu en llegir el manifest veureu que al final es parla de les barreres arquitectòniques, però aquestes no són les úniques, encara que sí les més evidents. També hi ha barreres de comunicació i altres més difícils d’esquivar, les barreres mentals.

Enllaç adient:
Nacions Unides: “Enable: Els drets i la dignitat de les persones amb discapacitat”

Coses del Facebook

2011-11-29T12:37:00.000+01:00

Fa no gaire m’hi he ficat, de forma discreta, només estic explorant el terreny.

Alguna cosa bona té, com a mínim m’han entrat ganes d’escoltar una cançó que desconeixia, i mira que ara ja no estic per escoltar cançons que em resulten estranyes i que mai fins ara havia sentit. Malgrat tot, la vaig escoltar, i he de dir que no vaig caçar la lletra, tot i que era cantada en castellà, però el ritme em va atreure i això em va dur a buscar l'esmentada lletra.

La cançó composta i interpretada pel ja desaparegut Antonio Flores anava dedicada a la seva filla Alba.

Us deixo l’enllaç del vídeo que vaig veure en un primer moment, aquí, però insereixo un altre on resulta menys “complicat” seguir la lletra, per als que ja no tingueu, com jo, les orelles en forma, s’entén.

"Alba" d'Antonio Flores

No sé por qué
tu llegada al mundo fue así
Te costó salir
No se por qué
me sentí el hombre más feliz
Ya estabas aquí
Pude entender
que eras un pedazo de mi ser
Tan igual a mí
El sol te doró la piel
para que morena fueras
Y a una palmada se oyó
el canto de una sirena
No sé por qué
dos estrellas bajaron para rizar tu pelo
olé y olé
No se por qué
dos cometas se convirtieron en tus ojos
negros
Tan bonita, tan morena
Tan gitana como era...
La flor que siempre quise en mi jardín
La flor que siempre quise en mi jardín
No se por qué
tu llegada al mundo fue así
Te costo salir
No sé por qué
me sentí el hombre más feliz
Ya estabas aquí
Tan bonita, tan morena
Tan gitana como era...
La flor que siempre quise en mi jardín
La flor que siempre quise en mi jardín

Contra la violència de gènere

2011-11-25T22:28:00.000+01:00

Plataforma unitària contra les violències de gènere

Contrarestar

2011-11-21T22:10:00.000+01:00

Avui no tinc el dia… Us deixo aquesta imatge per contrarestar la invasió blava que ens ha caigut a sobre. Ai, l’abstenció...

Nota: el suport (paper) està preparat amb làtex i cafè. La pintura afegida és acrílica. Que ningú busqui cap interpretació política en això (ho dic per si de cas, pel cafè).

Marea negra

2011-11-15T13:12:00.000+01:00

“Nuestras creencias, nuestra filosofía, nuestra forma de vivir… ¿Si la tierra es nuestra? Nosotros decimos: La tierra no es nuestra, nosotros somos parte de la tierra”. Això és part d’una intervenció feta per una líder maputxe al documental “Patagònia, els colors de la discòrdia” i la transcric tal qual perquè mostra un respecte cap a la terra que molts han perdut o no han contemplat mai en sa vida i perquè em va la mar de bé per lligar amb el que avui vull comentar.

Es tracta d’una exposició de fotografies de Daniel Beltrá, fetes a petició de Greenpeace, després del vessament de petroli al golf de Mèxic. Recordeu que ara fa poc més d’any i mig una plataforma de la petrolera BP se’n va anar en orris? Les primeres notícies sobre la qüestió estaven molt filtrades, no convenia, a alguns no els convenia, difondre certes coses, però poc després l’abast de la tragèdia va sortir a la llum.

L’exposició “Marea negra, vessament al golf de Mèxic” espanta una mica perquè Daniel Beltrá captura imatges molt suggerents d’aquest desastre i com deia el titular de El Periódico de Catalunya podríem parlar de “La bellesa de la tragèdia”.

La podeu veure a Roca Barcelona Gallery, gràcies a la col·laboració de Roca i la Fundació Photographic Social Vision. Teniu temps fins el dia 29 de gener de 2012. Malgrat tot, si Barcelona us queda una mica lluny i voleu donar una ullada, al final us deixo l’enllaç per descarregar el catàleg de l’exposició que està en català, castellà i anglès. Admireu les imatges, són magnífiques, una meravella.

Enllaços d’interès:

Catàleg de l’exposició “Marea negra”
Web de la Fundació Photographic Social Vision
Web de Roca Barcelona Gallery
Web de Daniel Beltrá

Viatges siderals, no em calen

2011-11-07T23:40:00.000+01:00

Fa dies mirava un documental sobre l’univers, galàxies llunyanes, forats negres, quàsars, púlsars i no sé quantes coses més. M’ho anava mirant però m’anava dient a mi mateixa: “Marga, tu mai t’has sentit especialment atreta per tot això”. I és que sóc de les que es conforma contemplant la lluna o els estels, si es pot, si la contaminació lumínica i ambiental em deixen, perquè no tothom té la sort de viure en un lloc on poder gaudir dels estels. No em cal “viatjar” a galàxies que queden tan lluny que ni m’ho puc imaginar. Jo en gran part tinc prou amb el que es pot trobar a la Terra. Quants racons del nostre planeta hi ha per explorar!

Dimecres, el programa “Sense ficció” torna a emetre un documental que a mi em va captivar quan el vaig veure per primera vegada: “Encounters at the End of the World” de Werner Herzog. De documentals hi ha de tota mena. De vegades, alguns t’atrapen i altres et deixen del tot indiferent. Aquest és dels primers, tant per les imatges com per l’argument. Indaga en la faceta humana d’un equip heterogeni de l’estació McMurdo que es troba a l’Antàrtida i ofereix unes imatges inèdites d’aquests paratges naturals, amenitzat tot amb un seguit de reflexions gens menyspreables. Una delícia, vaja.

Va valer la pena, també, parar les orelles per escoltar la música que acompanya per moments algunes escenes. Ho vaig fer, amb totes les connexions possibles, i ho tornaré a fer de nou, encara que cada vegada deixi més de banda la música, m’hi posaré.

No us ho perdeu, de veritat.

Més informació sobre Werner Herzog: http://www.wernerherzog.com/

Pluja

2011-11-06T14:42:00.000+01:00

Per combatre una mica l’ensopiment que m’entra després de tota una setmana ennuvolada i plujosa, he pensat en treure una mica de profit.

Fa un mes llegia a l’ARA un article de Xavier Roig que portava per títol “Saquejadors sense denunciants”. Em va cridar l’atenció perquè comparava alguns dels antics gestors de caixes d’estalvi amb el senyor Millet i aquest sortia ben parat, doncs el deixava simplement en una mena de “voluntari de la Creu Roja”, els altres el superaven amb escreix.

Com que ningú sembla voler aclarir la qüestió, igual que les gotes de pluja cauen i són xuclades pel terra o desfilen fins a retrobar-se i confondre´s, molts d’aquests gestors s’han retirat amb les butxaques plenes i “cap problema”. Com diu Xavier Roig el nostre periodisme no ha posat a la vista aquesta roba bruta, estem més al dia del que passa als EUA i a altres comunitats autònomes que no pas a casa nostra. Només es pot intuir, però alguns ho haurien d’investigar a fons.

Us deixo l’enllaç d’un llibre escrit per Xavier Roig que no crec deixi indiferent a ningú: “La dictadura de la incompetència”, Ed. La Campana

Nyam, nyam

2011-11-01T20:47:00.000+01:00

Diu la dita:

“Per Tots Sants , castanyes,
i caragols amb banyes”

De caragols no n’he vist pas, hauré de fer alguna excursió per comprovar si la pluja els ha espavilat. Castanyes, sí. Ahir en vaig menjar, també moniatos i panellets casolans, ruixat tot amb una mica de moscatell. Però si hagués d’escollir quelcom, em quedo amb l’olor de les castanyes torrades i la bona companyia.

Rememorant vells temps

2011-10-31T21:33:00.000+01:00

Dissabte em demanaven que digués alguna cançó que m’agradés. Vaig recórrer al passat perquè els temes que tinc més presents són aquells i no pas els que poden estar de moda ara que ja no sé com sonen o deixen de sonar i tampoc em molesto en esbrinar-ho. Puc parar l’orella dreta amb audiòfon incorporat, és clar, però la percepció que jo tinc en aquests moments ja no s’acosta a la realitat. En canvi, alguns d’aquells que vaig escoltar quan podia sentir-los com cal, els conservo dins del meu cap; sentir-los és, en gran mesura, rememorar-los.

No sé si podré capturar de forma permanent una melodia perduda entre el munt d’informació que pot acumular el cervell, però, si més no, ara per ara puc portar al present “MLK” d’U2.

Aquest tema del grup irlandès formava part de l’àlbum “The Unforgettable Fire” (1984), encara conservo l'LP.

Aquí el teniu:

Si preferiu escoltar-lo sense soroll de fons us deixo aquest enllaç: http://www.youtube.com/watch?v=C8lP7ZXe5t4

I per acabar, la lletra, que sempre ajuda, pescada al maremàgnum d’Internet:

Sleep
Sleep tonight
And may your dreams
Be realized
If the thunder cloud
Passes rain
So let it rain
Rain down on him
So let it be
So let it be

Sleep
Sleep tonight
And may your dreams
Be realized
If the thundercloud
Passes rain
So let it rain
Let it rain
Rain on him.

I ara us deixo, me’n vaig a menjar panellets.

Deixant vagar la mirada

2011-10-31T11:14:00.000+01:00

Rellegint “La plaça salvatge” de Tomas Tranströmer (I)

2011-10-23T21:44:00.000+02:00

Del poemari, dividit en quatre parts, faig incís en alguns dels poemes de la primera part que més m’han agradat, sense menysprear els altres.

“Breu pausa durant el concert d’orgue”

A una església, el silenci momentani és tan sols aparent. Poden succeir un munt de coses, es pot percebre allò que sovint resulta imperceptible, no pas perquè ho sigui realment sinó, potser, perquè no ens prenem la molèstia de parar atenció. Es pot sentir i escoltar el que normalment resulta inapreciable, es pot rememorar allò que ha passat, somnis, situacions, imatges diverses poden voltar pel cap.

“I cada imatge abstracta del món és tan impossible com el dibuix d’una tempesta”, això diu el poeta.

“Del març del 79”
Una reflexió intel·ligent sobre el valor de les paraules i alhora del llenguatge sense paraules.
Hi ha qui parla molt i no diu res. Quin menyspreu vers el que escolta.

“Els records em veuen”
Un curiós punt de vista sobre els records.

Podeu llegir-los per gentilesa de l’editorial, us deixo l’enllaç, aquí.

A la primera part trobem també: “La mirada de l’hivern” i “L’estació”

Més informació:
Web de l’editorial: http://www.periferic.es/

Un lapsus a la Festa dels Súpers?

2011-10-23T11:24:00.000+02:00

No sé si aprecieu quelcom estrany...

Vista general de la gentada que hi havia a l’estadi cap a dos quarts de cinc de la tarda.

Sentir els colors, veure els sons, les veus...

2011-10-18T12:06:00.000+02:00

“La vida en blanc i negre no és trista. És igual o potser fins i tot millor, perquè no tinc tantes distraccions. Jo tinc dubtes de si el color, realment, us distreu de veure la bellesa del món”.

Molts segurament no estaran d’acord amb el que diu Neil Harbisson. Pateix acromatòpsia una malaltia genètica que fa que percebi el món en blanc i negre, amb totes les tonalitats que hi ha entre el blanc i el negre. Si una persona no nasqués amb acromatòpsia, sinó que l’adquirís després, un cop ha fet seu el món amb tots els seus colors, segurament no opinaria igual. Com bé diu al reportatge -vídeo inserit- una amiga seva quan li pregunten si és més trista la vida en blanc i negre: “Si mai no has vist els colors, no tens res amb què comparar-ho. Simplement veus les coses d’una altra manera”.

Enllaçant amb aquesta afirmació i canviant de camp diré que la sensació de pèrdua és més gran quan un ha pogut sentir, escoltar com cal i de forma progressiva o sobtadament (no ser què és pitjor) perd aquesta capacitat. Poques vegades s’és conscient d’això fins que no t’hi trobes.

El Neil diu que cap els 11 anys va començar a sentir curiositat pel color i el piano li va permetre expressar què pensava que eren els colors. A l’actualitat porta un sensor que els detecta, connectat a un portàtil, i li proporciona un to musical en funció de la freqüència de cada color. És capaç de distingir 360 tons musicals, imagineu-vos que significa això traduït a la seva particular interpretació del color.

Us en recordeu del meu “Enyor”?
Hauré de centrar-me en buscar una forma de veure els sons o les veus, perquè això de sentir s’esvaeix.

Sobre el color i la llum:

“La tardor i la llum” (vídeo amb la possibilitat de subtitular)
Web del programa “Colors en sèrie” (es poden trobar diversos vídeos, la pena és que no estan subtitulats)
“Música i sinestèsia” (vídeo sense subtítols)
“Colors a la vista” (vídeo amb subtítols endarrerits, comencen a aparèixer un cop avançat el programa i inoportunament)

Sobre la felicitat

2011-10-13T00:14:00.000+02:00

Remenant una llibreta he trobat un text que corresponia a una entrevista feta a Miguel Delibes al 2007, crec. Em va cridar l’atenció perquè d’alguna forma comparteixo el que deia, no ben bé del tot, però sí en el que considero essencial, la felicitat són moments, només moments passatgers.

Aquí va la cita de Delibes:

“El estado de felicidad no existe en el hombre. Existen atisbos, instantes, aproximaciones, pero la felicidad termina en el momento en que empieza a manifestarse. Nunca llega a una situación continuada. Cuando no tienes nada, necesitas, cuando tienes algo, temes. Siempre es así. Total, que nunca se consigue”

Ser i sentir són coses diferents. Jo em puc sentir en un moment determinat feliç, però ser feliç és una altra història.

No sé si heu llegit mai alguna de les novel·les que ens va deixar Delibes, jo n’he llegida alguna i en llegiré més un dia d’aquests. La seva forma de narrar, la seva prosa clara i precisa m’atreuen.

Ara tinc a les mans quelcom diferent, “La plaça salvatge” del poeta suec Tomas Tranströmer que val la pena llegir i rellegir perquè és dels que fan gaudir i fascinen. La imatge que em venia al cap al passar els ulls sobre “És una nit de sol radiant” fa que l’ànsia de continuar amb ell s’aguditzi. Una sort que hagi rebut el Nobel de Literatura, igual no l’hauria ni descobert.

He descobert que tinc un enemic, l'inhibidor de ràdio freqüències

2011-10-10T21:24:00.000+02:00

Jo no havia sentit a parlar mai dels inhibidors, uns aparells electrònics que, com diu Wikipedia, impedeixen o dificulten les transmissions. Hi ha inhibidors de tota mena, però a mi el que em pot donar la tabarra, i molt, és l'inhibidor de radio freqüències. I per què, doncs perquè una servidora per poder seguir bé una classe, conferència, visita guiada o coses per l'estil fa servir un equip de freqüència modulada que consta d'un emissor/transmissor i d'un receptor. Aquest equip no té altra finalitat que fer que la veu de qui parla m'arribi neta i clara; sense aquest aparell jo no puc seguir una classe perquè el que sento amb els audiòfons ja no dóna per tant, bé, hauria de dir el que sento amb un dels meus audiòfons perquè l'altra orella ja la tinc KO.

Hi ha oients que tenen una visió idealitzada de la lectura labial i pensen que mirant ja en tens prou, que el sentir i el poder escoltar és secundari. Potser això últim sigui secundari en alguns casos, gent que ha desenvolupat aquesta habilitat, la lectura labial, i només recorrent a ella pot captar què diu el seu interlocutor si no està gaire allunyat i vocalitza bé i... (tantes coses). Però jo, com moltes persones que han perdut l'audició en edat adulta i de forma progressiva fins arribar al grau de sordesa pregona o profunda no podem guiar-nos o recolzar-nos només en què veiem, la lectura labial no s'adquireix per art de màgia, costa moltíssim –em sembla que ja ho vaig dir fa una temps- . El que fem molts de nosaltres és combinar el que veiem i el que sentim i podem escoltar si les condicions ho permeten. Si veiem una boca indesxifrable i ens trobem amb una persona poc expressiva, malament; si estem massa allunyats de qui parla i no disposem d'un equip de freqüència modulada, ja ens podem oblidar de què diu el professor, el conferenciant o qui sigui, desconnectem, hi som, però com si no hi fóssim. A més a més, els llocs amb mala acústica o amb molt soroll de fons són un horror, podríem dir que actuen també com a inhibidors de l'acte comunicatiu. Hi ha moltíssims factors que poden interferir la bona comunicació. Ara estic en guerra amb els inhibidors de freqüències. He d'estudiar la qüestió.

Per saber més sobre els inhibidors:

http://www.inhibidoresdefrecuencia.com/
http://www.inhibidores.net/
http://www.inhibidores.com/

A la classe d’aquesta tarda tot ha anat bé. El culpable dels meus maldecaps potser no era l’inhibidor de la comissaria de policia propera, sinó el cable del micròfon del meu equip de freqüència modulada. De totes formes, hauré de veure com va aquesta setmana, perquè la passada em fallava només en alguns moments i no durant dues hores seguides com aquest matí. Ai... quina paciència.

Nota: acabo de consultar l’índex de freqüència de ràdio del meu aparell: 863-865 MHz, dividit en 16 canals. És una dada a tenir en compte per saber si l’inhibidor de ràdio freqüències afecta al bon funcionament i, si és així, donar la llauna a qui convingui.

Si voleu veure diferents models d’equips de freqüència modulada o sistemes FM, us deixo aquest tres:
Sistema FM - IMG
System 2015 de SENNHEISER
Comfort Contego R800 (receptor) i T800 (transmissor) (Atenció perquè aquest últim és un manual llarg i en diversos idiomes, en castellà al final)

Socors, subtitulació!

2011-10-08T20:46:00.000+02:00

Dimarts passat, el diari ARA publicava un article que feia referència a una instrucció del Consell de l'Audiovisual de Catalunya (CAC) en relació a l’accessibilitat dels programes televisius per tal que persones amb discapacitat puguin accedir als continguts sense problemes. S’esmentava, en concret, les persones sordes i les cegues. Fins aquí bé. Es parlava de les quotes que s’han d’assolir pel que fa al subtitulat, a l’audiodescripció i a la llengua de signes.

Però hi havia un paràgraf que contenia “informació” d’aquella que a mi em genera malestar, per dir-ho suaument. Poso la paraula “informació” entre cometes perquè més que informar crec que es pretén una altra cosa. Aquí transcric el paràgraf en qüestió:

“Des de la Federació de Persones Sordes de Catalunya (Fesoca), reconeixen que en els últims 20 anys s'han produït millores dins aquest àmbit. Malgrat això, lamenten "la falta de recursos tècnics i humans i d'informació visual dificulten la possibilitat d'utilitzar el llenguatge de signes als mitjans". Segons la Fesoca, les persones sordes el prefereixen als subtítols, ja que el 90% "mostren signes d'analfabetisme funcional, perquè no saben llegir ni entendre la llengua escrita, ja sigui a causa dels dèficits del sistema educatiu o arran de l'edat de les persones sordes", que acostumen a ser gent gran. No obstant això, la federació reconeix que aquest és un sistema més adient en el cas, per exemple, de les pel·lícules”.

Segons el diari:
1. La FESOCA diu que les persones sordes prefereixen la llengua de signes als subtítols.
2. La FESOCA afirma que el 90% de les persones sordes mostra signes d’analfabetisme funcional.
3. La FESOCA reconeix que la subtitulació és el sistema que més s’escau a l’hora de fer accessible una pel·lícula.

Ai... No sé pas quina imatge s’haurà emportat la gent que hagi llegit aquest article i, en particular, aquella que hagi parat atenció al què diu aquest paràgraf.

Cal parlar de batalletes internes entre federacions i confederacions que defensen o la llengua de signes o l’oralisme, quasi bé de forma excloent. O blanc o negre, el gris sembla mal vist i enmig hi ha persones sordes que es senten, ja ho vaig dir una vegada, com a pilotes de ping-pong. Està bé que cadascú defensi el que cregui més convenient, però sense ser excloents, no donant una imatge de... superioritat, raó absoluta i coses per l’estil.

Existeixen sords que s’expressen en llengua de signes i també sords que s’expressen oralment, i alguns, de vegades els considero privilegiats, que són bilingües i es poden comunicar de totes dues maneres. No vull entrar en estadístiques dient aquest tant per cent es comunica fent servir la llengua de signes i aquest altre fent servir la llengua oral, segons la fons que es consulti es diu una cosa o es diu una altra. No crec que hi hagi una estadística fiable, ningú s’ha molestat en fer-la.

Segons el meu parer:
1. Dir que les persones sordes prefereixen la llengua de signes als subtítols és molt dir. Jo, de ser periodista, hagués preguntat al representant de la FESOCA què entén per “persona sorda”. Això seria potser un punt a aclarir i és clar que caldria valorar l’opinió d’altres “representants”. Ho poso també entre cometes perquè no sé si els que se’n diuen “representants” representen en veritat a qui se suposa han de representar. Vaja galimaties m'ha sortit!
2. Aquest 90% d’analfabetisme funcional, que em sembla exagerat, s’hauria de concretar en franges d’edat, tipus d’educació rebuda, edat en què ha aparegut la sordesa, medi que envolta o ha envoltat la persona sorda i, per suposat, especificar que s’entén per sord/a, com he dit abans.
3. Considero una sort que la FESOCA com a mínim digui que la subtitulació és adient per a les pel·lícules, així doncs, com a mínim i segons ells, podré gaudir del cinema. Si ni això em concedeixen, plego i me’n vaig.

Enllaços que us poden interessar:
ARA, 4 d'octubre de 2011: “Les teles hauran de subtitular un 75% de programes el 2013” (cal registrar-se per poder llegir l’article)
Web del Consell de l'Audiovisual de Catalunya
LLEI 7/2010, de 31 de març, general de la comunicació audiovisual (BOE, 1.04.2010)
LLEI 22/2005, de 29 de desembre, de la comunicació audiovisual de Catalunya (DOGC 4543, de 3.01.2006)

El "broker" Alessio Rastani

2011-09-28T18:26:00.000+02:00

EL BROKER QUE NO ERA BROKER VA PARLAR

... I CAL RECONÈIXER QUE ALGUNA VERITAT VA DIR.

Compte, perquè alguns comentaris diuen que la subtitulació del vídeo penjat a YouTube no és del tot correcta. Si ho preferiu podeu veure’l al web de TV3 (sense subtítols, o sigui, no a l’abast de tothom), aquí.

Què diuen/deien els diaris:

ARA, 28/9/11: "Alessio Rastani, el 'broker' incendiari, no és més que “un aficionat” a la borsa"
EL PAÍS, 27/9/11: "Un especulador irrita al mundo"
EL PERIÓDICO, 28/9/11: "Rastani revela ara que no és un 'broker' i que només volia cridar l'atenció"
EL PERIÓDICO, 28/9/11: "El "broker" incendiari"
EL PERIÓDICO, 27/9/11: "Un 'broker' pronostica que els estalvis de milions de persones s'esvairan en un any"
LA VANGUARDIA, 28/9/11: "Alessio Rastani admite ser un fraude: Invierto como hobby, sólo busco atención y soy un charlatán"

Viatge d'anada

2011-09-25T00:26:00.000+02:00

Surto de casa. Plou. Un plugim dolç, calmat. Noto l’olor de l’asfalt mullat. M’agrada. Alguna gota perduda se’m fica al calçat. Tant me fa. Baixo a bon pas cap a l’estació. El tren va carregat de gent, molta amb maletes marxa vés a saber cap a on. Canvio de tren i, en aquest, sembla que, més que marxar, els que duen el pesat equipatge intenten arribar al seu destí. Anar i venir, arribar i marxar, un moviment continu.

Entre altres coses, dalt del tren fixo la mirada en el llibre que llegeix el del costat. Sempre se me’n van els ulls cap els llibres, sento curiositat per saber com lliga qui llegeix amb el que llegeix.

Em distreu també una nena petita, de fora, deu tenir uns sis anyets. Penso que és afortunada al tenir uns pares que demostren estimar-la, que estan per ella. Crec que és i serà una persona feliç.

Sobre "el café para todos"

2011-09-23T10:49:00.001+02:00

Fa anys aquesta expressió va sortir a llum. Un cop mort el dictador Franco van sentir-se amb força veus que demanaven llibertat, amnistia i... autonomia. Bé, l’autonomia no era pas una reivindicació que sonés a tot el territori, però sí a Catalunya. Després es van afegir altres, havia qui pensava si uns sí per què no nosaltres.

Diumenge, un reportatge de 30 minuts va fer un repàs a l’origen de la qüestió i penso que val la pena veure-ho, doncs les intervencions d’alguns dels implicats en l’assumpte autonòmic ajuden a entendre l’essència del cas. El títol del reportatge era Història del cafè (“para todos”). Us deixo l’enllaç, aquí (es dóna l’opció de subtitular el vídeo).

Ací teniu una mostra de les declaracions (extretes de la sinopsi que apareix al lloc web de 30 minuts):

"El tema autonómico estaba planteado en Cataluña y no estaba planteado en otros sitios -diu, en aquest reportatge, Rodolfo Martín Villa, ministre de la Governació en aquells anys i un dels artífexs de la transició espanyola-. Es decir, en Extremadura o en mi tierra, en la Meseta, el tema era libertad y amnistía. La autonomía podía venir luego, pero no estaba en las preferencias."

"Yo recuerdo que hizo fortuna la frase que decía: ‘No queremos ser más que nadie, pero tampoco menos'", recorda Rafael Escuredo, expresident de la Junta d'Andalusia.

"‘No menos que ellos'. ‘Ellos' sempre vol dir els catalans. No vol dir els bascos, perquè els bascos els tenen a part -matisa l'expresident Jordi Pujol-. Els bascos tenen, en un cert sentit hauríem de dir, potser la intel·ligència que ‘això d'Espanya, ja s'ho faran'. Nosaltres, en canvi, volem arreglar Espanya".

"Disset autonomies, disset parlaments, disset policies diferents! Escolti! Tot això representa unes despeses d'aquest ordre tan importants que no sé si l'estat ho podrà aguantar...! (Tarradelles al 1985)

Navegant per Internet, he trobat dos articles d’opinió d’Enric Juliana publicats a La Vanguardia que poden servir de complement:
LA VANGUARDIA, 23/1/11: “Así empezó el café para todos”
LA VANGUARDIA, 20/2/11: “La planta”

Potser us interessaria l’exposició “El naixement de la Generalitat de Catalunya” que es pot veure fins aquest diumenge, 25 de setembre, al Museu d’Història de Catalunya.

Sobre Catalunya

2011-09-15T21:20:00.001+02:00

SPAINS SECRET CONFLICT subtCAT from Endboard on Vimeo.

El vídeo, en anglès, està subtitulat en gran part en català. Si no caceu el que es diu quan es parla en català o en castellà, perquè en aquests moments no hi ha subtítols, podeu veure el vídeo en aquest altre enllaç, aquí, on únicament es subtitulen, en anglès, aquestes intervencions. Fent unes quantes filigranes més d’una persona sorda o amb deficiència auditiva podrà assabentar-se de tot el contingut, si es defensa mínimament amb l’anglès escrit, és clar. A falta d’una versió integrament subtitulada en català, és el que hi ha.

Haurem de conscienciar els que subtitulen i fer-los notar que els subtítols són útils per diverses raons, no només perquè no s'entengui una determinada llengua (parlada).

Única sessió accessible de "La piel que habito"

2011-09-11T14:14:00.000+02:00

El proper dijous a les 20.30, als cinemes Renoir Floridablanca, algunes persones amb discapacitat auditiva i visual podran gaudir d’una única sessió accessible a Barcelona: la darrera pel·lícula d’Almodóvar, gràcies al subtitulat i l’audiodescripció a càrrec de la Fundació Orange.

I per què només algunes? Doncs perquè la Fundació Orange distribueix entrades gratuïtes a les associacions de persones sordes o amb deficiència auditiva (alerta! això no implica que tots els socis d’aquestes associacions siguin els afectats) i a associacions de persones amb discapacitat visual. Si no formes part d’alguna d’aquestes associacions, difícilment podràs obtenir una entrada gratuïta, inclús et resultarà difícil obtenir una de pagament, potser ja no queden places. Podeu comprovar com, al lloc web de Cines Renoir de Barcelona, si es pretén comprar una entrada per a la sessió de les 20.30 del dia 15 de setembre, ja no apareix aquesta opció; així, doncs, dedueixo que es pensa omplir la sala només amb la gent que pot aconseguir una d’aquestes entrades gratuïtes a través d’alguna associació.

Em sembla que simplement esperaré, potser anys, que la pel·lícula s’emeti per televisió amb els subtítols pertinents, per dues raons. La primera perquè em vaig donar de baixa de determinada associació de la qual vaig acabar tipa i, en segon lloc, perquè entre la gent que l’ha vista hi ha opinions per a tots els gustos, alguns la deixen pels núvols i altres, en canvi, pensen que no val la pena gastar-se els diners per anar a veure-la, un exemple, aquí.

Integració

2011-09-02T21:06:00.001+02:00

Darrerament estic donant voltes a aquest concepte. Què vol dir integració, quin significat se li dóna en teoria i quina és la realitat.

Quan treballava a l’escola, per exemple, es parlava d’escola inclusiva o d’educació inclusiva. Segons Susan Stainbanck l’educació inclusiva es podria definir com “un procés pel qual s’ofereix a tots els nens i nenes, sense distinció pel que fa a la capacitat, la raça o qualsevol altra diferència, l’oportunitat de seguir sent membres de les aules regulars i d’aprendre dels seus companys, i amb ells, a l’aula”. Així, d’entrada, aquesta definició em recorda a algun article de la Constitució espanyola, de l’Estatut d'autonomia de Catalunya o de la Declaració universal de Drets Humans, en què es fa incís en el fet que per un seguit de “peculiaritats” ningú pot ser discriminat. La teoria no sempre s’ajusta a la realitat.

Jo em declino pel verb integrar més que no pas per incloure, perquè, per a mi, incloure no implica necessàriament integrar, per integrar calen mitjans i voluntat.

Un exemple d’integració l’ofereix la Croi Glan Integrated Dance Company que actua els dies 17 i 18 de setembre al SAT! (Sant Andreu Teatre).

Per reflexionar:

Guia per a l’anàlisi, la reflexió i la valoració de pràctiques inclusives
Diversidad funcional. Visiones encontradas

La química i les confitures

2011-08-24T19:46:00.000+02:00

Aprofitant que aquest és l’Any Internacional de la Química, aquí va una taula periòdica ben singular: la taula periòdica de les confitures. Elaborada a partir de la col·laboració entre la Fundació Alícia i el Museu de la Confitura.

Si voleu descarregar-vos aquesta dolça taula, podeu fer-ho directament des de l’enllaç que us deixo, aquí. Són dos fulls on hi trobareu la traducció al castellà i a l’anglès.

El Museu de la Confitura es troba al poble gironí de Torrent. Podeu passejar-vos pel seu lloc web i hi descobrireu algunes coses curioses: sabeu quina és diferència entre una confitura i una melmelada? Potser algú s’anima i tot a fer-hi una visita.

La imatge d’aquest apunt és d’un fulletó que vaig aconseguir un dia que vaig anar al centre Arts Santa Mònica a visitar, entre d’altres, l’exposició “Matèria condensada. Cuinar ciència”. Hi havia membres de la Fundació Alícia impartint un taller i portaven aquests peculiars fulletons. Encara que jo no hi participava, vaig demanar-ne un i me’l van donar.

La tasca que duu a terme la Fundació Alícia no és gens menyspreable, val la pena donar un cop d’ull a l’apartat de salut i hàbits alimentaris del seu lloc web.

Un tomb per Gràcia

2011-08-19T21:36:00.000+02:00

Com cada any, aquells que no estem fora o gaire lluny de Barcelona i no ens espanten les possibles gentades ni la xafogor podem visitar els carrers del barri de Gràcia, que està de Festa Major. Els veïns ho viuen de forma diferent als visitants, conec alguns que escampen la boira per aquestes dates, però a d’altres els deu fer força il·lusió participar a curt i llarg termini.

Aquest any he notat una afluència de Mossos d’Esquadra fent tallers per als més petits, potser han pensat en potenciar una imatge més positiva del cos.

Us deixo algunes imatges, començant per una proposta enginyosa. Si no sabeu què fer amb els somiers vells aquí va una idea:

Carrer Ciudad Real. Barcelona

Si voleu saber més sobre la qüestió, us deixo aquesta explicació:

Al carrer Mozart l’esbojarrat i genial personatge dóna la benvinguda als visitants.

Carrer Mozart. Barcelona

No hem d’oblidar-nos de mirar enlaire perquè podem descobrir algun balcó guarnit.

Balcó del carrer Puigmartí. Barcelona

De detalls es poden trobar a petita i a gran escala, només cal anar amb els ulls ben oberts.

Detall del carrer Luis Antúnez. Barcelona

Detall del carrer Joan Blanques (part alta)

Al carrer Berga hi toparem amb un galliner modèlic. Una coqueta gallina a l’entrada i, si avancem una mica més, veurem un cor de pollets entonant Virolai. Val la pena entretenir-se mirant els quadres que hi ha penjats al llarg del carrer amb personatges que de ben segur algú té presents, la gallina Turuleta, per exemple. Tampoc hi podien faltar alguns malvats, que aprofitant la distracció aliena esperen treure’n profit, un bon profit.

Carrer Berga. Barcelona

Em va venir al cap la novel·la "La rebel·lió dels animals" de George Orwell, encara que té poc a veure amb el plantejament fet pels veïns de Berga.

Vora el mar

2011-08-16T16:59:00.000+02:00

M’agrada estar connectada vora el mar, sentir el so de les onades i deixar-me seduir per ell. M’agraden les platges solitàries o no gaire concorregudes, doncs més d’una vegada aquest so corre el perill de difuminar-se i perdre’s entre el soroll del voltant.

Em resulta estrany estar vora el mar i no sentir-lo, cosa que passa si decideixo capbussar-me o simplement remullar-me, perquè llavors he de desconnectar. Fa falta una bona dosi d’imaginació per rememorar un so inexistent perquè no el pots arribar a captar.

Potser per aquesta raó les passejades vora el mar m’agraden cada cop més, perquè la connexió va inclosa, i deixo de banda el remull. Aquestes passejades et poden portar a descobrir algun petit tresor no gaire lluny, entre el batibull de vegetació sorrenca, com ara el lliri de mar o de platja.

Lliri de mar

Evelyn Glennie, una altra manera d’escoltar

2011-08-12T21:29:00.003+02:00

Em sents? M’escoltes? Escoltar i sentir són coses diferents. Una persona pot sentir sense escoltar o també, encara que no sembli gens fàcil, “escoltar” sense sentir. Però ara no estic parlant de lectura labial ni de llengua de signes, sinó d’un altre assumpte. El cas d’Evelyn Glennie n’és un exemple.

Les seves circumstàncies personals van portar aquesta escocesa a convertir-se en una de les millors percussionistes del món tot i ser sorda, no de naixement. La sordesa profunda li va arribar quan tenia 12 anys i als 20 va decidir deixar els audiòfons al calaix.

Fa un temps, a La 2, van emetre un documental titulat “La ciència dels sentits: l’oïda” on es tractava aquest preuat sentit des de diferents punts de vista, no tots ells convencionals. Hi sortia, entre d’altres, Evelyn Glennie que aportava la seva visió particular. A la pàgina web de RTVE no està penjat el documental, encara que, si ho estigués, tampoc podríem gaudir del subtitulat aquells de nosaltres que ho necessitem perquè no han contemplat aquest detall. Així que, si no ho heu vist, heu de confiar en que ho tornin a repetir un dia d’aquest.

Com que no vull deixar-vos sense res, al lloc web de TED he trobat una interessant conferència titulada: “Evelyn Glennie mostra com escoltar”. La podeu veure partint de la idea que no només les orelles serveixen per “escoltar”. Us deixo l'enllaç, aquí.

Una mostra de com toca. Aquí la teniu al Festival Cabrillo de música contemporània (2006):

Evelyn Glennie Percussion Recital from Cabrillo Festival on Vimeo.

Més informació sobre Evelyn Glennie a: http://www.evelyn.co.uk/ o a Wikipèdia (en anglès).

No me’n vaig de vacances i avui toca Millet... i companyia

2011-08-06T14:34:00.000+02:00

Cadascú té les seves manies, oi? Doncs una de les meves és seguir el que envolta Millet... i companyia. Però reconec que el fet que això es vagi allargant i allargant fa que em vagi relaxant una mica. Darrerament, les notícies sobre les tres investigacions obertes les vaig pescant d’aquí i d’allà i, de vegades, se’m passa alguna d’aquelles que apareixen als mitjans de comunicació perquè, suposo, n’hi ha moltes que ja ni arriben, doncs no interessa “fer publicitat”. Tot i que, sabent la quantitat de gent que és capaç de votar polítics corruptes –fa no gaire en vam tenir una mostra-, ja no sé si el fet d’arribar al fons de la qüestió tindrà alguna implicació política, social, etc.

Fent memòria, les tres investigacions són les que fan referència a l’espoli de l’entitat, el suposat finançament irregular de CDC en època de Jordi Pujol i la construcció d’un Hotel al costat del Palau de la Música. D’aquest darrer cas, que porta la jutge Míriam de Rosa, no he aconseguit trobar res de nou, tot i que faig menció de dues notícies que indirectament tenen alguna cosa a veure, com ara el fet que Trias, el nou alcalde de Barcelona, sembla que manté, si no ha canviat de parer, dins del seu equip de govern un dels imputats (Ramon Massaguer); i l’altra, el pas a segona línia de l’altre imputat, Ramon García-Bragado, que segons va declarar pensa tornar al consistori “per parlar de les conclusions del cas”.

D’altra banda, el jutge Miguel Ángel Tabarés va elevar la fiança de Fèlix Millet i Jordi Montull a 24 milions i va imposar una altra, gens menyspreable, a Gemma Montull abans de deixar el cas Palau en mans del jutge Josep Maria Pijuan (recordem que Tabarés ocupava la plaça només de forma provisional a l’espera del nou titular del Jutjat d’Instrucció número 30 de Barcelona). Igual que va fer Tabarés, Pijuan ha donat senyals de voler tirar endavant el procés, tot el contrari del que va fer el jutge Juli Solaz que els va precedir.

Bé, cal dir que, de moment, la presó sembla que no espera ningú. Millet i Montull i altres “clarament” (ho poso entre cometes perquè no pugui dir ningú que sóc massa categòrica) lligats a l’espoli continuen lliures, encara que segons diuen alguns mitjans la qüestió de l’espoli del Palau està quasi resolta, jurídicament parlant s’entén. L’altra, la del suposat finançament irregular de CDC va progressant, “progressant adequadament”. Van sortint proves per aquí i per allà, factures i proves de pagaments, algunes que no se sap ben bé on estaven amagades quan fa un parell d’anys els mossos van entrar al Palau.

El nou jutge ha imputat Àngel Colom, mentre Joana Ortega, la nostra vicepresidenta encara que alguns no l’haguem votada, surt en defensa de la seva presumpció d’innocència. Jo em pregunto a qui vol “absoldre” exactament aquesta senyora. Josep Maria Pijuan també ha imputat l’exdirectora general del Palau de la Música, Rosa Garicano, qui va afirmar que desconeixia els tripijocs, per dir-ho molt suaument, de Millet i Montull. Ai!, dolça “innocència”...

Altres apunts relacionats dins del blog:

Corrupció casolana, o sigui, de casa (15/4/11)
El “cas Millet” –i el que penja- engega de nou? (20/2/11)
Bye, bye, jutge! (7/1/11)
Compte amb el que alguns poden fer! (9/11/09)

Recull de notícies clau:

EL PERIÓDICO, 30/4/11: "El jutge eleva la fiança de Millet i Montull a 24 milions d'euros"
EL PAÍS, 1/5/11: “El juez eleva la fianza para Millet y Montull de 3,6 a 24 millones”
...

EL PERIÓDICO, 23/5/11: "El jutge del cas Unió ha estat nomenat per encarregar-se del cas Millet"
...

EL PERIÓDICO, 21/6/11: "El jutge cita a declarar Colom perquè expliqui per què Millet li va entregar 75.000 euros"
EL PAÍS, 21/6/11: “El juez imputa a Rosa Garicano y a Àngel Colom por el caso Palau"
EL PAÍS, 22/6/11: "El juez ve indicios de que Garicano conocía el desvío de fondos del Palau"
ARA, 22/6/11: “Joana Ortega surt en defensa de la presumpció d’innocència d’Àngel Colom”
EL PAÍS, 30/6/10 Àngel Colom: "Millet me pagó porque me avalaba mi trayectoria nacionalista"
ARA, 18/7/11: "L'exdirectora general del Palau de la Música reitera davant del jutge que desconeixia el desfalc de Millet i Montull"
ARA, 18/7/11: "Rosa Garicano surt del jutjat després de declarar una hora i mitja pel cas Millet"
EL PERIÓDICO, 28/7/11: "Àngel Colom proposa tornar els diners que li va donar Millet"
...

EL PAÍS, 27/5/11: “El juez del caso Palau imputa a seis directivos de empresas ligadas a CDC”
EL PERIÓDICO, 28/6/11: "Els Mossos troben més factures sospitoses en el cas Millet"
EL PAÍS, 29/6/11: “Los proveedores de CDC no tienen facturas de sus supuestos trabajos para el Palau”
EL PERIÓDICO, 16/7/11: "El Palau aporta al jutge més proves dels pagament de Ferrovial a Millet"
...

En relació a les persones imputades en el cas de l’hotel del Palau:
EL PAÍS, 30/6/11: “Trias mantiene a un imputado por el caso del hotel del Palau”
EL PAÍS, 28/6/11: “Doce concejales se despiden en un emotivo pleno en Barcelona”
...

Altres:
EL PERIÓDICO, 3/8/11: “Vacances del senyor Millet”
ARA, 23/7/11: "Dos anys i Millet segueix lliure" (cal registrar-se)
EL PAÍS. A FONDO: Félix Millet i Tusell

Els "megasonos"

2011-08-02T23:10:00.001+02:00

Vet aquí que una vegada, de cop i volta, els megasonos megasònics d’un bloc de pisos del carrer Sant Pere Mitjà van deixar de megasonar. Per tal d’alertar possibles visitants, els veïns van decidir penjar un cartell “adient” i ben visible. Aquest...

Els megasonos no megasonen qui els farà megasonar?

Signoguies, dispositius PDA al MNAC

2011-07-30T22:10:00.001+02:00

Segurament més d’un ha fet servir una audioguia a l’hora de visitar alguna exposició o de seguir una ruta turística per tal d’il·lustrar-se una mica més al llarg del recorregut. Sobre les audioguies cal dir que hi ha algunes que permeten substituir els auriculars convencionals per un bucle de coll i també que algunes persones amb discapacitat auditiva es poden beneficiar de l'aparell si va acompanyat de bucle.

Tal com el seu nom indica per fer ús d’una audioguia cal poder escoltar, però si jo us parlo d’un altre tipus d’aparell, d’una signoguia, vosaltres què en pensareu? La veritat és que jo, la primera vegada que vaig sentir aquest nom, vaig associar-lo a la llengua de signes.

Les signoguies són dispositius PDA (de l’anglès Personal Digital Assistant) i poden tenir més o menys prestacions. Si es pretén que d’aquests aparells puguin fer-ne ús totes les persones amb discapacitat auditiva o sordes cal alguna cosa més que la llengua de signes, cal el subtitulat. Així tots en podrem gaudir-ne, tant les persones que s’expressen fent servir la llengua de signes com aquelles, que com jo, serien incapaces de captar el contingut si s’expliqués exclusivament en llengua de signes.

El MNAC fa ja uns mesos que disposa de signoguies gratuïtes per a la seva exposició permanent, un servei a l’abast de qualsevol persona amb discapacitat auditiva. Va participar la Fundación Orange dins del projecte Museus accessibles i l’assessorament va córrer a càrrec de la FESOCA.

Aprofitant que fa no gaire vaig anar fins al MNAC a visitar una exposició temporal, vaig interessar-me pel tema de les signoguies. Les anunciaven en un gran cartell, es veia una imatge de l’aparell on apareixia un noi signant i el subtitulat (en català o castellà no ho recordo bé) a sota. Em va desconcertar el fet de veure aquesta imatge i, en canvi, llegir al fulletó: “Servei de signoguies en llengua de signes catalana, castellana i internacional (versió subtitulada en anglès)”. Podeu comprovar-ho a la imatge de l'esquerra, si la seleccioneu la veureu ampliada. Davant el dubte, vaig preguntar i sol·licitar que em mostressin una, perquè si només hi havia llengua de signes catalana (LSC), llengua de signes espanyola (LSE) i internacional, subtitulada en anglès, a mi aquest aparell no m’hagués servit de res, doncs no sóc de les que va estudiar anglès. Malgrat tot vaig respirar en veure que, efectivament, hi havia subtitulació també en català i en castellà. Així sí!

Seria desitjable que els fulletons del MNAC donessin la informació correctament i també que tinguessin cura que aquesta aparegués de la mateixa manera a la pàgina que tracta sobre l’accessibilitat al museu.

En referència a les signoguies ara es pot trobar el següent paràgraf:
"Per facilitar la visita a persones amb discapacitats auditives, el MNAC, juntament amb la Fundación Orange, ofereix un nou servei adreçat a aquest col·lectiu. Es tracta d'un dispositiu PDA en Llengua de Signes en català, castellà i internacional, amb subtítols en anglès, amb comentaris de les 35 obres mestres del MNAC. La posada en marxa d'aquest servei, que és gratuït, s'inscriu dins el compromís adquirit pels 7 centres d'art integrants del grup ArticketBCN de fer els museus més accessibles a les persones amb discapacitats. El MNAC ha comptat amb l'assessorament de la Federació de Persones Sordes de Catalunya (FESOCA)".

Com veieu es repeteix l’omissió d’informació, no s’esmenta la subtitulació en català o en castellà, només en anglès. Si algú, però, té la iniciativa de veure el vídeo “Nou servei de signoguia” que figura a la mateixa pàgina, llavors sí que se li explica la qüestió a fons. Us deixo l’enllaç de la pàgina a la que faig referència, aquí.

Espero que el MNAC faci arribar la informació degudament doncs, potser, s’utilitzaran menys del previst uns aparell útils per a diferents usuaris.

Més informació:
FESOCA: “El MNAC ja disposa de signoguies” (4/3/11)

El Jardí Botànic Històric de Barcelona

2011-07-27T18:04:00.000+02:00

Situat a l’Avinguda dels Muntanyans, s/n, al Parc de Montjuïc, tocant al Palau Nacional, on hi ha la seu del MNAC, queda una mica amagat, però val la pena estar atent, no despistar-se i fer-hi una visita.

Us copio el que es pot llegir a la placa que hi ha a l’entrada:

“Aquest jardí botànic va ser creat el 1930 per Pius Font i Quer, sobre antigues pedreres a l’entorn d’una masia construïda amb motiu de l’Exposició Universal de 1929. Aquest jardí ampliava la col·lecció de plantes que es cultivava davant del Museu de Ciències Naturals a la Ciutadella. En pocs anys, va reunir una notable mostra de plantes endèmiques i excepcionals procedents de les Illes Balears, la Península Ibèrica i del Marroc. Avui conté exemplars d’espècies molt rares, únics i els arbres més alts de Barcelona.
El 1986, l’Ajuntament de Barcelona, aprofitant la remodelació que es feia d’aquesta àrea pels Jocs Olímpics de 1992, va iniciar la construcció d’un nou Jardí Botànic, situat també a Montjuïc, obert al públic el 1999”

Cal dir que ara el Museu de Ciències Naturals de Barcelona (MCNB) està distribuït en diferents seus. Si seleccioneu l’enllaç, aquí, trobareu tota la informació.

I tornant al Jardí Botànic Històric, només entrar observareu que podeu tirar cap a l’esquerra o cap a la dreta. Si aneu a l’esquerra, arribareu a un espai on hi ha l’antiga masia, suposo que restaurada, i un hort. Escollint al camí de la dreta podeu anar baixant fins a descobrir arbres altíssims que tenen una pila d’anys, jo em vaig fixar en un freixe i en una noguera, un d’ells superava ja els 100 anys!

El temps ha afavorit que aquest indret estigui d’allò més verd i frondós, ideal per a descansar, passejar i passar una estona llegint o inspeccionant plantes d’aquí i d’allà o fer altres coses que us vinguin de gust.

Esplanada del Jardí Botànic Històric de Barcelona

Masia del Jardí Botànic Històric de Barcelona

Més informació:
Jardí Botànic Històric de Barcelona (creat el 1939)
Jardí Botànic de Barcelona (inaugurat el 1999)

El poema de José Corredor-Matheos, ara sí

2011-07-26T23:15:00.000+02:00

Es pot trobar a “El don de la ignorancia”, publicat per Tusquets dins la col·lecció “Nuevos textos sagrados”.

El poema és aquest:

Olvidan lo que son,
gozosos en el aire
y en la luz,
y ven por transparencia
aquello que a los ojos
se les niega.
Ahora se han posado
sin ruido en una rama
y emiten algún canto
que tan sólo adivino.
Alzan el vuelo,
y yo vuelo con ellos,
sin deseos,
sin pensamientos ya,
sin otro cuerpo
que el que me presta
el aire.
José Corredor-Matheos

I aprofitant que avui he tornat a veure com havia quedat l’exposició de Trullàs, us deixo també aquesta imatge:

Poema de José Corredor-Matheos "interpretat" per Trullàs

Apunt relacionat:

“La Fundació Vila Casas i l’Art”

La Fundació Vila Casas i l'Art

2011-07-25T16:27:00.000+02:00

Demà, a les 7 de la tarda, a l’espai VolART2 que la Fundació Vila Casas té al carrer Ausiàs Marc, 22 de Barcelona, s’inaugurarà “oficialment” una exposició que intenta, entre d’altres coses, fer una reflexió sobre la llibertat, “31 Dies. Solo Art Live”, de Trullàs. Tot el que demà es veurà ha estat muntat in situ per l’artista en pocs dies. Jo hi vaig anar la setmana passada quan encara hi treballava.

A mi em va cridar especialment l’atenció un poema de José Corredor-Matheos que si aconsegueixo trobar, us passaré.

I aprofitant el viatge, si us ve de gust, podeu veure, al costat, a l’espai VolART, l’exposició d’obres seleccionades per al IL Concurs Internacional de Dibuix 2011 que va convocar la Fundació Ynglada-Guillot. Aquesta setmana s’acaba.

Apunt relacionat:

"Concurs internacional de dibuix" (26/2/11)

Avui he pensat en Stieg Larsson

2011-07-23T22:00:00.001+02:00

Avui m’ha vingut al cap Stieg Larsson, avui m’he assabentat que ahir un boig va disparar contra un munt de gent a l’illa noruega d’Utoya i que, possiblement, també va participar en l’atemptat amb bomba al centre d’Oslo. Ja sé que Larsson era suec, el lligam no el faig pas per la nacionalitat sinó perquè l’individu que ha mort gent indefensa ha estat qualificat d’ultradretà, entre d’altres coses, també d’antimusulmà, fanàtic... i, si no ho sabeu, Stieg Larsson, famós per haver escrit la trilogia Millennium, també era un notable periodista implicat en la investigació de grups ultradretans suecs i dels seus lligams amb el poder polític i financer. Va rebre amenaces de mort i la va viure de ben a prop quan un company seu va ser assassinat per un cotxe bomba.

Ara, aquest tal Anders B. Breivik s’ha donat a conèixer, llàstima que no hagués estat identificat abans pel que anava deixant escrit aquí i allà. El 17 de juliol va escriure a Twitter el seu únic “tuit”: "Una persona amb una creença és igual a la força de 100.000 persones que només tenen interessos". La frase no és que per si mateixa sigui menyspreable, tot depèn de quin sentit se li doni. Hi ha creences i creences, cal anar amb compte, doncs, a l’hora d’escollir-les.

Tornant a Stieg Larsson, fa no gaire s’ha publicat una recopilació de 25 textos seus sobre l’extrema dreta, el racisme i el maltractament de dones. El llibre duu per títol “La veu i la fúria”, editat per Destino en castellà i per Columna Edicions en català. Val la pena que us entretingueu a llegir què diu wikipèdia sobre ell, us deixo l’enllaç en castellà perquè l’entrada és més completa, aquí.

Per acabar aquest parell d’articles sobre els atemptats a Noruega:

El Periódico, 23/7/11: “Al menys 92 morts en el doble atemptat a Noruega”
ARA, 23/7/11: “Anders B. Breivik confessa el tiroteig de l'illa noruega d'Utoya”

Camps dimiteix, però continua campant

2011-07-21T23:57:00.001+02:00

Foto extreta de http://www.ara.cat/

El que, fins fa unes hores, era el president de la Generalitat valenciana ha dimitit com a tal, però Francisco Camps continua campant, o sigui “vivint i passant la vida com pot”, cal dir que continuarà sent diputat. No ha claudicat davant les demandes del seu propi partit, no ha admès la seva culpabilitat en l’assumpte dels vestits tal com li demanaven els seus, tampoc ho ha fet qui va ser la seva mà dreta, Ricardo Costa, que va assegurar que s’avindria a les demandes del PP, si Camps feia el mateix. Així que ara hi ha una situació una mica rocambolesca perquè dos dels inculpats han optat per declarar-se culpables dels fets (Víctor Campos i Rafael Betoret) i els altres dos (Camps i Costa) no. Veurem què passa ara.

De totes formes, això dels vestits és només la punta de l'iceberg del cas Gürtel.

Campi qui pugui!

ARA, 21/7/11: "Les 10 frases sobre el cas Gürtel que han portat Camps pel camí de la dimissió"

El País, 21/7/11: ESPECIAL: Todo sobre la dimisión de Camps

La postguerra

2011-07-18T23:50:00.000+02:00

Avui us volia presentar dos llibres ben diferents, tot i que tots dos parlen d’allò que va venir després de la Guerra Civil, la llarga postguerra marcada per la dictadura de Franco.

Un d’ells, “Les veus de la presó”, recull les històries de persones que van ser detingudes i torturades durant la postguerra. Aquestes vivències es reparteixen en quatre blocs, començant pels anys 40 i acabant als 70. Escrit a dues mans per l’historiador José Luis Martín Ramos i pel periodista Gabriel Pernau, va veure la llum l’any 2003. La foto de la coberta és d’Agustí Centelles.

L’altre és molt més literari. Si us agraden els relats, descobrireu com els quatre que conté aquest llibre tenen un nexe comú. “Los girasoles ciegos”, el títol del llibre, és també el que duu l’últim relat. D’aquest van fer una pel·lícula, que vaig veure amb retard per la qüestió de la subtitulació, doncs quan s’estrena al cinema una parlada en castellà o en català, el subtitulat no està present. Així que vaig acabar comprant-me el llibre i és d’aquells que mai m’he penedit d’haver comprat i llegit.
Va ser el primer i l’únic llibre escrit per Alberto Méndez que va morir poc després. Va rebre el Premi Setenil (2004) al millor llibre de contes de l’any i pòstumament el Premi de la Crítica i el Nacional de Narrativa (2005).

La guerra civil, fa ja 75 anys!

2011-07-17T21:35:00.001+02:00

Imatge de l'exposició "EL POUM. 75 anys d'història"

Fa 75 anys que va esclatar la guerra civil i, aquí, la qüestió de la memòria històrica continua tenint molts fils pendents.

Per commemorar el 75è aniversari de l’inici d’aquest conflicte, avui s’han publicat nombrosos articles i reportatges a diferents diaris. Us en deixo alguns:

EL PERIÓDICO

“Diari del cop”
“19-J: La batalla de Barcelona”
“Un atles que explica tota la guerra civil a Catalunya”
“Tot menys un passeig”
“La històrica foto del guàrdia d’assalt de Centelles reviu a Barcelona 75 anys després”
EDITORIAL. “Encara la guerra civil”

ARA

“Va ser antirepublicana la Guàrdia Civil el juliol de 1936?”

EL PAÍS

REPORTAJE: 75 años después. “Qué sabía y qué hizo la República el 18 de julio”
REPORTAJE: 75 años después. “Sólo en España hubo guerra civil”
REPORTAJE: 75 años después. “¿Es posible cerrar las fosas de la memoria?"
REPORTAJE: 75 años después. “Niños frente al pelotón de ejecución”
REPORTAJE: 75 años después. “Escúchame, así viví el 18 de julio”
REPORTAJE: 75 años después . “Franco, conspiración y asesinato”

D’altra banda, al Museu d’Història de Catalunya podeu visitar fins al 25 de setembre de 2011 l’exposició “El POUM. 75 anys d’història”, en què es repassen els orígens del partit amb Andreu Nin com a figura clau, així com el paper que va jugar durant la guerra civil, la resistència contra el franquisme... Si voleu saber més sobre aquesta exposició, us deixo un enllaç directe, aquí. A la pàgina web del Museu d’Història de Catalunya trobareu la mateixa informació en castellà i en anglès.

Val la pena també que doneu una ullada a una de les exposicions en línia: “Les presons de Franco” on es pot comprovar el que van patir aquells que van ser empresonats mentre Franco era al poder. S’ofereix una visió àmplia de tot l’entramat. De nou dir-vos que podeu trobar-la també en castellà i en anglès a la pàgina: http://www.mhcat.net/

Un tomb per Vilanova i la Geltrú

2011-07-17T16:29:00.001+02:00

No recordava haver estat mai a Vilanova i la Geltrú, vila marinera, capital de la comarca del Garraf.

Després de fer un tomb, dijous, em va semblar una localitat tranquil·la i agradable, gens estressant.

A l’oficina d’atenció ciutadana de l’Ajuntament ens vam fer amb un plànol. No està malament tenir-ho per situar-se d’entrada en un lloc que et disposes a explorar mínimament. Se’m va ocórrer preguntar al noi, ben bronzejat, que ens va atendre quina de les platges que s'hi poden trobar li agradava més. Total, vam acabar anant a veure la platja dels Capellans; no us sé dir per què li van posar aquest nom o sobrenom, però sí que us aviso que també se l’anomena platja de Sant Gervasi.

Així és com, d’entrada, la trobareu citada al lloc web de l’Ajuntament:
http://www.vilanova.cat/
Val la pena que us entretingueu a navegar una mica, doncs té informació de tota mena.

Platja dels Capellans. Vilanova i la Geltrú

Vegetació als rocs de la platja dels Capellans.

Dansa per a tothom

2011-07-10T22:52:00.002+02:00

DIES DE DANSA 2010 from DIES DE DANSA on Vimeo.

Fa no gaires dies a Barcelona, Sabadell i Sitges es va poder gaudir del festival DIES DE DANSA que l’Associació Marató de l’Espectacle inclou dins de l’apartat de projectes de dansa contemporània. Tenia previst assistir a alguna de les actuacions, però em vaig embolicar amb altres qüestions i al final van passar els dies i tururut... un altre any serà!

És gratuït i això no està gens malament per als temps que corren. També es munten tallers, però sobre ells no puc opinar perquè jo només he anat com a espectadora a alguna convocatòria anterior. Les actuacions són diverses com podreu veure si fullegeu la programació d’enguany.

Alguns pensareu per què escric això ara, doncs, en part, per fer memòria i tenir-ho present de cara l’any vinent, però sobretot perquè volia parlar d’un altra concepte de dansa, la dansa integrada. En aquesta es combinen els esforços de ballarins amb discapacitat i sense, tot un repte.

Dimecres, al programa del canal 33 “Una altra mirada”, es va emetre un documental titulat “Emovere” que tractava aquest tema. A mi em va agradar moltíssim perquè destacava la faceta humana dels implicats, incidint en les seves reflexions, el seu sentir. El documental mostrava el procés previ de creació de Vitrioli, un espectacle que es va estrenar l’any passat. Si teniu ganes d’ampliar una mica el vostre punt de vista, el documental es pot veure fins el proper dijous, 14 de juliol a les 23.29, al lloc web de TV3, us deixo l’enllaç, aquí.

Més informació sobre el tema:
Sinsentir’s Blog (En aquest blog, la companyia Sí presenta el seu espectacle Sentir)
ARA, 6 de juliol de 2011: “Un documental mostra la superació d’uns ballarins amb discapacitat” (cal registrar-se)

Els elfs d'Islàndia

2011-07-09T23:27:00.000+02:00

Avui llegia que els elfs s’havien revoltat a Islàndia i he pensat que això dóna per a una història mítica i, sobretot, humana. Si faig cas al que diu El Periódico, el 60% dels islandesos creu encara en aquests éssers fantàstics.

Segons la mitologia escandinava, aquests esperits de l’aire, que poden estar presents a altres llocs, de tant en tant, es converteixen en protectors dels més dèbils, cosa que no està gens malament. Sembla que hi ha de tot, de malignes i d’altres que fan bondat. En algun lloc he llegit que, fins i tot els primers, poden actuar en benefici dels humans en un moment donat. Com a curiositat també, s’esmentava que el seu rei es deia, es diu (si es que encara existeixen i són immortals, vés a saber), Oberó, nom donat l’11 de gener de 1787 al cinquè satèl·lit d’Urà i, també, al rei de les fades de l’obra “Somni d’una nit d’estiu” de William Shakespeare (1564-1616).

Cadascú amb les seves creences, oi?

Sigui com sigui, Islàndia és Islàndia. Un país d’aquells que tinc ganes de trepitjar -ja us avisaré si em toca la loteria-. M’han entrat encara més de les què ja tenia al llegir/mirar un apunt dedicat a un viatge fet a aquest esplèndid país: “Islàndia, el regne dels elfs: del blanc glacial al negre volcànic” (original en castellà)

Aquí l’article publicat avui a El Periòdico: “Els elfs estan revoltats a Islàndia”

Si voleu saber més coses o muntar algun viatge a Islàndia, us deixo un parell d'enllaços, a banda del de Wikipèdia:

http://www.islandia.es/
http://www.verislandia.com/

A falta de foto islandesa, us poso aquesta altra, a veure si endevineu on la vaig fer:

Les orelles no estan fetes per sentir, sinó per escoltar

2011-07-06T18:09:00.002+02:00

El títol d'aquesta entrada correspon a una de les frases que surt al vídeo i que a mi m'ha cridat l'atenció.
La conferència de Julian Treasure és força interessant.

Segurament una persona que ha estat oient i una altra que ho és no captaran tot el que diu de forma idèntica. Cadascú farà una apreciació personal d'allò que s'exposa. Encara que us sembli mentida, a una persona sorda postlocutiva el soroll li molesta molt més que a una persona que sent amb normalitat, sempre i quan estigui connectada... eh! perquè si, per exemple, una servidora es treu els audiòfons ja pot haver soroll, ja, que jo continuaré tan tranquil·la.

ATENCIÓ: si els subtítols no apareixen directament a l’iniciar la reproducció del vídeo, premeu el botó CC.

Apunts relacionats:
TED i la curiositat (14/1/11)

Altres:
Web de TED: http://www.ted.com/

Relaxament sí, però…

2011-07-03T20:59:00.003+02:00

L’arribada de l’estiu no incita gaire a moure’s per moure’s sobretot si la temperatura assoleix una alçada considerable, així que relaxar-se contemplant el mar, mentre corre una brisa que acarona, és una cosa que ve de gust. Això, però, no és incompatible amb altres activitats.

M’he proposat llegir alguns dels llibres que il·lustren sobre la qüestió de l’adveniment d’aquesta crisi, en principi econòmica, però que ha acabat tenim conseqüències més globals. També he vist alguns documentals al respecte i en tinc d’altres pendents, com ara “LES’T MAKE MONEY” d’Erwin Wagenhofer, del què podeu trobar amplia informació a l’enllaç que us deixo, aquí. Fa no gaire corria per la cartellera amb el títol “Vamos a hacer dinero”.

Tornant als llibres, vaig decidir començar per un de molt didàctic i breu, “El mercado y la globalización”, escrit per José Luis Sampedro que, a més a més de membre de la RAE, és catedràtic d’Estructura Econòmica. Té ja alguns anys, però és totalment vàlid i aconsellable per entendre això tan difús anomenat “mercat”. De Sampedro i altres autors també cal esmentar “Reacciona”, un llibre que no ha tingut tanta publicitat com altres. Així mateix tinc presents “Indigneu-vos” i “Comprometeu-vos!” d’Stéphane Hessel. I com no, “Aturem la crisi” d’Arcadi Oliveres. Només fullejar el sumari, ja tens la sensació que la lectura valdrà la pena, de moment l’he començat.

I per completar l’apunt, una entrevista feta per Jaume Barberà a Lourdes Lucía, una combativa llicenciada en Dret, el passat 6 de juny al programa Singulars, aquí.

Altres:

El País, 3/4/11: “Sampedro se indigna y reacciona”
El País, 31/5/11: “Académicos tras la especulación”
El País, 22/5/11: “Wall Street esquiva sus culpas”

Desconnexió. Toledo

2011-06-29T17:21:00.001+02:00

He estat uns dies fora, no és que se m’hagin passat les ganes d’escriure, eh!
He anat a Toledo, la ciutat de les tres cultures. Si mai aneu us aconsellaria que ho féssiu quan fes més fresca, la setmana passada hi havia moments en què els termòmetres visibles s’enfilaven a 38 graus. Impossible sobreviure sense aigua i sense ombra, però en fi, un turista és un turista i n’hi ha de més i menys masoquistes. A més a més de la calor, els carrers empedrats poden malmetre articulacions delicades, més quan les pendents estan a l’ordre del dia. Malgrat tot, val la pena anar com a mínim un cop, prenent-s’ho amb calma.

Com que la setmana passada allà celebraven el Corpus amb processó inclosa -que, per cert, ens vam saltar- els carrers per on havia de passar estaven engalanats i coberts amb tendals, el què per a mi va tenir una gran avantatge, doncs el sol no et queia a sobre i podies passejar a l’ombra. Una altra punt a favor va ser que, precisament per aquestes dates, es podien visitar alguns patis toledans, molts dels quals habitualment no estan oberts al públic.

Us deixo algunes imatges.

Estació de Toledo

Si voleu saber-ne més sobre aquesta estació, us deixo un enllaç, aquí.

Una mostra dels patis:

Pati de Toledo

Detall d'un pati de Toledo

Pati de Toledo

Detall d'un pati de Toledo

Pati de la casa-museu de El Greco. Toledo

Per cert, a un dels patis exposava la seva obra el pintor Boris Lugovskoy. Els seus quadres i l'entorn arquitectònic ben cuidat van fer que la visita valgués doblement la pena.

Carrers i places:

Carrer de Toledo engalanat

Carreró empedrat. Toledo

Desfilada

La Chatarra-Band a Toledo

Carrer costerut. Toledo

Plaça San Justo. Toledo

Racó de la plaça de Barrio Nuevo. Toledo

Pont de San Martín. Toledo

Altres:

Mesquita Cristo de la Luz. Toledo

Sinagoga de Santa María la Blanca. Toledo

Claustre del museu de Santa Cruz. Toledo

Monestir de San Juan de los Reyes. Toledo

I per acabar us presento aquest amic interessat i afamat que se'ns va acostar mentre dinàvem un dia a la plaça de San Justo:

El Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya (mNACTEC)

2011-06-19T20:08:00.001+02:00

Diumenge passat, vaig anar amb una colla a Terrassa a visitar una de les exposicions que hi havia al Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya (mNACTEC). Això va ser el preàmbul, perquè en aquest museu hi ha tant per veure que et pots passar hores.

Després de visitar INAUDITO, de la què ja vaig fer esment a l’entrada anterior, vam fer un volt per HOMO FABER i per molts altres racons amagats.

Us deixo algunes imatges curioses...
Quan encara no existien els audiòfons que hi ha avui en dia ni els implants coclears es podien veure coses com aquestes:

Trompeta acústica (INAUDITO)

Antics audiòfons (INAUDITO)

Ara bé, el que a mi em va donar més resultat va ser aquest muntatge, una gran pensada:

Tubs (INAUDITO)

Si algú parlava des d´un extrem del tub, el que escoltava a l’altre cantó ho sentia ben clar, encara que parlés fluix! He de dir que jo el vaig provar això amb audiòfon incorporat, perquè si no... em sembla a mi... que no m’hagués donat els resultats esperats.

I canviant d’espai, un exemple del que es podia veure a HOMO FABER

Maqueta d'una grua romana (HOMO FABER)

Si mai aneu a Terrassa, no us perdeu la màquina de vapor:

Com funciona la màquina de vapor (mNACTEC)

Màquina de vapor (mNACTEC)

Rodes, corretges i embarrats (mNACTEC)

Maqueta d'una caldera i una màquina de vapor (mNACTEC)

Paraules, paraules

2011-06-18T20:34:00.000+02:00

La imatge que il·lustra aquesta entrada està presa a l’exposició INAUDITO. Es pot veure fins al 10 de juliol al Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya (Terrassa).

A la traducció veureu que el nombre de paraules no és el mateix. Això de traduir no és tan senzill com sembla. Si voleu saber amb més detall el significat de cadascuna, us deixo l’enllaç de l’edició electrònica d’un diccionari, aquí, que he descobert gràcies al Jordi Dorca.

I ara sí:

acord, alarit, aplaudiment, baluern, batec, batzac, bram, bramul, brega, bufament, bullícia, cant, cantarella, cantussol, clam, concert, conferència, cop, cop de porta, cridòria, crit, cruixit, diàleg, discurs, esbronc, esbufec, escàndol, escataineig, esclat, espetec, esternut, estrèpit, explosió, fragor, gargamelleig, gatzara, gemec, grinyol, grunyit, lament, lladruc, monòleg, mugit, murmuri, música, palpitació, plor, ploriqueig, pregó, protesta, rebequeria, rebombori, recital, redoblament, renill, repic, ressò, ressonància, retrò, ronc, rot, ruflet, rugit, rum-rum, rumor, silenci, simfonia, so, sonoritat, soroll, sospir, toc, tos, tro, tumult, tust, udol, veu, veuassa, xerrada, xerrameca, xiscle, xiu-xiu, xiulada, xiuladissa, xiuletada, xiuxiueig, xivarri

Tot això m’ha fet pensar... Diuen que les paraules se les emporta el vent, no totes, per sort o per desgràcia, algunes paraules perduren. Sigui perquè han quedat reflectides d’alguna manera o bé perquè algú present encara les recorda. Malgrat tot, els records es difuminen, es dissolen, a més a més, els records no són més que percepcions, impressions personals d’allò que va succeir, una forma particular de veure i percebre la realitat. Per això, crec que l’escriptura és una eina per fer perdurar els records, rellegir-los, analitzar-los des de la distància. Els records són fugidissos i cal fer un exercici de memòria per fer-los presents. He de llegir Semprún.

Mossos infiltrats... possiblement

2011-06-17T19:09:00.002+02:00

Ahir vaig estar una mica desconnectada del que corria per Internet sobre què va succeir dimecres al Parc de la Ciutadella. Avui, he anat tafanejant per alguns blogs i he trobat un força interessant, on s’esmentava un vídeo que s’havia penjat a YouTube, després s’havia “retirat” i, ara, es pot tornar a veure. Cal dir que també està a disposició de tothom a Dailymotion.

El vídeo mostra que el dia en qüestió hi havia una colla, diguem-ne, d’elements externs. Aquests sembla que van posant-se força nerviosos al ser descoberts i acaben sent escortats pels Mossos uniformats. Deixo que cadascú teoritzi sobre qui eren o deixaven de ser. Ara bé, el vídeo, tal com està muntat, identifica els “agitadors” amb aquests “elements externs” i això sí que no ho acabo de veure. Que hi va haver “agitadors”, això és evident, però aquestes imatges en concret no deixen gens clar que fossin aquests precisament.

D’altra banda, aquest migdia, membres del Moviment dels indignats han llegit un Manifest rebutjant la violència, també han deixat clar que els que van provocar els aldarulls no formen part del Moviment d’indignats i com a conseqüència ells no han de fer autocrítica en aquest sentit.

Ho podeu llegir en un article publicat a l’ARA que conté un enllaç al manifest llegit a la roda de premsa.
ARA, 17/6/11: “Els indignats es desmarquen de la violència i refermen que el seu moviment és pacífic”

El blog del què us parlava al començament és aquest: KARMA PEIRÓ. Històries d’una periodista digital.

Insereixo el vídeo i així no l’heu de cercar:

QUI SÓN ELS VIOLENTS? por animalrightsfight

Si preferiu veure’l des de YouTube, on de moment torna a aparèixer, hi podeu anar. Us deixo l’enllaç, aquí.

Altres entrades relacionades:

No ens convenen els màrtirs
Felip Puig ignora la realitat?
Vergonya, indignació, “cabreo”
L’acampada d’indignats

No ens convenen els màrtirs

2011-06-15T16:57:00.003+02:00

El que ha succeït avui al recinte del Parc de la Ciutadella no diré que m’hagi indignat, m’ha sorprès, sí, m’ha sobtat la intransigència d’alguns dels indignats vers els diputats que pretenien accedir al Parlament. No crec que sigui aquest un bon camí, una tàctica adequada per a mostrar la indignació.

No tots, suposo que no tots, els que hi eren han fet passar “una mala estona” als polítics, no ens convé convertir-los en una mena de màrtirs.

Sembla que també alguns periodistes ho han passat malament quan pretenien cobrir la notícia; aquest tampoc és un punt positiu.

Caldrà pol·lir les estratègies, no convé donar-los l’excusa perfecta per enginyar accions que després més d’un lamentarà.

Qui tingui ganes de veure una mostra del que ha passat pot enllaçar amb aquest vídeo (no subtitulat): http://www.tv3.cat/videos/3577690/Parlamentaris-assetjats

Jo em quedo amb el que ha dit Arcadi Oliveres.
ARA, 15/6/11: “Arcadi Oliveres condemna la violència, però reitera el suport al moviment”

I atenció al que diu el senyor Mas:

El Periódico, 15/6/11: “Mas adverteix que la policia podria fer ús de la força a la sortida del ple”

Per acabar, una mena de crònica dels fets (ARA), aquí.

El meu estimat Haruki Murakami

2011-06-11T19:19:00.000+02:00

Fa ja gairebé quatre anys que vaig descobrir l’Haruki Murakami. Pul·lulant per una de les llibreries que freqüento em va cridar l’atenció una coberta. Sobre un fons negre on ressaltava el nom de l’autor i el títol de la novel·la, hi havia una imatge; destacava un ull felí que semblava mirar a qui l’admirava, en aquell moment, jo. Vaig agafar el llibre i, després de donar-li una ullada, vaig decidir que me’l comprava.
Pocs mesos després, a l’agost de 2007, el vaig llegir. Recordo que em va atrapar i em va ajudar moltíssim, doncs gràcies a ell no em vaig capficar en preocupacions que, llavors, voltaven pel meu cap. El llibre en qüestió era “Kafka en la orilla” (versió en castellà de l’editorial Tusquets).

Després van venir altres i encara en tinc algun que m’espera, però per a mi el primer és, ara per ara, el meu preferit, em refereixo al primer que vaig llegir. En ell una realitat física i tangible es barreja amb una altra d’onírica, i acabes per no saber on comença una i on acaba l’altra.

Dimecres, al Telenotícies de TV3, vaig veure en Murakami, que aquest dies ens ha visitat per rebre el XXIII Premi Internacional Catalunya. A una roda de premsa parlava, entre d’altres coses, de com escrivia, de les imatges que anaven sorgint a la seva ment i de com les plasmava després. Hagués estat interessant saber-ne més sobre com funciona la seva capacitat creadora. Al lloc web de TV3 es pot trobar la roda de premsa íntegra, però sense subtítols, llàstima, em quedaré amb les ganes. Si podeu i el voleu escoltar, us deixo l’enllaç, aquí.

Ahir, La Vanguardia es feia ressò de les seves opinions sobre el desastre nuclear de Fukushima. Es mostra crític no només amb l’empresa que va construir la central sense invertir prou en seguretat, sinó també amb el govern japonès que va reduir les exigències de seguretat per tal de tirar endavant la política nuclear i també, per acabar, carrega contra el poble japonès per haver permès aquest sistema corrupte que ha portat a molts a pèrdues irreparables.

Tornant de nou al terreny de l’escriptura, una altra de les afirmacions que va fer Murakami va ser aquesta: “La feina de l’escriptor és somniar, però encara tenim una feina més interessant, compartir els nostres somnis amb la gent”.

Per acabar, us deixo un parell d’entrevistes:

ARA.cat, 11/6/11: “Haruki Murakami: Els problemes de les plantes nuclears al Japó són el resulta de l’absència d’idealisme”
La Vanguardia, 11/6//11: “Mi novela 1Q84 quiere describir todo lo que existe”

Notícies d'Islàndia

2011-06-08T18:05:00.003+02:00

Això no és Islàndia, vull dir que les mesures preses pels islandesos davant la disbauxa bancària no tenen ni punt de comparació amb el que passa aquí, “si és que aquí passa alguna cosa” –sembla que tot "segueixi el seu curs"-. Allà, a Islàndia, no sols han carregat contra alguns directius bancaris, sinó també contra aquells polítics que van mirar cap a una altra banda sense fer ni cas a algunes alertes que ja començaven a sonar.

Sembla ser que, aquí, la classe política ha deixat de banda part de les seves funcions (sense perdre els sous) i qui tira dels fils, qui manega cap a on anem o deixem d’anar, són altres, els polítics es limiten a fer que sí amb el seu caparró i punt (de vegades també paren la mà). Com a mínim ahir la vicepresidenta Elena Salgado va descartar les últimes propostes fetes per la Unió Europea. Ja tenim prou reformes en marxa! A veure si en pensen alguna per no escanyar més la gent que ja viu prou apurada.

Alguns titulars:
El Periódico, 8/6/11: “Islàndia porta a judici l’exprimer ministre per la crisi bancària”
El País, 8/6/11: “Islandia, sí es diferente”
El País, 8/6/11: “Islandia enjaula a sus banqueros”

I aquí un vídeo amb un missatge especialment dedicat:

Felip Puig ignora la realitat?

2011-06-03T19:04:00.000+02:00

La realitat es pot mirar des de molts punts de vista, d’això no hi ha cap dubte, però hi ha fets que parlen per si sols. Hi ha qui pensa que qüestionar l’actuació dels Mossos d’Esquadra és com dir que un no s’estima prou Catalunya i no, i ara Sr. Puig! no és això.

Estic farta de veure aquest dies el Sr. Puig fent discursos als Mossos i celebrant això i allò. Però encara no he sentit, escoltat, llegit que hagi demanat disculpes per l’actuació que ell va permetre, que va recolzar i que continua defensant dies després de les garrotades que es van descarregar contra els acampats a la Plaça Catalunya.

No pensa dimitir ni el faran dimitir, no sé si Mas no és prou valent o és que no li importa gaire. Això podria establir un greu precedent en futures actuacions de la policia autonòmica que es pot veure legitimada a actuar de la mateixa manera en altres ocasions, sobretot si els Mossos, com aquell dia, no porten cap placa amb el número d’identificació a la vista. Tot i que... potser hi hagi encara alguna esperança, doncs alguns membres del Comitè Europeu per a la Prevenció de la Tortura van visitar Barcelona i han rebut un gruixut dossier que relata i il·lustra els fets d’ara fa tot just una setmana. També el Síndic de Greuges va obrir una investigació poc després de l’anomenada “operació neteja”. Esperem que això sigui suficient, com a mínim, per abaixar els fums d’algú.

Notícies a la premsa:
El Periódico, 3/6/11: “Puig sospesa derogar l’ordre d’identificar els antiavalots”
El País, 31/5/11: “El Consejo de Europa investigará los hechos”
El País, 31/5/11: “No he podido darles ni una colleja”

Altres apunts relacionats:

Vergonya, indignació, “cabreo”
L’acampada d’indignats

I vet aquí “Les veritables raons del conseller Puig” que ahir presentaven a Polònia parlant per telèfon, en un moment donat, amb l’Artur Mas.

Contrast

2011-06-02T23:06:00.000+02:00

Fa un temps vaig fer un apunt de títol semblant però, com veureu, el contingut és ben diferent.

A través d’una amiga em va arribar un article publicat al Portal Ajintem. El desconeixia completament però ara que li he donat una ullada he decidit que, de tant en tant, me’l miraré. L’article en qüestió, datat al mes d’abril, comentava que Julio Anguita, sense fer cap mena de publicitat, havia renunciat a la seva pensió vitalícia com a exparlamentari, al·legant que amb la pensió que li corresponia com a mestre en tenia prou per viure. Aquesta renúncia va tenir lloc ara fa 7 anys. Jo el primer que vaig pensar va ser que si tots els que han passat pel món de la política prenguessin decisions d’aquesta mena, les arques de l’estat estarien molt més sanejades. Malauradament, crec que l’acció de Julio Anguita és més aviat una excepció i pràcticament tots els que han circulat per aquest món pensen fer valer totes les avantatges que ells mateixos van legitimar, veurem què passa al futur.

Com a figura totalment oposada, se’m presenta l’Anglada, el Josep o José Anglada, líder de Plataforma per Catalunya. Per desgràcia aquest senyor i els seus circulen més que mai per nombrosos ajuntaments de diversos municipis. L’Anglada, després de la detenció de l’alcaldable electe de PxC a Badia del Vallès per robar xecs de restaurant per valor de 70.000 euros, el defensa, sense cap mena de complex, dient que “no passarà res, perquè serà un polític més que ha robat”. Quin fàstic!

Bé, Quim Monzó ja el retratava ben retratat, a ell i als seus, en un escrit que va publicar La Vanguardia pocs dies abans de les eleccions municipals i que duia per títol “Un águila en el corazón”.

Més informació:

Portal Ajintem, 7/4/11: “Julio Anguita renuncia a su pensión vitalicia como ex-parlamentario”
El País, 28/5/11: “Detenido por hurto un edil recién elegido de la xenófoba Plataforma per Catalunya”

Una paràbola sobre el sistema electoral

2011-05-29T14:38:00.000+02:00

Vergonya, indignació, "cabreo"

2011-05-27T16:54:00.000+02:00

Aquestes tres paraules que he posat al capdamunt, amb les què he decidit titular aquest apunt, podrien definir el que he sentit quan he vist al Telenotícies migdia de TV3 “l’operació de neteja” duta a terme pels Mossos d’Esquadra.

Jo començaria la neteja per altres llocs, si us plau... algú hauria de dimitir JA!

Podeu veure aquest vídeo, només és una mostra: “Cops de porra als indignats de la plaça Catalunya”, penjat al web de TV3.

Per seguir fil per randa el moviment, us aconsellaria anar a: http://acampadabcn.wordpress.com/

I aquí van algunes de les darreres notícies publicades a Internet:
ARA: “Allau de crítiques contra Felip Puig i els Mossos d’Esquadra pel desallotjament dels acampats”
ARA: “El recompte de ferits a la plaça Catalunya s’eleva a 121, dos d’ells amb fractures"
El Periódico: “Els Mossos es retiren i els acampats tornen a la plaça Catalunya”
EL PAÍS.com: “Los indignados recuperan la plaza de Catalunya tras la retirada de la policía”

Altres: http://www.democraciarealya.es/

El tracte a la lectura labial, encara més...

2011-05-27T11:54:00.000+02:00

Aquí va la tercera entrega sobre el vídeo del programa Divendres. Ara em centraré en la transcripció de la part del programa referida a la lectura labial. Continuem a l’espera que el vídeo en qüestió aparegui subtitulat del tot, de principi a fi. Podeu veure’l, us deixo l’enllaç, aquí. Escoltar-lo i entendre-ho, sobretot entendre-ho, dependrà de les prestacions que les vostres orelles, amb o sense ajuts, us puguin oferir.

A través d’un contacte he rebut una transcripció “oficial”, però mira quina casualitat! continua faltant un tros en la intervenció que fa en Pere Mas (el periodista d’ulleres) al parlar sobre la parla dels sords. Ja començo a pensar si pateixo al·lucinacions i no hi ha hagut cap intervenció que esmentés “com parlen els sords” (al menys a les pel·lícules).

Bé, sense més preàmbuls, us deixo això, un altre dia faré algunes puntualitzacions:

Coral: Volem saber... perquè que es poden llegir els llavis, ho sabem, és una cosa que es fa però, quina fiabilitat té? Com s'ha de fer? com s'ensenya a fer això? Tot plegat arran de la notícia que hem conegut avui: que la UEFA no sanciona el Sergio Busquets, i podrà ser a la Wembley, perquè no ha acceptat la denúncia que havia fet el Reial Madrid que deia que en aquella famosa jugada entre Marcelo i Busquets li havia dit "mono" al Marcelo, en comptes de "mucho morro" que és el que havia dit.
El cas ha despertat curiositat, i veiem cada cop més que molts jugadors o entrenadors es tapen la boca quan parlen, i la lectura de llavis podria fer que se sabessin secrets que no s'han de saber. Volem parlar de la lectura de llavis... Mireu, el Mourinho i el Karanka es parlen tapant-se la boca. Això vol dir que cada vegada hi ha més gent que s'hi dedica, a llegir els llavis, i també, relacionat amb aquesta qüestió, també parlarem de la llengua dels signes catalanes, perquè en tenim una de pròpia, per això hem convidat la Cèlia Alba, lingüista i professora de lectura labial, i el Joan Gil, que és professor de la llengua dels signes. Hola a tots dos hola, Pere Mas, també que ens ajudarà a desentrellar-ho. Comencem per aquest tema: hem vist les imatges de Busquets, que les tornarem a veure. Hi ha tot l’ “affair” de si deia o no deia. Tu tens alguns teoria, Cèlia, sobre què diu el Busquets, de tot el que deia Busquets?

Alba: No es pot determinar què diu exactament, perquè és una paraula molt curta, i (la lectura labial) es basa molt en el context i les expectatives, i com més curta és la paraula, més difícil és d'endevinar. I si ho proveu, el que està en qüestió si "morro" o "mono" és la "rr" o la "n", si ho proveu de fer, el lloc on s'articula és el mateix, just darrere les dents.

Coral: I en què us fixeu, per entendre-ho?

Alba: Sabem com s'articula cada so, però sobretot en l'expressió de la cara, en les expectatives que tenim, què pot ser el que dirà. La descodificació de cada so no és tan important. No se'n pot fer un dictamen, sobre unes paraules tan curtes, i de manera aïllada... Tot això, em sembla molt difícil.

Coral: Tu Joan també treballes en la lectura de llavis. Us demanen moltes feines? Hi ha molta pressió: els jugadors i els entrenadors es tapen deu ser que els que sabeu llegir els llavis esteu molt sol·licitats?

Gil: Com a intèrprets no treballem tant amb la lectura labial, sinó amb la llengua de signes. Jo m'hi he trobat en un jutjat. Si t'agafen com a intèrpret per una persona sorda, i et trobes que un usuari que no coneix la llengua de signes. Llavors, has de facilitar la lectura labial perquè pugui entendre i també acompanyant-te de gestos per facilitar la comprensió.

Mas: Té alguna validesa legal, algun cas d'un delicte que s'hagi aportat com a prova o que algun pèrit especialista pugui haver determinat a partir d'una lectura de llavis.

Alba: No en conec cap, a més, no conec cap formació reglada de lectura labial. Jo m'he trobat en la situació d'estar amb un alumne, cara a cara en una classe, amb la tranquil·litat, i el contrast no el pot fer, repetint i repetint, i no és capaç. Per això, imagina't, en unes imatges tan defectuoses...

Coral: Us volem posar a prova. És el que té venir a la tele, i ara us farem un examen. La Cèlia, que porti la veu cantant. Connectem amb l'Espartac. Ei, Espartac, ets per aquí? Ara et sentim. Volem que diguis una frase i et traurem el so i a veure si som capaços de saber què has dit.

Peran: Quan em digueu que no tinc so, començo a parlar.

Coral: Molt bé, i el posem a tota pantalla perquè ells tinguin més facilitat de veure't. Ja et tenim a tota pantalla.

Peran: (inaudible)

Coral: No et sentim, no! Ara digues una frase, la que et sembli, a veure si som capaços de traduir-la.

Peran: (inaudible)

Coral: Impossible! No he entès res.

Alba: He entès "Estany de Banyoles".

Gil: M'ha semblat entendre "quan"

Coral: A veure, Espartac, torna-ho a fer.

Peran: (inaudible)

Coral: L'Estany, sí, i quan, alguna cosa més?

Alba: No, és molt difícil. Si s’intenta esbrinar què et dic has de tenir molta expectativa, has fet alguna pregunta, o quan saps el tema que parles, quan veiem que han fet una traducció als llavis és perquè ho han mirat 40 mil vegades. Veiem què ha dit.

Peran: Ara em sentiu? He dit: Quan acabeu aquest tema us explicarem tots els detalls de l'Estany de Banyoles". Era molt senzill.

Coral: Un aplaudiment per l'Espartac, que ho ha fet molt bé! Després tornem, Espartac! Vosaltres enteneu per què es tapen tota l'estona la boca? Perquè si ara us haguessin deixat la cinta, i haguéssiu tingut molt temps potser hauríeu arribat a trobar què diu.

Alba: Sí, també hi ha sons més fàcils que altres. No tots són iguals.

Mas: Això que veiem a les pel·lícules, (falta un tros) i que parla a una altra, i que-par-la-ai-xí, com si fos més fàcil, és pel·liculer totalment i és difícil que algú a la vida real ho faci?

Gil: Les persones sordes acostumen a llegir els llavis, també depèn de l'habilitat que tinguin i la formació. Hi ha persones sordes que fan servir la llengua oral per comunicar-se, i que tenen més habilitat que les que fan servir la llengua de signes: no totes, però la gent de més edat tindrà més dificultat per llegir els llavis.

Coral: Parlem de la llengua de signes, tenim una llengua pròpia, de llengua catalana, que no sé si totes les llengües tenen la seva? (Si us interessa veure aquesta part dedicada a la llengua de signes, la trobareu subtitulada a Aventures televisives del blog “Sintaxi de butxaca”).

Apunts relacionats:

Continuant amb la lectura labial... (22/5/11)
La lectura labial, una mera “atracció de fira” (19/5/11)

Continuant amb la lectura labial...

2011-05-22T22:21:00.001+02:00

Bé, a aquells que aterreu de cop i volta al blog, us recomanaria que llegíssiu abans un altre apunt que té relació directa amb aquest, m’estic referint a La lectura labial, una mera “atracció de fira” que vaig publicar el dijous.
Com que, en aquest moment, el vídeo on es tracta el tema de la lectura labial i de la llengua de signes catalana continua sense estar subtitulat al web de TV3, doncs en l’apartat de la lectura labial he tirat de la mà d’un oient per tal que m’aclarís alguna cosa.

Pel que fa a la llengua de signes, que abasta gran part de la intervenció, els meus dubtes han quedat completament resolts, doncs, qui em va donar un cop de mà a l’hora d’entendre què deia exactament el periodista d’ulleres en cert moment, m’ha fet arribar un enllaç d’un blog dirigit a lingüistes, “Sintaxi de butxaca”, on es pot veure aquesta part del vídeo amb subtítols. L’entrada en qüestió duu per títol “Aventures televisives”, us deixo l’enllaç, aquí.

Retornant al programa “Divendres”, després de l’al·lusió a la parla de les persones sordes que fa el periodista d’ulleres, sense que sigui conscient de la diferència que hi ha entre un sord prelocutiu i un de postlocutiu –també s’hauria de dir que dins de cada grup hi ha peculiaritats individuals-, intervé en Joan Gil i fa alguns “girs” al voltant del costum que tenen les persones sordes de llegir els llavis, depenent de la seva habilitat. Però jo continuo sense veure clara la seva exposició, doncs sembla com si donés a entendre que això és “natural”, més natural en aquells de nosaltres que ens expressem oralment que no pas en aquells que fan servir la llengua de signes. Quan diu que la gent més gran tindrà més “dificultat” -a l’hora de llegir els llavis? a l’hora de parlar?, no sé- a qui es refereix concretament; està parlant dels sords oralistes? està parlant dels sords signants? Cada cop tinc més embolic!

Jo continuo pensant que si la persona afectada vol continuar comunicant-se oralment, la cosa no és tan simple com alguns la volen pintar, quan la sordesa li arriba a certa edat. Tots sabem que la plasticitat del cervell no és la mateixa als 3, als 5, als 10 o als 40 anys o més. M’agradaria que algun neuròleg es dediqués a estudiar com afecta la pèrdua auditiva -a diferents edats- la configuració de les xarxes que tenim dins el nostre cap. Què es desactiva? Què s’activa per compensar aquesta pèrdua? Quins exercicis podrien fer-se per rehabilitar efectivament a una persona sorda adulta, exercicis que no han de ser necessàriament els mateixos que es fan servir per habilitar la parla dels sords prelocutius. Voldria un estudi com cal, és molt demanar?

Reivindicaria un programa on tota aquesta qüestió es pogués aprofundir, comptant amb tothom, especialistes i implicats directes. Al programa emès no sortia cap persona que exposés directament, com a afectat, el seu propi punt de vista. També caldria anar amb molta cura, si es donés l’hipotètic programa, a l’hora d’escollir els implicats.

Per cert, després de veure la part del vídeo subtitulada que tracta sobre la LS, crec que el Xavi Coral és massa optimista creient que pot arribar a entendre-la, “és una mica intuïtiva”, diu. Com es nota que no ha intentat aprendre-la!

Us deixo l’enllaç del vídeo de TV3:
Es pot llegir “mucho morro” als llavis de Sergio Busquets?

Crims econòmics

2011-05-21T11:30:00.001+02:00

Fa uns dies us parlava d’una entrevista esplèndida feta al programa Singulars a Carmen Sarasúa i Lourdes Benería. Us vaig dir que havia tingut sort de veure el programa a la televisió perquè el vídeo que s’havia penjat al web no estava subtitulat. Doncs bé, ara sí! Ja han afegit subtítols! Per tant, ho insereixo. Tot el que s’exposa fa reflexionar més encara sobre per què estem com estem.

Apunt relacionat publicat el 3 de maig:
Hi ha tota mena de crims

L'acampada d'indignats

2011-05-20T22:41:00.000+02:00

No m’he pogut estar d’anar a veure per mi mateixa el panorama que hi havia a la Plaça Catalunya de Barcelona, on hi ha l’acampada d’indignats i m’he plantat allà a les set de la tarda.

“Indignats” o indignats, uns amb cometes i altres sense, perquè hi havia gent de tota mena, no tots joves, encara que eren els més nombrosos. També hi havia aturats de certa edat que m’han donat una adreça de correu per contactar amb ells: paradoparada@yahoo.es. Un del grup portava una samarreta amb un logotip força il·lustratiu, el que podeu veure a la part superior esquerra d’aquesta imatge:

Si la voleu veure ubicada al seu lloc, la podeu trobar aquí: http://assembleadeaturats-barcelona.blogspot.com/2010/11/concentracion-para-exigir-trabajo-o.html

Si feu una cerca posant “jorditorellobarcelo” podreu trobar nombrosos vídeos de protesta i altra informació d'aquest col·lectiu.

La plaça era plena a vessar, molts espectadors suposo, però també gent compromesa tot i estar només de pas. Els cartells eren tan nombrosos que podies llegir i llegir fins a cansar-te.

Aquí van algunes fotos, una d’elles la deixo més ampliada perquè pugueu apreciar que d’indignats i d’indignades es poden anar afegint a la llista:

Acampada de Barcelona: llista d'indignats

Acampada de Barcelona: preparant "munició 1"

Acampada de Barcelona: preparant "munició 2"

Acampada de Barcelona: un munt per llegir!

Acampada de Barcelona: a peu de plaça

Acampada de Barcelona: vista general

Per cert, no crec que aquesta nit, a les 12, aconsegueixin desallotjar la Plaça Catalunya. La Junta Electoral no sé si ha pres una decisió encertada, veurem com actuen els d’aquí, els que han de prendre les decisions a casa nostra.

MÉS INFORMACIÓ:
http://acampadabcn.wordpress.com/
http://acampadabcn.org/

La lectura labial, una mera "atracció de fira"

2011-05-19T11:52:00.002+02:00

Els mitjans de comunicació no sempre ofereixen una imatge equilibrada en tractar determinats assumptes. Dilluns, al programa “Divendres” de TV3, es va parlar del tema de la lectura labial prenent com a punt de partida el titular: “Es pot llegir “mucho morro” als llavis de Sergi Busquets?” Només començar, en Xavi Coral venia a dir quelcom semblant a “Volem saber si es pot llegir... que es pot llegir els llavis ja ho sabem, és una cosa que es fa, però quina fiabilitat té, com s’ha de fer, com s’ensenya...?” Com traient importància al que costa adquirir la lectura labial, com si l’adquisició d’aquesta habilitat fos quelcom “natural” per a tothom.

Quan la sordesa arriba en edat adulta, això no és ni molt menys natural ni fàcil i si es tenen en compte els recursos que l’administració destina a la rehabilitació en aquest sentit, es podria dir que la tasca es converteix en “un mer i simple esforç de la persona afectada per superar les barreres de comunicació en què es troba immersa”. Quan els mitjans tècnics i la ciència mèdica no són capaços de “solucionar” el problema, i no sempre ho són, s’hauria de contemplar la rehabilitació, és a dir, donar les eines perquè una persona amb sordesa adquirida pogués continuar comunicant-se de forma eficaç mitjançant la llengua oral, si així ho desitja. En alguns casos igual algú pensa en passar-se a la LS (llengua de signes), però crec que són pocs.

Doncs bé, ara per ara, aquesta rehabilitació de persones sordes adultes és encara una utopia, tot i que hi ha articles com el 49 de la Constitució espanyola o 25 i 26 de la Convenció sobre els Drets de les persones amb discapacitat que reconeixen aquest dret.

Ja se sap però que, aquí, una cosa és el que digui una resolució, un decret o una llei i una altra la seva aplicació pràctica. Ningú es molesta en denunciar certs fets i sempre hi ha qui aprofita per sortir-se’n per la tangent, fent veure que... però a l’hora de la veritat tot queda difús o més que difús.

Tornant al programa “Divendres”, la lectura labial serveix com a punt de partida per passar al tema de la llengua de signes. Aquesta és tractada amb més serietat que no pas la lectura de llavis. Hi ha moments en què no em queda clar de què es parla exactament i és que com el vídeo, en principi, no apareix subtitulat, així doncs, una servidora ha hagut de fer algunes filigranes per poder assabentar-se del contingut. Hi ha algun instant vergonyós, no pas pel què diuen els entrevistats, sinó els entrevistadors. Un d’ells al minut 6:38 fa una comparació sobre la forma de parlar de les persones sordes a les pel·lícules que fa pena –com si fossin imbècils, diu- i pregunta sobre aquest fet. (Us he de dir que una persona oient, implicada en la qüestió, m’ha fet saber que el periodista d’ulleres diu “com si fos més fàcil” no “com si fos imbècil”, també m’ha aportat altra informació sobre el que es va dir al final de l’entrevista. Crec que continuaré amb la qüestió en un altre escrit -Nota afegida el 20 de maig a les 15:50-) Qui respon, en Joan Gil, es desvia a l’hora de contestar la qüestió. Tot això si és que he entès bé, eh!, després d’escoltar amb l’ajut del bucle (substitueix els auriculars) una vegada i una altra per certificar que aquest senyor veritablement diu el que diu. Total, els que tingueu les orelles en millor estat ho podreu comprovar al vídeo i, si estic equivocada, m’ho feu saber. Aquí us ho deixo:

Per cert, el mateix senyor que parla sobre la parla d’alguns sords (això d’alguns ho poso jo, no pas ell, que no crec que sàpiga fer aquesta precisió) diu, en un moment donat, que a Catalunya hi ha 30.000 persones sordes de les quals unes 10.000 sabrien expressar-se en llengua de signes, no sé pas d’on treu aquestes xifres, 10.000!!!!

I l’accelerat Xavi Coral, que parla sempre com si se li acabés el temps, queda més content que un gínjol perquè intervencions d’aquesta mena serveixen per normalitzar la llengua de signes. En canvi, no crec que hagi tret cap conclusió clara sobre el que suposa o deixa de suposar per a una persona amb sordesa adquirida l’aprenentatge de la lectura labial. Una pena, perquè al cap i a la fi la comunicació és vital per a tothom.

Aquí teniu altres apunts d'aquest blog on es toca de forma directa o indirecta el tema de la lectura labial:

Lectura labial: punts de vista d'uns, punts de vista d'altres
Qui espera desespera...
Aquesta cosa tan rara que no li sona pràcticament a ningú

Votar o no votar

2011-05-15T22:31:00.000+02:00

Fa uns dies que estic donant voltes a les eleccions municipals del proper diumenge. Anar a votar, hi aniré, si cap força major no m’ho impedeix, però el que no tinc tan clar és si el meu vot serà en blanc o anirà a parar als que més “s’avenen” amb la meva forma de pensar.

Serà interessant observar com es distribueixen els vots als diferents municipis i també veure quin tant per cent de gent vota. Jo animaria tots aquells que tenen pensat simplement abstenir-se que votessin en blanc. Trobo que seria una forma més lògica de manifestar el descontentament amb la classe política que no pas mirar-se tot com si això no anés amb tu, com si tot et donés igual.

Podré comprovar si al meu municipi, i als del voltant, el fets destapats han fet canviar l’opinió de més d’un respecte al suport donat a un partit concret. També caldrà veure si l’actuació del govern autonòmic en mans de CIU fa declinar la balança o si la submissió del PSC al seu partit “germà” estatal no els juga una mala passada.

Però, sobretot, cal mirar el que és a la vora, doncs s’escullen aquells que governaran el propi municipi. El meu, Sant Adrià de Besòs, és petit, malgrat tot, també va rebre la seva dosi quan va esclatar el cas Pretòria i se’n va endur a la presó a tota una colla, no d'aquí, eh!

En fi, no deixo d’al·lucinar quan en una entrevista recent a l’alcaldessa de Santa Coloma de Gramanet, que va substituir a Bartomeu Muñoz, diu: “El caso Pretoria no le interesa a la gente, nadie me pregunta por él...” De veritat?, penso jo. Ho podeu llegir aquí.

FENT MEMÒRIA

El País, 28 de maig de 2010: “Pretoria se extiende por el Barcelonès”
L’Independent de Sant Adrià, 11 de juny de 2010: “El cas Pretòria esquitxa Sant Adrià”
L’Independent de Sant Adrià, 11 de juny de 2010: "Canga: No em mereixo sortir per la porta del darrera” (entrevista)

"Inside job" de Charles Ferguson

2011-05-10T22:50:00.001+02:00

Potser té relació l’haver-me decidit a llegir el totxo de Tom Wolfe “La foguera de les vanitats” amb el fet que ahir anés a veure al cinema “Inside job” o, potser, serà que estem en el període de presentar la declaració a hisenda i l’economia per força m’assalta. Sigui com sigui, vaig anar a veure “Inside job”, que retrata de forma didàctica com es va gestar l’actual crisi i el seu desenvolupament, no diré final, perquè ja veurem com acaba tota aquesta història, en un món cada cop més globalitzat si peta un, l’altre també.

La pel·lícula comença amb els sensacionals paisatges d’Islàndia, però aviat aterres i el tema econòmic salta a la palestra. Només és un preàmbul d’allò que t’espera.

El documental es centra de seguida a EEUU, començant per la dècada dels 80 i acabant amb l’era Obama. Tot un recorregut, cada cop més sinistre! Desregularització dels mercats, on figures com el protagonista de la novel·la de Tom Wolfe només tenen al seu cap guanyar a tota costa quants més calés millor, amb el consentiment de polítics de tots colors que es van negar i es neguen a regular els mercats perquè, ara, els mercats ja els dominen a ells. I meravelloses agències de qualificació que posen bona nota o molt bona nota a productes que són literalment parlant (perdó) una merda. I alguns catedràtics d’Economia de prestigioses universitats que defensen un marc teòric propici perquè tot aquest desgavell continuï. En fi... tot un muntatge que aquí queda ben lligat.

Estaria bé que algú ens expliqués a nosaltres com hem arribat a on estem. Tot té relació, però igual s’haurien de concretar algunes coses. No tots els banquers d’aquí són uns sants i els polítics... millor ho deixo estar.

Us recomano dos articles publicats a El País:

“La perpetua historia de la infamia” escrit per Calos Boyero
“El “yo acuso” de la crisis financiera” escrit per Barbara Celis

'Inside Job' - Tráiler subtitulado al español por elseptimoarte

El tràiler l’he trobat al blog d’economia “Todo lo que sube baja”

Hi ha tota mena de crims

2011-05-03T17:20:00.001+02:00

Normalment segueixo el programa “Singulars” (l’enllaç del blog el podeu trobar a l’esquerra), això vol dir que cada dilluns a la nit tinc una cita prèvia i sort que ahir no me la vaig saltar, perquè si ho hagués fet, m’hagués quedat amb ganes de veure l’entrevista que va fer en Jaume Barberà a Carmen Sarasúa i a Lourdes Benería, dues economistes que van parlar sense embuts sobre els “crims econòmics contra la humanitat”.

El vídeo, que s’ha penjat ja al web de TV3, no té subtítols i la veritat que és una pena, us el volia inserir. No sé si la causa és una possible retallada pressupostària o que les entrevistades parlaven una en català i l’altra en castellà i algú ha pogut veure algun problema. A altres vídeos on es feien servir totes dues llengües sempre sortia algun “graciós” als comentaris dient la seva.

Sigui com sigui, si no teniu les orelles en forma, no podreu gaudir en concret d’aquesta entrevista, podeu prémer aquí, si us decidiu.

Carmen Sarasúa i Lourdes Benería van publicar un article, fa poc més d’un mes, titulat “Crims econòmics contra la humanitat” on deixaven clar que la majoria dels causants de la crisi econòmica s’ha enriquit i ningú ha exigit responsabilitats, sinó ben al contrari, sovint és el propi govern qui els protegeix i la justícia (en minúscula, perquè no es mereix una majúscula) no va darrera seu.

Així que quan la ministra d’economia Elena Salgado diu que “la crisi l’estan pagant els que no són responsables d’ella”, com bé ha recordat una de les entrevistades, li podríem preguntar també què fa el govern per posar remei a això, espera que continuïn pagant els mateixos? Això no és Islàndia i aquí sembla que, de moment, els que no hem causat la crisi encara no ens hem despertat o indignat prou.

Tinc pendent llegir un llibre publicat per Arcadi Oliveres que també va sortir a “Singulars” fa no gaire. Porta per títol “Aturem la crisi: les perversions d’un sistema que és possible canviar”. Aquesta entrevista va ser, així mateix, memorable i sí que la podeu veure amb subtítols, aquí.

Us deixo l’article al què he fet referència:

El País, 29 de març de 2011: “Crímenes económicos contra la humanidad”

Guardiola for president!

2011-04-29T01:01:00.002+02:00

Vaig veure la segona part de la final de la Copa del Rei entre el Barça i el Reial Madrid i he de confessar que em vaig avorrir com una ostra. El Barça no l’encertava i els del Reial Madrid semblaven estaquirots que tenien com a únic objectiu evitar l’atac del contrari, fins que al final a C. Ronaldo li va donar per moure’s una mica, estava força descansat el noi, i va marcar.

Aquest dimecres, en canvi, al partit de la Champions, que ha tornat a enfrontar tots dos equips, la cosa va ser molt més entretinguda. Els madrilenys tornaven a fer de la defensa el seu baluard, a més a més, de fer ostentació d’un joc brut continu que va arribar a acabar fins i tot amb la “paciència” de l’àrbitre i va portar a l’expulsió de Pepe. Crec que els madrilenys es van guanyar a pols aquesta expulsió per tot un compendi d’accions anteriors que van anar servint per escalfar motors. El Barça, per sort, dimecres estava molt més inspirat i Messi va aconseguir ficar-se per on semblava impossible. En definitiva, els del Reial Madrid van haver d’empassar-se dos gols, dos a zero!

Que consti que a mi el futbol no em treu la son, ni tan sols sóc aficionada, però un Barça-Real Madrid és molt més que futbol. Visca el Barça! Visca Catalunya!

De Mourinho prefereixo no parlar-ne, en canvi a Guardiola el faria president i tot.

Les meves roses particulars

2011-04-24T22:58:00.000+02:00

Avui, amb una mica de retard, he descobert un parell de “roses” ben singulars. I aquí estan, gràcies a la càmera del meu mòbil.

Guix (rosa del desert)

Moscovita

Arbres i poetes al Museu Blau

2011-04-18T21:03:00.000+02:00

No visc pas envoltada d’arbres, sinó al bell mig del ciment i l’asfalt. M’agraden els carrers amb arbres, trobo que els donen vida i els fan més acollidors. Quan fa anys vaig venir a viure a Sant Adrià hi havia un carrer, prop de casa meva, amb uns arbres altíssims, majestuosos, que deurien tenir una pila d’anys, fins que un dia se’ls va ocórrer talar-los. Segons sembla a algú li molestava que en arribar la primavera deixessin anar uns flocs blanquinosos i... adéu-siau. Al seu lloc van plantar uns altres, no em pregunteu de quina espècie perquè no sóc pas una experta, però em podria il·lustrar una mica.

Avui mentre tafanejava el lloc web on es pot trobar informació sobre el Museu de Ciències Naturals, el Museu Blau, el Jardí Botànic i d’altres, m’ha cridat l’atenció un llibre que serà el protagonista de la nova edició del Club de Lectura a la Mediateca del Museu Blau. No tinc pas intenció d’anar al club de lectura perquè no m’assabentaria de res, en canvi sí que m’ha picat la curiositat pel llibre. Es tracta d’una antologia poètica: “Els arbres a la poesia catalana”, de Jordi Bigues i M. Victòria Solina, editada per 3i4 en la col·lecció El Grill.

Detall de la portada del llibre

Per cert, fins al 30 de juny l’entrada al recent inaugurat Museu Blau és lliure, aprofiteu! Trobareu tota la informació aquí: http://www.museuciencies.bcn.cat/

Corrupció casolana, o sigui, de casa

2011-04-15T17:27:00.001+02:00

Fa segles que no parlo del “cas Millet” i de tot el que se’n deriva, i mira que n’hi ha de novetats! Tenia el tema una mica arraconat, així que m’hauré de posar les piles.

A l’actualitat tenim tres fronts oberts. La jutge Miríam de Rosa Palacio continua amb el cas de l’hotel Palau, on hi ha implicats càrrecs de l’Ajuntament de Barcelona per les “facilitats” que van donar a l’hora de tirar endavant el projecte. També tenim al jutge Miguel Ángel Tabarés que se n’ocupa de dues causes més. Per una banda, l’espoliació del Palau de la Música perpetrada per Fèlix Millet i per Jordi Montull i, per l’altra, el suposat pagament de comissions a CDC camuflades a través del Palau.

Al final va ser el jutge Tabarés qui es va haver de mullar amb l’assumpte de les comissions i, gràcies a ell, sembla que la causa tira endavant. Ja estan imputats uns quants, entre ells Daniel Osàcar, extresorer de CDC i un directiu de Ferrovial, l’empresa que suposadament pagava les comissions per obtenir obra pública en temps de Jordi Pujol. Han declarat també dos administradors de l’empresa GPO Ingeniería, a part, és clar, dels “mitjancers”.

Aquesta setmana tant Fèlix Millet com Jordi Montull s’han negat a parlar davant el jutge sobre l’assumpte de les comissions i, cosa que em va fer molta gràcia, l’exdirectora financera, Gemma Montull, va dir que el seu sou, de 8.500 euros al mes, no incloïa pensar i, per tant, no va notar que fossin sospitosos els quantiosos pagaments que anotava, no va sentir “curiositat” per saber el seu origen ni la seva destinació.

Avui, per cert, Daniel Osácar ha anat a declarar ben acompanyat. Oriol Pujol i Jordi Turull, un secretari general adjunt de CIU i l’altre diputat i portaveu parlamentari de la mateixa coalició, no l’han deixat pas sol.

Bé, i pel que fa a l’espoliació, sembla que segons els darrer càlculs Fèlix Millet i Jordi Montull es van embutxacar 35 milions d’euros, que es diu ràpid però són un munt de calés. A principis de març la Fiscalia va demanar que la fiança dipositada al jutjat per assegurar una futura responsabilitat civil passés dels 3,3 milions que va estipular l’anterior jutge, en Juli Solaz, a 23 milions d’euros. Els 23 queden lluny encara dels 35, no creieu? No sé si s’ha confirmat aquest canvi en la fiança, ho hauré d’esbrinar.

Altres apunts sobre la qüestió:

El cas Millet –i el que penja- engega de nou?
Bye, bye, jutge!
Compte amb el que alguns poden fer!

Notícies rellevants:

ESPOLIACIÓ DEL PALAU

El País, 2 de març de 2011: “La Fiscalía pide que Millet y Montull amplíen a 23 millones la fianza depositada en el juzgado”
El Periódico, 2 de març de 2011: “El fiscal exigeix ara a Millet i Montull 23 milions d’euros pel saqueig del Palau”

HOTEL PALAU

El País, 14 d’abril de 2011: “La juez rechaza archivar la causa contra García-Bragado por el hotel del Palau”
El Periódico, 29 de març de 2011: “La jutge rebutja arxivar la causa contra l’exgerent d’Urbanisme de Barcelona, Ramon Massaguer, pel cas de l’Hotel del Palau”

COMISSIONS A CDC

El Periódico, 13 d’abril de 2011: “Millet i Montull es neguen a declarar pels presumptes pagaments irregulars a CDC”
El País, 14 d’abril de 2011: “Montull dice que no le pagan “por pensar” y que ignora los pagos a CDC”
El País, 18 de març de 2011: “Imputado el extesorero de Convergencia por comisiones ilegales del caso Palau”
El Periódico, 17 de març de 2011: “El jutge del cas Millet imputa Osàcar en el desviament de fons a CDC”

Txernòbil, Fukushima… i després?

2011-04-13T17:41:00.001+02:00

Txernòbil va ser un preàmbul, Fukushima una continuació, tindrem un final? Tot depèn de nosaltres. El pitjor de tot això és que no podem considerar que per no tenir una central nuclear al costat estem sans i estalvis. La radioactivitat no és una qüestió que s’hagi de banalitzar.
Piers Paul Read, al documental “L’hora zero: La catàstrofe de Txernòbil”, diu: “...s’hauria de recordar com un exemple de l’arrogància humana que es pensa que la ciència ho pot resoldre tot”. La situació de Fukushima podria ser també una mostra d’aquesta arrogància?

Ahir el Japó va equiparar la catàstrofe de Fukushima a la de Txèrnobil i li va adjudicar un 7 dins l’Escala Internacional d’Accidents Nuclears, el màxim grau. Com si el terratrèmol i el posterior tsunami no haguessin estat suficients, ara toca Fukushima i les seves conseqüències.

Aquí teniu el documental esmentat, que podreu veure fins el 18/04/2011, un article i un “especial”:

El documental “L’hora zero: La catàstrofe de Txernòbil”, el podeu veure al web de TV3 fins a les 21:35 del proper dilluns, la distribució del vídeo és limitada:
http://www.tv3.cat/videos/2864170/Lhora-zero-la-catastrofe-de-Txernobil

El País, 12 d’abril de 2011: “Japón sitúa Fukushima a nivel de Chernóbil”

Especial, EL PAÍS.COM: Cronologia de la tragèdia de Japó al llarg de 10 dies. Inclou vídeos, articles, fotografies, etc.: http://www.elpais.com/especial/terremoto-japon-2011/

Torno al soldat Manning

2011-04-12T19:58:00.001+02:00

He afegit un “se suposa” a la part de l’apunt anterior on parlava de la filtració de documents a Wikileaks pel soldat Manning, perquè, donat que encara no s’ha celebrat cap judici, seria avançar-me al veredicte. Però bé, a qui cal jutjar exactament, em pregunto jo, i per què.

EEUU no se sotmet als Estatuts del Tribunal Penal Internacional, ja ho sabeu? Està bé predicar fora, però quan s’han de jutjar les conseqüències de les pròpies actuacions –si és que es jutgen- sembla que alguns no vulguin cap mena d’intrusisme.

Avui el diari El País publica un article interessant, el trobareu al final.

D'altra banda, fa uns dies va dimitir el portaveu del Departament d’Estat dels EEUU, Philip J. Crowley, per discrepar amb la forma d’actuar del Departament de Defensa del seu país. Us afegiré també un article sobre això. Si voleu i podeu, el sentireu parlar amb el periodista Antoni Bassas, qui el va entrevistar fa no gaire, diumenge, al Telenotícies de TV3, hi va sortir. Aviso que el vídeo no té subtítols, us deixo l’enllaç, aquí.

No oblideu visitar la pàgina que Amnistia Internacional dedica al cas Manning.

Per acabar, aquí van els articles que abans esmentava:

El País, 12 d’abril de 2011: “295 juristas critican el trato carcelario al soldado Manning”
El País, 13 de març de 2011: “Dimite el portavoz de Clinton por sus críticas al trato del Pentágono a Manning”

Wikileaks per dins i el soldat Manning

2011-04-10T13:00:00.001+02:00

“Wikileaks per dins” és el títol que porta el llibre escrit per Daniel Domscheit-Berg, un antic col·laborador, o més que això, de Julian Assange. Daniel Domscheit-Berg ha deixat enrere l’àlies que feia servir quan actuava com a portaveu de l’organització.

Fa uns mesos va abandonar Wikileaks per discrepàncies amb Assange qui, de moment, no ha fet públics els documents referits a la banca, i mira que tinc curiositat!.

TV3 va emetre fa no gaire un documental de la televisió sueca SVT, “Wikirebels”, que ens acostava a la filosofia i la forma d’actuar de Wikileaks.

Ara el documental el podem trobar a YouTube en versió original i amb l’opció d’activar subtítols en castellà prement el botó CC, gràcies a algú que s’ha molestat en afegir-los. Si el voleu veure, feu clic aquí.

"Wikirebels", imatge capturada del web de TV3

Al documental es poden veure alguns dels vídeos sobre els abusos, per no dir directament crims, comesos a l’Iraq.

A hores d’ara, no sé si us recordareu del soldat Bradley Manning, qui, se suposa, va filtrar informació confidencial a Wikileaks sobre l’actuació de l’exèrcit dels EEUU durant la guerra d’Iraq. Doncs bé, Amnistia Internacional està duent a terme una campanya perquè se li doni un tracte digne, ho podeu llegir aquí i col·laborar-hi, no costa gaire.

Us deixo, per acabar, alguns articles i entrevistes on Daniel Domscheit-Berg dóna el seu punt de vista. Té intenció de posar en marxa ben aviat Openleaks, un nou web que servirà per difondre informació, però no pas per publicar-la directament:

El País, diumenge 30 de gener de 2011: “¿Assange? El mundo no necesita otro Mesías, otra estrella del pop”

El Periódico, dijous 7 d’abril de 2011: “Dins de Wikileaks”

ARA, dijous 7 d’abril de 2011, entrevista a Daniel Domscheit-Berg: “Amb Wikileaks s’ha obert un mercat negre de filtracions” (cal que us registreu)

Mapa de corrupció

2011-04-09T19:26:00.001+02:00

Algú ha tingut una bona pensada: elaborar un mapa amb els casos de corrupció que van apareixent a Espanya. Tota una col·lecció! Si voleu conèixer els detalls, premeu aquí.

És una tasca col·laborativa com podreu comprovar en aquesta wiki: http://wiki.nolesvotes.org/w/ O sigui que si teniu ganes d'aportar idees o informació, ja sabeu.

Qui representa què? Eleccions a l'Institut Municipal de Persones amb Discapacitat (IMD)

2011-04-06T18:52:00.000+02:00

Dissabte passat van ser escollits els representants de les persones amb discapacitat que formaran part dels òrgans de govern de l’IMD de Barcelona ciutat els propers quatre anys.
Tot i que l’IMD a hores d’ara encara no ha publicat al seu web els resultats oficials, el mateix dia 2 d’abril DifuSord els va fer públics.

Aquest cop s’hi presentaven dos candidats com a representants de les persones amb discapacitat auditiva, un d’ells recolzat per la FESOCA i l’altre per ACAPPS. Per qui no conegui el panorama cal dir que la FESOCA defensa la comunicació mitjançant la llengua de signes i ACAPPS, en canvi, l’oralisme, tot i que els programes electorals poden guarnir la cosa per no ser tan taxatius, la veritat és aquesta. Si s’entra al web d’ACAPPS es veurà que s’anuncia “El 90% de les persones sordes es comunica oralment”. Bé, d’entrada jo diria que cal distingir clarament entre comunicar i parlar, distinció que ells no fan. Parlar és una cosa i la comunicació mitjançant la parla és una altra. Això ho sabem molt bé els postlocutius que hem perdut oïda en edat adulta; l’anunci, això sí, queda molt maco, ho dic amb sorna.

Però no totes les persones se senten representades. Potser per aquesta raó ha acabat guanyant l’Albert R. Casellas de la FESOCA, doncs més votants s’han sentit identificats amb ell que no pas amb la candidatura que presentava ACAPPS. ACAPPS, en què no tots els que encara hi són compten, per tant, no podia demanar pas la complicitat de les persones amb discapacitat auditiva adultes, especialment, el col·lectiu dels postlocutius, menyspreat altres vegades.

Reprenent els resultats de l’elecció, l’Albert R. Casellas va obtenir 161 vots i la representant d’ACAPPS es va quedar amb 85, una diferència considerable. Però si sumem els vots de tots dos, veurem que en total estem parlant de 246 vots i, tenint presents les estadístiques que el Departament de Benestar Social i Família té penjades al seu web, a la ciutat de Barcelona hi havia un total de 5.974 persones amb discapacitat auditiva al 2010, cal dir que no totes registrades a l’IMD –condició necessària per exercir el vot-. Així doncs, el vot d’un 4,18% de persones amb discapacitat auditiva ha servit per escollir el “representant”. Em sembla un percentatge ínfim. Ignoro si ha hagut un elevat nombre de vots en blanc o simplement la gent s’ha abstingut i prou.

Cal que els postlocutius ens representem a nosaltres mateixos, doncs ara per ara no ho fa ningú. A poca gent se li passa pel cap el que implica perdre audició en edat adulta i continuem sent un col·lectiu ignorat per molts. Bé, desitjo que no triguem gaire a despertar.

Enllaços d’interès:

Estadístiques del Departament de Benestar Social i Família, aquí.

IMD: http://www.bcn.es/imd/

DifuSord: http://www.difusord.org/

FESOCA: http://www.fesoca.org/

ACAPPS: http://www.acapps.org/web/

Enyor

2011-04-02T20:59:00.001+02:00

M’agradaria tornar a escoltar algunes de les notes d’abans, algunes de les melodies que em feien sentir millor, però no pot ser, ja no em sonen, són unes desconegudes.
La memòria auditiva no és ni molt menys tan portentosa com alguns creuen. És quelcom que s’evapora amb el temps, s’esvaeix, fuig. Només la interpretació correcta d’una partitura dins meu podria minimitzar en certa manera aquest fet. Llàstima que no sigui pas una lectora de partitures! Vés per on, no es pot preveure tot.

En aquests moments sona, i dic sona perquè jo mateixa he posat el CD i ho puc certificar, “Tous les matins du monde”, però ho sento distorsionat, com si el meu equip de música fos una carraca, i no ho és pas. Si volgués ser positiva, podria deixar de banda això de carraca i dir, simplement, que ho sento diferent, tan diferent que els temes que formen part d’aquesta esplèndida banda sonora són ja uns altres i punt.

Us deixo aquest malenconiós i preciós fragment de la pel·lícula “Tous les matins du monde”

DESAPAREGUTS al CCCB

2011-03-28T20:23:00.000+02:00

He anat a veure l’exposició “Desapareguts” sabent que Gervasio Sánchez és un fotoperiodista compromès. Recordava haver rebut una presentació amb el discurs que havia fet el 7 de maig de 2008 quan li van concedir el Premi Ortega y Gasset de Fotografia. Em va agradar aquell discurs, no es va mossegar la llengua, ni molt menys. Va haver gent que va dir que, després d’allò, Gervasio Sánchez no tornaria a publicar cap treball aquí, però es va equivocar, per sort es va equivocar.

Fotografia de Gervasio Sánchez que presenta l'exposició

“Desapareguts” es pot veure al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) fins l’1 de maig. Ens endinsa en un tema que no ens ha de deixar indiferents: la desaparició forçosa. Desaparició de persones durant conflictes bèl·lics o a causa de la repressió en un moment determinat. Ens submergeix en el malson de persones que busquen els seus familiars a llocs tan diferents com El Salvador, Guatemala, Argentina, Xile, Bòsnia i Hercegovina i Iraq, per citar-ne alguns. Sense oblidar-nos que aquí, a Espanya, encara cal trobar molts dels què van desaparèixer durant la Guerra Civil i la posterior dictadura franquista i no sembla que amb els governs de l’etapa democràtica s’hagi avançat gaire. A l’última part de l’exposició, Gervasio Sánchez se’n fa ressò mostrant els treballs fets a Cetina (Saragossa) per recuperar part del passat, de la nostra memòria històrica.

Les fotografies documentals segueixen un fil narratiu que va des dels centres de detenció fins a la inhumació dels cossos ja identificats. Els textos que acompanyen cada bloc ens situen encara més en un trajecte que certament commou.

Complementen l’exposició dues gravacions audiovisuals, una d’elles subtitulada en castellà, l’altra subtitulada en anglès.

Si voleu més informació, podeu enllaçar amb el web del CCCB, aquí.

Podeu aprofundir sobre el punt de vista de Gervasio Sánchez al blog “Los desastres de la guerra”: http://blogs.heraldo.es/gervasiosanchez/

Per a aquells que us perdéreu el discurs, curt, però contundent, aquí teniu dues possibilitats:

http://lacomunidad.elpais.com/perdida-en-actualidad/2009/2/10/discurso-gervasio-sanchez-premio-ortega-y-gasset

http://www.youtube.com/watch?v=lOyWPFj5GKQ

Menja bé, tu hi guanyes!

2011-03-18T23:21:00.000+01:00

Autor: Diputació de Barcelona

Si teniu nens i us sentiu una mica intoxicats després d’haver llegit l’anterior entrada, us podeu refer, si més no una mica, visitant l’exposició “Menja bé, tu hi guanyes” que organitza l’Àrea de Salut Pública i Consum de la Diputació de Barcelona.

Avui divendres ha arribat a Badalona, a Can Cabanyes, que es troba a la Rambla Sant Joan 59-77. La podreu veure fins a l’1 d’abril. Va adreçada a nens de 8 a 12 anys de cara a fomentar uns hàbits alimentaris saludables.

Can Cabanyes és una masia del segle XVII, reformada posteriorment. A l’actualitat funciona com a centre cívic. Ho dic per situar-vos.

Si voleu més informació sobre l'exposició, la podeu trobar aquí

Qüestió de química, compte!

2011-03-15T23:24:00.000+01:00

Ahir, habilitada amb un equip FM, vaig assistir a una de les xerrades del cicle “Visions de la Ciència” que s’han fet a diverses biblioteques públiques de Barcelona al llarg d’aquest primer trimestre.

No sé si després de llegir l’encapçalament de l’apunt algú ha tingut alguna mena de flash i ha pensat en alguna cosa concreta. Per treure de dubtes a tothom, diré que la xerrada en qüestió duia un títol inquietant: “Partícules tòxiques que ens envolten i impregnen” i anava a càrrec de Miquel Porta, coordinador del Grup de Recerca en Epidemiologia clínica i molecular del càncer de l'IMIM (Institut Municipal d’Investigació Mèdica).

El que va explicar no va ser gens tranquil·litzador, parlava dels CTP o, dit clarament, dels Contaminants Tòxics Persistents. A un estudi detallat fet a Catalunya es troba la denominació COPs (Compostos Orgànics Persistents).

Us podria donar algun detall sobre la xerrada, però crec que és millor que llegiu una de les entrada del blog IMIMa’t!, un blog de divulgació científica gestionat des del servei de comunicació de IMIM: “Un estudi mostra que el 85% de la població presenta algun tipus de contaminant químic a la sang”. Al final veureu que hi ha dos enllaços interessants, un d’ells és l’informe que descriu amb pèls i senyals aquesta afirmació i l’altre us portarà al web de l’editorial Catarata i, en concret, al llibre: “Nuestra contaminación interna. Concentraciones de compuestos tóxicos persistentes en la población española”. Aquest blog el podeu llegir tant en català com en castellà.

Per amenitzar més la cosa us deixo una entrevista i un parell d’articles:
- La Vanguardia, agost 2009. Entrevista a Miquel Porta: "Debemos combatir los agentes tóxicos"
- El País, 30 de juny de 2009: “Intoxicados hasta los huesos”
- El País, 19 de desembre de 2010: “Este pez tiene mercurio (y usted)”

Capvespre

2011-03-12T10:53:00.000+01:00

Capvespre

Combatre el maleït soroll

2011-03-11T20:01:00.000+01:00

Això de combatre el soroll jo no ho tinc gaire complicat, simplement he de desconnectar o treure’m els meus audiòfons i punt. Però fer-ho em suposa aïllar-me totalment de l’ambient sonor que m’envolta en un moment determinat. Això em ve de gust de vegades, però no sempre ni a tot arreu. Fora de casa, per exemple, em resultaria estrany. Em sentiria com si formés part d’un altre món, com si flotés i caminés per un lloc aliè que no va amb mi, amb el qual no estaria lligada. Seria com estar en una bombolla sense aire veient com tot s’agita al meu voltant i jo estigués allà dins, en silenci. Però de vegades ho he provat a mitges, al metro, per exemple, quan vull fugir del molest tràfec que m’envolta o enmig del brogit del trànsit. Dic a mitges perquè el que acostumo a fer és abaixar el volum dels audiòfons, o millor dit del meu audiòfon dret perquè per l’altre capto tan poc que ja no em carrega, o desconnecto el dret i sento la remor per l’esquerre.

Malgrat tot, quan et comuniques amb un altre, aquesta desconnexió no és possible, a no ser que tinguis una lectura labial suprema, i jo disto molt d’això. Així que, sovint, no tens més nassos que batallar amb el soroll ambiental i intentar caçar alguna cosa. És esgotador!

M’han entrat ganes de parlar d’això arran un capítol del programa “Quèquicom” que vaig veure l’altre dia i que duia per títol “Combatre el soroll”. Sovint repeteixen capítols emesos fa temps, aquest era del 2006, però això no té importància. En un moment donat, el físic que presenta el programa diu: “Encara que us pugui semblar sorprenent, la intensitat d’un so de 40 decibels no és la meitat de la intensitat d’un so de 80 decibels(...) els decibels funcionen amb una escala logarítmica. Per tant, si volem passar d’un so de 80 dB a un so de 40 dB, hem de reduir la potència ni més ni menys que 10.000 vegades” Carai!, vaig pensar jo, això vol dir que la intensitat de so que jo necessito per captar algunes freqüències és una passada, algunes ja ni les capto.

Al web de Hear-it he trobat un article interessant per il·lustrar el tema: “Decibels perillosos”, us deixo l’enllaç, aquí.

I si voleu veure el vídeo del programa “Quèquicom”, aquí el teniu. Recordeu que podeu activar els subtítols amb el botó de l’orella.

Si us ve de gust remenar el web de Quèquicom segurament trobareu altres capítols interessants, a alguns s’han afegit subtítols en castellà, a d'altres en anglès.

Sordesa, el pitjor és...

2011-03-09T18:55:00.002+01:00

Fa uns dies que tinc a les mans una novel·la que vaig descobrir per casualitat mentre remenava el catàleg d’una biblioteca pública. Volia esbrinar quants llibres relacionats amb la sordesa estaven a disposició dels usuaris i posant el terme “sordesa” com a paraula clau me’n van sortir tres. Pocs, ben pocs.

Un d’ells ja l’havia llegit feia temps i a mi, particularment, no em va convèncer, vull dir que no seria pas dels què recomanaria per acostar-se al tema, un altre no m’interessava (de moment) i la novel·la no em sonava, així que vaig sentir curiositat. Cal dir que dins del catàleg general hi figuren dotze llibres en total, molts d’ells dedicats a tractar el tema de la sordesa en infants que neixen sords.

Total que vaig anar a buscar la novel·la i després de donar-li un primer cop d’ull la vaig demanar en préstec. Al començament he de dir que se’m va encendre la llumeta d’alerta doncs apareixia una menció al “Mètode Artificial” creat per Heinicke i es mencionava la paraula “sordmut”. Tot això en una mena d’extracte d’un article del “Canadian Illustrated News”, datat l’1 d’agost de 1874.

« Canadian Illustrated News, vol. IX, Portada. Còpia extreta del lloc Web de la Biblioteca i Arxius de Canadà. Nouvelles en images : Canadian Illustrated News. »

Primer vaig indagar sobre la figura de Heinicke, vaig sentir curiositat, i després, ja informada, vaig començar a llegir la novel·la. L’acció es desenvolupa entre finals del s.XIX i els inicis del s.XX. La protagonista, la Grania, perd l’oïda a causa de l’escarlatina amb tan sols cinc anys i es converteix, per tant, en una sorda postlocutiva ben aviat. I ja d’entrada, només començar, veus el paper clau que juguen la Mamo, la seva àvia, i la Tress, la seva germana, en el seu desenvolupament. Sense el seu suport difícilment la Grania hagués arribat on arriba. Després ve l’escola on ingressa, una escola que no pinta gens malament per l’època.

Però si hi ha quelcom que m’interessa és la descripció de les sensacions que té la Grania com a persona sorda. Encara no he acabat la novel·la, estic en el moment en què el seu estimat se’n va com a voluntari a la Primera Guerra Mundial, un voluntari canadenc.

La relació de complicitat que estableix amb ell, un oient, és extraordinària. Ell s’interessa per saber què sent com a persona sorda. En un moment donat, li demana que li expliqui coses de la sordesa i que comenci per la pitjor. La Grania s’ho rumia un moment i diu:
- No tenir la informació que té tothom. No... Encara és pitjor quan no et donen la informació, aquell petit detall, que es pensen que no és prou important per comunicar-te’l.

Jo també m’ho hauré de rumiar, tot i així, aposto que més d’un estarà completament d’acord amb la Grania.

I acabo dient-vos que la novel·la de la qual estic parlant va ser escrita l’any 2003 per Frances Itani, editada en català per Proa amb el títol “Sordesa”. El títol original, en anglès, era “Deafening” que traduït literalment seria “Ensordidor”.

No tot és el que sembla

2011-03-02T18:42:00.000+01:00

Encara que algú pot pensar que la imatge de dalt té alguna cosa a veure amb TV3 vista des del País Valencià, no, no és així. Si us hi fixeu, veureu algun detall i penso que el senyor Camps no arriba, en aquests moments, a permetre ni això. Mira que...

Bé, tot i que les aparences poden enganyar, aquí hi ha alguna cosa amagada. Em refereixo a la imatge, deixo ja el senyor Camps de banda. Només cal retocar-la una mica perquè cobri vida, però aquesta tampoc ha de ser idèntica. La diversitat resulta molt més interessant.

"Vides sonores", una part de la realitat

2011-02-28T11:05:00.001+01:00

Ara que ja he vist el documental “Vidas sonoras” (títol original en castellà) puc opinar.

La sala de Barcelona on es va projectar el documental estava condicionada amb un bucle magnètic, això d’entrada és important. Ara no m’entretindré a parlar d’aquest sistema, doncs ja ho he fet en altres apunts. El primer que vaig pensar va ser "espero que tal com tenia entès subtitulin el documental", doncs si només havia de confiar en el bucle, ho tenia negre. Van fer una mena de presentació, micròfon en mà, de la qual no em vaig assabentar, ni connectant la posició T (telebobina) dels meus audiòfons, ni sense connectar-la. Sentia que parlaven, això sí, però el que deien m’era inaccessible. Mancava la subtitulació. Si tota aquesta xerrada prèvia, i també posterior, al documental hagués estat subtitulada, més assistents haguessin demanat la paraula, cosa que s’incitava a fer. Però en aquesta situació, més d’un, segurament va ser més d’un, va sentir-se fora de lloc. Jo vaig pensar “Va, anem al gra i punt!”, perquè per estar com un estaquirot, prefereixo no estar.

Bé, quan va començar la projecció em vaig sentir alleugerida, doncs apareixien els subtítols. Ara bé, si analitzo el documental, puc dir que entre els protagonistes hi mancava gent. Persones amb sordesa profunda adquirida en edat adulta com a mínim. L’única adulta que portava audiòfons retroauriculars era l’Àngela i no estic segura de si la seva sordesa era severa o profunda. En una imatge apareix viatjant amb el seu fill, en cotxe, el fill condueix i tots dos mantenen un diàleg que ella segueix aparentment sense ni tan sols donar una ullada als seus llavis. Tenint en compte l’atenció que un sord adult rep de cara a la rehabilitació auditiva a Catalunya, doncs això em pot indicar que aquesta senyora sentia millor que jo.

Hagués estat interessant veure què passa amb persones que perden l’oïda no ja jubilades, sinó en plena edat laboral. No m’estic referint a una petita pèrdua d’audició, sinó d’una que comporta no poder continuar amb la feina que es desenvolupava. Què passa doncs? Quines sortides es donen? Es dóna alguna?

I la rehabilitació? Què passa amb la rehabilitació del sord adult postlocutiu que ja no pot servir-se únicament dels audiòfons per continuar amb la vida que fins cert moment va portar? Com es pot pal·liar el seu desavantatge comunicatiu?

Fa temps vaig preguntar al respecte al Departament de Salut, la resposta va trigar vuit mesos, prèvia queixa al Síndic de Greuges per la manca de contesta. Sembla que les preguntes incòmodes són ignorades per naturalesa per part d’alguns. En resum, l’atenció logopèdica al sord postlocutiu adult corre de la seva butxaca, per tant, que es contempli la lectura labial com una estratègia de suport és encara una utopia. En canvi, hi ha una mena de programa especialitzat per a persones amb disminució auditiva i afectades de malaltia mental, l'objectiu del qual, segons em van dir, “és oferir un servei d'atenció psicològica especialitzada en persones sordes i la problemàtica que envolta la sordesa” (CatSalut, gener de 2010). No sé si aquest programa continua vigent després de les retallades pressupostàries, però no em sembla just que només es contempli aquesta perspectiva i no s’intenti pal•liar que la gent hagi d’arribar a aquest extrem adoptant altres mesures prèvies.

La sanitat pública, al menys a Catalunya, continua apostant pels implants coclears quan els audiòfons (no precisament barats) deixen de fer servei. No tothom és un bon candidat a un implant coclear, però això no fa que s’aposti per altres sortides.

El documental estava bé si es pensa que la tecnologia soluciona el problema, però el problema de vegades desborda la tecnologia que no es capaç de fer miracles. Això, és clar, no era convenient dir-ho.

NO TOT SÓN FLORS I VIOLES!

Afegeixo aquest enllaç per si els que esteu ficats a Facebook voleu dir la vostra: http://www.facebook.com/pages/Vidas-Sonoras/159943197366964

CONCURS INTERNACIONAL DE DIBUIX

2011-02-26T19:59:00.000+01:00

Fa ja temps que no agafo els estris de dibuix, però igual m’hi poso.

Des de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, de tant en tant, m’arriben correus mitjançant els quals me n’assabento de la convocatòria d’algun concurs com és el cas d’aquest, el IL CONCURS INTERNACIONAL DE DIBUIX de la Fundació Ynglada-Guillot. Si voleu accedir a les bases des del web, les trobareu a l’apartat “Agenda”. Jo us deixo l’enllaç amb el fulletó que les té en català, aquí.

Web: http://www.racba.org/

"Pa negre" en castellà, quin remei...

2011-02-23T17:32:00.000+01:00

Potser a algú li pot sobtar el títol de l'apunt. Ho dic amb resignació, també podria afegir un “ I encara!”, perquè anar a veure cinema produït a Catalunya o a Espanya en general, sovint comporta per a una persona sorda no poder anar a veure la pel·lícula al cinema.

Recentment s’han repartit premis per aquí i per allà, els Gaudí, els Goya, però una servidora i moltes altres persones com jo ens hem quedat amb les ganes de poder veure més d’una pel·lícula, per suposat assabentant-nos de l’argument. És com si els oients s’entretinguessin a veure una pel·lícula parlada en un idioma que desconeixen i sense subtítols en una llengua coneguda o veiessin una pel·lícula sense so. Convidaria als que senten a teoritzar sobre l’argument sense poder seguir els diàlegs.

Així que... de poques de les pel·lícules que es presentaven a concurs he pogut gaudir. En concret he vist “Buried” (parlada en anglès i subtitulada en castellà) i “Pa negre”, que per casualitat em vaig assabentar que la projectaven amb subtítols en castellà a un cinema. Bé, això es dóna perquè algú pensa que hi ha oients, a Catalunya, que poden no entendre l’idioma en qüestió, el català, però poden voler veure la pel·lícula. Ningú pensa que hi hagi persones sordes que coneguin l’idioma, però no tenen accés a ell simplement a través de l’oïda. M’explico? No sé si se’m va passar alguna pel·lícula perquè, per norma, quan miro la cartellera descarto les fetes aquí.

El que em sembla també gros és que en alguns webs es subtitulin vídeos per aquells oients que no entenen català i s’ofereixi la possibilitat de veure’ls subtitulats en castellà i en anglès, però no en català. Una, com ja he insinuat, arriba a la conclusió que no pensen pas en les persones sordes i punt, simplement en oients que no entenen l’idioma en qüestió. La tecnologia existeix, per a la sensibilització del personal queda encara un llarg camí.

Mireu el web del Museu d’Història de Catalunya i veureu un exemple del que estic afirmant. Si aneu a l’apartat “Exposicions en línia”, trobareu una que duu per títol “Princeses de terres llunyanes. Catalunya i Hongria a l’edat mitjana”, us deixo l’enllaç directe, aquí.

Veureu que existeixen tres maneres de veure el vídeo. Parlat en català a seques, parlat en català i subtitulat en castellà o parlat en català i subtitulat en anglès. I encara! Hi ha altres vídeos que ni tenen subtitulació. Al d’aquesta exposició en concret, quan arribeu al final de la reproducció, us apareixerà un menú que aporta informació addicional amb textos i imatges. Teniu l’opció d’accedir directament a aquest menú anant a “Records de l’exposició”. Bé, tampoc és per queixar-se, si més no hi ha aquesta alternativa.

Per cert, parlant de les pel·lícules, jo em quedo amb “Buried”.

Hauré de llegir un dia d’aquest la novel·la d’Emili Teixidor, a veure si alguns punts foscos de la pel·lícula “Pa negre”, se m’esvaeixen.

El "cas Millet" -i el que penja- engega de nou?

2011-02-20T12:54:00.001+01:00

Aquesta setmana hi ha hagut novetats, si més no burocràtiques, en el "cas Millet i companyia". Recordareu, si us manteniu una mica al dia, que abans de dir l’adéu definitiu, el jutge Juli Solaz va decidir que per una banda s’havia d’investigar l’espoli del Palau de la Música i per una altra el presumpte finançament il·legal de CDC, en aquest últim cas, sense imputar ningú. Abans de marxar li va agafar una mena de rampell i va “protestar” pel canvi de criteri del Consorci del Palau que, passades les eleccions autonòmiques, ja no demanava imputacions. Cosa gens estranya, si es té en compte qui forma part del Consorci i el canvi de govern després de la patacada socialista.

Però... si aquest jutge no tenia ganes de mullar-se! Va anar allargant i allargant la instrucció del cas i va decidir passar la patata calenta a un altre. Bé, i aquest altre ha arribat.

Aquesta setmana el jutjat del cas Millet té com a nou instructor el jutge Miguel Ángel Tabarés, però només de forma provisional, fins que no s’anomeni un magistrat que ocupi la plaça que ha deixat vacant el que alguns nomenaven “jutge caragol”. Veurem si el senyor Tabarés té intenció de donar canya o vol deixar que el temps passi sense pena ni glòria esperant que arribi el nou titular del jutjat número 30.

Una altra novetat és que la Fiscalia Anticorrupció es farà càrrec de la investigació. En concret el fiscal Emili Sánchez Ulled a qui no li resulta pas aliè el cas. De nou, uf, s’haurà de concretar a qui es vol imputar per la qüestió del presumpte finançament il·legal.

Veurem si el nou jutge acaba donant el vist-i-plau a les actuacions de la fiscalia o si les rebutja o entorpeix, per tal que això sigui un altre conte dels que mai acaben.

Us deixo aquí alguns dels darrers articles publicats a la premsa:

El Periódico, 17 de febrer de 20011: “La Fiscalia Anticorrupció es fa càrrec del cas Millet”
El País, 18 de febrer de 2011: “Un fiscal anticorrupción asume el caso Palau y las supuestas comisiones a CDC”
Diari ARA, 15 de febrer de 2011: “El jutjat del cas Millet ja té nou instructor”

I per fer memòria:

Diari ARA, 17 de gener de 2011: “La secretària confirma la constant relació de Millet amb el tresorer de CDC”
El Periódico, 21 de gener de 2011: “El jutge del cas Millet estima que hi ha indicis de delicte en els pagaments a CDC”. Si preferiu llegir-lo en castellà, aquí.

Altres apunts d’aquest blog referents al “cas Millet”:

Bye, bye, jutge!
Compte amb el que alguns poden fer!

"Una merda punxada en un pal"

2011-02-19T19:47:00.001+01:00

Dijous vaig veure un dels millors gags que he vist mai a “Polònia”.
(Si voleu activar els subtítols, premeu el botó de l'orella que hi ha a la part inferior de la pantalla)

Podeu trobar altres aquí: http://www.tv3.cat/polonia

Edward de Bono va dir: “El que vostè crea és el resultat del que vostè creu”

2011-02-17T22:02:00.000+01:00

Confesso que mai havia sentit a parlar d’Edward de Bono, però quan, fa ara poc més de dos mesos, vaig assistir a una conferència a càrrec d’en Martí Ballada, la frase en qüestió se’m va quedar gravada.

La conferència duia per títol “La dimensió humana del disseny” i tenia a veure amb el concepte de “disseny universal”.

En Martí Ballada durant un moment de la conferència

Imagineu-vos que algú dissenya un edifici o un objecte concret, aquest disseny pot ser útil a més o menys persones, tot depèn del que, en primera instància, creu el que realitza aquesta acció i de vegades, no diré que no, del pressupost. Però el pressupost és secundari, en primer lloc hi ha les creences. Per posar-vos algun exemple pràctic, suposo que més d’un ha tingut problemes per obrir una ampolla perquè el tap estava mal dissenyat. Bé, no tothom té unes mans perfectes i fortes i coses tan simples per a uns poden suposar un handicap per a altres. Anant més enllà, doncs les persones que es desplacen en cadira de rodes han de sortejar sovint més d’un obstacle a edificis que alguna “ment privilegiada” ha dissenyat. I ja no m’hi fico en tenir cura d’una bona acústica que facilitaria la vida a molts, sobretot a persones que tenen problemes d’audició.

Hi ha dificultats que salten més a la vista, altres no tant, però d’entrada qui dissenya hauria de procurar que allò que fa pugui ser utilitzat pràcticament per tothom.

A la Convenció de l’ONU sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat es defineix el concepte de “disseny universal” de la següent manera:

Per “disseny universal” s’entendrà el disseny de productes, entorns, programes i serveis que puguin utilitzar totes les persones, en la major mesura possible, sense necessitat d’adaptació ni disseny especialitzat. Ep!, però que ningú pensi que la cosa acaba aquí, continua dient... El “disseny universal” no exclourà les ajudes tècniques per a grups particulars de persones amb discapacitat, quan es necessitin. Però, és clar, el finançament d’ajudes tècniques és una altra qüestió, una espinosa qüestió.

Si voleu saber més sobre Edward de Bono us deixo l’enllaç del seu web: http://www.edwarddebono.com/es/

Però si el que voleu és esplaiar la vista i gaudir, no deixeu de visitar el d’en Martí Ballada, un artista d’allò més creatiu: http://www.martiballada.com/

Avui és el gran dia!

2011-02-15T17:43:00.000+01:00

Faig conya... Ho deia perquè avui se suposa que hem de fer cas a una alerta que corre mitjançant el correu electrònic. Avui se suposa que, a les deu de la nit, hem de donar la llauna a ENDESA, per protestar contra els seus abusos (la pujada de tarifes, per exemple) fent que durant cinc minuts les nostres llars no consumeixin ni un xic d’electricitat. No sóc fan de Facebook, així que ignoro si per allà també s’escampa el rumor.

Jo tendeixo a no fer gaire cas de missatges que diuen reenvia això a tot déu, aquests missatges poden tenir altres intencions. Ho expliquen molt bé en una entrada que vaig trobar publicada en un blog referent a aquestes cadenes. Us deixo l’enllaç per si ho voleu llegir: http://www.neotecnica.com/blog/?p=74 Per aquesta raó agraeixo que, si em fan arribar coses semblants, com a mínim la meva adreça de correu figuri oculta.

Encara no sé si faré cas o no de l’avís, però raons en tenim, la veritat sigui dita. Recordareu que fa uns dies el senyor Aznar va fitxar com assessor d’ENDESA pel mòdic sou de 200.000 euros anuals! Així que, és clar, ENDESA ha de treure calés d’on sigui, no creieu? Però el senyor Aznar no és l’unic ex-president espanyol que es troba en tal tessitura. Felipe González, fitxat per GAS NATURAL, no es queda gens curt. Pobrets! No tenien prou amb la pensió vitalícia d’uns 6000 euros mensuals que cobren com a ex-presidents. I mentrestant, fa uns dies, els treballadors de certa fàbrica automobilística acceptaven reduir o congelar, no ho recordo bé, el seu salari i altres mesures per tal de mantenir el seu lloc de treball. Mira que el món està mal repartit! O no?

Em quedo amb unes paraules de Pasqual Maragall que deia: “M’agradaria no ser un ex-president com altres ex-presidents. En fi, no seguiré... En el sentit que molts d’ells han fet de les seves ex-presidències un lucre no cessant, incessant. I, a més a més, de tots els colors. Perquè vostès agafen la dreta i l’esquerra i aquests senyors són multimilionaris”. (Podeu trobar aquesta declaració al Telenotícies migdia del 14 de gener, TV3 a la carta).

Us deixo aquest article publicat a El País el passat 15 de gener: “Se busca joven preparado. Preferible ex presidente”

Sàvia reflexió

2011-02-13T15:13:00.000+01:00

Vides sonores (o "Vidas sonoras")

2011-02-10T22:38:00.002+01:00

El proper 17 de febrer arribarà a València el documental “Vidas sonoras”, uns dies més tard, el 24 de febrer, s’estrenarà a Barcelona als Cinemes Girona. Aquest documental està patrocinat per la Fundación Widex Audiología, dirigit pel director colombià Wilson Osorio i produït per Albert Solé. Sembla ser que finalment arriba subtitulat als cinemes, així que aniré a veure’l per poder opinar amb més coneixement de causa.

De moment, us avanço que ens acosta a la vida de quatre persones que pateixen pèrdues auditives: un nen i tres adults. A més a més, hi apareix un professor que té una afició que podria semblar estranya, és un caçador de sons. Això no és gaire corrent, poques persones es dediquen a enregistrar com sona això o allò, com es percep el món aquí i allà. Si teniu la sort de sentir, tanqueu els ulls i escolteu amb atenció, segurament en sereu més conscients.

Les persones que patim una pèrdua auditiva progressiva poc a poc anem deixant de sentir els sons familiars i encara que, de vegades, els audiòfons pal·lien en part aquesta pèrdua, no fan miracles eternament, cosa que no em canso de repetir. Depèn, també, del tipus de pèrdua, si és de transmissió o neurosensorial. La neurosensorial acaba deformant la percepció del so i si en algun moment de la teva vida vas poder escoltar música i gaudir-la plenament, notes que, al cap d’un temps, allò que escoltaves ja no ho reconeixes, ja no és per a tu aquella peça que tant t’agradava i t’acompanyava en determinats moments. En fi..., una de dos: o et conformes o la deixes de banda. Fa poc més de tres anys rumiava jo sobre aquesta qüestió, un altre dia us ho explico.

Abans d’acabar un consell: no feu patir més del compte les vostres orelles amb sorolls excessius, les conseqüències poden ser nefastes. Ho explica molt bé aquest article publicat avui al diari ARA: “Els reproductors de música augmenten els problemes d’audició en els joves”.

Si voleu saber més coses sobre el documental només cal que visiteu aquest web: http://www.vidassonoraseldocumentalwidex.es/

Mixos

2011-02-08T23:50:00.001+01:00

Jo tenia un gat –que consti que no estic emulant l’inici de Memòries d’Àfrica d’Isak Dinesen, la baronessa Karen Blixen-, es deia Bitxo. Va heretar el seu nom del sobrenom d’un altre gat que havia tingut abans. Vaig passar un llarg període de la meva vida amb gats. Són uns animals amb els quals m’avinc moltíssim, m’agrada la seva forma de ser.

Remenant pels blogs d’altres vaig trobar un apunt que parlava de les aventures del gat d’en Simon (Simon’s cat) moltes de les quals es poden trobar a YouTube. A mi em va fer riure especialment una d’elles. Vaig recordar les entremaliadures que havien arribat a fer els meus amb caixes de cartró buides. Quan en pescaven una era com si haguessin conquerit un castell i si un altre els hi volia arrabassar, doncs hi havia guerra.

Si preferiu les aventures d’aquest gat creat pel dibuixant Simon Tofield en paper, sapigueu que han estat editades a Espanya per Duomo Ediciones.

Més coses sobre les aventures i desventures d’aquest gat al web oficial: http://www.simonscat.com/

Fa temps vaig llegir un llibre titulat “Les millors històries sobre gats” (Ed. Siruela) on es recopilaven relats escrits per autors diversos, Guillermo Cabrera Infante i Patricia Highsmith, per exemple. Si us estimeu els mixos, animeu-vos!

El Roto o l'expressió de la realitat

2011-02-05T18:37:00.001+01:00

Andrés Rábago García, 60 i pocs, signa les seves vinyetes satíriques amb el pseudònim El Roto. Les podeu trobar quasi bé diàriament al diari El País. És un dibuixant que a mi m’agrada especialment. Sap expressar el quid de la qüestió d’una forma inequívoca, clara i convincent. Si en voleu una mostra, no teniu més que passejar-vos per aquest web: http://www.elpais.com/vineta/

Aquí us deixo les dels cinc darrers dies:

Egipte fa nou dies que ha despertat

2011-02-03T12:55:00.001+01:00

De vegades la desesperació pot portar a accions radicals, cremar-se a un mateix com va fer el jove tunisià el 17 de desembre passat n’és una mostra. La seva acció va donar lloc al desencadenament de la revolta de Tunísia que finalment ha fet caure un règim dictatorial i mafiós, i no oblidem-ho, “recolzat” durant molt de temps per més d’un país europeu. Però òbviament el poble és el poble i un poble oprimit ha de despertar en algun moment, només cal que salti l’espurna. Així que Egipte també ha despertat, tenia raons per haver-ho fet abans, però la por superava les raons per dir “Prou! fins aquí hem arribat”.

Egipte, però, no és Tunísia. Egipte juga un paper transcendental en el Pròxim Orient i el règim de Mubàrak ha servit per mantenir l’estabilitat a la zona. Que el règim de Mubàrak hagués girat l’esquena a molts ciutadans egipcis semblava que era una cosa secundària, que el règim de Hosni Mubàrak no respectés els drets humans semblava un assumpte irrellevant, sempre i quan acomplís el seu paper de contenir certes coses que a alguns aliats els hi convenien. Però torno a dir... el poble és el poble i ha despertat del seu somni. Tots aquest dies el discurs de Mubàrak ha anat canviant, en part a la pressió dels EEUU, un dels seus màxims aliats i a qui convé que la situació no acabi fent saltar l’estabilitat de la zona. Els que estan força preocupats són els israelians, si canvia el panorama a Egipte, potser s’hauran de replantejar moltes actuacions prepotents de les què, més d’una vegada, fan gala.

Veurem com acaba tot, veurem quin paper acaba jugant l’exèrcit egipci que manté bones connexions amb EEUU. Veurem si es va cap a una transició democràtica, si no ràpida, com demanen alguns líders europeus, si al menys ordenada. Veurem si no se n’aprofita ningú que, de moment, es manté en segon terme però que podria saltar a la palestra i acabar convertint Egipte en un règim semblant a l’iranià. Veurem com altres països àrabs interpreten els fets.

Com que de notícies i titulars sobren, avui no us deixo cap en concret. La premsa i la televisió ens mantenen al corrent, també les xarxes socials (si en sou assidus). Ahir vaig enganxar un web que encara no tenia localitzat Periodismo humano i vaig entretenir-me llegint alguns articles escrits des d’un caire una mica diferent al que ens té acostumats el “periodisme tradicional”. Si voleu tafanejar, el seu web és aquest: http://periodismohumano.com/

La sordesa postlocutiva: sensacions

2011-01-28T20:15:00.002+01:00

Dissabte passat, el diari ARA va publicar un parell d’escrits: un titulat “Petits sorolls” i l’altre “Tinnitus”. En un sol dia dos escrits de caire ben diferent reflectien alguns dels inconvenients de la pèrdua d’audició, un d’ells incidia sobre els acúfens que sovint acompanyen el procés de pèrdua.

Això de descriure les sensacions és quelcom molt personal, però el que jo tinc clar és que qui millor ho pot fer és la persona afectada i per això intueixo que els autors de tots dos escrits tenen una relació directa amb els fets, si no la tinguessin, la meva felicitació seria encara més majúscula.

Us convido a visitar el web d’ARA i buscar-los pel títol des del cercador del que disposa la pàgina. Us apareixeran de seguida, però per llegir-los sencers us heu de registrar, un petit entrebanc. Tot i això espero que us animeu, perquè de veritat que valen la pena. Us deixo l’enllaç: http://www.ara.cat/

Si sou una mica ganduls i no voleu fer l’esforç d’haver-vos de registrar, tinc una alternativa: us deixo l’enllaç d’un “microrelat”; publicat ja fa un temps al diari “20 minutos”, escrit per una noia sorda postlocutiva. Duu per títol “Estrangera universal”. Veureu que hi ha forces comentaris, així que si teniu curiositat per saber què van pensar uns i altres en trobar-se amb aquest escrit, us animaria a llegir-lo i per què no, comentar-lo.
El podeu trobar en castellà, aquí.

Tot això m’ha fet pensar en una frase que vaig incloure fa temps en un escrit: “De vegades el silenci és la pau, d’altres un pes”. Jo fluctuo entre una cosa i una altra, hi ha vegades que ho veig d’una manera i d’altres m’inclino per la contrària. Quan jo la vaig escriure estava en una associació de persones sordes i de pares i mares de nens sords. Doncs bé, una mare (oient) d’un nen sord no va ser capaç d’acceptar que jo em pogués sentir en pau, per ella el silenci percebut per un sord mai podia associar-se amb la pau. Vaig sentir pena pel seu fill, pensant que aquesta dona no era capaç de tolerar els sentiments aliens i que potser acabés imposant els propis al seu fill sord.

Tot i que (ara imito al Mas de Polònia), jo el silenci, el que se’n diu silenci, mai el gaudeixo del tot, m’acompanyen els acúfens als que m’he anat acostumant. Si voleu saber exactament que són, us incito a visitar aquest web: http://spanish.hear-it.org/ i posar la paraula “acúfens” o “tinnitus” al cercador. Us sortiran uns quants articles interessants. Aquest web permet escollir altres idiomes com ara l’anglès, el francès o l’alemany. Afegeixo el logotip al lateral, així sempre ho tindreu a mà.

L’últim malson de Martínez Madero: els cas de Carles Quílez

2011-01-25T11:43:00.001+01:00

Alguns deuen pensar que ja m’he oblidat del cas Millet i companyia, doncs no, tornaré sobre el tema d’aquí uns dies. Però ja que a l’últim apunt parlava de Martínez Madero, la mort del qual alguns dubten que sigui per causes “naturals”, torno al tema. David Martínez Madero, ex director de l’OAC, confiava plenament en Carles Quílez que s’ha vist embolicat en un assumpte de suborns i revelació de secrets. El jutge no l’havia citat com a imputat fins que David Martínez Madero va morir.

Bé, caldrà estar a l’aguait per veure si veritablement Carles Quílez és culpable o es tracta d’un ajust de comptes entre uns i altres. De moment em reservo l’opinió.

Aquí teniu la notícia publicada a diferents diaris, així amplieu mires:

El Periódico: “Imputat per suborn un càrrec de l’Oficina Antifrau de Catalunya”

El País: “Imputado un cargo de la Oficina Antifraude tras la declaración de un confidente policial”

Avui: “El jutge imputa un suborn al sotsdirector d’Antifrau”

La Vanguardia: “Imputado un alto cargo de Antifrau de Catalunya por cobrar sobornos de una trama de narcos”

La mort de David Martínez Madero deixa un buit en la lluita contra la corrupció

2011-01-23T20:54:00.002+01:00

He de confessar que al començament, quan es va crear l’Oficina Antifrau de Catalunya (OAC), em vaig mostrar una mica escèptica respecte a què podria fer, fins on podria arribar. Però la forma de fer del seu, lamentablement, ex director va ajudar, i molt, a que es destapessin assumptes que alguns haguessin preferit que continuessin amagats. Però no només es tractava de destapar, sinó també d’investigar i d’arribar al fons de la qüestió. Es va mantenir ferm i va actuar sense deixar-se acovardir per les pressions d’uns i d’altres. Però, segons diu El País a la necrològica publicada ahir, l’estrès va malmetre la seva salut. En els últims mesos aquest estrès va augmentar degut a la investigació sobre l’adjudicació irregular d’una plaça al Departament d’Interior de la Generalitat, l’assumpte de Rafael Olmos, del qual ja vaig parlar fa un temps en un altre apunt, aquí. També a la inculpació d'un dels homes de confiança de Martínez Madero en un altre assumpte. Tot i que ell, Martínez Madero, sempre va defensar la innocència de Carles Quílez.

“Curiós” és que amb l’arribada al govern de CIU el senyor Olmos s’hagi mantingut com a assessor ratificat pel conseller d’Interior Felip Puig.

Desitjo que l’OAC continuï funcionant com fins ara, perquè està claríssim que quan es tracta de corrupció pocs són els que decideixen fer-li front. Si visiteu el seu web, trobareu aquest escrit sobre la Institució:

“L’Oficina Antifrau és una institució independent que treballa per enfortir la integritat del sector públic de Catalunya, mitjançant la prevenció de la corrupció i la investigació de conductes corruptes, tals com l'ús o destinació il·legals de fons públics o qualsevol altre aprofitament irregular derivat de conductes que comportin conflicte d'interessos o l'ús en benefici privat d'informacions derivades de les funcions pròpies del personal al servei del sector públic.
És una entitat de dret públic amb personalitat jurídica pròpia i plena capacitat d'obrar, creada per la Llei 14/2008, de 5 de novembre, de l’Oficina Antifrau de Catalunya.
S'adscriu al Parlament de Catalunya, la qual cosa la legitima i en garanteix la independència, per tal de complir amb equanimitat i eficàcia les funcions encomanades”

Si voleu visitar el web de l’OAC, aquí el teniu: http://www.antifrau.cat/

Us deixo també la necrològica, molt ben escrita, publicada a El País. Així com un article publicat a ARA, on es menta una entrevista que van fer a Martínez Madero el 5 de desembre. Llàstima!, no he aconseguit localitzar-la.

El País: David Martínez Madero, el fiscal que combatió la corrupción

ARA: Mor David Martínez Madero, director de l’Oficina Antifrau

Sobre Rafael Olmos:

El País: Puig mantiene a Rafael Olmos como asesor de Interior

Ajudes tècniques: bucle magnètic i sistema de freqüència modulada (FM)

2011-01-22T02:17:00.003+01:00

Si el que llegeix això és un oient, li demanaria que fes l’esforç d’imaginar-se una situació en què escoltar li resultés difícil, per la distància del que parla, per un elevat soroll de fons o potser per la mala acústica del lloc en què es trobés, són només exemples. A mesura que una persona va perdent audició s’ha d’anar adaptant, a poc a poc, a escoltar d’una forma diferent. De vegades no és una simple qüestió de volum, sinó de qualitat del so percebut, tot depèn del grau i tipus de sordesa.

Molta gent creu que una persona que perd audició soluciona el problema quan es posa uns audiòfons, com qui pateix miopia, es posa unes ulleres i tot queda resolt, doncs no, en el cas de l’oïda la cosa no és tan simple ni senzilla. Jo vaig passar dels audiòfons intracanals, els que es col·loquen dins el conducte auditiu, als retroauriculars, que van darrere les orelles. D’aquest darrers n'hi ha de més discrets i de ben visibles. Amb sordeses profundes (pregones) són ben grandots. Al començament els audiòfons pal·liaven la meva pèrdua, després, per si sols, ja no em van permetre comunicar-me adequadament, ni en qualsevol circumstància ni amb qualsevol persona, i la necessitat de guiar-me per allò que veia va anar en augment... i continua augmentant.

Tant el bucle magnètic com l’equip de FM (Freqüència Modulada) són ajuts addicionals que permeten que una persona portadora d’audiòfons o implant coclear pugui millorar l’audició en circumstàncies adverses, però tampoc vol dir que siguin la panacea i que tothom en pugui treure profit, la tecnologia ajuda, però no fa miracles i si una persona ja no té restes auditives que pugui aprofitar, doncs tururut. Jo encara puc gaudir de les prestacions que em dóna el sistema de FM si la persona que em parla ho fa com cal, però no sempre dels beneficis d’un bucle magnètic.

Després de tota aquesta introducció passo ja a explicar-vos com funciona un equip de FM. Consta d’un emissor, que recollirà la veu de la persona que parla, i d’un receptor que portarà la persona sorda. De receptors n’hi ha que es connecten directament a l’audiòfon retroauricular i n’hi ha que porten un bucle magnètic individual que pot tenir forma de collar o de ganxo que es penja darrera l’orella, aquest bucle individual substituiria els auriculars convencionals. Pel que fa als emissors n’hi ha alguns als que cal connectar un petit micròfon, que es pot ajustar amb una mena de pinça a la solapa de la persona que parla, d’altres ja porten el micròfon incorporat. Aquí sota teniu la imatge d’un equip FM Contego.

L’aparell de l’esquerra és l’emissor i el de la dreta (amb el bucle de coll connectat) és el receptor. Al receptor també es podrien adaptar uns auriculars convencionals. Si voleu més informació us deixo l’enllaç per descarregar-vos el manual en anglès, aquí.
Aquest sistema permet poder seguir una classe, una conferència o una visita guiada. És possible que hi hagi un sol emissor i diversos receptors, un per cada persona sorda.

Pel que fa a l’altre sistema, el bucle magnètic o d’inducció, igual que el sistema FM, transmet el senyal d’àudio directament a l’audiòfon, d’aquesta forma el soroll de fons, la reverberació o altres tipus de distorsions queden minimitzats. Els bucles magnètic que es col·loquen a auditoris o sales de teatre consten d’entrades d’àudio que van a parar a un amplificador del bucle d’inducció. Es crea un corrent a través del bucle col·locat a l’entorn d’un espai determinat (pot ser que sigui tota la sala o només una part d’ella) i això crea un camp magnètic. Els audiòfons o implants coclears que disposen de Telebobina capten aquest senyal magnètic i el transformen en senyal d’àudio que és recollit per l’usuari.

Aquest símbol identifica els llocs on hi ha bucles magnètics (fixes o portàtils)

Us torno a deixar un enllaç que ja vaig posar en una altra ocasió per si voleu informar-vos sobre bucles magnètics de tota mena, aquí. Atenció perquè per una banda s’explica què és un bucle i per una altra es pot veure l’aplicació del bucle a diferents àmbits.

Afegeixo un nou Web que correspon al proveïdor Ampetronic. Trobareu informació molt més detallada sobre els bucles d’inducció magnètica i la seva instal·lació, una qüestió clau per treure un bon rendiment. El Web original està en anglès, però si feu servir el navegador Google Chrome podreu traduir-lo a conveniència.
http://www.ampetronic.com/

TED i la curiositat

2011-01-14T18:40:00.005+01:00

La curiositat és quelcom que manté desperta la ment. Si algú em digués que no sent curiositat per res, jo exclamaria “Pobre!”. Penso que una persona d’aquesta mena hauria d’estar molt malament emocionalment i/o psíquicament parlant i, si no fos aquest el cas, encara caldria ampliar més encara l’exclamació.

Una de les coses que de vegades ajuden a ampliar la ment i els punts de vista són les conferències. Conferències sobre temes diversos, per exemple a CaixaForum o a CosmoCaixa hi ha sovint conferències interessants, però no sempre a l’abast de totes les persones. A l’auditori de CaixaForum hi ha instal·lat un bucle magnètic, malgrat això a no totes les persones sordes els serà suficient per poder seguir les conferències, doncs si el grau de sordesa és elevat i a sobre el conferenciant no parla amb la suficient claredat perquè una persona sorda el pugui seguir, encara que disposi d’ajuts addicionals (com una FM), serà força complicat. Parlo amb coneixement de causa, perquè jo ho he provat. Alguns dels que esteu llegint això no sabreu que és un bucle magnètic o a què em refereixo quan dic una FM, si teniu una mica de paciència a la propera entrada us ho explicaré.

La subtitulació seria ideal, però el subtitulat en directe d’una conferència, ara per ara, poques vegades es contempla com a alternativa. Potser hi ha qui pensa que posant un intèrpret de llengua de signes també s’asseguraria l’accessibilitat, però no, no totes les persones sordes coneixem la llengua de signes. Per tant, caldria tenir en compte tant la transcripció escrita (subtitulació) com la traducció en llengua de signes, així tots estaríem contents.

De moment per aquells que vulgueu gaudir d’algunes conferències, com jo, us recomano que doneu una ullada al lloc web de TED, que és un acrònim de Tecnologia, Entreteniment i Disseny (al final us deixaré l’enllaç).

Hi ha vídeos als que alguns voluntaris, GRÀCIES, MOLTES GRÀCIES!, han afegit subtítols en diverses llengües. No tots estan subtitulat, ni tots ho estaran en la llengua que coneixeu, però és un projecte obert i potser, poc a poc, més i més gent voluntariosa faci possible que puguem seguir tots els conferenciants sense problemes. Ja m’agradaria a mi que iniciatives d’aquesta mena s’estenguessin pertot arreu.

Bé, a tall d’exemple us deixo aquest vídeo on el senyor Ken Robinson no deixa gaire ben parades les escoles pel que fa al desenvolupament de la creativitat, aquí.

I ara sí, aquí teniu l’enllaç a aquest lloc web tan interessant: TED. No vol dir que us hagin d’agradar totes les xerrades, però de ben segur en trobareu alguna que us atregui.

Exposició del Primer Premi Internacional d'Esmalt Bagués-Masriera fins divendres

2011-01-11T20:51:00.000+01:00

Si us agraden les coses fetes amb cura, suposo que sortireu satisfets de la visita a l’exposició de peces vingudes d’aquí i d’allà, objectes esmaltats de diverses parts dels món, que podeu trobar a la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi al Passeig Isabel II, 1, de Barcelona.

L’horari és el següent: de 10.00 a 14.00 hores i de 16.00 a 20.00 hores de dilluns a divendres. Divendres, 14 de gener, és l’últim dia. L’entrada és gratuïta.

La peça que veieu en aquesta imatge s’ha endut el Premi. És de l’esmaltador italià Ennio Piero Cestorano.

Si us animeu i hi aneu, trobareu exposades sobre una gran taula la major part de peces que veureu en aquest fulletó, aquí, que serveix al mateix temps per informar-vos sobre qui va prendre la iniciativa a l’hora de convocar aquest Premi.
Enllaç:
Web: Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi

Altres:
Si teniu interès per aprendre aquesta tècnica podeu enllaçar amb aquesta pàgina de l’Escola Superior de Disseny i d’Art Llotja, aquí.
També, a la Massana, podeu trobar dins dels cursos de formació permanent un d’anomenat “Esmalts al foc sobre metall”, aquí.